El serial de la pancarta (i 2)
Idò bé, sembla que els ànims s’han calmat en amatent, latent i lenta espera de com anirà demà una mani, una festa-ció que correm el risc que entri de pet en els llibres de text, dels d’aquí a 4-5 anys, vull dir.
Val la pena, pel valor hemerotecari, desfer alguna de les nuades d’aquesta setmana, ho recomano vivament. Llegir què deien diumenge o dilluns alguns dels significats polemistes i portaestendards. Em refermo en la meva intuïció quant als mics del peessassé (que quedi ben clar com ho pronunciem), però aquí se’m desvetlla una altra coseta, tot mig responent-me l’interrogant perplex d’abans d’ahir: es tracta d’un acord entre tots els establerts per tensar la corda, per fer desbocar els més esbravats, per fer patir fins a punts climàtics els més moderats i amants de la tranquil·litat i, sobretot, per rebaixar gradualment i sense que se’ls pugui acusar de res en concret quant a la buidor de l’endemà i que la gent estigui massa distreta fotent-se els plats ideològics pel cap com per adonar-se que la revolució és a tocar, que si ho volem els podem trasbalsar l’invent…
Sí, dona, és com quan entres al Corte, que et ve aquella cortina estranya d’aire condicionat a l’entrada; jo sempre he entès que és per tallar els dos ambients, interior i exterior. Però la conseqüència és que els petits instants de xoc tèrmic fan que oblidis, segons convingui, que a fora hi feia fred o calor.
Aquesta manera de practicar neuropolítica tèrmica (i ara una de freda, i ara una de calenta) s’assembla molt, perillosament molt, a les noves tècniques de control social que, davant de la regressió d’esglésies i estats, la casta cireraire o bacallanera, ja convingui remenar o tallar, s’està empescant per tenir-nos, unes quantes generacions més, cap-cots, mentre ens la foten de mala manera, confonent flexibilitat i genuflexió… Aneu-vos rient d’Itàlia, feu, feu… Ells ho inventen i nosaltres ens ho cruspim amb patates, això sí, amb un bri de bacallanet, mig mos, i una gota de deix de perfum de reducció de confitura de cirera remenada que, si ho mires al nanoscopi un dia de sol i vent, hi veuràs les quatre barres de la nostra senyera…
In summation, your honor: s’està preparant l’envaselinada del segle i els "nostres" en són copartícips, còmplices i coristes i, si no ho creieu, parlem-ne dilluns, tot sopant-nos alguna postmodèrnia televisada, amb la preceptiva patatada i els esmentats (c)omplements…
Si votar servís de res, estaria prohibit, deia aquell, amic de l’altre que avisava que la revolució no seria retransmesa… Estigueu atents a la teletrès dissabte i diumenge, aviam quantes vegades surt un primer pla "heroic" del MHP Montilla. El mateix heroi que, ja flamant menistru de l(lur) rei borbó, publicava això i això. Dit quedi. Alea jacta esto, catalans!
