Penedesfera

LLUMS a… el 4 de 8 dels Moixinganguers d’Igualada.
No era fàcil, però quinze anys de treball, d’il·lusió i de constància mereixien un premi com aquest. Fer, justament, en el primer intent oficial i en el dia gran de la Festa Major d’Igualada, el 4 de 8, el ‘carro gros’, mena de ‘doctorat’ en el món casteller. Com s’ha escrit en un diari del país ‘l’èxit és el resultat d’una evolució creixent, constant i continuada’. Els crits exultants de la colla ‘som de vuit!’, guanyats a pols.

LLUMS a… les més de 500 persones que van fer possible la cercavila popular.
Té el seu mèrit reunir tanta gent en una cercavila vistosa, alegre i variada com la del dissabte a la tarda de la Festa Major d’Igualada. Més de 500 persones participant-hi amb visible entusiasme i contagiant el sentit de festa. El públic els va premiar amb aplaudiments al llarg de tot el recorregut.

LLUMS a… les mesures de neteja viària durant la Festa Major.
El dispositiu de neteja darrere les cercaviles i correfocs va ser efectiu, ràpid i eficient. Un encert. Sovint aquests detalls queden en la penombra tot i formar part també de la bona marxa i de l’èxit d’una festa.

LLUMS a… Armand Mollà i Bernat Seuba, campions del món.
Armand Mollà en la categoria júnior i Bernat Seuba en la de mínime, s’han proclamat a Itàlia campions del món de Bike Trial 2010. Els anoiencs han confirmat una trajectòria plena d’èxits. Unes condicions naturals, probablement, per aquest esport, moltíssima il·lusió i sobretot entrenament, molt d’entrenament i constància per arribar a campions del món.

OMBRES a… la senyalització de la nova Ronda Sud.
La primera indicació venint de Barcelona diu: Igualada Sud i Vilanova del Camí. A Igualada Sud, efectivament s’hi arriba després de creuar tot el barri de Sant Maure. I ja dins del nou tram, el primer rètol assenyala: Vilanova del Camí (amb la icona de centre ciutat), polígon Pla de Rigat i polígon Riera de Castellolí. Al segon rètol, ja fora de la carretera nova, només s’hi llegeix polígon Pla de Rigat i polígon Riera de Castelloli. La referència a Vilanova del Camí és tapada, mentre s’espera l’obra del nou vial que porti a Vilanova. Una bona senyalització és l’assignatura pendent del país, fins i tot en les noves vies.

OMBRES a…l’absència del gran cavall a la cercavila.
Causà estranyesa l’absència del gran cavall en la cercavila popular. Es tracta d’un element costosíssim i espectacular que, justament, és en la festa Major d’Igualada on té una més plena justificació la seva presència. On és el gran cavall?, preguntaven alguns menuts.

Aquesta no és una novel·la qualsevol sinó tot un viatge a la nostàlgia i al passat, i també un camí per mirar el futur amb esperança. Murakami vol que puguem pensar sobre l’amistat i l’amor, i al mateix temps sobre com aquests dos sentiments es barregen amb la tristesa i la solitud amb molta facilitat. I Murakami els descriu des de fora però amb detall.

Els protagonistes són Kafka Tamura, un noi de quinze anys que s’escapa de casa seva per trobar-se a si mateix i per entendre una terrible profecia que el segueix des de petit, i el senyor Nakata, que parla amb els gats i que és una mica totxo per culpa d’un accident de joventut.

La història de Kafka i el senyor Nakata es va entrelligant al llarg de la novel·la d’una manera que resulta inimaginable. Un llibre fascinant que es llegeix sense respirar.

Festa major. Festes majors. Vacances, descans, desconnexió, relax… Aquesta època ens permet fer un parèntesi de l’estrès acumulat al llarg de l’any i carregar piles per a afrontar els nous reptes i responsabilitats que treuen el nas a l’horitzó.

