Author Archives: Blocs d'Anoia Diari

Llums i ombres - IV

LLUMS a… el grup de persones que recuperen camins i corriols de l’Anoia
Es tracta de la iniciativa d’un grup de ciutadans —jubilats i que volen conservar l’anonimat— que es proposen recuperar camins i corriols que menaven des de masies i pobles cap a Igualada i que permetrà a moltes persones conèixer-los i reutilitzar-los sigui per plaer o per salut. Rés més vell —i sembla que ara també res més modern— que l’ anar a peu.

LLUMS a… l’arranjament dels sots a carreteres properes
Celebrem la ràpida reacció per arranjar als greus sots que denunciàvem fa uns dies tant a l’A-2 com a la carretera d’Òdena des de Can Roca . A l’A-2, primer van ser unes paletades d’asfalt posades a corre-cuita , però ara són potents màquines les que arrangen un tram que s’havia convertit en molt perillós. A la carretera cap a Òdena, l’acció va ser immediata després de mesos d’uns sots que s’havien convertit en veritables obstacles.

OMBRES a… el problema circulatori a les hores d’entrada i sortida de les escoles
Segurament és molt difícil, però potser no impossible, posar una mica d’ordre en les immediacions de les escoles a les hores d’entrada i sortida. Algunes escoles han arbitrat mesures que alleugereixen el problema. En d’altres, senzillament el caos.

OMBRES a… els incívics que no recullen els excrements dels seus gossos
Sovint amb la complicitat de la foscor de la nit, alguns —pocs, probablement— incívics deixen escampats els excrements dels seus gossos per carrers, places i portalades que, evidentment, no són les de casa seva.

Microliteratura pinyoliana o com glopejar amb desmesurat atreviment (18) Magdavida

Just en el moment en què l’ombra del xiprer va eixamplar-se, l’ocell s’adonà que al darrera hi havia una natura singular. Feia estona que es comunicava amb les ànimes d’aquell cementiri. Les trobava molt més conciliadores que les que omplien el món atapeït de cossos -només vivents en matèria- del qual provenia.

En un dels escassos instants de repòs que li concedia la feina al diari, s’hi havia escapat i, una vegada més, s’havia submergit en la quietud alliberadora.

Com que ho havia fet en tantes ocasions, aquell màgic vuit de desembre no va adonar-se que somiava. Per això, quan el subconscient va introduir-la en la A majúscula d’una de les inscripcions funeràries només van passar dècimes de bones sensacions perquè es trobés a Palenque, enmig de l’èxtasi etern de la vall de l’Usumacinta.

Asseguda dalt d’una de les piràmides, va respirar a fons, va regalar una mirada profunda a l’horitzó mexicà i, en plena comunió amb totes les ànimes, va obrir els braços i va abraçar el vent fins que un tro va esqueixar el sol.

Plovia, i l’aigua va ser capaç d’arrencar un trosset de vida perpètua d’aquelles pedres i de fer-lo rodolar fins a la terra humida. A mesura que baixava va anar guanyant tamany fins que, des de baix i en forma de Cristina, va reclamar-la perquè s’apressés a baixar.

Només ho va fer físicament. Des d’aquell dia el seu esperit habita amorosament en aquell temple maia.

Quan el Blac va despertar-la amb unes íntimes llepades a la cara, la Magda va obrir els ulls i, mentre regalava un sospir ple de sentiment al gos i a l’entorn, va reconèixer que també ella, igual que el poeta, era quan dormia que hi veia clar.

En alçar-se, enèrgica, damunt el llit va retrobar, encara oberta, la darrera novel.la de l’Stephen King. Sense que ella ho sapigués mai, el llibre l’havia acaronada durant tota la nit, tal i com ho feia ara el sabó mentre dansava, bellíssima…

 sota la dutxa.

Joan Pinyol
Glops (Editorial Petròpolis, 2009)

Enri Carbonell Pelfort ens recomana ‘Sal oberta’ (1982), de Maria-Mercè Marçal

Després de rumiar una bona estona, vaig decidir-me per la poesia, malgrat saber que al profà en aquesta matèria li fa molta mandra posar-s’hi.
 
