LA “ROJA” TÉ COLORS
La pilota va entrar. El gol d’Iniesta va fer esclatar milions d’emocions. Aquí i allà. La selecció de la única nació que reconeix el caducat Tribunal Constitucional, curiosament l’equip amb més pàtina catalana de la història, havia fet ídem.
Ara que el tsunami d’espanyolitis aguda sembla que va reposant es oportú valorar qui va guanyar quan la pilota del jugador de Fuentealbilla va anar fins al fons de la xarxa.
“L’èxit té molts pares pero el fràcas es orfe” va dir fa molts anys l’expresident americà més estimat, Jhon F. Kennedy. Ara, també hi ha, molts pares de la Pàtria a punt per atribuir-se la victòria d’un equip de futbol.
He vist moltes celebracions de la victòria. He trobat a faltar una crítica rotunda a la proliferació de banderes espanyoles amb l’aguila franquista. No es de rebut, que barrejades amb les constitucionals, aquesta rèmora del passat passegi per pobles, viles i ciutats. I que, dins la lògica alegria per una “gesta mundial” pocs democràtes obrin la boca per denunciar aquest signe d’un retorn a temps pretèrits.
Ha sobrat mala fe en alguns diaris i tertúlies televisives quan han amagat la pluralitat d’origens i sentiments dels jugadors de la selecció. Tots els que han vestit de vermell són excel·lents professionals i molts, com hem vist, bones persones. I volen guanyar, sempre. Defensin la samarreta que defensin. La “roja”, la quatribarrada o la del seu club. Però va quedar clar i evident que no tots els jugadors van sentir el mateix rau-rau en acabar la final sudafricana ni defensaven el mateix. O sinó com s’explica que alguns fessin els petons a una senyera catalana?
A Catalunya o al País Basc hi havia gent que volia la derrota dels guanyadors, en tant que no es sentien motivats per aquell conjunt. Comparaven un equip de futbol amb un centralisme ofegador. I no entraven a valorar el joc que feia cada equip.
Diguem-ho clar i català. El Mundial el va guanyar qui més ho mereixia. Per joc, per professionalitat, per conjunció, per les bones maneres d’un entrenador que va sortir per la porta del darrera del club més blanc que hi ha sota la capa del sol, per sacrifici, per espectacle i per tàctica. I per, damunt de tot, per un estil de joc “made in Guardiola”.
Els que aplaudien fa uns dies a uns jugadors que consideraven herois, els xiularan d’aquí poques setmanes quan amb la samarreta del seu club -per cert d’on cobren la nòmina cada mes- vulguin endur-se els punts en joc. I és que, malgrat el que sembli, “futbol es futbol”.
quim nin
