L’obridor, la vaca i l’escala de Bristol
Recordeu, aquells acudits del francès, l’espanyol i el català o el rus, l’americà i el català, en les seves múltiples variants? El que potser no tothom recordarà necessàriament són els interdisciplinaris, perquè ja implicaven conèixer algú de carreres de ciències que rigués de bon grat amb el vuit amb cinturó, l’asterisc engominat, el superconductor que té tant de fred que ja no resisteix més, els el
ectrons fent "planck" en col·lidir per l’infinit o aquells informàtics que arreglaven cotxes sortint-ne i tornant-hi a entrar.
Dos de curts, va:
Si n’és una illa deserta amb tres nàufrags i una llauna com a queviures. Un físic, un químic i un economista. El físic proposa sotmetre la llauna a la pressió derivada de l’impacte elàstic (invento, ei) d’una palmera que li caigui al damunt, per alliberar-ne el contingut. Però clar, tots convenen que es perdria l’aliment. el químic, ravdvs veloxqve, es decanta per enterrar la llauna voramar per sotmetre-la a un procés accelerat d’oxidació que, però, no convenç els companys que temen que l’aigua o alguna bèstia s’ho endugui. Al cap del carrer i al socors de tots, comença l’economista: "imaginem que disposem d’un obridor"…
Això són 3 joves i una vaca, un matemàtic, un enginyer i un físic. Els joves es demanen si es possible mesurar el volum exacte de la vaca. El matemàtic, reflexiu, lamenta que per la proliferació d’assímptotes de setè grau derivades de la proliferació de cons associats a les figures capil·lars (el pèl, vaja) de la bèstia acabaria resultant en una indeterminació. Més expeditiu, l’enginyer proposa agafar una corda, lligar-hi la vaca, submergir-la en una bassa i mesurar la diferència de continguts… El físic, amb voluntat d’esmenar-lo, etziba: "tenim una vaca esfèrica V de radi erra"…
—
Per què desvarieges, deus pensar? Ja tens raó, ja; però aquestes són les explicacions més serioses que em vénen al cap quan des d’una sola disciplina estanca, eixorca i engavanyada per tantes petiteses no epistèmiques, les joies i les toies del nostre planter d’intel·lectuals miren de donar resposta demà a problemes d’avui que ahir ningú no va poder predir i, en comptes d’emmudir, compungits, doncs a emmerdar. I n’hi ha que fan riure per no fer plorar…
D’això, i també fan venir altres coses més consistents i recurrents que plorera, i com que vénen temps rics de tons marrons pregons, doncs he pensat (sempre amb aquella pruïja filològica per dotar-nos de més i millors eines, neològiques, si cal): talment als esquimals, voltats de neu per totes bandes, els calen tants termes per designar que si flocs, gebres, neus i estalactitam; doncs per aquí baix no podem ser menys, i com que estarem voltats de fems durant un temps, millor als turmells que al collaret, dic va, proposa enriquir, per precís, el lèxic de la família, un país com el nostre amb tants caganers, tan central als nostres pessebres i patums.
I és per això, cloguem, que he tibat d’estàndards universals per rellançar la nostra santa (sòlida) (o no) i proverbial escatologia. No us estranyéssiu, idò, si en aquest racó llegiu d’ara endavant que el sòmines aquest em fa beünar (B-1, be de Bristol, de Barcelona noooo), de com costa que llisqui claveguera avall; o que gentola igualment repugnant ans un xic menys resilient ens farien bedosar (B-2), i pim-pam, betresar, bequatrar, becincar (o becinquir, la variació que no falti), besisar (o besisir) fins que algú, de pura vacuïtat, arribi a fer-te bessetar –aquesta reacció ja profusament documentada de maneres menys ortodoxes pels poetes nostrats que, dels cims més alts estant, empastifen còdols de saviesa des de temps immemorials. Apa, que no sigui dit que no tenim recursos per engegar algú a cagar a la via, tu!
