Penedesfera

“Tenir feina com a actor és molt difícil, tenir una bona feina és un miracle”

Arribo quasi una hora abans del previst al Teatre Villarroel de Barcelona i per fer temps m’assec en un banc a llegir. Passen uns quants minuts i al meu costat s’asseu un home d’uns setanta anys, un altre, un més, i un altre i… Finalment som sis. Cada dia es troben en aquest banc de la Gran Via per petar la xerrada. En Joan, el que tinc més a prop, m’explica que durant més de quaranta-cinc anys va treballar en un banc d’auditor. Una feina per a tota la vida. Tot el contrari que l’Andrew Tarbet. Actor de mare nord-americana i pare canadenc, ja fa uns quants anys que salta d’una feina a una altra, inconformista de mena i amb ganes d’aprofitar totes les oportunitats que se li presenten. Quan ens veu es disculpa, arriba tard i diu que no és propi d’ell, home de puntualitat canadenca. Abans de deixar-se fotografiar ens deixa alguns segons per posar-se gomina i durant la sessió s’escapa al lavabo per tornar-se a arreglar els cabells. Quan pot s’acosta per veure com ha quedat retratat i fa un “ui no no, aquesta no” veient-se fer ganyotes en una fotografia. Va arribar fa ja més de set anys a Catalunya i el català s’ha convertit en la seva nova llengua a l’hora de treballar. “El fet d’aprendre a parlar català ha estat molt més fàcil gràcies a la gent d’aquí, perquè tothom és molt generós i se sent molt orgullós de la seva llengua. I quan fas el més mínim esforç per parlar català la gent t’ho agraeix molt. Recordo quan feia Infidels, que a vegades se m’acostava més gent per donar-me les gràcies per aprendre el català que no per felicitar-me per la feina a la sèrie. I sempre ho he trobat molt maco.”

Quan eres petit, què volies ser de gran?
Amb dotze anys ja em recordo dient que volia ser actor. Però abans, de més petit, volia ser jugador de beisbol. No sé si és perquè és allò que volen ser tots els nens dels Estats Units, però jo jugava a beisbol com un boig. Vaig començar-hi amb cinc anys. Vivíem a Buffalo, en un barri residencial, i recordo que a les sis de la tarda tots els nens agafàvem la bici i ens acostàvem fins al Shoshone Park. Encara puc veure la llum, com d’or, que ens acompanyava a la munió de nens que arribàvem fins al parc amb la bici i el guant penjat del manillar. És com una imatge de cine nord-americà impossible que tinc gravada a la ment. M’encanta.

Per què vas abandonar la idea de dedicar-te al beisbol?
Quan vaig començar a l’institut vaig trobar-me, you know?, la cervesa, les noies, les festes… [Riu.] I vaig adonar-me que no tenia sang de jugador de beisbol, que no volia renunciar a tot allò que acabava de descobrir i que m’agradava tant.

Llavors va aparàixer el teatre. Què va pensar la família del teu nou somni?
Sóc com l’ovella negra de la família. El meu pare té dos doctorats, la meva germana en té un, l’avi era el cap del departament de francès a Harvard, l’àvia cap d’una editorial a Harvard…, i de cop arribo jo, un desastre total com a estudiant. Recordo que havia de fer un examen, el SAT, per entrar a la universitat i vaig obtenir una puntuació horrible. Passa que vaig anar a fer-lo amb una ressaca… Quan els vaig comentar als pares que volia ser actor, amb tot, crec que van estar contents de veure que havia trobat una cosa que m’agradava.

Et van donar suport?
Sí. De fet, tenia dues opcions on anar a estudiar art dramàtic. En un dels centres oferien un ensenyament més acadèmic, amb la possibilitat d’exercir també de professor quan acabaves. En l’altre, en canvi, era una formació més d’actor. I quan ho vaig comentar amb el meu pare em va preguntar: “Tu vols ser actor o què vols ser?” Que no em convertís en acadèmic no era un problema per ell. Així que vaig quedar-me amb la segona opció i vaig anar-me’n a Mont-real.

