Penedesfera

“El meu Déu és la necessitat visceral de l’experiència no dissenyada”

El majestuós predi de l’Eixample de Barcelona contrasta amb l’auster pis en què viu el músic Paul Fuster. La seva llar és un temple eteri, es respira a l’aire, es palpa a les seves formes. Un espai de llibertat i convergència (no política, evidentment). Un collage d’experiències i guitarres (moltes guitarres). Fuster ens convida a passar amb un somriure i ens acompanya a una de les habitacions mentre deixem en Xerim Aresté de Very Pomelo i en Gerard Quintana al menjador posant-nos la banda sonora. Ens demana que ens acomodem i ell s’esclafa a un sofà que engoleix la seva postura empetitida i fràgil: genolls tocant-se, espatlles endavant i esquena lleugerament corbada. Desprèn tranquil·litat, sensibilitat i pau. Crida l’atenció la rudesa de les seves mans, treballades pel temps (els seus dits no li permetrien ser pianista). Tot ell és embolcallat de draps esfilagarsats i el seu cap té un cabell indomable, salvatge, com el que es cou a dins. Fuster està content de rebre’ns i des de bon principi es deixa fluir, entre pipada i pipada d’herba, ens regala les conclusions sinceres que ha extret d’aquest llarg viatge. Haver nascut a Minnesota no ha estat un impediment per haver fet arrels també a Catalunya i, fins i tot, publicar en la llengua de Pau Riba el molt recent El repte. Al cap i a la fi parla un català excel·lent, farcit, això sí, d’anglicismes, paraulotes i crosses lingüístiques: “Envejo els olotins, és extraordinari com canten les paraules! Són ocells amb una fonètica increïble, em trempa. Em sabria molt de greu que la seva tradició lingüística es perdés amb la mort dels avis. No deixeu mai de pronunciar la paraula foll, sisplau!”

Quan eres petit, què volies ser de gran?
No m’ho plantejava. Suposo que estava massa capficat a ser petit i tot el que toca quan ho ets, vivia molt en el present. Sí que recordo com admirava els escombriaires que passaven pel meu carrer: forts, tatuats, sense cabells…, m’impressionaven molt. Però bé, també m’impressionaven els pilots d’avió, amb aquelles cabines plenes de brúixoles, botons… Suposo que haver nascut a Minnesota i viure a Nova York des dels deu anys em feia estar exposat a tantes coses que el subconscient no tenia collons de pensar què volia ser.

Tenir un exemple d’èxit tan proper a casa, com el del teu pare, el cardiòleg Valentí Fuster, no et va suposar una llosa massa pesant?
No, gens. El meu pare, al cap i a la fi, només feia el que a ell l’interessava fer. És cert que de petit no entenia per què hi dedicava tantes hores, per què li agradava tant, però a mesura que em vaig anar fent gran vaig comprendre en el seu exemple què era la passió. El meu pare ha estat el mirall d’algú que ho fa tot per allò que el remou: m’ha ensenyat que si vull alguna cosa, m’hi he de tirar, no he de perdre el temps si és important per mi allò que faig. I, de fet, és el mateix procés que segueixo amb el meu fill de disset anys. Si t’hi fots, que et vagi a mida.

El teu pare, una persona amb molt de prestigi en el seu camp.
Ara potser sí, però no quan jo era petit. Ja saps, amb això de la ciència trigues anys fins a fer-te un nom. No ha estat fins ara que m’he adonat que s’ha tornat algú importat! [Riu.] No vam créixer amb sous i cotxes prestigiosos, a casa tot era molt digne i ni la meva germana ni jo no vam tenir més privilegis que la gent del nostre voltant. La riquesa, la teníem aportada als nostres valors i al sentit de l’humor, en això sí que érem rics… Els pares van saber mostrar-nos on comença i on s’acaba la riquesa d’una persona.

I la música, com va aparèixer en tota aquesta història?
Ja amb vuit anys estudiava piano clàssic, però em va durar poc. Amb onze ja m’havia despertat massa i necessitava picar-ho tot amb bastons, poc després vaig començar a tocar la bateria.