I quin valor afegit ens poden aportar les noves tecnologies a les festes tradicionals i populars que ens omplen el calendari aquests dies? Doncs, de moment, ben poca cosa. Si bé és cert que ajuntaments i organitzadors s’esforcen a publicar els seus calendaris de festes a la xarxa (www.festa.cat, www.festamajor.biz, www.festes.org i els llocs web de cada població), la cosa no va gaire més enllà. Alguns usuaris promouen les activitats a les quals assisteixen amb petits missatges des d’alguna xarxa social (com Facebook), però la interactivitat amb aquests esdeveniments és nul·la i la possibilitat, per exemple, de comprar entrades pels diversos actes encara no es veu per enlloc.

Tot arribarà. Tot canvia. De fet, amb la frase ‘penjats al núvol’ volia parlar d’un nou canvi que està afectant el món de la tecnologia i, de mica en mica, ens va envaint pràcticament sense adonar-nos-en: ‘la informàtica al núvol’. Sí, heu llegit bé. Aquest terme, que potser us serà més familiar en anglès (cloud computing), descriu una nova filosofia de treball que, els propers anys, marcarà la forma en què treballem i vivim connectats.

Deixeu-me fer un símil i remuntar-me molt enrere en el temps. Quan els nostres rebesavis anaven a teatre, per exemple. La diversió, en aquell moment, es produïa quan un grup de persones es reunien en un lloc físic per a compartir una bona estona. No existia res més. D’un sol lloc fluïa la informació (en aquest cas, l’obra de teatre) i, tots els que en volien gaudir, havien de ser-hi en aquell precís lloc i moment.

Amb l’arribada de la televisió, per exemple, la cosa va canviar. Per a assistir a un espectacle ja no calia el desplaçament físic. Des de casa, sense més complicacions, podíem fer-ho. Fixeu-vos que el que estem fent, en aquest cas, és traslladar esdeveniments a casa de cadascú.

L’inici de la informàtica també va ser com a l’època del teatre. Existien grans ordinadors (servidors), que contenien la informació i les aplicacions informàtiques. Els usuaris havien d’usar terminals ‘tontos’, que no feien res més que connectar-se a un ordinador central, ubicat en un únic lloc físic i, des d’aquest, realitzaven la seva feina.

Amb l’arribada de la informàtica personal, tot va canviar. Aquests usuaris s’endugueren a casa ordinadors més potents i equipats, i aconseguiren la independència dels grans ordinadors centrals.

Però igual que en el cas de la televisió, on ens vèiem obligats a veure els programes que feien, a l’hora que els feien, aquell estil d’usar la tecnologia tenia un problema: que només podíem usar les aplicacions que hi havia a l’ordinador, i res més.

Internet ho va canviar tot. Novament un canvi. Amb Internet es va afegir a aquesta independència la possibilitat de comunicar-se i compartir. I de poder descarregar i instal·lar nous programes als nostres sistemes, si ens interessava.

Potser pensareu que ja hem arribat al final del camí. On som ara. Però no us ho cregueu pas. Com a la vida, tot són punxes i cicles. Com la festa major, que arriba i marxa periòdicament, ara ens trobem en un nou cicle on, tecnològicament parlant, tornem a l’inici. Tornem als ordinadors centrals i als usuaris que s’hi connecten.

Pensem una mica. La majoria d’usuaris tenim comptes de correu electrònic a Hotmail, per exemple. Som usuaris de Facebook, Twitter i altres aplicacions. Usem Youtube i veiem la televisió a la carta. I llegim diaris on-line. On són totes aquestes aplicacions? Al nostre sistema?

No, són ‘al núvol’. El concepte núvol va néixer per a descriure el que hi ha més enllà de la caixa de connexions que les companyies de telefonia instal·len a les nostres cases i empreses. És com dir ‘no m’importa el que hi ha, però funciona’. És un terme que vol aglutinar el concepte de les múltiples connexions entre xarxes, dispositius complexos, ones de ràdio, microones, per a donar servei a l’usuari final.

Les aplicacions, cada cop més, ja no es troben instal·lades a la màquina dels usuaris, com al principi. Els usuaris utilitzen les aplicacions que es troben a casa del proveïdor del servei. De fet, ja podríem treballar íntegrament al núvol sense necessitat d’usar cap aplicació local. Existeixen sistemes operatius ‘al núvol’, com G.ho.s.t, EyeOS, Glide, Icloud, existeix l’office al núvol (Web Apps de Microsoft), a l’igual que la solució de Google (Google Docs), així com aplicacions de gestió empresarial potents (salesforce.com), entre milions d’altres.