A estudiar a la National School of Theatre of Canada?
La meva germana també estudiava a Mont-real, així que era un plus anar-hi. Jo tinc doble nacionalitat, canadenca i nord-americana, perquè la meva mare és dels EUA i el meu pare, del Canadà. I hi havia un avantatge d’anar-me’n cap a allà, perquè com que és un país de polítiques socialistes pots anar a una escola molt bona i pel fet de ser canadenc pagar ben poc. Així que em van acceptar a la National School of Theatre of Canada i em vaig passar tres anys estudiant-hi i congelant-me els ous com un boig, perquè feia un fred que pelava [riu].

I vas acabar debutant amb el Cirque du Soleil!
Sí, va ser el primer que vaig fer. Dos anys i mig de ronda mundial amb l’espectacle Saltimbanco. Hi feia el paper del Baró, el mestre de cerimònies. Em sentia el rei de l’univers. Amb vint-i-un any cada nit parlava davant de dues mil cinc-centes persones! Com em va sorgir l’oportunitat? Amb els companys d’estudis fèiem el Cabaret al teatre Lion d’Or de Mont-real, un teatre preciós que també tenia un restaurant. I allà sopava el director del Cirque du Soleil, que es va acostar a veure qui actuava. Quan es va acabar l’espectacle se’m va acostar, vam parlar mitja hora i després em va oferir fer un càsting per formar part de Saltimbanco.

Dit i fet.
El meu personatge era brutal. I jo era molt feliç perquè era un món del tot diferent del que coneixia. A l’escola de teatre tot era molt tècnic, molt rígid, mentre que al circ era tot el contrari: experimentar i explotar a l’escenari de qualsevol manera, amb total llibertat. Pensa que el text del meu personatge estava escrit en un llenguatge inventat. Explicava la història de la funció al públic, però ningú no entenia res del que jo deia. A més, treballava envoltat d’un equip fantàstic, d’uns superherois. Era com actuar cada dia amb els X-Men!

Per què no t’hi vas quedar, al Cirque du Soleil?
Era molt jove, tenia vint-i-tres anys quan vaig acabar la ronda mundial, i tenia la sensació que quedar-m’hi més temps era optar per la decisió més còmoda. Hauria pogut tenir el futur garantit, però amb l’edat que tenia creia que no era l’opció adequada. Renovar contracte amb ells significava optar per un camí més propi d’una persona més gran. Tenia tota la vida per davant per convertir-me en el que jo volia ser, actor. I encara que el Cirque du Soleil era una experiència increïble, creia que havia de començar a treballar d’actor, i en un idioma que existís! [Riu.]

Va ser difícil començar a treballar d’actor?
De jove és difícil començar a treballar perquè vols fer moltes coses, sèries i pel·lícules, i et trobes que tothom passa molt de tu. Però tenia la sort d’haver participat en el Cirque du Soleil. Quan anava als càstings tothom quedava fascinat i volia saber com era la vida del circ. Així que de cop la balança s’equilibrava i ells també volien coses de mi. A més, tenia molta confiança en mi mateix, era una mica idiota, pensava de nou que era el rei del món i vaig tenir la sort de poder començar a treballar en sèries i en cinema.

I vas rodar Café Olé i vas conèixer la Laia Marull.
En aquell moment pensava a anar a Los Angeles, però no estava gaire segur de si ho volia fer o no. Va ser aleshores quan vaig fer un càsting per a aquesta pel·lícula, Café Olé, i em van agafar. A la vegada, també buscaven una actriu llatina, van fer un càsting internacional i els va arribar un vídeo des d’aquí. Era de la Laia. Va ser la primera i l’única, perquè la van agafar. Quan el va rebre l’equip va dir que ja estava decidit, que aquella noia era un monstre. I és cert. Pensa que encara que la Laia no el sabia parlar, va rodar la pel·lícula en anglès, i quan la veus és brutal! De fet, és la millor de la pel·lícula. Era impressionant veure-la treballar.