Però era massa pesat haver de carregar la bateria d’un lloc a un altre, oi?
Sí! [Riu.] Em vaig ficar a la percussió només perquè era més portable i em permetia transportar les congues durant els viatges. De seguida vaig començar a preguntar-me d’on venien els sons que extreia dels instruments, i això va ser important per la picor cerebral: “Això és un ritme cubà? Bé, bé”, em deia. Em vaig capficar amb la música de les diferents descendències de la Inquisició espanyola, em sentia culpable de la barbàrie: tots els països on hi ha hagut un patiment horrorós ha sorgit una música preciosa.

La música cubana, la combinaves, amb tot, amb el jazz i fent de músic d’estudi, oi?
Sí, i finalment em vaig cremar. Entre els percussionistes hi havia moltes lleis i pressions, sobretot a escala tradicional.

Va ser aleshores quan va aparèixer la guitarra?
Era l’altre costat de tocar la bateria, perquè la guitarra la utilitzava de manera molt percudida. Tocant-la, amb vint-i-quatre anys, vaig descobrir que ser cantautor és cridar sense lleis i sense respectar els ancestres! En aquell moment va començar Paul Fuster, potser era primitiu, però era free.

Aquesta llibertat et portava a viatjar pels Estats Units en una concepció gairebé hereva d’En el camí de Jack Kerouac.
Potser sí que era molt beat! [Riu.] Però és la meva manera de fer-ho, anar per la vida sense cap guió. Els idealismes a mi em duraven dos dies, era simplement una manera dogmàtica de veure alguna cosa que m’apassionava, però desgraciadament tot deixa de ser idíl·lic quan ho vius perquè ja és real.

Com vas començar a fabricar-te les teves furgonetes i caravanes?
Des que era petit em construïa naus, spaceships… Cada dimecres mirava les escombraries després de l’escola per veure si podia trobar-hi caixes de cartró de matalàs per fer-ne naus. Aquests van ser els meus primers vehicles.

Spaceships i…, helicòpters, no?
Sí! [Riu.] De petit em vaig endur una bona esbroncada per haver desmuntat al meu pare el tallagespa i fabricar una mena d’helicòpter amb un tornavís i una clau anglesa. Vaig fer un merder considerable i el pare em va enxampar ja a la baixada.

Per què t’apassionaven tant els vehicles?
M’obsessionaven els cotxes des dels tres anys: un lloc amb prou espai per dormir i poder ser un “astronauta de la Terra”. De petit, si anàvem a sopar a qualsevol lloc i desapareixia, sempre em trobaven en un cotxe abandonat. Quan vaig descobrir que hi havia gent que eren “astronautes de la Terra” vaig dir: “Sóc d’aquests.”

Els viatges tenien una destinació?
Sempre. No era fer el hippy, necessitava una estructura perquè no es perdés el meu món interior. Entre A i B hi havia tot un univers que era el més important. Des dels setze anys que m’havia allunyat de casa. Ben aviat vaig veure que podia passar d’aquest univers o ficar-me’l per la vena. Vaig decidir fotre-me’l.

Ets alumne de matrícula, de l’escola de la vida!
Potser. Aquestes eren les meves lliçons, no les de l’institut. A mi m’atreia el món salvatge, les persones i no aquells que es deien professors, precisament. Gaudia amb els vells que desballestaven cotxes i venien ferralla. Hi podia aprendre a soldar, mecànica, electrònica, tot allò que després podia aplicar als meus cotxes.

I després d’aquests llargs viatges vas decidir retrobar-te amb les arrels catalanes i vas anar a petar a Cardona!
La meva àvia era de Cardona. Visitant-la em vaig enamorar del poble. Tenia una bombolla natural de puresa increïble: fins i tot la carretera secundària esquivava el municipi! Era com si tot fugís d’aquell indret.

Vas tenir dificultats per integrar-t’hi?
Moltes vegades em preguntaven: “Essent fill d’en Valentí Fuster, com pots viure com vius? Què fas amb tantes caputxes? No et rentes les dents?” [Riu.] Se’n fotien força, de mi, i notava rancor i enveja. Molta gent és mesquina pel simple fet de viure en una bombolla cultural pobra i innocent. Jo no havia d’explicar a ningú les guerres que havia viscut!

Què et donava, doncs, Cardona?
Hi buscava precisament la cruesa, una altra realitat. Venia dels Estats Units i l’any 1997 Cardona era especialment crua, creu-me [riu]. Aquí em vaig adonar de què era composta la meva gent, essent un català carnal al 100%. I és que la família de la meva mare des del 1080 que era en aquesta zona! Deu segles!

Coincidint amb la teva vida a Cardona vas començar a fer concerts i vas publicar 36 weeks, un disc que va rebre molt bones crítiques.
Mai no havia rebut tanta atenció! Per dins em repetia: “No en facis ni cas, tot això és una pel·lícula.” Instintivament no em deixo mai portar per american dreams ni merdes d’aquestes.

I això que vas arribar a tocar als millors festivals, a telonejar Ani DiFranco, a figurar a la banda sonora de la pel·lícula Kràmpack (Cesc Gay) amb la cançó Montserrat…, i també hi ha qui diu que vas tocar amb en David Bowie!
No! [Riu.] Vaig col·laborar amb un percussionista d’en David Bowie. La història va començar quan es van tergiversar unes paraules que vaig dir i que van portar que em presentessin a alguns bolos com l’exbateria d’en Bowie. Va ser aleshores quan vaig descobrir el poder de la paraula i com pot alterar la realitat!

I en el màxim moment d’esplendor, te’n tornes a Nova York.
Estava cansat de ser l’estrella de la indigència a Catalunya! A una gran ciutat com Nova York era més fàcil trobar autèntics rodamons amb qui aïllar-me i fer-me passar per anònim. Mai no he volgut ser una estrella del rock, i sempre m’he mantingut rere una franja on comencen a fer coses estranyes amb tu.

Com es viu el protagonisme mediàtic?
Vaig necessitar apartar-me de l’escena en el moment en què vaig començar a protagonitzar les projeccions dels altres. Tothom pensava que era un penjat, un ionqui… Com poden arribar a descriure’m sense conèixer-me? “Pels qui no el conegueu, ell és el fill d’en Valentí Fuster…”, deia la premsa. Molt bé, ara ja em coneixeu, pensava jo. Qui escrigui això mereix una bufetada! Sempre havia intentat acoblar-me amb la gent. Què passa si no vull apuntar-me a un partit polític i social com la resta que només té por del desconegut?

A Nova York vas canviar radicalment de vida. Vas treballar fent quadres de bicicleta i vas començar a fabricar-te les teves guitarres. Com t’ho feies?
Mai no m’he posat les pautes, és així de senzill, si ho vull fer ho aconseguiré. Havia fet uns quants oficis durant els meus viatges, soldant o en un estudi de gravació on em van acollir, per tant, tenia les eines. I els materials, bé, els materials… [Riu.] Les guitarres, les vaig començar amb xapa de cotxe antic, el que tenia més a mà.

I el mànec? El so?
El mànec és escultura…, amb una estaca de fusta i resina entrava amb el tema tècnic, com volia l’escala, per exemple. Més curta? Cordes més gruixudes, un so més identificat amb mi a escala anímica. Tot era instint-hi i amb ganes: mirar-t’ho de lluny en la construcció.

Això és art!
Sempre acabo pensant que si he de definir art, en el meu cas, sempre ha estat el procés d’alguna cosa que no existeix fins que és tangible, el camí en si.

Queda clar que ets un luthier modern! Que bé, doncs, que t’ho puguis fabricar tot.
Té coses positives i negatives, t’explico. Anant a fer un concert a Nova York baixava per un pendent a Brooklyn amb una bici de càrrega que m’havia fet jo, damunt uns amplis i un parell de guitarres, tot fabricat per mi. De cop i volta vaig pensar: “Que bo tio, que boig!” Va ser un petit moment de coherència, poc habitual en mi… Intento no donar-me mai mèrit. Si em faig les coses és perquè no em vull tallar les ales, no vull limitar-me el vol.

I què és “una guitarra per pujar a l’arbre”, com declaraves en una entrevista a la revista La Butxaca?
Fa dos anys i mig vaig passar per un divorci i vaig voler pujar a un arbre per oblidar-ho tot, em vaig proposar fer una guitarra per estar-me allà. Em veia capaç de pujar-hi, però més important que ser allà dalt era fer-me la guitarra, encara que fos un arbre metafòric, encara a vegades no hi ha tanta diferència entre metàfora i realitat. Volia que fos forta i amb pes, que el temps hi pogués clavar hòsties i, tot i això, aguantés. La gent pot pensar que sóc un penjat, però no, aquest tio que tens davant no és un penjat… Et faria el sopar i et faria un llit per dormir, bro.

