10 d’abril de 1970. Paul McCartney anuncia a través d’un comunicat que deixa els
Beatles. ‘The dream is over’, diu John Lennon uns dies deprés. Ahir va fer deu anys que el grup es dissolia, tot i que la seva estela (i el seu marxandatge) no ha fet més que créixer amb el pas dels anys.

Un mes després del comunicat de McCartney, que anunciava allò que ja es veia a venir, sortia l’últim disc (i documental) dels Beatles ‘Let it be’ (1970), que, tanmateix, fou enregistrat abans que ‘Abbey Road’ (1969). Un ‘Abbey Road‘ que deixava perles com ‘Come together‘ i les millors cançons de George Harrison (’Something‘, ‘Here comes the sun‘), i un ‘Let it be‘ l’enregistrament del qual va constatar que el final havia arribat.
‘Van ser les sessions més tristes de la terra’, va dir Lennon. ‘Foren
molt lamentables’, afegiria McCartney. ‘La depressió més gran’, segons
Harrison. La idea primera, de McCartney, era mirar de tornar als origens
musicals (per això en un principi havia de titular-se ‘Get back’) amb
cançons senzilles i de pop-rock i tornar a tocar en directe, cosa que
havien deixat de fer quatre anys enrere. A més, volien enregistrar en
vídeo els assajos per després fer-ne un documental…
T’he escrit una carta que no rebràs mai. I he recordat que anys enrere també vaig escriure’t una carta que començava dient “Això que t’escric, no ho llegiràs mai”. Ja ho veus, la de coses que t’he dit sense que ho sàpigues. Ni t’ho imagines, quan ens creuem pel carrer i ens saludem amb un trist cop de cap. Tres segons i passes de llarg. Aleshores recordo aquella carta, i també la teva olor. M’humitejo els llavis i, mirant a terra, em transporto al banc del passeig, a la cafeteria, al parc… I quan miro enrere, ja has girat la cantonada.
Avui ens hem tornat a creuar. Amb un cop de cap a l’uníson tu has dit “adéu” i jo, “hola”. En tres segons has tornat a passar de llarg. He tancat els ulls i he cregut que m’aturava i em girava: “Ei, tens pressa?” “Hmmm Sí, vaig a la feina, per què?”, potser hauries dit. O potser un descol·locat “Ah… No… Per què?”. Fos com fos, m’hauries preguntat per quins set sous et demanava si tenies pressa, si des de fa anys les nostres converses es limiten a un hola i adéu. “No, res, havia pensat que si tenies deu minutets potser voldries anar a fer un cafè”. I al bar, sense escapatòria, t’ho hauria deixat anar. T’hauria dit tot allò que he escrit a la carta que no rebràs mai. Tot allò que et diria si pogués algun dia aturar-te pel carrer i dir-te “Ei, tens pressa? Et convido a un cafè”. Quan he mirat enrere, ja havies girat la cantonada.
Et despertes mandrosa. És el que toca, som diumenge. T’encanta que el despertador dels diumenges sigui la llum que s’escola per les escletxes de la persiana. El llit és fred: estires el braç i t’adones que és buit. Que estrany, penses. Però ho aprofites per estirar-te en diagonal i fer el ronso ocupant tots els centímetres del matalàs. Al cap d’una estona, t’incorpores, et poses les ulleres, et reculls els cabells, et poses les sabatilles i surts de l’habitació.
Al mirall del lavabo, un post-it: ‘He sortit un moment, no trigaré’. Que estrany, penses. I quina enveja de cal·ligrafia.
Vas cap a la cuina. Et cagues en tot perquè ahir no vau rentar els plats, i ara tot ha quedat ressec. Agafes la cafetera, hi poses l’aigua, el cafè, la tanques, i la poses al foc. Encens la ràdio i sona aquella cançó dels Pets que feia tants anys que no escoltaves. Somrius.
Sents el dringar d’unes claus. S’obre la porta i el ‘bon dia’ entra amb una paperina de xurros en una mà i un vas de xocolata desfeta en l’altra. I tant, bon dia! I penses que, de vegades, tots els detalls s’alineen per oferir-te un moment perfecte. Perquè, de vegades, amb ben poc en tens prou per sentir-te bé.
[Aquest és un fragment que hi havia desat com a 'Esborrany' al bloc i que acabo de trobar. El més curiós de tot plegat és que no recordo haver-ho escrit... Amnèsia? Estat de semi-inconsciència? Memòria selectiva? Qui lo sa! Misteriós, tot plegat.]
Podria començar a comptar des de l’u i estar-m’hi fins a l’hora d’anar a dormir.
Un, dos, tres, quatre, cinc, sis…
Podria obrir la porta del carrer i posar-me a córrer fins que em trepitjés els cabells.