Va ser aleshores, quan la vas conèixer, que vas decidir venir a viure a Catalunya?
La nostra va ser una història molt lenta. Van ser cinc anys en què ens vèiem de tant en tant, viatjant d’un lloc a un altre. Jo treballava molt a Toronto, però feia coses que no m’acabaven de fer feliç, i vaig pensar que el millor que podia fer era apostar pel canvi i venir cap aquí. Potser estava dilapidant tota la carrera, però una altra vegada, com amb el circ, pensava que la vida et dóna una sèrie d’oportunitats i les has d’aprofitar.

No tenies por d’arriscar-te?
Després de cinc anys tenia confiança en la nostra relació i, no ho sé… Era molt interessant la idea d’introduir aquest gir a la meva vida. Ara que miro enrere a vegades al·lucino, you know? Ara, amb l’edat que tinc, no sé si podria canviar un altre cop i tornar a marxar a l’altre costat de l’oceà. Però no semblava una cosa tan boja en aquell moment, semblava molt clar què havia de fer. Les coses han tardat a posar-se a lloc, és clar, perquè normalment si canvies de ciutat, com a actor trigues uns dos anys a establir-te, a tenir confiança i que et donin papers. I, és clar, aquí havia d’aprendre dues llengües, el català i el castellà, i van ser uns tres o quatre anys bastant durs, però a poc a poc vaig començar a fer coses.

Com et senties en aquells primers anys?
Era com el xicot tonto de la meva dona, que només somreia. Em faltaven tants recursos! No tenia el meu humor i era molt difícil perquè era amb gent, feia un esforç lingüístic per entendre’ls, pensava que el que deien era molt interessant, però no era capaç de dir res. Era dur. Però ara vinc al teatre cada nit amb un somriure enorme, perquè penso que m’ha tocat la grossa. Vinc de fora i treballo aquí, en català, i m’encanta. I no sols tinc feina, sinó que tinc una molt bona feina. Tenir feina com a actor és molt difícil, tenir una bona feina és un miracle. I encara més treballant amb tots aquests companys, i en un tipus de projecte que m’interessa, perquè se’m plantegen nous desafiaments cada nit.

Infidels et va ajudar a arribar fins aquí.
La memòria fa que els records siguin més dolços que no la realitat. Els quatre anys es van fer molt llargs i Infidels va ser un regal enorme, una manera bestial d’introduir-me com a actor a Catalunya. Recordo que tenia un català molt ridícul en aquell moment. Vam tenir una reunió amb els creadors de la sèrie dues setmanes abans de començar a gravar i els vaig vaig dir: “Aquest és el meu nivell de català i en quinze dies no millorarà gaire. Si esteu contents com el parlo, endavant, però, si no, no entro en el projecte.” Vaig voler que fossin conscients que no podia concentrar-me només en l’idioma, que havia de poder preparar les seqüències i fer la meva feina d’actor. Van dir que ja els estava bé i vam començar, i… [Riu.] Estava tan cagat el primer dia! Però vaig tenir la sort de tenir una partner com la Montse Germán, que em va cuidar com un àngel. És difícil sentir-te al 100% el tipus d’actor que vols ser quan interpretes en un altre idioma que no és el teu. Però ara, quatre anys després, sento que sóc molt més a prop d’aconseguir-ho. He arribat a un punt en què ja puc improvisar en català si és necessari. Fa quatre anys, si passava alguna cosa imprevista, callava, tancava la boca i estava totalment perdut. Ara veig que també és molt interessant treballar en català o en castellà, perquè, tot i ser una dificultat extra, m’aporta coses molt interessants. És una altra manera d’atacar la feina. Penses molt menys en tu i més què comuniques, i això per a un actor sempre és bo. És una sensació diferent.

A Res no tornarà a ser com abans deixes anar frases en anglès, és espontani?
La Carol em va dir que l’interessava com parlava, com em comunicava. I el mateix amb els altres actors. L’Andrés i la Dolo, per exemple, parlen durant la funció en castellà perquè a casa seva parlen castellà. La Carol volia respectar la manera de comunicar que tenim en la vida i, de fet, a mi m’agrada que si en algun moment de l’obra el meu personatge explota ho faci en anglès, crec que té més força.

