Penedesfera

Feia dies que deixava respirar el meu blog per tal de no monopolitzar-lo amb un sol tema, però avui em trobo amb la necessitat de contestar a les paraules escrites per Roland Sierra a la seva secció setmanal del Diari de Vilanova. Haig de confessar que fins aquesta mateixa nit no en tenia ni idea d’aquest article, però la lectura de les seves paraules m’han donat desposta a una sèrie de reaccions i comentari que no entenia.

Pensareu que m’ho invento, però fa una hora més o menys he pensat amb en Roland com a director de l’Hospital de Sitges. Imagineu la meva estupidesa que llegint un text de 1927 he reflexionat: “segur que si al final s’haguessin complert els propòsits de Deering ara no ens trobaríem en aquesta situació”, però de cop m’he adonat que anava molt equivocada.

En l’article “Opinions i preguntes al voltant d’una façana”, publicat el dia 28 de gener al Diari de Vilanova, Roland Sierra fa diverses reflexions que jo no penso comentar aquí (ja ho fa molt bé Florenci Salesas al seu blog), però fa una referència directa a la meva persona quan escriu: “3. A part de Beli Artigas, quines persones més integren la plataforma en contra del projecte? El normal seria que en el blog sortíssin els noms i cognoms d’aquells que li donen suport i que l’han feta portaveu (si és que ho és).”

Per aquestes paraules es pot arribar a entendre que tota aquesta moguda és un acte personal meu, una rabieta que ha arribat massa lluny. A mi ningú m’ha dirigit en les meves opinions (com has fet entendre a altres en converses no publicades), estic convençuda del que defenso i del que denuncio, i no tinc cap intenció més enllà de conservar el patrimoni arquitectònic de Sitges, una reivindicació que no ve d’ara, sinó que com ja vaig deixar escrit en l’entrada anterior, aquesta setmana farà tres anys que publico periòdicament articles que fan referència a aquesta temàtica. Si desprès de tants anys de coneixença i respecte, Roland Sierra pot pensar això de mi, em sap greu!!

Tal i com ell diu una mica més amunt d’aquest llarg article, que quan el tingui en paper ja el publicaré aquí, el text el va escriure el dilluns 25 de gener a la tarda (8 dies més tard avui dia 2 de febrer a les 11 de la nit les visites al blog de la Plataforma ja en són més de 1300, senyal que a la gent li interessa el tema o vol estar informada) i espero que desprès de l’acte públic organitzat per Consorci del Patrimoni de Sitges per explicar el controvertit projecte, que va tenir lloc al Saló d’Or del Palau Maricel el dia 30 de gener a les 7 del vespre, els seus dubtes sobre l’existència de més persones dins de la Plataforma hagin estat contestades. Patent va quedar que jo no era ser la única persona contraria a la remodelació de la façana marítima que va assistir a aquella soporífera explicació… i això ho ha de tenir clar Roland Sierra ja que ell estava allà i va poder viure-ho directament.

També, i com a sitgetana em sento inclosa dins del comentari, crec que desafortunat per la seva generalització, que fa Roland Sierra al afirmar: ¿Per què ens agrada tant als sitgetans parlar amb la boca petita per les cantonades, escriure cartes escrites amb inicials o pseudònims i mirar-nos les coses des de la barrera, prou a prop per dir “jo hi era” o “jo ho vaig veure” però a una distància prudencial perquè la porqueria no ens esquitxi?. Sort que ell també s’hi inclou. A la sortida de l’acte, en el que per cert, no va obrir la boca per defensar el projecte que tant li agrada, ens varem creuar, i jo dins de la més pura inòpia articulista, no vaig entendre la seva pressa i la seva salutació esquiva. M’hauria fet un favor informatiu preguntant-me que em semblava el seu interessant article d’opinió tal i com hem fet moltes altres vegades.

I per cert, que quedi clar a tothom que des de la Plataforma, de la que si, jo en formo part i ho dic pq no tinc res a amagar, juntament amb tots aquells sitgetans que sense cap mena de coacció s’hi han afegit per voluntat i indignació pròpia, no hi ha cap intenció de fer mal a cap persona. És molt lloable preocupar-se per una amic, però no cal posar en dubte la bona fe de coneguts!!!

Fa dies que no escric al blog, però la gestació d’un llibre omple el meu cap i em fa més difícil concentrar-me en un altre tema que no sigui l’arquitectura modernista a Barcelona i voltants!!. Però ja durant la redacció de l’esquema del llibre, el Cau Ferrat entra de ple al meu nou projecte. L’edifici eclèctic, com a seu principal d’aquest moviment artístic i cultural, té un lloc privilegiat en el futur llibre. Busco fotos per il•lustrar les 600 pàgines que han d’omplir les meves idees, i vaig a parar a les bellíssimes imatges que va fer Josep Maria Alegre durant el darrer cap de setmana de portes obertes del Cau Ferrat.

