Penedesfera

Just en el moment en què l’ombra del xiprer va eixamplar-se, l’ocell s’adonà que al darrera hi havia una natura singular. Feia estona que es comunicava amb les ànimes d’aquell cementiri. Les trobava molt més conciliadores que les que omplien el món atapeït de cossos -només vivents en matèria- del qual provenia.

En alçar-se, enèrgica, damunt el llit va retrobar, encara oberta, la darrera novel.la de l’Stephen King. Sense que ella ho sapigués mai, el llibre l’havia acaronada durant tota la nit, tal i com ho feia ara el sabó mentre dansava, bellíssima…

Arriba la quaresma i els bons cristians que segueixen els preceptes de la santa mare església, catòlica, apostòlica i romana han d’abstenir-se de menjar carn els divendres i també han de practicar el dejuni. Això ho fa algú encara? Segur que sí. Quin sentit té això? Suposo que la majoria de persones ho fan com un simple costum o tradició. De fet, molts ritus i sagraments no es duen a terme per dogmes de fe, sinó per complir amb una tradició que passa de generació en generació.

Així doncs, veiem que la canalla fa la comunió i la gent es casa per l’església i es bategen els fills només perquè “toca”, per fer contents als avis o pares o per ganes de muntar una festa familiar. És com una mena de rutina generacional que, de tant en tant, algú trenca per principis o per estalviar…

La majoria de societats actuals encara sostenen damunt les espatlles el jou pesant i tirànic de la religió que condiciona la vida i la llibertat dels ciutadans. En el món occidental s’ha obert una escletxa i la religió ha passat a un segon pla, quedant relegada només a l’àmbit familiar, tradicional i sobretot festiu. En altres cultures i països encara té el ceptre del poder i les vaques continuen essent sagrades, els porcs impurs i les dones ignominioses.

Amb l’allau d’immigrants que han vingut al nostre país resulta molt complicat fer entendre a aquestes persones nouvingudes que aquí hi ha unes altres normes de convivència. Han d’assimilar el respecte als drets i llibertats inherents a la democràcia i, encara que el seu estil de vida estigui sota les directrius d’una doctrina religiosa, n’han de prescindir per “integrar-se” o adaptar-se.

Per aquest motiu, em pregunto si als nens i nenes que segueixen la fe islàmica i que, per tant, tenen prohibit menjar porc, als menjadors de les escoles els fan un àpat especial o no. Si gaudeixen d’un menú exclusiu, llavors els cristians tampoc deuen menjar carn per quaresma, ni els hindús vedella i els vegetarians cap tipus de carn mai…

Està bé que es respectin les creences religioses o ideològiques de cadascú, però crec que no han d’interferir d’aquesta manera en la societat, ja que es tracta d’una opció voluntària i personal, no es tracta d’una qüestió de salut, ni amb prescripció mèdica, en tot cas espiritual…Jo també podria dir que la meva filla és de la secta de la carxofa i que li fessin la dieta a base d’aquest vegetal.

No sé si encara es poden comprar butlles papals per menjar carn… –es venen butlles a l’Islam per endrapar pa amb pernil?- quines estupideses que fan les esglésies i que cretins que han estat i són els seus fidels! No sé si els bisbes mengen carn per quaresma però durant l’any no mengen pas gaire bledes perquè la majoria estan rodonets com els suculents bunyols típics d’aquestes dates.

- Un, dos, tres, pica paret! –va exclamar ben alt, perquè ho feia des de les esferes celestials-. Un, dos, tres, pica paret! – va tornar-hi l’estrella Polar.

En girar-se, no va veure ni enlloc ni mai més la Mizar. Havia caigut a terra. Al planeta Terra, és clar.
 
Mesos després…

Mallorca. Política. Corrupció. Potser la relació entre aquestes paraules començarà a ser feta per molta gent de fora les illes després de les greus però ja habituals notícies que són portada dels mitjans de comunicació en els darrers temps.

Vaig arribar a Mallorca ara ja fa sis anys. La meva primera impressió de la illa, o més aviat dels illencs, va ser entre la sorpresa i la decepció. Acostumat a la realitat catalana i madrilenya (o potser hauria de dir espanyola) em va sobtar la falta de una cultura identitària pròpia i el caràcter reservat, inclús a vegades desconfiat, del mallorquí. En positiu, sens dubte, el tarannà prudent i tolerant de la gent i una illa meravellosa a nivell natural, inclús després de la depredació del territori dels darrers temps, on gaudir d’ una notable qualitat de vida.

Poc a poc, i mentre m’endinsava a la realitat illenca vaig començar a descobrir també tot una sèrie d’ inquietuds polítiques peculiars i diferents a les catalanes. El que em va fer més gràcia en un primer moment - amb el temps aquesta diversió es va anar convertint primer en decepció i finalment en certa repulsió – va ser la originalitat de la oferta electoral del partit Unió Mallorquina. Amb una base social predominantment rural, autoproclamant-se liberals o centristes i amb una certa orientació cap al regionalisme mallorquí, que no de la resta de les Balears (¿?) em va semblar en un primer moment un partit nacionalista a l’ús.