Quan explotem sempre ho fem en la nostra llengua materna.
Els idiomes viuen en el cos de maneres diferents. Crec que la teva llengua pròpia és molt visceral, i si hi ha un moment en què explotes és quan surt aquesta llengua, en el meu cas l’anglès, perquè és l’expressió més personal, més genuïna. A l’obra, amb tot, qualsevol cosa que dic sempre cuidem de repetir-la en castellà o català, per assegurar-nos que la gent sàpiga què dic, perquè, si no, no tindria sentit. Exercim un art de comunicació i si no saben què diem, malament rai.

Et sents diferent quan parles un idioma o un altre?
L’humor canvia, la manera de relacionar-te amb la gent és diferent, però ara cada dia em sento més a prop de mi quan parlo català.

Però encara deus tenir molt present el teu origen?
Amb la distància ara miro el meu país amb unes ulleres de color molt rosa. La veritat és que visc un tipus de revival nord-americà, investigo la música de la meva infància i gaudeixo moltíssim ser nord-americà. Crec que és una cultura molt bèstia i que ha aportat coses molt boniques al món. Quan vaig arribar era conscient que el món tenia una visió molt negativa d’Amèrica, i amagava una mica el fet de ser nord-americà, tot i que sabia que era impossible perquè amb la fila que faig de ianqui i guiri…, però ara ja no. Fins i tot ara escolto la Dolly Parton, cosa que no havia fet mai abans! [Riu.]

A vegades a Europa ens mirem amb una mica de superioritat els nord-americans.
Quan la gent parla dels Estats Units sempre dic que no es pot generalitzar i dir que “els francesos són així”, “els espanyols són així”… i d’Amèrica potser encara menys, perquè som quatre-cents milions de persones en un espai tan gran i tan divers que en realitat som molts països en un de sol. No pots comparar algú de Boston amb algú d’Arizona. Sí, amb la distància m’estic enamorant més del meu origen.

Què enyores de casa teva?
Hi ha una cosa que he trobat a faltar des del principi: espai! Especialment després de tants anys al Canadà. Allà agafava el cotxe, m’emportava la canoa, sortia de Toronto i al cap de dues hores arribava a un parc de quatre mil quilòmetres quadrats on tot eren boscos. Em podia passar dos dies o dues setmanes allà amb la canoa i topar-me tan sols amb quatre persones. Aquí és més difícil perdre’t d’aquesta manera. Recordo que vaig pujar al Pirineu i vaig pensar que per fi estava perdut. Era un dia de tramuntana, feia un cel impressionant i de sobte vaig veure el Cap de Creus, el Montseny, Montserrat… Tot Catalunya envoltant-me, i jo que volia estar perdut i no veure res! No dic que aquí no es pugui respirar, però allà hi ha espais enormes on et pots sentir molt sol i amb molta pau.

Tornant a la teva vida professional, a internet es poden veure dos curts que vas dirigir: és el camí que vols seguir?
Sóc actor. Sempre he estat actor i és allò que sé fer. Però últimament, aquestes darreres setmanes em trobo de molt mal humor perquè tinc unes ganes boges de crear més coses. I vinc aquí i faig l’obra i em sento fantàsticament bé, però quan torno a casa penso: “I ara què faig?” Tinc un guió, una comèdia per a la Laia i en Jordi Rico que vull dirigir. I també tinc idees per a teatre.

És fàcil treballar amb la Laia?
[Riu.] És clar, la primera vegada sí. Com a actors trobo que vam crear un equip molt fort ràpidament. Però així, dia a dia, dirigint una de les millors actrius que tenim aquí i que també és la meva dona… Ja veurem, no ho sé. Suposo que com a director diré dues o tres coses i em posaré a mirar com ho fa, perquè és tan bona que no caldrà fer gaire més [riu].