Em venien al cap molts poetes, però he escollit la Maria-Mercè Marçal (1952-1998), per la seva condició de dona, per la seva simbologia feminista, nacionalista i esclar, perquè personalment m’arriba a l’ànima.
 
He escollit el seu tercer llibre Sal oberta, però m’agrada pessigar de tots els seus poemaris : Cau de llunes, Bruixa de dol, La germana, l’estrangera , Desglaç …
 
Citaré un dels poemes emblema del seu primer llibre Cau de llunes ja que té caràcter de manifest i resumeix les directrius del seu activisme : “A l’atzar agraeixo tres dons : haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.
 
Maria-Mercè Marçal ens endinsa en el món dels sentiments, de les emocions. Ens submergeix en els grans temes universals de l’ésser humà: l’amor, la solitud, la mort, la rebel·lió, la passió, el sexe …
 
A Sal oberta ens parla d’experiències femenines com són l’embaràs, l’infantament i les sensibilitats, il·lusions i projeccions que aquest fet aboca. De l’amor i el desamor. El seu jo més íntim, projectat perquè cadascú el faci seu, a mida.
 
Per cert, sapigueu que existeix un CD amb una tria dels seus poemes, anomenat “Lluna, sal, sang, exili” amb música de Concepció Ramió, que és preciós.
 

‘La dolce vita’ i l’adéu del rei dels ‘paparazzi’

Aquest passat gener va morir, als 80 anys, Felice Quinto. Vivia a Montgomery Village (Maryland) i era un prestigiós fotògraf italià de celebritats.

Federico Fellini (el director italià de cinema) es va inspirar en el seu amic Quinto per crear el personatge Paparazzo en el film La Dolce Vita amb Marcelo Mastroianni i Anita Ekberg. Quinto, sovint conegut com ‘el rei dels paparazzi’, va ser pioner en utilizar les tàctiques agressives que s’usen avui en dia: s’amagava entre els matolls, es disfressava o rondava els carrers de Roma en una motocicleta per conseguir instantànies de famosos en situacions compromeses per després vendre-les a les publicacions roses de l’època. D’aquí ve l’origen de la paraula paparazzi per descriure els fotògrafs intrusius.

Quinto es va casar amb una professora nord americana que va conèixer en una galeria d’art a Venècia i va emigrar als EE.UU. Allà va treballar per la Associated Press cobrint, entre d’altres reportatges, el funeral de John F. Kennedy o les marxes pels drets civils liderades per Martin Luther King Jr.. Més tard es va convertir en el fotògraf oficial de la ‘cort’ que freqüentava el famós Studio 54 a New York i durant un temps va ser el fotògraf personal d’Elizabeth Taylor.

Fa pocs dies, casualment, llegeixo a la premsa on-line que, des del 15 de febrer, CaixaFòrum Barcelona presenta l’exposició ‘El circ de les il·lusions’, una exhibició amb més de 400 imatges (fixes i animades) que exploren el món particular de Federico Fellini (aquesta segur que és una llei de Murphy: les exposicions que t’interessen sempre són al costat oposat de l’Atlàntic d’on et trobes).
Les dues notícies van despertar en mi la necessitat de veure La Dolce Vita. Recordava, vagament, fragments del film, concretament l’escena del gairebé petó entre Mastroianni i la bellíssima Anita Ekgberg dins la Fontana di Trevi. Vaig demanar el DVD mitjançant Netflix (algun dia us parlaré d’aquest fantàstic sistema de lloguer de DVDs) i ahir, per fi, vaig poder veure el film.
La visió personal que Fellini té de la societat, la manera que té de transformar la realitat de la seva vida en el surrealisme del seu art, les seves fantasies i els seus extravagants records omplen cada escena de La Dolce Vita. La indumentària basada en la llegendària forma sac dels vestits de Balenciaga (diuen que va ser la inspiració de Fellini per crear el film), les escenes al palau a Bassano di Sutri, l’actitud frívola i mundana dels aristòcrates italians, l’exagerada sensualitat de Sylvia que no sembla ni d’aquest món, el Sant Crist penjat d’un helicòpter sobrevolant Roma, el miracle, el suicidi, la prostituta… A cada segon, a cada miŀlímetre de la cinta es respira Fellini.