Així, teòricament els seus referents ideològics serien CIU a Catalunya i el PNB al País Basc. Però clar, estem parlant d’ una illa on no hi va haver revolució industrial de cap tipus als dos darrers segles ni per tant va tenir una burgesia emergent i on fins els anys 50 del segle XX no hi va haver res més que grans possessions latifundistes al més pur estil extremeny on ‘el señorito’ d’ allà és aquí anomenat ‘l’ amo’. I doncs, quina és realment la ideologia d’aquest curiós partit? O és que no en té? Doncs pel que jo estic deduint potser és la ideologia del diner ràpid gràcies a la negociació política més utilitarista i salvatge, de la col·locació de la seva base social a càrrecs institucionals (en l’ actualitat quasi no tenen a cap d’ ells sense sospita o mida judicial interposada), del petit empresari que viu gràcies a les adjudicacions des de l’ Administració pública, del curt plaç i del ‘agafa els diners i corre’.

I clar, la resta del pati no és tampoc per tirar coets. Menció apart mereix el Partit Popular balear que, en l’ anterior legislatura, va oferir un espectacle absolutament surrealista de com saquejar l’ erari públic amb diferents propostes a qual més original i cridanera, entre portada de ‘El caso’ i novel·la televisiva mexicana: cents de bitllets de euros amagats a una llauna de Cola Cao, grans pavellons d’ esports construïts per fer una gloriosa foto dels seus líders amb esportistes famosos, antics medallistes olímpics construint-se cases amb diners dels ciutadans, palaus presidencials pagats a preu de saldo i com a punt final d’aquest excepcional guió, una fugida cap als EEUU del seu líder i gran forjador Jaume Matas.

No és extraordinàriament televisiu? Ningú s`anima a fer una novel·la per capítols i passar-la per IB3? O potser una nova versió de la mítica ‘Corrupció en Miami’ en clau mediterrània?

Però la vida continua. I mentrestant, quan viatjo per Espanya per feina (Madrid i Barcelona fonamentalment) he d’intentar explicar i/o justificar què és el que passa per la que és ara casa meva (’no, no me confundas …’), cosa que és a vegades bastant difícil, la veritat. Però això sí, tremendament divertit.

T’han fet una esquela amb moltíssimes pàgines, plena de projectes que no amaguen però l’anunci de la teva, sembla, desitjada mort. Perquè, en nom del progrés, volen que desapareixies d’una vegada. La teva llarga història, una història que ve lluny, de molt lluny, plena de treball, d’esforç dur i de creació de riquesa ja no val gran cosa.

En realitat, la proposta és enderrocar-te, foc nou i a una altra cosa. Un despropòsit més en temps de devastació econòmica.

Però, hi ha reacció ciutadana per sort. Hi ha sensibilitat de gent que estima la ciutat i t’estima, a tu, vell barri del Rec. Gent que valora no només la teva història, també els teus vells carrers, les teves construccions singulars, les voltes d’algunes adoberies, una colla de façanes, per tot allò que has significat, signifiques i pots significar encara. Ets gairebé un barri únic a Europa. Això sol ja mereixeria l’esforç de conservar-te, d’arranjar-te, de fer de tu un barri amb futur conservant la teva essència.

Barri del Rec. Et vas anar fent com es fan totes les coses. Amb el pas dels anys, en el teu cas dels segles. De fet, però, fa temps que fas nosa. Molta nosa. Has resistit segles i ara potser et queden poquíssims anys de vida.

Els poders han esgotat les idees. En realitat, no n’han tingut mai cap que no sigui enderrocar-te i fer allò que ara en diuen una àrea moderna. Es a dir, pisos, avingudes, més pisos, places i més fredes avingudes. Massa fàcil. La cultura del totxo, una vegada més encara.

Hi ha veus, moltes veus, però, que aquests dies s’alcen i diuen que no. Que no d’aquesta manera. Creuen que és possible rehabilitar-te de manera més respectuosa i també més humana. Defensen que ets un conjunt històric i que així ha de ser considerat. I que cal mostrar la teva autenticitat. Troben en falta un llibre d’estil arquitectònic com es fa en altres ciutats europees. I pensen també que és del tot possible que lideris amb ambició un futur harmònic per una ciutat que es mor a poc a poc perquè així, des de fa un temps, es van morint les seves indústries.

Barri del Rec, ets centre de debat ciutadà i has aconseguit que la teva mort no sigui sense que molta gent, molta més gent de la que alguns voldrien, digui que no. No d’aquesta manera. Sí a la rehabilitació, sí al respecte, sí a les idees —que existeixen i són possibles, si alguna vegada s’escoltessin—, sí a fer-te atractiu i generador també de treball i de riquesa.

Qui t’ho havia de dir, vell barri del Rec que serien ciutadans joves aquells que més lluitarien per evitar, fins allà on sigui possible, el teu rèquiem en silenci i el teu enterrament amb l’embolcall de la paraula progrés.