A això s’hi pot afegir un immens volum d’aplicacions de correu electrònic, eines de creació Web, enes col·laboratives que fan absolutament innecessària l’existència d’aplicacions instal·lades localment, cosa que d’entrada millora el manteniment dels equips de l’usuari final i els problemes derivats de la manipulació incorrecta dels programes i les còpies de seguretat de les dades.

Altres coses que ja està canviat la informàtica al núvol és la forma de fer negocis. Empreses com Spotify han apostat per crear un nou model, basat en un pensament: per què comprar música, si de fet el que fem és escoltar-la i no pas col·leccionar caixes i fotografies? Així, han creat un sistema (www.spotify.com) que permet que, abonant una quota mensual molt baixa, puguem escoltar tota la música que vulguem, en el moment que vulguem. L’usuari abonat no ha de comprar res, ni arxivar res i, a més, pot escoltar-la des de l’ordinador o des de qualsevol dispositiu (telèfon, iPod…), tenint absoluta llibertat de moviment. Això, que ha fet ‘estripar’ les vestidures a més d’un empresari del sector de les discogràfiques clàssiques, també està passant al món dels llibres, on cada cop veiem com en desapareixen més per a sortir en les seves versions digitals…

I això no és la fi, ni un desastre, ni res de res… és un canvi de tendència al qual ens haurem d’adaptar i algú, en un futur, ens posarà com a model del que fèiem per a riure una mica de la forma de fer, tecnològicament parlant almenys, de la nostra societat.

En fi, com veieu, ens trobem en un nou canvi de model sense adonar-nos-en. Penseu-hi el proper cop que us connecteu…

LLUMS a… el programa de TV3 ‘Sota terra’ dedicat al Capelló
Va ser amè, instructiu i fins i tot un punt divertit el programa que TV3 va dedicar al Capelló i a Capellades. Va ser una bona eina de divulgació d’un indret de l’Anoia a vegades no prou reconegut, tot i la importància extraordinària de les seves entranyes i del treball que des de fa anys s’hi està realitzant.

LLUMS a… l’estrena de la Missa de Sant Bartomeu
L’estrena d’una missa cantada en honor al patró de la Ciutat d’Igualada, Sant Bartomeu, esdevé un esdeveniment ciutadà, religiós i cultural en dies de Festa Major. Amb música de Jordi Marcé i Nogué, l’estrena el proper dimarts a la Basílica de Santa Maria, a les vuit del vespre, cal emmarcar-la en la voluntat d’un grup de persones de primeríssim nivell musical que han treballat per fer-ne una obra per al patrimoni de la ciutat.

LLUMS a… Jordi Savall
A l’Auditori Pau Casals de Sant Salvador (El Vendrell), Jordi Savall va entusiasmar amb un concert de música celta d’enorme qualitat, recuperant no només obres i partitures sinó instruments de la música celta, construïts expressament. La premsa, la ràdio i la televisió se’n ha fet ressò com un dels grans esdeveniments musicals de l’estiu. La figura de Jordi Savall s’engrandeix dia a dia.

LLUMS a… els ‘Amics de Sant Magí’
Any rere any i amb admirable constància, els ‘Amics de Sant Magí’ d’Igualada conserven la tradició de portar aigua de Sant Magí de la Brufaganya per oferir-la a qui en vulgui, junt amb el també tradicional panet. Enguany, a més, van repartir un punt de llibre al·legòric.

LLUMS a… el pregó de la Festa Major dels Prats de Rei
Un encert encomanar el pregó a un empresari que ha col·laborat sempre en moltes activitats del poble. Amb un llenguatge planer, entenedor i ben construït el senyor Guitart va donar el punt de vista d’emprenedor d’èxit just en aquests temps on les paraules dels emprenedors s’haurien d’escoltar més.

OMBRES a… les pintades a les parets
Alguns no acaben d’entendre que les pintades reivindicatives a les parets en lloc de simpaties per la causa més aviat provoquen rebuig i enemics. Siguin les parets que siguin, però molt més quan es tracta de parets de propietats privades, a vegades acabades d’arranjar. Hi ha altres maneres de defensar les idees.