Va pagar la pena l’emprenyamenta del meu home quan va saber que la peŀlícula de la nit era italiana, vella i en blanc i negre.

Microliteratura pinyoliana o com glopejar amb desmesurat atreviment (17) Mirades

La pilota arribà al pou i ella mirà avall.

-Hi ha ulls que em miren!

-És clar! Són els teus reflectits!

No la convencé…

N’hi havia tres.

(microconte guanyador del Primer Premi Hespèria de Relats Curts de Terror, Terres de l’Ebre, 2009)

Joan Pinyol
Glops (Editorial Petròpolis, 2009)

Quins menús ens permet la religió?

Arriba la quaresma i els bons cristians que segueixen els preceptes de la santa mare església, catòlica, apostòlica i romana han d’abstenir-se de menjar carn els divendres i també han de practicar el dejuni. Això ho fa algú encara? Segur que sí. Quin sentit té això? Suposo que la majoria de persones ho fan com un simple costum o tradició. De fet, molts ritus i sagraments no es duen a terme per dogmes de fe, sinó per complir amb una tradició que passa de generació en generació.

Així doncs, veiem que la canalla fa la comunió i la gent es casa per l’església i es bategen els fills només perquè “toca”, per fer contents als avis o pares o per ganes de muntar una festa familiar. És com una mena de rutina generacional que, de tant en tant, algú trenca per principis o per estalviar…

La majoria de societats actuals encara sostenen damunt les espatlles el jou pesant i tirànic de la religió que condiciona la vida i la llibertat dels ciutadans. En el món occidental s’ha obert una escletxa i la religió ha passat a un segon pla, quedant relegada només a l’àmbit familiar, tradicional i sobretot festiu. En altres cultures i països encara té el ceptre del poder i les vaques continuen essent sagrades, els porcs impurs i les dones ignominioses.

Amb l’allau d’immigrants que han vingut al nostre país resulta molt complicat fer entendre a aquestes persones nouvingudes que aquí hi ha unes altres normes de convivència. Han d’assimilar el respecte als drets i llibertats inherents a la democràcia i, encara que el seu estil de vida estigui sota les directrius d’una doctrina religiosa, n’han de prescindir per “integrar-se” o adaptar-se.

Per aquest motiu, em pregunto si als nens i nenes que segueixen la fe islàmica i que, per tant, tenen prohibit menjar porc, als menjadors de les escoles els fan un àpat especial o no. Si gaudeixen d’un menú exclusiu, llavors els cristians tampoc deuen menjar carn per quaresma, ni els hindús vedella i els vegetarians cap tipus de carn mai…

Està bé que es respectin les creences religioses o ideològiques de cadascú, però crec que no han d’interferir d’aquesta manera en la societat, ja que es tracta d’una opció voluntària i personal, no es tracta d’una qüestió de salut, ni amb prescripció mèdica, en tot cas espiritual…Jo també podria dir que la meva filla és de la secta de la carxofa i que li fessin la dieta a base d’aquest vegetal.

No sé si encara es poden comprar butlles papals per menjar carn… –es venen butlles a l’Islam per endrapar pa amb pernil?- quines estupideses que fan les esglésies i que cretins que han estat i són els seus fidels! No sé si els bisbes mengen carn per quaresma però durant l’any no mengen pas gaire bledes perquè la majoria estan rodonets com els suculents bunyols típics d’aquestes dates.

Com una cosa normal

Hauré de fer un esforç i acostumar-m’hi. Hauré d’empassar-me la bilis i acceptar que la realitat és com és. Que les coses són com són. I que si no m’agraden, que m’hi posi fulles. I empassar-me la mala bava. I callar. I acceptar que tenim allò que ens mereixem. Allò que ens hem guanyat a pols. Que hi ha el que hi ha. I que si no n’hi ha més, és perquè no hi ha més cera que la que crema. Perquè ja ens està bé que tot vagi com va.
 