…set, vuit, nou, deu, onze…
Podria posar-me a menjar cireres i no parar fins a rebentar.
…dotze, tretze, catorze, quinze…
Podria seure al teu davant i mirar-te els ulls fins que els tanquéssis.
…setze, disset, divuit…
No s’hi val, recordar sempre els pitjors malsons.
Guardo un paper amb el qual puc fer-te xantatge.
Per què et compres un aparell de fer ’steps’ i després sempre agafes l’ascensor?
És normal que t’agafi mal de cap cada cop que tens gana?
Ja sap quines postres vol, la senyora? Sí, posi’m tiramisú i un tallat amb llet descremada i sacarina, sisplau.
L’altre dia, llegint la Go Mag, vaig veure que Adam Green (web i myspace) acaba de publicar un nou disc, el sisè: ‘Minor Love’, i el 2 de març el presentarà a la sala Razzmatazz de Barcelona.
Els tastets del nou treball:
Preludi.
Anem directes a la 2 de l’Apolo. Dic el meu nom a l’entrada. No em troben a la llista, però quan explico que sóc periodista, la noia fa cara de ‘no cal que em diguis res més’ i em dóna un parell d’entrades. Entrem. ‘Hmmm… Bel, vols dir que és aquí? Veig molts grenyuts però ni un sol ‘gafapasta’…’. Tornem a l’entrada i la noia ens confirma que ens hem equivocat de sala però mira de convèncer-nos perquè ens quedem. ‘Ei, que els See són molt bons, eh?’. Bé, ens ho creiem, però avui teníem previst d’anar a veure Mazoni, així que sortim i fumem mentre esperem que obrin la sala gran.
Fuga.
Jaume Pla/Mazoni va despullar-se ahir a la nit en un concert irrepetible i que passarà a la posteritat en forma de disc en directe. En una sala Apolo plena, en què uns quants vam poder gaudir de l’espectacle asseguts al voltant de tauletes amb les seves respectives espelmes, Mazoni va repassar un disc que es troba pràcticament descatalogat, ‘7 songs for a sleepless night’ (Bankrobber, 2004).
‘Però què dius, si em sembla que cada dia sóc una mica més baixet’, em respon quan li dic ‘Cesk, t’has fet gran’. Ho vaig comprovar divendres passat al concert a l’Auditori, on presentava amb els Altres Bandais les cançons del disc nou, ‘La mà dels qui t’esperen’.
Quan van aparèixer damunt l’escenari em van venir unes ganes boges
d’enfilar-m’hi i abraçar-los. De fet, crec que no em vaig treure el
somriure estúpid de la cara en tot el concert. Era una cita especial.
Era la primera vegada que els anava a veure com a ex-teclista, i la
veritat és que vaig xalar.
En Cesk s’ha fet gran i ara ja no només canta cançons sinó que les
interpreta. Se sent molt més còmode damunt l’escenari, i això es nota.
Si no estàs a gust, no fas pallassades ni imites el Núñez de Crackòvia.
Dic jo. Té el rodatge d’algú que porta cinc anys ‘patejant’ els
escenaris del país, i això es nota. Té el control, de l’escena i de la veu, i mostra confiança.
Escoltant aquests dies el disc i pensant en aquests últims anys m’adono
no només que ha crescut (encara que continuï sense arribar al metre
seixanta; com jo, vaja) sinó que l’he vist fer-se gran. I em vénen al
cap muntanyes d’imatges, moments i cançons…
L’ex-director d’Egunkaria, Martxelo Otamendi, ha parlat clar (i una mica català) sobre les tortures i l’estat d’excepció, que ell va patir en primera persona quan el van detenir sota la llei antiterrorista i el van tenir incomunicat cinc dies. Tres d’ells, patint tortures i tota mena de vexacions.
El vídeo és interessant no només pel què diu Otamendi, actual director de Berria, sinó perquè ho diu, sense pèls a la llengua i donant noms d’alts càrrecs, en un dels programes amb més audiència de la televisió pública catalana.
Per cert, que Otamendi (que aquests dies és a casa nostra en el marc de la setmana catalana de solidaritat amb Egunkaria) serà demà a VilaWeb per fer un xat a la una del migdia. Segur que serà molt interessant!
Entre ells hi ha un regidor de la CUP de Vilafranca, que podria arribar a ser inhabilitat
El
jutjat d’instrucció número 2 de Vilafranca del Penedès ha citat a
declarar, per al 23 i 24 de febrer, dotze penedesencs acusats de
delicte electoral per haver recollit signatures a favor del dret de
decidir durant la jornada de les eleccions espanyoles del 9 de març de
2008. Entre els encausats hi ha un regidor de Vilafranca, Xavier
Navarro (CUP), que arribat el cas, podria ser fins i tot inhabilitat:
‘Crec que és molt greu que un càrrec electe, triat pel seu poble, pugui
ser rebutjat per un delicte com aquest’, diu a l’Accent.