OMBRES a… les entrades sense numerar
Vendre entrades sense numerar, en locals tancats on els seients són numerats de manera fixa, pot interpretar-se com una desatenció al públic, al qual s’obliga a anticipar l’arribada al local i fer cues innecessàries per tal d’obtenir un lloc correcte o encara que només sigui per estar junts si es tracta de diverses persones. No s’entén massa aquesta pràctica que no agrada a molts espectadors.

Després de llegir el programa de la Festa Major i constatar que, efectivament, la crisi econòmica també ha arribat a la nostra festa gran, deixo escrites tres pinzellades d’urgència.

Hi ha un acte nou que m’agrada per la seva senzillesa i originalitat. Es tracta de la primera Migdiada Popular que es farà el proper dissabte 21 d’agost a la Rambla de Sant Isidre a les quatre de la tarda. Val a dir que prèviament ja s’haurà fet el vermut popular, i el dinar, i el bingo popular. Són uns actes consolidats, que compten amb una participació de gent incondicional, que hi van des de fa anys i que són molt divertits. La novetat d’aquest any, que em penso que acaba d’arrodonir aquest conjunt d’activitats de dissabte, és la 1a Migdiada popular.

El programa convida els participants a assistir-hi amb el pijama, el coixí i, hi afegeixo jo, potser l’osset de peluix o l’orinal. Es tracta de fer públicament i col·lectivament la migdiada al carrer. El programa anuncia que, per a aquelles persones a qui no els vingui la son, hi haurà exercicis de relaxació, massatges, contes…

El que em sembla sensacional d’aquesta iniciativa és el fet de convertir un acte tan habitual (sobretot a l’estiu) tan privat i tan íntim com és fer la migdiada, en un acte festiu, fins i tot amb un cert punt de reivindicació. Poca broma, amb la migdiada. Hi ha qui la fa llarga, al llit i amb pijama. Hi ha qui la fa de deu minuts al sofà de casa i ja en té prou. Alguns necessiten foscor, d’altres, no. Hi ha qui no pot fer-la perquè a aquella hora no li ve la son. Hi ha qui la voldria fer però en aquells moments treballa i no pot fer una capcinada. Hi ha tants tipus de migdiades com de persones que en fan. També és important saber com en sortim, de la migdiada: conec força gent que es lleva d’una gran mala llet, especialment si la migdiada ha estat excessivament llarga. I gent que es lleva encara més cansada que quan s’hi va posar. Tot i que la gran majoria, els que estem convidats a fer-la a la Rambla, trobem que la migdiada és un moment essencial del dia i se’ns posa molt bé.

En fi, deia que em sembla molt bé convertir aquest acte privat i gairebé íntim en un acte festiu, en un divertimento (pot fer un cert goig veure la Rambla plena de gent fent la migdiada, en silenci…), sense cap altra transcendència, no cal que ens enganyem, però que demostra que es pot fer festa amb pocs diners, molta imaginació, bon humor i, sobretot, ganes de participar.

Segona cosa. Me n’alegro que s’hagi suprimit la tradició del Cronista de la Festa. Sempre m’havia semblat una mostra de provincianisme carrincló, això de convidar un famós perquè escrivís sobre nosaltres i, teòricament, donés relleu a la Festa. El resultat eren uns escrits insulsos, amb una escassa transcendència per a la ciutadania i d’un minso valor literari o històric. No crec que ningú trobi a faltar aquestes cròniques la qual cosa vol dir que era un acte perfectament prescindible.

Tercera. Acabo sumant-me a la gent que demana a l’organització de la Festa Major que d’ara en endavant se suprimeixi l’acte de la Plaça més verda, com reclamen algunes veus de la ciutat. Potser sí que en algun moment programar un acte així va semblar una cosa trencadora i provocativa, fins i tot moderna. Però no, perdoneu. No és una qüestió de moralina, sinó senzillament de bon gust i de dignitat personal i ciutadana. Igualada d’ara en endavant no es mereix una cosa així a la seva festa. Està clar, oi?

Dit això, que tingueu tots una molt bona Festa Major.

Els casos són narracions de situacions reals d’empreses reals. L’alumne els ha de treballar a casa i ha de venir a classe en condicions de discutir què cal fer. La Harvard Business School és la fàbrica de casos a la qual recorren totes les escoles de negocis del món.

Aquest estiu he anat de corcoll buscant casos. Necessitava un cas sobre clústers que em servís per il·lustrar la importància de l’entorn en la prosperitat d’una empresa o un sector. Vaig fer una cerca a la pàgina web de la HBS de la qual els professors podem descarregar-nos casos en format .pdf, llegir-los i, si s’escau, comprar-los. Vaig veure un cas escrit per Michael Porter, el professor ‘estrella’ de Harvard, sobre Nokia i Finlàndia que s’utilitza perquè els alumnes vegin que en les dues darreres dècades s’han donat a Finlàndia una sèrie de condicions que han permès que, amb Nokia al capdavant, aquell país es convertís en l’economia més competitiva del món. Vaig decidir que faria aquest cas. Em servirà, vaig pensar, per preguntar si Catalunya podria esdevenir la propera Finlàndia… (La resposta, malauradament, és que no).

Quan ja donava la cerca per acabada vaig veure un cas titulat ‘The Catalan Leather Industry’. L’acció se situa al 1993, quan calia incorporar a la legislació espanyola les directives mediambientals de la Unió Europea. Els protagonistes són els adobers igualadins i el llavors Conseller d’Indústria Antoni Subirà. Els empresaris manifestaven que les inversions per reduir la contaminació incrementarien els costos de producció respecte als seus competidors. Es queixaven de la competència d’empreses situades en països amb menys controls mediambientals. I demanaven que les directives no s’apliquessin o que la Generalitat donés subvencions per adaptar-s’hi. Un empresari, diu el cas, li va etzibar al Conseller en una reunió: ‘tenim la soga al coll. Si la tenses més, ens morirem’. En el cas s’expliquen els problemes de localització i de depuració de les aigües residuals del clúster igualadí i s’esmenten algunes empreses. Mentre me’l llegia anava sentint curiositat per saber si les coses eren tal com les expliquen els autors. Per això vaig enviar el .pdf a amics adobers com a deures d’estiu.

Pendent de rebre aquests deures d’estiu, m’imagino que la situació deu haver empitjorat. Potser algú hauria d’escriure’n una revisió, quinze anys després. De tota manera, que per molts anys el cas estigui classificat dins d’’estratègia competitiva’ i no dins d’’història econòmica’. I que se’n puguin fer revisions cada deu o quinze anys…

Si algun lector vol llegir el cas, li enviaré l’arxiu .pdf si m’envia un missatge al correu antoni.olive.tomas@gmail.com.

Canallaaaa! Que ja tenim la Festa Major aquí! Tot ja és a punt, a punt, per a honorar Sant Bartomeu un any més! Quins nervis, no?

Això de la Festa Major és una cosa ben curiosa. Cada any sents a dir: ‘Aquest any, la Festa Major no val res’; ‘Aquest any, la Festa Major punxa’, o ara, en versió crisi, ‘Aquest any, la crisi s’endurà la Festa Major per davant’.

I jo cada any em pregunto… En base a què pronostiquen que la Festa Major decaurà? És clar, si conceps la Festa Major com qualsevol altra activitat d’oci consumista, pots considerar que el grup de música X no val res i, per extensió, el conjunt de la festa no val res. Si només esperes que l’ajuntament et programi unes activitats perquè tu les puguis criticar demagògicament, és clar que el conjunt de la festa no val res. Si les teves barreres mentals et fan concebre la teva pròpia cultura com una cultureta de segona que no té res d’interessant per a oferir, és evident que la festa fa aigües.

Però des de la perspectiva de la festa, festa, des de les entranyes de la cultura popular, cada any la Festa Major és més i més espectacular. Creieu-me que, en aquests dies, els protagonistes de la cultura popular no tenim temps per a avorrir-nos: dimecres arriben els Gegants d’Igualada a l’ajuntament; dijous, cercavila del sant; divendres, visita als avis i aniversari dels Grallers d’Igualada; dissabte, visita als avis i cercavila; diumenge, cercavila d’anada a missa; dilluns, cercavila infantil, baixada cap al museu i passi-ho bé fins l’any que ve. (Ah! I això sense esmentar el seguit d’excel·lents activitats de la Coll@nada!)

I, creieu-me, és ben fàcil ser protagonista de la festa, ser responsable de la pervivència de la cultura popular, aquella que practicaven els nostres avis i que practicaran els nostres néts (així ho espero, vaja). Com molt bé diu el grandíssim Manel Carrera, responsable del grandíssim portal festes.org, la festa s’ha de viure i veure des de dins per tal de poder-la gaudir en la seva plenitud.

Ja veureu, proveu-ho. Voleu fer ballar els Gegants d’Igualada? Voleu dur els Capgrossos d’Igualada (Rufus el Traginer, Petra l’Encantadora, Martingala el Músic i Mosca l’Aviador)? L’Àliga? La Conxita la Teixidora? Els Gegantons Pia i Tomeu? En Tonet el Blanquer? (bé, vaja, en Tonet menja a part; però d’això ja en parlarem un altre dia…)

Doncs poseu-vos en contacte amb Dessota! Com molt bé deia l’Enric Solà, quan fas ballar un gegant, notes el pes de la Cultura (sí, sí, la Cultura amb majúscules) sobre les teves espatlles. És una sensació tant indescriptible que només us puc convidar a provar-ho.

I, és clar, si voleu ser diable, ballar cercolets, sardanes, el ball de bastons, alçar castells o tocar la gralla, no dubteu a posar-vos en contacte amb les respectives entitats que promouen cadascuna d’aquestes manifestacions festives. Proveu-ho i no us en desdireu. Veureu la festa des de dins i, quan s’acabi, immediatament pensareu: ‘Queden 360 dies perquè torni a ser Festa Major!’

Si només aspirem a una societat port-aventuritzada -en què tot l’oci ens ha de venir donat per un tercer i en què la nostra responsabilitat perquè tot sigui un èxit es redueix a la mínima expressió-, malament arrai…

Ja ho veureu, sortiu al carrer i participeu. La festa és vostra i, viscuda des de dins, sempre us semblarà excel·lent!

LLUMS a … als ciutadans que es queden a casa
La ciutat té un aire diferent, distés, de quietud. Hi ha més gent de la que sembla quan es diu que no queda ningú i que tothom és fora. El que hi ha es un altre ritme visible d’ hores quietes i cap el tard moviment de passejants i gent, força gent, a les terrasses i bars prenen alguna cosa. Les vacances a casa, unes vacances també.

LLUMS a… a la renovada il.luminació del retaule de Santa Maria d’Igualada
Es una millora important i un pas més per donar relleu a l’extraordinari retaule barroc de l’esglèsia gran d’Igualada. Una joia artística que, ara, amb la nova i.luminació permet admirar encara més la bellesa i equilibri del retaule.

LLUMS a … la nova cervesa feta a Calaf.
Es tracta d’una nova cervesa, feta amb curós procés artesà i amb ordi del país, de gust suau i de bon paladar segons els entesos, que es comercialitza, des de Calaf i des de fa poc temps, amb el nom de “Cervesa Calamanda”. Una iniciativa que cal valorar per la valentia que suposa llençar-la al mercat

LLUMS a … l’exposició ‘La força dels ulls’
Josep Balcells i Adezet oferirá, aquests dies de festa major, a la Sala Municipal d’Igualada, l’exposició de fotografies ”La força dels ulls”. Una mostra de sensibilitat artística, de domini de la càmara, d’ofici i d’oportunitat en saber captar alló que els ulls diuen sovint més bé que les paraules. Magnífica exposició. A veurer.

OMBRES a … el tancament per vacances d’algunes oficines bancàries.
A l’Anoia, algunes oficines bancaries han tancat per vacances per primera vegada. Una mesura d’oportunitat discutible, especialment quan afecta a algun poble on l’oficina era practicament ùnica. De l’eufòria de fa pocs anys obrint-ne gairebe una a cada porta s’ha passat a retallades en algun cas potser excesives.

OMBRES a … Les borilles al carrer
El civisme es encara per alguns una asignatura no apresa. Llençar les borilles de les cigarretes al terra, buidant els cendrers del cotxe al carrer, és una falta de respecte i una brutícia que algú, després, ha de netejar amb càrrec als diners de tots.
Hi han carrers que semblen un lloc amb atractiu especial per la pràctica d’aquesta mena d’incivisme.