Què vull dir? Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar con una cosa normal que a la gala d’Eurovisió hi pugui aparèixer un energumen anomenat John Cobra, que es toqui els genitals davant el públic i el convidi a menjar-li allò que té entre cuixa i cuixa. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal viure en un país en què la classe política no ha estat capaç ni de pactar una de les coses més elementals en qualsevol democràcia: una llei electoral. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal tenir un sistema educatiu que -després de tantes i tantes reformes- hagi estat incapaç d’evitar que el nivell cultural dels estudiants hagi caigut en picat, d’evitar que es cometin més faltes d’ortografia que mai i d’evitar que el fracàs escolar vagi in crescendo. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que quan arriben les vacances d’estiu la meva família s’hagi de buscar la vida com pot perquè no existeix conciliació entre el calendari laboral i el calendari acadèmic. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que quan faig una escapada al Delta de l’Ebre –esperant trobar-hi un dels parcs naturals més bonics de Catalunya- vegi quilòmetres i quilòmetres de bosses de plàstic llençades per terra. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que, quan em fan un encàrrec, aquest encàrrec no hagi de ser per a demà ni per a avui, sinó per a ahir (és a dir, que ja faig tard).

Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que, segons una enquesta, gairebé el quaranta per cent dels joves entre 14 i 18 anys consideri que tant se val tenir democràcia com dictadura, mentre hi hagi ordre i progrés. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que  determinats mitjans de comunicació exhibeixin sense cap mena de pudor els crits de socors d’uns bombers que són a punt de morir, sense cap consideració per les famílies de les víctimes. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que el govern es plantegi pujar l’edat de jubilació sense gairebé donar-me temps a prendre un respir abans de morir-me. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que si m’interessa que el metge de la Seguretat Social em visiti com Déu mana m’hagi de rascar la butxaca anant a la seva consulta privada. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que el futbol i el Barça siguin una qüestió d’interès nacional, de la qual depengui la felicitat de milers de persones. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que el nostre país s’estigui convertint més en un desert cada estiu que passa. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que el problema sóc jo. Oi que sí?

Microliteratura pinyoliana o com glopejar amb desmesurat atreviment (16) Estel fugaç

- Un, dos, tres, pica paret! –va exclamar ben alt, perquè ho feia des de les esferes celestials-. Un, dos, tres, pica paret! – va tornar-hi l’estrella Polar.

La Rigel – de la constel•lació d’Orió-, l’Algol –de Perseu-, la Merak –que havia arribat a aquell trosset de pati celestial des de l’Óssa Major  i la Mizar –també de l’Óssa Major-  es van estar d’allò més quietes.

- Un, dos, tres, pica paret! –va continuar la Polar.

En girar-se, no va veure ni enlloc ni mai més la Mizar. Havia caigut a terra. Al planeta Terra, és clar.
 
Mesos després…

va néixer la Bruna i la seva mare va trobar que tenia un somriure molt brillant.

Joan Pinyol
Glops (Editorial Petròpolis, 2009)

ENS AGRADA COMUNICAR-NOS!!!

 
T’has preguntat mai com et sentiries al voler quelcom i no saber com dir-ho?
És imprescindible poder comunicar-nos amb els altres per relacionar-nos, manifestar els sentiments, regular la conducta dels altres, satisfer necessitats bàsiques i moltes altres funcions que realitzem gràcies al llenguatge.
A l’escola utilitzem diferents sistemes de comunicació augmentatius o alternatius (S.A.A.C.) i alguns dels nostres alumnes es comuniquen mitjançant l’expressió natural, vocalitzacions, objectes tangibles (representació en miniatura dels objectes reals), pictogrames (dibuixos esquemàtics), fotografies,  signes manuals de la Llengua de Signes Catalana. Nosaltres ens dirigim a ells utilitzant, també, moltes ajudes visuals (signes, gestos, objectes, etc.), sense oblidar-nos mai de parlar, doncs pot haver-hi alumnes que, de mica en mica, vagin incorporant la parla. D’altres, poc a poc, van augmentant les senyals comunicatives, ja sigui vocalitzant o utilitzant gestos idiosincràtics que aprofitem per donar un significat.
Per portar a terme tot aquest treball de comunicació utilitzem ajudes tècniques (plafons, commutadors, comunicadors, joguines adaptades, etc.) i estratègies (pautes d’intervenció estructurades).
Aquests sistemes s’usen de manera transitòria (augmentatius) o permanent (alternatius). Són sistemes de comprensió i expressió que ajuden a entendre el llenguatge verbal i a produir-lo, o, en el seu defecte, a comunicar-se d’un altre manera.
 
