Fill, algun dia tot això serà teu
Algunes persones afirmen que per primera vegada a la història de la humanitat, la generació dels nostres fills serà la primera que viurà pitjor que la seva predecessora. I tal i com està el pati, pocs discuteixen aquesta afirmació. A nivell laboral, passarem de la plena ocupació a índexs de desocupació per damunt del 10%. La feina ja no serà per a tota la vida sinó que anirem canviant d’empresa sovint. Es perdran beneficis socials, la vida laboral s’allargarà i la sanitat deixarà de ser cada vegada menys universal. Hi ha economistes que afirmen que alguns dels nostres fills mai no treballaran. D’altra banda, passarem d’un consum exagerat a un consum limitat, de no fixar-nos en els preus a comprar amb la calculadora a la mà. Només comprarem allò estrictament necessari i haurem de restaurar i aprofitar-ho tot. Ja res no serà igual i seran els nostres fills els primers que patiran les primeres conseqüències de la crisi. Tanmateix, no ho tinc pas tant clar. És més, penso tot el contrari. Tinc l’esperança que gràcies a aquesta crisi les següents generacions viuran millor. En primer lloc podem començar a negar o com a mínim a posar en dubte el concepte de progrés. Vivim millor ara que fa cent anys? Qué significa viure millor? Viure més anys sense importar com? D’altra banda cal preguntar-se qui és el subjecte d’aquest progrés, tota la humanitat o solament una part? Per qué no preguntem als habitants dels països pobres si viuen millor que abans?. Si pensem en el nostre país, podríem afirmar que ara vivim millor, però si pensem en tota la humanitat, la resposta és la mateixa? Cada dia hi ha menys fam en el món? Hi ha menys desigualtats socials? Molts afirmen que el progrés no existeix. Fins i tot centrant-nos en el món occidental també es posa en dubte el concepte de progrés. Està comprovat que a països més desenvolupats com Suècia, on hi ha un alt grau de benestar social, l’índex de suïcidis és clarament superior que a altres països més pobres. Actualment tenim moltes comoditats però, som més feliços que els nostres pares o avis? . És una pregunta complicada. En segon lloc, aquesta crisi pot tenir conseqüències sobre l’organització i valors de la societat en un sentit positiu. Torna allò col•lectiu versus la individualitat. Ara més que mai necessitarem el suport de les persones i la força col•lectiva. Sols no podrem superar la crisi. Hi haurà un ressorgiment de les cooperatives, de les agrupacions, de les associacions, un renaixement, al capdavall, de la solidaritat. També, s’abandonarà el consum irresponsable, el malbaratament i la frivolitat de les compres. A mes dels diners es començarà a valorar d’altres coses, com ara el temps lliure. El treball serà molt especialitzat i només la gent vàlida tindrà una feina que li agradi. Per primera vegada, la generació dels nostres fills pot tenir l’oportunitat de canviar veritablement el món i per primera vegada potser hi ha esperança per a tots aquells que mai no han progressat. Però si finalment tot segueix igual, és a dir, d’aquí a un parell d’anys, tornem als vicis de l’economia especulativa, a l’egoisme individual, als diners com a valor de referència, llavors tornarem a caure a la mateixa estupidesa humana de sempre.
Share and Enjoy:
