Penedesfera

A mitjans de juliol unes alertes d’alguns convilatans indiquen que al llac de Can Codorniu  han aparegut peixos morts. Preguntats per aquest tema des d’ERC, les respostes del Govern són les habituals "ja ho mirarem".
Les vacances del regidor de Medi Ambient i del tècnic retrassen les accions fins que en el Ple, a pregunta de la Dolors Montserrat l’alcalde ens parla que sembla ser que hi han hagut uns abocaments. L’informe que posteriorment ens han arribat parla d’una errada en el sistema de bombeig de les aigües fecals dels habitatges Vilarenau, que segons les informacions que teníem ja estava sense servei.

Les preguntes en aquest sentit ja no han arribat a ser contestades. I tampoc sabem els efectes reals que ha tingut el vessament. Una altra vegada el Llac de Can Codorniu, que fa vuit, l’actual regidor de Medi Ambient va usar partidistament i demagògia, ha tornat amb prou ironia aquella bruta maniobra partidista. Ara, tranquils, no sentirem res d’allò de "el Llac de Can Codorniu ha morts", ni veurem una entitat ambiental de la vila clamar el cel per suposat desastre ambiental. Ningú parlarà de buidar tot el llac i buidar tots els llots suposadament contaminats (l’entorn AMI així ho reclamava insistentment el 2002). Tots calles, han callat i calleran. Ja ho feren quan fa un parell d’anys un treball de camp sobre la fauna i la flora del llac, ens indicava que tots ells indicadors mostren una millora en l’estat del llac i la diversitat dels seus entorns.

Fa uns anys l’Ajuntament de Sant Sadurní urbanitzà i ajardinà la façana del polígon de Can Ferrer amb la carretera de Masquefa, en un Pla d’integració paissatgística subvencionada. (el cartell indicador de les obres per no perdre la costum encara s’hi manté).

Enguany aquesta façana ha quedat sobrepassada durant mesos i mesos per les herbes que hi han crescut, deixant empetitits els arbes i la vegetació. Tal com es sega el blat, han actuat fa només uns dies el servei de manteniment, deixant una imatge una mica menys salvatge però igualment poc curósa com si de rostolls de blat es tractés.

Des de l’u de maig que entrava el nou contracte de manteniment a inicis d’agost han passat tres mesos, i s’ha evidenciat una vegada més que el problema no és de recursos, ni de contractes ni d’organització de personal, com masses vegades en aquesta legislatura el Sr Rando i el sr Amat ens han volgut fer creure. Ells dos, com a màxims responsables de medi ambient i neteja, el primer, i de serveis municipals, urbanisme i alcaldia, el segon, caldria que s’ho fessin mirar. 

En la inauguració de les pistes de tennis, el Govern Municipal va difondre el cost d’aquesta obra en 305.000 euros. Des d’Esquerra incrèduls al que difonia i publicava posteriorment l’Ajuntament vam demanar-ne els costos reals. Dos mesos després la xifra ja s’ha elevat als 435.000€ i queden pendents per determinar dues xifres (els moviments de terres inicials i el projecte executiu que tot i que inicialment l’assumia la Diputació de Barcelona, finalment ho fa l’Ajuntament ja que el PP va aconseguir canviar l’ubicació inicial i repetir el projecte).

Podem concloure que el cost final superarà el 70% de la xifra publicada per l’Ajuntament. Per què?

A l’equip de govern li costa explicar perquè en temps de crisi prioritza unes inversions enfront d’altres, com una nova casa dels avis (la llista d’espera actual és de 70 avis/es) o una biblioteca/arxiu municipal a les antigues escoles de la plaça nova (amb subvenció de la Generalitat de 700.000€ a punt de perdre).

I perquè aquestes inversions finalment costen molt més del que estava previst. Com ja va passar amb les pistes esportives del CE Jacint Verdaguer que es van tancar en 475.000€ quan estaven valorades en 180.000€ i es van licitar per menys de 300.000€.

Sigui com sigui, la qüestió és que aquest govern ha mentit. I tot i que des d’ERC vam aixecar el dit quan vam apreciar la desinfiormació han fet com si res. Mala política, la que ni escolta, ni deixa escoltar.

En el darrer Plenari de la temporada, el Grup Municipal de CIU ha fet encara més gran la seva animadversió a tot el surt del Grup Municipal d’ERC.