 

L’herència del 23-F

Ja fa 29 anys d’aquella història —mala història— de tricornis i militars. Aleshores érem joves. Anàvem a la Universitat. Teníem el cap ple de projectes i d’esperances, i estàvem orgullosos d’haver viscut uns anys històrics, irrepetibles, absolutament decisius per a la història i l’esdevenidor del nostre país. Havíem viscut —i en certa manera havíem contribuït a fer possible, o ens ho pensàvem— un canvi no solament en l’àmbit polític, sinó en totes les esferes de la vida. Ens sentíem hereus, propagadors i impulsors d’una sèrie de valors que tenien molt a veure amb la humanitat, la justícia, la llibertat —individual i col·lectiva—, la dignitat de les persones, la igualtat social, la cultura i l’educació enteses com a parts indissociables en el desenvolupament d’una persona integral, la informació veraç i contrastada, etc. Tots aquests valors tenien en comú que havien estat trepitjats i menystinguts durant els anys de la dictadura. Potser per això, perquè havien estat proscrits i menyspreats durant dècades, ara tenien un aire de cosa nova, de joguina a estrenar. També hi devia contribuir el fet que nosaltres acabàvem de sortir de l’ou i estàvem vivint un moment d’efervescència vital. En certa manera ens crèiem que el món era nostre —el nou món almenys— i que sobretot el futur ho era.

Però el somni en què estàvem immergits es va trencar de sobte amb la irrupció de la música militar als estudis de Ràdio Nacional d’Espanya, de la Guàrdia Civil amb el tinent coronel Antonio Tejero Molina al capdavant al Congrés dels Diputats —recorden allò de: ‘!Al suelo, todos al suelo!’—, del tancs amb Milans del Bosch —quin cognom més català que lluïa el general colpista!— al capdavant als carrers de València, de la Brunete als carrers de Madrid… Durant unes quantes llargues hores molts vam tenir la sensació d’haver reculat en el temps cap a un passat obscur. El professor Joan Solà, va dir als seus alumnes que el que estaven fent seria l’últim examen de català durant molt de temps a la Universitat. Hi havia hagut un cop d’Estat. Tot se n’anava en orris i potser caldria tornar a començar des de zero.

El cop no va triomfar. Recorden allò de: ‘Tranquilo, Jordi tranquilo’ que diuen que va dir el rei Joan Carles a l’aleshores president de la Generalitat? Almenys teòricament, es va poder salvar la democràcia, una democràcia ja llastada pels pactes de la transició que van permetre als responsables del règim anar-se’n tranquil·lament a descansar a casa seva. Els principals capitostos del cop fallit —o almenys això es va dir— van ser empresonats i posteriorment jutjats. Tot i que alguns deien que ja els agradaria gaudir de les comoditats i luxes de què gaudia Antonio Tejereo a la seva presó del castell de Figueres a casa seva. I coses semblants es van dir d’Alfonso Armada, una altre general colpista. Sembla que la seva presó no va ser, doncs, excessivament dura ni exemplaritzant.

I és que, de fet, diríem que el 23-F va fracassar formalment, però moltes de les coses que amagava al darrere van quedar en l’ambient i encara hi perduren. Recordem la LOHAPA. Des del nostre punt de vista, hi ha un abans i un després del 23-F. Allò va ser un avís i va servir per fer avinent que un sector molt important de la societat espanyola –no només l’exèrcit franquista, que després va ser desmantellat– no estava disposat a permetre que determinats límits, tant en l’àmbit de les llibertats democràtiques com, sobretot, en el de les llibertats nacionals dels diferents pobles d’Espanya, fossin traspassats. Pensem que la classe dirigent del país ho va entendre així i també ho va entendre així el poble en general, cada vegada més instal·lat en una desmobilització exasperant, que ha arribat al seu punt culminant aquests últims anys I, naturalment, una part important de la societat espanyola va quedar satisfeta amb la nova situació.

Amb una sabata i una espardenya, i a Vancouver…

Feia decatló, l’especialitat més completa de l’atletisme. No li anaven malament les coses. Feia el que li agradava i guanyava medalles…
 
Un dia, aviat farà cinc anys, ens va dir que volia ser olímpic. Així de clar: olímpic. Quasi res. Va llançar-se al buit. Conscient que tenia temps suficient per a preparar-se. Fins i tot, partint de zero. Perquè va escollir l’skeleton. Una disciplina inclosa dins el programa olímpic dels Jocs d’Hivern. Només n’havia sentit a parlar a través d’articles i algun vídeo a Youtube. Ens va dir que el seu somni tenia nou lletres: Vancouver…
 
Dit i fet. Una quimera que s’ha materialitzat, però que va començar amb una sabata i una espardenya. El primer pas era fabricar-se un trineu i un calçat adient pel gel. Com? Amb pura artesania: un ratllador de formatge col·locat en unes sabatilles d’atletisme, al lloc dels claus. I per trineu, una fusta guiada amb rodetes de patins a sota. Per entrenar-se, d’entrada, la superfície sintètica de la pista d’atletisme. I sobretot, buidar-se la butxaca buscant patrocinadors, espònsors i qualsevol ajuda que li permetés donar-se a conèixer en un país com el nostre, amb nul·la tradició d’skeleton.

Amb aquest teló de fons, Ander Mirambell ha estat capaç de fer-se un nom i d’obtenir el bitllet per a Vancouver. Sí, ha pogut desembocar al Canadà però pel camí ha deixat l’innombrable: aprenentatge a base de caigudes, de cops, de lesions, de trompades a tot el cos. A base de persistència; de viatjar molt per entrenar; de sufragar-se ell mateix les despeses; de rebre ajudes amb comptagotes… Ha demostrat que si es vol, es pot. Que els límits de tot plegat només són a la ment. Perquè amb una sabata i una espardenya va aconseguir debutar a Copes del Món. Ha voltat els tobogans de mig Europa desafiant el cos amb velocitats de 140 quilòmetres per hora. A Vancouver, en l’estrena olímpica, ha acabat vint-i-quatrè. Amb un trineu com Déu mana, i amb unes sabatilles de veritat.
 
Ander Mirambell no vol que a Socchi 2014 se’l recordi com aquell noi del ratllador de formatge; el de la sabata i l’espardenya. VoI encarar la propera cita olímpica amb la tranquil·litat de l’experiència. Gaudint-ne. Assaborint cada baixada. No perdre’s cap sensació al trineu. Estirar-s’hi; deixar-se anar i baixar…

MALLORCA VICE (Corrupció a Mallorca)

Mallorca. Política. Corrupció. Potser la relació entre aquestes paraules començarà a ser feta per molta gent de fora les illes després de les greus però ja habituals notícies que són portada dels mitjans de comunicació en els darrers temps.

Vaig arribar a Mallorca ara ja fa sis anys. La meva primera impressió de la illa, o més aviat dels illencs, va ser entre la sorpresa i la decepció. Acostumat a la realitat catalana i madrilenya (o potser hauria de dir espanyola) em va sobtar la falta de una cultura identitària pròpia i el caràcter reservat, inclús a vegades desconfiat, del mallorquí. En positiu, sens dubte, el tarannà prudent i tolerant de la gent i una illa meravellosa a nivell natural, inclús després de la depredació del territori dels darrers temps, on gaudir d’ una notable qualitat de vida.

Poc a poc, i mentre m’endinsava a la realitat illenca vaig començar a descobrir també tot una sèrie d’ inquietuds polítiques peculiars i diferents a les catalanes. El que em va fer més gràcia en un primer moment - amb el temps aquesta diversió es va anar convertint primer en decepció i finalment en certa repulsió – va ser la originalitat de la oferta electoral del partit Unió Mallorquina. Amb una base social predominantment rural, autoproclamant-se liberals o centristes i amb una certa orientació cap al regionalisme mallorquí, que no de la resta de les Balears (¿?) em va semblar en un primer moment un partit nacionalista a l’ús.

