Cançó n.111/ DC 210410 – Riders on the storm
Durant molts anys aquest va ser el meu himne particular, una de les meves cançons preferides, per no dir la favorita. Quan l’escolto de nou, em venen un grapat de records. No hi ha , per mí, una canço que evoqui millor tota una època, una manera de viure i veure el món. M’agraden moltíssim els teclats del Manzarek, amb la seva careta d’estudiant d’UCLA, però sobre tot la veu avellutada, insinuant com una serp, d’en Jim Morrison. Va ser la meva icona sexual ( i de mitja humanitat) durant molt de temps. Com es movia, com cantava, com deia les cançons, suaument però també amb una duresa increible quan calia. Riders on the storm em posa en el tunel del temps. Miro enrera i veig un Seat 1430 Supermirafiori. I molts progres amb barba i una noia que s’hi assembla a mí, amb una senalla i unes ulleres rodones com les del John Lennon. I uns còmics… i uns posters a la paret. Però sobre tot veig un món molt diferent al d’ara.
M’agrada molt Riders on the storm. Preneu-vos el vostre temps per escoltar-la, feu un petit break i disfruteu-la tan com jo l’he disfrutat sempre.
M’agrada molt Riders on the storm. Preneu-vos el vostre temps per escoltar-la, feu un petit break i disfruteu-la tan com jo l’he disfrutat sempre.