Ha passat el temps i has tornat a Catalunya, a cavall, novament, entre Cardona i Barcelona. Com ha estat la rebuda?
Maca i càlida, veig que hi sóc molt apreciat. Que algú obri els ulls per tu és com una carícia venint d’una ciutat freda com Nova York.

“Que algú obri els ulls per tu és com una carícia venint d’una ciutat freda com Nova York”

I com has trobat l’escena musical que vas deixar fa set anys?
M’agrada el nivell de solidaritat que hi ha en la música catalana i, sobretot, que això no es tradueixi en pompositat. Gràcies a Déu les coses, siguin modes o no, si són profitoses, són positives. El fet que hi hagi molta més disposició a expressar-se amb el llenguatge natal és positiu, cal deixar enrere l’anglosaxonament de la música i mundialitzar-la, que per això és un llenguatge universal!

Cert! Jo no entenc Sigur Ros, però m’arriben.
El llenguatge tot sovint és secundari, correcte. És més important la vibració que et dóna. A Catalunya, concretament, venint d’una amanida tan variada com els EUA, vaig veure molt en comú entre la gent, sobretot després del que va passar des de l’any 1939 fins al 1975, i això, és clar, es tradueix en música. Catalunya necessita aquesta mena d’identitat i això no es pot criticar, encara que el resultat musical sigui una disfressa. En resum, buscar una simbiosi entre la llavor i el fruit.

I la indústria musical catalana, què et sembla?
Com qualsevol altra cosa: si ets prou cool pots tocar en aquest festival, si fas la mida… Que em convidin a llocs basats en criteris tan d’escombraries em crea rebuig, és clar que no vull tocar al Poparb! És un món amb què no m’identifico ni de lluny.

Sempre has funcionat molt pel boca-orella, tu.
Sí, i per molt que em diguin que em cremo les oportunitats, tot el contrari, me les faig! El camí més típic és el que no faré perquè ja hi sóc. Vull tenir una incertesa i sentir que em circula la sang. El meu Déu és la necessitat visceral de l’experiència no dissenyada.

I quin és El repte, a partir d’ara?
Va canviant sempre, però la seva mare és continuar fluint tot i els entrebancs i la negativitat, que és a tot arreu. La negativitat és com la mel, un imant molt fort. El desafiament és cuidar aquest jardí diàriament per poder continuar trobant-me.

La música et proporciona l’equilibri?
A la música hi ha qui muny la teta pansida que no dóna llet, que a sota té una galleda on no entra res, i hi ha qui empeny tot això. La primera part no és de la meva espècie, a mi la música em serveix per expulsar el que tinc. Sóc un penjat que ha tingut els sants collons de seguir una cosa i que no s’ha quedat rere la cortina de la massa, espantat. Faig música sanament i la projecto de la mateixa manera per poder rebre un intercanvi energètic positiu. Un concert, per exemple.

Sents, amb tot, que The Times They Are a-Changin’, com cantava Dylan?
Sí, i vaig començar a sentir-ho al final dels anys 1990, unes freqüències que no havia viscut fins aleshores a escala social. Ja n’hi ha prou de perdre els valors per escombraries! Lliurar l’ètica per un tros de merda que és només temporal! M’agrada quan cauen els castells, quan se’ls desfan les costures. No pot ser que tot porti a moviments més egoistes que humanitaris. L’ego no pot sobrepassar el necessari per estar viu.

Com veus els canvis de consciència que busquen moviments com el 15-M?
El que, per exemple, passa ara a València és negatiu-positiu, és clar que no ho volem veure, però ho necessitem. Sap greu, però fa il·lusió. És el Yin i el Yang, sense una cosa l’altra no podria existir. M’agrada optar per veure el profit: en comptes de fixar-me en els policies em fixo en quelcom més gran. Ara podria sortir l’Aznar i dir: “España va bien.” [Riu.] Tot canvia i no és cap accident. Tot això es necessita per arribar a valors, cagundena ja: deixem de perfumar-ho tot!

Text: Yeray S. Iborra. Fotos: Carles Rodríguez.

I demà… Andrew Tarbet.