Així, teòricament els seus referents ideològics serien CIU a Catalunya i el PNB al País Basc. Però clar, estem parlant d’ una illa on no hi va haver revolució industrial de cap tipus als dos darrers segles ni per tant va tenir una burgesia emergent i on fins els anys 50 del segle XX no hi va haver res més que grans possessions latifundistes al més pur estil extremeny on ‘el señorito’ d’ allà és aquí anomenat ‘l’ amo’. I doncs, quina és realment la ideologia d’aquest curiós partit? O és que no en té? Doncs pel que jo estic deduint potser és la ideologia del diner ràpid gràcies a la negociació política més utilitarista i salvatge, de la col·locació de la seva base social a càrrecs institucionals (en l’ actualitat quasi no tenen a cap d’ ells sense sospita o mida judicial interposada), del petit empresari que viu gràcies a les adjudicacions des de l’ Administració pública, del curt plaç i del ‘agafa els diners i corre’.

I clar, la resta del pati no és tampoc per tirar coets. Menció apart mereix el Partit Popular balear que, en l’ anterior legislatura, va oferir un espectacle absolutament surrealista de com saquejar l’ erari públic amb diferents propostes a qual més original i cridanera, entre portada de ‘El caso’ i novel·la televisiva mexicana: cents de bitllets de euros amagats a una llauna de Cola Cao, grans pavellons d’ esports construïts per fer una gloriosa foto dels seus líders amb esportistes famosos, antics medallistes olímpics construint-se cases amb diners dels ciutadans, palaus presidencials pagats a preu de saldo i com a punt final d’aquest excepcional guió, una fugida cap als EEUU del seu líder i gran forjador Jaume Matas.

No és extraordinàriament televisiu? Ningú s`anima a fer una novel·la per capítols i passar-la per IB3? O potser una nova versió de la mítica ‘Corrupció en Miami’ en clau mediterrània?

Però la vida continua. I mentrestant, quan viatjo per Espanya per feina (Madrid i Barcelona fonamentalment) he d’intentar explicar i/o justificar què és el que passa per la que és ara casa meva (’no, no me confundas …’), cosa que és a vegades bastant difícil, la veritat. Però això sí, tremendament divertit.

Simplificar l’administració?

En ple debat de divisions territorials i de creació de vegueries, molts catalans ens preguntem si tot això servirà per fer més simple l’administració pública i acostar-la a la ciutadania, o bé només servirà per augmentar-la en més funcionaris i més estaments. Per una banda, sembla que disposar d’una divisió territorial pròpia és un avenç important des d’un punt de vista històric i de futur, però cal que siguem conscients del moment econòmic que estan vivint les famílies i les petites i mitjanes empreses del nostre país.

Mireu, us posaré dos exemples ben senzills i que exemplifiquen força bé la realitat actual. El primer, és el cas d’un emprenedor que volia instal·lar una explotació equina, i va anar a informar-se de quins passos havia de seguir per formalitzar els tràmits i poder iniciar la seva activitat. De papers i estaments en va haver de visitar molts per poder-la obrir (Ajuntaments, Consell Comarcal, Generalitat, Diputació, etc.). A més d’aquest llarg camí tècnic-administratiu, va trobar-se en què la via del crèdit estava estancada i per acabar-ho d’adobar, li va costar força diners tot plegat, a part del més important, molt temps. Vosaltres ho trobeu normal que una persona que vol i té la iniciativa de crear un negoci ho tingui tan difícil? Abans d’instal·lar la seva activitat aquí, l’estava portant a terme als Estats Units i, allà, va anar a un mostrador, i un funcionari li va demanar els documents que havia de presentar per poder començar a treballar amb els permisos que marcava la normativa vigent. Va presentar els documents, i en ‘només’ dos mesos ja va poder començar la seva activitat. Aquesta persona fatigada del llarg camí va desistir i, en conseqüència, ha deixat de crear activitat econòmica i nous llocs de treball que tant falta ens fan a Catalunya.