ERC havíem presentat una moció instant perquè el Parlament fes un referèncum per la independència. Saltant-se totes les normes de drets d’autor, CIU en presentabva una d’idèntica bescanviant la independència per dret a decidir. Qui vulgui veure-hi semblaces que les hi vegi, llavors però que es pregunti, per què l’hauria presentat CIU si siguessin homologables? El fet és que la moció adopta un tò ambigu, molt comú de CIU en els temes delicats.

CIU, tot i que el dia de la presentació de la moció havia interpelat per fer-ne una sola, durant la Junta de Portaveus anterior al Ple se n’havia desmarcat. Però el dia del Ple, davant l’empat a 3 de la moció d’ERC (ERC i AMI a favor, PSC i PP en contra), CIU decantava la balança votant en contra. Minuts després, ERC votàvem a favor de la moció de CIU, tot i que com he dit anterioritat, no sabem que vol dir dret a decidir, i més que fer una proposta des de la política, retorcem la democràcia deixant obert un cercle que no deixem mai tancar. La paràbola de CIU es basa en decidir allò que vulgui el poble però alhora no els hi deixa la possibilitat de decidir que és.

En acabar el Ple, les dues regidores més sensibilitzades en el catalanisme venien a expresar la seva perplexitat pel seu vot contrari i mig acceptaven la seva culpabilitat en no entendre’ns a fer una sola moció. Excuses a part, és nacionalment inexcusable que CIU, per autodi nacional o municipal, voti en contra de la independència.

Divendres, vaig rebre un twit de qui em va introduir en tot això del 2.0. M’alertava que feia dos anys del pacte PP-CIU i m’ho recordava amb una piulada que vaig fer pocs minuts després que Dolors Montserrat titllés allò com un dia històric. Francament, sembla que hagi passat més temps. Les conseqüències per la vila seran llargues i sentides.

Per molt que la Dolors ho hagi volgut vestir a la seva manera, tot plegat ha servit únicament per donar aire a CIU amb la seva temptativa de córrer sense saber arribar a on. Cap de les històriques reivindicacions de la Dolors, com la neteja i l’ajardinament han arribat a bon port. Ben el contrari. La brutícia dels carrers i la desastrosa gestió de la jardineria l’han deixat amb el cul a l’aire. Era de preveure. Fet i fet, a CIU ja li ha anat bé, vist que era AMI, l’altre company de viatge, qui els gestionava.

L’altre fracàs de la Dolors ha estat La Fassina de Can Guineu. Va ser la segona pota en què va bastir el pacte. Dos anys després ha estat l’element que ha bastit per retrobar el seu discurs crític, que tant hem trobat a faltar des del 2008. És evident aquest retrobament es basa amb l’apropoament de les eleccions, ja que la negligència governamental de CIU s’havia evidenciat en l’any que l’equip de govern es quedà sòl (juny 2007-juliol 2008).

La Dolors Montserrat va decidir fa dos anys fer un pacte que li permetés anar-se’n tranquilament a Madrid com a Diputada, i fer veure que manava a Sant Sadurní. Malauradament, amb el comandament de distància no es governa amb efectivitat i menys amb aquests companys de viatge. La tàctica potser tindrà algun vot de més per al PP, que per primera vegada en la història democràtica de la vila ha estat transcendent, però a costa d’un poble que patirà amb un llistat interminable d’improvització.

I la improvització, com sempre on més mal fa és a l’urbanisme. Només cal veure les poques perspectives que tenen ara la nova biblioteca (un projecte de 4,8 milions d’euros enfront els 2,7 milions de la proposta d’ERC), l’edifici de la Plaça Nova a l’espera, El nou espai de Can Ferrer sense us o unes pistes de tennis desubicades al costat del cementiri. I només en dos anys…

El cap de setmana del 10 i 11 de juliol es va obrir a la ciutadania l’edifici de serveis de la Fassina de Can Guineu. L’espai de planta baixa ja està obert habitualment i és l’espai de recepció de l’oficina de Túrisme.
Per l’ocasió havia en funcionament continu un video amb el projecte guanyador del projecte museístic. La resta de l’edifici, les dues plantes superiors, es mostra clarament el grau d’infrautilització de l’espai. Una de les plantes únicament apareix una gran taula per reunions. Si hi és per les del Patronat de Turisme, somplirà un cop cada quatre mesos. La Segona planta disposa de dos llocs de treball, una altra sala de reunions (pels membres de l’oficina suposem) i massa espai lliure.