16 desembre 2009 – 11:16 pm
“En Bunny encén la ràdio d’una manotada i l’aparell escup una ràfega de música clàssica a tot volum, en Bunny li dóna un altre cop, sona una emissora comercial i llavors, com un miracle, un prodigi, surt dels altaveus, amb tota la seva càrrega d’optimisme emocionant, d’emancipació sexual i de shorts d’or, la mateixa cançó de la Kylie Minogue; i tota la ràbia i la indignació d’en Bunny s’evaeixen com si tingués una fuita de gas, la seva cara encesa es relaxa i es gira cap al seu fill, es prem el cap amb els nusos dels dits i diu:
- Qui sigui que va dir que Déu no existeix tenia el cap ple de merda!
- Ple de caca! - fa el nen amb un somriure mentre es frega els ulls.
- Ple de tones de fems pudents! - exclama en Bunny -. Quina cançó!
- Ple d’un cubell enorme d’excrements! - respon el noi.
En Bunny tira els malucs endavant i sacseja el cos endavant i endarrere seguint l’eufòric ritme techno, sent que la música li recorre l’espinada i li explota a la base de l’esquena amb una calidesa que li provoca la sensació d’haver-se pixat a sobre o d’haver donat a llum o d’haver-se escorregut als pantalons o alguna cosa per l’estil.
- Ostres noi! - Diu en Bunny, i s’estreny l’entrecuix amb el tou de la mà i les imatges del dia d’àvies assassines, minusvàlids malcarats, vicaris invertits i colles de meuques desdenyoses s’esfumen en l’atmosfera, i afegeix:
- Cony, és una meravella que aquesta cançó sigui legal!”
(Nick Cave, ‘La mort d’en Bunny Munro’)
11 desembre 2009 – 1:19 am
Preludi.
Si pel fet que fa més de dos mesos que no actualitzo aquest bloc algú s’espera un post currat, interessant i original, potser es decebrà. Tinc intenció de parlar del grup revelació que porta dies en boca de tothom, així que, d’original, poc. Però és el que hi ha. M’han robat el cor, què voleu que hi faça?
Teresa Forcades, metgessa, doctora en Salut Pública, i també monja i teòloga feminista, ha posat damunt la taula una reflexió molt interessant sobre la grip A. Alerta d’irregularitats farmacèutiques, dels perills de la vacuna contra el virus A/H1N1 i de les greus conseqüències polítiques de la declaració de pandèmia. El vídeo d’aquí sota (en espanyol) és gairebé d’una hora, però és totalment recomanable. Si no teniu tant de temps, podeu llegir el seu document ‘Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova‘.
[Continua]
20 setembre 2009 – 12:30 pm
Sóc una ignorant del futbol. Bé, i dels esports en general, però això
ja és més comú. Segurament puc comptar amb els dits de les mans les
vegades que he vist un partit sencer de futbol (sempre del Barça), i
només he anat al camp per veure un partit de la selecció catalana. Cada
cop que miro un partit, he de preguntar a qui tinc al costat què és un
fora de joc, perquè no recordo l’explicació que me’n va fer l’anterior
vegada que vaig mirar un partit i vaig fer la mateixa pregunta. I encara recordo el tip de riure que es va fotre el meu cap de redacció quan li vaig preguntar què coi volia dir hat trick.
Ser una
ignorant no només de les regles del joc sinó també de tot el món que
envolta equips i jugadors fa que t’interroguis amb qüestions
estúpides com ara…
14 setembre 2009 – 1:39 pm
Un jove anomenat Gerard és acusat de doble atemptat a l’autoritat
(delicte que comporta de dos a sis anys de presó) per uns fets
ocorreguts durant l’Onze de Setembre de l’any passat a Lleida. Els mossos l’acusen de tenir una actitud violenta durant la manfestació (per a protestar de la conversió del Roser en un ‘Parador Nacional’), d’intentar creuar el cordó policíac i d’agredir les autoritats. Tanmateix, fa uns
dies que la campanya ‘Salvem el Roser, Gerard absolució’ va fer públic
el vídeo d’aquí sota en què es veu la successió de fets que van tenir
lloc en realitat. En la meva humil opinió, qui hauria d’estar acusat d’agressió és el mosso que l’agafa pel coll.
Més informació:
Llibertat.cat:
El vídeo dels fets del Roser de l’any passat rep més de tres mil visites en tres dies.
Web Gerard Absolució.
Canal de YouTube GerardAbosulució.