El segon exemple, com no podia ser d’una altra manera, és l’àmbit municipal. Penseu que en aquest moment, per tal de poder passar de sòl rústic a sòl industrial per al desenvolupament d’activitat industrial, poden arribar a passar més de 4 anys pel cap baix. A més d’haver de demanar informes a estaments que són del mateix departament (per exemple, Medi Ambient i ACA), i moltes d’altres situacions que molts creiem que no són normals en ple segle XXI, tenint en compte l’alt nivell de desenvolupament de la societat de la informació i les comunicacions.

Des d’aquí, vull fer una crida humil a tots aquells que tinguin capacitat de gestió i decisió actualment i en el futur més proper, que reflexionin profundament sobre aquest tema, ja que crec que és de gran importància fer-ho en el moment en què tenen sobre la taula, una llei que afecta a la totalitat del territori català i als seus estaments.

Rèquiem per un barri?

T’han fet una esquela amb moltíssimes pàgines, plena de projectes que no amaguen però l’anunci de la teva, sembla, desitjada mort. Perquè, en nom del progrés, volen que desapareixies d’una vegada. La teva llarga història, una història que ve lluny, de molt lluny, plena de treball, d’esforç dur i de creació de riquesa ja no val gran cosa.

En realitat, la proposta és enderrocar-te, foc nou i a una altra cosa. Un despropòsit més en temps de devastació econòmica.

Però, hi ha reacció ciutadana per sort. Hi ha sensibilitat de gent que estima la ciutat i t’estima, a tu, vell barri del Rec. Gent que valora no només la teva història, també els teus vells carrers, les teves construccions singulars, les voltes d’algunes adoberies, una colla de façanes, per tot allò que has significat, signifiques i pots significar encara. Ets gairebé un barri únic a Europa. Això sol ja mereixeria l’esforç de conservar-te, d’arranjar-te, de fer de tu un barri amb futur conservant la teva essència.

Barri del Rec. Et vas anar fent com es fan totes les coses. Amb el pas dels anys, en el teu cas dels segles. De fet, però, fa temps que fas nosa. Molta nosa. Has resistit segles i ara potser et queden poquíssims anys de vida.

Els poders han esgotat les idees. En realitat, no n’han tingut mai cap que no sigui enderrocar-te i fer allò que ara en diuen una àrea moderna. Es a dir, pisos, avingudes, més pisos, places i més fredes avingudes. Massa fàcil. La cultura del totxo, una vegada més encara.

Hi ha veus, moltes veus, però, que aquests dies s’alcen i diuen que no. Que no d’aquesta manera. Creuen que és possible rehabilitar-te de manera més respectuosa i també més humana. Defensen que ets un conjunt històric i que així ha de ser considerat. I que cal mostrar la teva autenticitat. Troben en falta un llibre d’estil arquitectònic com es fa en altres ciutats europees. I pensen també que és del tot possible que lideris amb ambició un futur harmònic per una ciutat que es mor a poc a poc perquè així, des de fa un temps, es van morint les seves indústries.

Barri del Rec, ets centre de debat ciutadà i has aconseguit que la teva mort no sigui sense que molta gent, molta més gent de la que alguns voldrien, digui que no. No d’aquesta manera. Sí a la rehabilitació, sí al respecte, sí a les idees —que existeixen i són possibles, si alguna vegada s’escoltessin—, sí a fer-te atractiu i generador també de treball i de riquesa.

Qui t’ho havia de dir, vell barri del Rec que serien ciutadans joves aquells que més lluitarien per evitar, fins allà on sigui possible, el teu rèquiem en silenci i el teu enterrament amb l’embolcall de la paraula progrés.

Microliteratura pinyoliana o com glopejar amb desmesurat atreviment (15) El Rei de la casa

Va comprar el tortell de Reis, estret i petit com el seu llit.

- Senyoreta, que tingui fava, si li plau!

- En té, bon home, en té. Ja veurà com, amb una mica de màgia de l’Orient, aquest any se salvarà de pagar-lo.

Havent dinat va desembolicar el tortell amb cura. Va mastegar-lo i va engolir-lo a consciència fins que

trobà la fava i hagué d’assumir totes les despeses, un any més.

Joan Pinyol
Glops (Editorial Petròpolis, 2009)