“’Infidels’ va ser un regal enorme, una manera bestial d’introduir-me com a actor a Catalunya”

El llargmetratge que prepares tindrà un estil semblant als curts que has fet?
Quan era petit tenia un llibre que es deia The terrible no good very bad day i els curts responen a aquesta filosofia. És un tipus de comèdia que és divertida a través de la seriositat. Persones que necessiten tant fer una cosa que acaben fent-ne de ridícules i extremes per aconseguir-ho. I és el tipus de comèdia que m’agrada a mi. És una mica l’estil de Billy Wilder a Ningú no és perfecte, que és un dels meus referents. Però faré el que em proposin, encara que el que vull, sobretot, és produir coses. Ser responsable d’aportar idees noves al guió o on sigui. Sempre penso que el teatre canadenc és tan bo que s’ha de fer un esforç per portar-ne més coses aquí. M’interessa la idea de posar el cul al foc una mica més, no ser específicament productor, però sí generar coses noves.

Parla’ns del teatre canadenc.
Al Canadà passa una cosa molt estúpida i és que quan fas teatre no fas càmera, i quan fas càmera no fas teatre. Vaig començar a fer sèries i cine, i quan vaig voler fer més teatre, les portes eren gairebé tancades. Així que quan vaig arribar aquí i vaig fer amb en Julio Manrique Coses que dèiem avui, feia molts anys que no pujava a l’escenari.

I ara ja no hi ha qui te’n faci baixar.
Sí, i m’ho passo pipa. Fa molta por, la por interessant de pujar a l’escenari davant de tanta gent i de fer una obra envoltat d’aquesta gent tan bona. Recordo que quan en Julio em va trucar per fer Coses que dèiem avui vaig fer un: “Really?” No m’ho podia creure.

Amb en Julio vas repetir a Llum de guàrdia, on també vau participar en la creació de l’obra. També has ficat cullerada a Res no tornarà a ser com abans?
En totes dues improvisem bastant, però mentre a Llum de guàrdia, a partir d’una idea molt senzilla, vam trobar-nos quinze persones i vam començar a crear pràcticament de zero, aquí la Carol ja tenia l’estructura de l’obra preparada i nosaltres hem hagut d’adaptar-nos a l’esquelet que ella havia creat.

Curiosament, el teu personatge ve a viure aquí per amor.
Sí! I a més té la meva edat, les seves converses són semblants a les que puc tenir jo: tenir fills o no tenir-ne, apostar pel canvi o no… Es troba en the midlife crisis, que diem en anglès, la crisi de la mitjana edat. En el meu cas, amb tot, la vaig evitar gràcies a venir aquí. I és que després de tants anys encara puc anar pels carrers de Barcelona, mirar els edificis i al·lucinar amb el que veig. A diferència del meu personatge, tinc molt clar on vull ser, com a mínim fins que la vida no em proposi una altra oportunitat… Llavors ja en parlaríem.

Durant les representacions de Res no tornarà a ser com abans se senten moltes reaccions entre el públic. Això desconcentra, agrada…?
M’encanta. I és que fem això perquè la gent reaccioni d’una manera o d’una altra. Mola molt especialment quan són reaccions favorables, perquè ens permet anar creixent i atrevir-nos a fer coses interessants. El teatre és el contacte amb la gent. És el més excitant. És meravellós.

Des de l’escenari, et fixes i veus el públic?
Jo, ni veig res, ni ho vull veure. I no sé per què. Suposo que és per no trencar la cosa falsa aquesta que muntem damunt l’escenari. Que no s’acabi la màgia amb una mirada.

Res no tornarà a ser com abans?
El títol té un toc de tristesa, però sóc dels qui pensa que els canvis són els fets més importants de la vida. Hem d’agafar els canvis i hem de saltar i celebrar-los, perquè els canvis ens fan més joves, més oberts i més desperts. Espero tenir sempre els collons de saltar.

Et fa por fer-te gran?
No, és inevitable. Penso en aquest moment i veig els meus amics, gent de la meva edat, com la Carol, en Julio Manrique, en David Selvas, l’Oriol Broggi, i trobo que són una generació que tenen una veu molt potent en el món cultural de Barcelona. Ara és el nostre moment i l’hem d’aprofitar, però amb l’afegitó que encara tenim més de vint anys per davant per fer possible tot allò que volem aconseguir.

Text: Carlota Martí. Fotos: Isabella Antonelli.

I demà… Agnès Marquès.