Battlestar Galactica
Després d’una sensible espera (d’alguns mesos) sobre la meva taula, ben començada la calor i acabades totes les sèries d’hivern, vaig pensar que era el moment de posar-me a veure una sèrie que feia molta pinta a estiu: Battlestar Galactica.
I vaig encertar, és d’estiu. D’aquelles que com True Blood o Californication tenen l’avantatge de no necessitar més que una bona base i bons protagonistes per fer-ho passar, simplement, bé.
La idea no és pas nova, però sí que s’agraeix l’enfoc. Els Cylons, robots creats per l’home, destrueixen pràcticament per complet l’espècie humana a les 12 colònies espaials en les que viu. Els pocs supervivents viatgen per l’espai camí de la Terra, planeta mitològic, enfrontant-se als robots (alguns dels quals tenen aparença humana repetida) i a sí mateixos per sobreviure i arribar a bon port.
Battlestar Galactica és, a part d’estiuenca,… irregular. No d’aquell irregular que se suposa normal en tota sèrie mínimament llarga. Parlo d’un irregular més intens, del que fa passar de capítols enormes a un avorriment desconcertant (pràcticament tota la tercera temporada i part de la quarta, per acabar ràpid).
Però siguem justos, ja que els punts forts de la sèrie són molt superiors als fluixos: tant l’almirall Adama com la presidenta Roslin són dos personatges (i actors) memorables, els episodis de pura trama argumental general solen ser molt bons, l’acció té sempre una guionització i ritme espectaculars, i la sèrie acostuma a no perdre’s en detalls innecessaris, sent capaç de saltar mesos d’història sense necessitar explicar com evolucionen situacions merament personals.
El final? Molt bé, gràcies. Un exemple total del que ha estat la sèrie: una última quarta part (que necessito borrar de la memòria) completament mastegada, convencional i avorrida; i tres quartes parts de genialitat.