L’altre element són els dos lavabos individuals per a treballadors que hi han a planta primera i que són els únics existents a l’edifici. Els lavabos de recepció s’estant acabant a l’altre extrem de La Fassina i es preveu feina a córrer. Els grups de visitants hauran de traspassar tot el museu per anar al lavabo. Tot plegat 1,2 milions d’euros. Que cadascú evalui.

En un dels darrers Plens, l’alcalde, va tornar a tallar una intervenció meva per què no li agradava que indiqués que aquest govern feia tractes de favor. És una bona ocasió per iniciar una sèries de posts en aquest sentit.

El primer és El Pla d’en Mestres. Aquesta polígon d’actuació s’acabà just acabada la legislatura passada, quedant tantsols la recepció de la urbanització i les zones verdes. La recepció de la urbanització s’allargà més enllà de l’inici d’aquesta legislatura. El motiu? les constants negatives a acabar el projecte segons les perscripcions de l’ajuntament, ajudades per la poca pressió que l’alcalde oferia. Aquesta qüestió és clau per entendre perquè els 30 habitatges socials que l’Incasol havia de construir al Pla d’en Mestres encara estan per construir. La clau va ser, que per culpa del retard en l’acceptació de la urbanització no es vàren poder donar llicències i poc després l’empresa constructora dels habitatges es tirava enrere del contracte al·legant retard en l’inici. Coses que passen quan es passa de tot.

Ara, passa semblantment. Fa tres anys es canviava el projecte de zones verdes acceptant algunes demandes de la propietat. A dia d’avui encara no s’han recepcionat per que les zones verdes no s’adeqüen al projecte. I portem massa temps donant voltes a l’assumpte. Des d’ERC vist que el tema no avançava vam demanar fa temps un informe de l’estat d’aquesta execució. Seguim esperant-lo, però ja hem demanat que d’una vegada per totes l’Ajuntament agafi la inciativa i executi la fiança. Cap resposta de moment.

Mentrestant, tot això perjudica únicament la vila, els responsables privats d’aquest desastre segueixen fent plantejaments inapropiats per la vila però no per al seu patrimoni. En tenen tot el dret. El que no s’entén és que com a Ajuntament ens poguem asseure a valorar aquests canvis quan no s’han complert encara tots els requisits legals per recepcionar definitivament el polígon.

Ahir el rector de la Universitat Rovira i Virgili va visitar Can Guineu al matí i la cofraria del cava a la tarda. La qüestió era veure in situ la possibilitat de crear un centre tecnològic del cava a Sant Sadurní. Aquest dependria del Centre existent a Falset pel vi. Tot plegat s’engloba en l’estratègia de la Universitat de crear centres de recerca depenents de la Universitat i que vinculin a les empreses dels sectors estratègics, entre ells el vi. Aquests centres, es mantenen a partir dels recursos que generen de la investigació encomanada per les empreses.

El centre, que no parc, com insistia la regidora Maria Rosell en diversos actes, pot ser una idea de futur interessant per Sant Sadurní i el cava, però no barregen qüestions. A la dinàmica de l’alcalde i CIU de remoure aquest tema tots sabem quin és: La proximitat electoral i l’estat ruinós de Can Guineu. La qüestió que no podem resoldre (tot i que tots ens la podem imaginar) és quin nivell de predisposició hi ha des del sector per tirar endavant això? Perquè finalment, haurà de ser aquest qui faci rutllar el centre.

A la xerrada del rector i dels responsables de la Universitat en aquestes qüestions ahir a la Cofraria es denotava poca presència del sector. Alguns més que altres, també cal especificar-ho. Uns cavistes només a títol institucional, altres amb tècnics i diferents responsables. Sumant-los tots, massa pocs. La sensació és que el tema està verd.

Una altra qüestió és si realment aquest centre (que bàsicament serien despatxos i laboratoris) i la seu del consell regulador del cava, hi caben a Can Guineu. De moment tot són objeccions, tot i que la pressa ho farà encabir tot d’una manera o altre. Dels resultats ja en parlarem.