Amb els peus a la lluna
(Crònica per al Festival Grec 2010 – 19/07/2010)
Amb els peus a la lluna és un convit al somni i alhora, un espai per a la reflexió. Paco Azorín ens presenten aquesta «òpera documental» amb la voluntat d’acostar la història més recent – com és el viatge a la lluna- als que un 20 de juliol de 1969 encara no hi eren. Amb música d’Antoni Parera Fons, els infants hi trobaran una història fantasiosa i divertida mentre que, en un segon estadi de lectura, els adults entendran el missatge crític que amaguen les paraules.
Pocs dies abans de l’estrena, a la sala Fabià Puigserver s’ultimen petits detalls. A la batuta, Virginia Martínez repassa els darrers canvis acordats en la partitura i procura que tots i cadascun dels músics es trobi sonorament a gust. La sala no ha estat pensada acústicament per a la representació d’òperes i durant els assajos han sorgit dubtes sobre l’equilibri de les veus. La jove directora, de gest àgil però contundent, s’esmerça en aconseguir la perfecció. Repassats els passatges conflictius, un enèrgic cop de batuta inicia l’assaig, ara sí, da capo al fine.
Des de la platea, Azorín observa amb atenció cada moviment sobre l’escenari i, de tant en tant, enuncia alguna indicació curta i precisa. L’acció i el cant flueixen àvidament i ens enlairen, situant-nos a mig camí entre el desig d’arribar a la lluna d’un infant i el debat històric que generà la petjada d’Armstrong.
L’apogeu però, no arriba fins gairebé al final, amb l’aparició de María Bayo com a viva representació de la Lluna. És un moment gairebé místic en què l’objecte de desig i referència de tota l’obra parla a l’espectador. I no ho fa amb un cant qualsevol sinó amb una ària escrita en llatí i és que, tal com apunta Azorín, «aquesta Lluna ve d’un altre món, d’una altra realitat i d’un altre moment» i per tant, l’hem de rebre distantment. És des d’aquesta perspectiva que Azorín aprofita per llançar una clara consigna ecologista a través de la peça «Mira-la, cuida-la, somnia-la». Però en aquest precís instant, la bellesa plàstica embolcalla l’ària i el missatge queda relegat a un segon terme. L’estètica lunar es posa al servei de María Bayo i la presència de la soprano aconsegueix omplir l’escena de la primera a l’última nota.
Una proposta reeixida que acosta petits i grans a l’òpera, gènere tradicionalment complicat per al gran públic. Tot en un conte que, combinant fantasia i realitat, ens fa sentir, per uns moments, amb els peus a la lluna.
Amb els peus a la lluna és una coproducció del Grec Festival de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el Teatro Real de Madrid, l´Asociación Bilbaína de Amigos de la Ópera (ABAO) i el Teatro de la Maestranza de Sevilla.