Aquesta setmana ha passat ràpid, però no hi ha hagut dia sense notícies referents a la reforma dels museus. El dissabte és el dia que el Consorci de Sitges presentarà al poble el projecte d’Emili Hernández Cros. Hi ha gent que té moltes expectatives sobre aquest acte, i pel que se, es tracta d’expectatives una mica divergents.

Jo no puc saber que passa pel cap dels altres, però en el meu, i en el dels membres de la Palataforma, hi ha la clara voluntat d’anar a escoltar les explicacions dels responsables principals del projecte, i si ens és permès, raonar públicament les nostres disconformitats. Com diu en Florenci Salesas al seu blog, res més allunyat de “rebentar” aquest acte informatiu. A les més que escrites i divulgades raons relacionades amb les lleis de conservació del patrimoni, ara s’hi adjunta la més important i de la que més s’ha posat en qüestió la seva existència: un avant-projecte que demostra la possibilitat de fer accessible els museus a tothom, sense la necessitat de fer el cub de vidre amb les rampes a la façana marítima, i sense convertir el Maricel en el “museu de les rampes”…tota una sorpresa per a molts!!!

Llegint la crònica d’en Vicenç Morando arriben més sorpreses…l’afirmació feta per Lluís Marcé de que l’arquitecte autor del projecte no s’ha presentat al concurs per a portar la direcció del projecte…. ho dubto o no. Potser no s’ha presentat, però millor dir, potser no s’ha presentat encara; i és normal ja que com publica el BOP (revista de capçalera des de fa un mes) de temps li en sobra, ja que té fins el dia 10 de febrer de 2010 a les 12 hores per presentar-se……i el més normal és que s’hi presenti ja que ell ha de defensar el projecte que ha ideat durant tants anys, ja que l’alcalde de Sitges es va remuntar a l’any 1994, quan era regidor de cultura, com a moment real d’inici de l’estudi realitzat per l’arquitecte. Però amb això no vull dir que Hernández Cros ho tingui fàcil ja que en temps de crisis i davant de la possibilitat de treballar en un dels espais més bell de Catalunya, seran molts els arquitectes i equips d’arquitectes, alguns de renom, que es presentaran al concurs. I posats a dir noms i a fer una travessa sobre els possibles directors del projectes jo hi afegeixo en Ferrater (per depurar culpes pel que fa a les complicions i dificultats que el seu mercat municipal, recentment remodelat, ha tingut en les arques sitgetane), a Richard Meier (que ja des del MACBA té experiència amb façanes de vidre), a Tusquets (que també va fer una cosa semblant, però amb una altra finalitat, a la façana del Palau de la Música), o el mateix Jean Nouvel (que ja ha encarregat un milió de leds per posar color a la façana marítima i convertir-la en el futur paisatge per a les campanades de TV3).

FAÇANA DE VIDRE DEL PALAU DE LA MÚSICA, Barcelona. Arq. Oscar Tusquets

El que si que ja està tancat des del 18 de gener a les 12 hores, però pendent de licitar, és l’execució d’obres. Aquí si que dubto que s’hi hagi presentat l’arquitecte….. només li faltaria això.

Però durant la setmana hi ha hagut més declaracions i opinions sobre el tema. El que més m’ha confortat han estat algunes de les declaracions de l’Alcalde de Sitges, quan a l’entrevista que se li fa Ràdio Maricel, i al preguntar-li sobre el projecte, diu coses com: que accepta la falta de publicitat de tot el procés, que tot i que ell opina que el projecte aprovat és una bona solució, pot haver-n’hi d’altres. I que si s’han equivocat amb les lleis patrimonials, aclarir-ho i rectificar. Però passi el que passi, i es decideixi el que es decideixi sobre el projecte, segur que si finalment es construeix el cub de vidre, jo seré un d’aquells sitgetans que no els hi agradarà la nova imatge de la  façana marítima del poble…. però com diu l’alcalde, mentre a cada 8 sitgetans els hi agradi i  a dos no….

Menys encertada, o si més no, menys documentat, és la opinió que Elisabeth Pérez, regidora de joventut al escriure al seu blog sobre el tema diu: “Jo no sóc arquitecte, però coneixent l’interior del Cau Ferrat se’m fa difícil com fer-lo accessible sense destrossar -lo”.

També Àngels Parés, representant d’ERC, parla de la conveniència o no de la nova façana marítima, així com diu que els que parlen de la possibilitat de fer accessibles els museus sense les rampes externes no li ha ensenyat cap projecte, i que mentre no ho vegi, ella pensa que la millor opció és la presentada. Crec que des de la seva posició política el millor seria que ella demanés la informació a qui la té i ho ha dit públicament.

El dissabte finalment Sitges coneixerà el projecte, i aquesta explicació pública hauria de ser el veritable inici del projecte de reforma, remodelació i….. dels museus de Sitges. Nosaltres escoltarem, però el Consorci del Patrimoni de Sitges, té la obligació d’escoltar al poble, jugant sempre amb la possibilitat de que la majoria estiguin a favor del projecte presentat, o que ans al contrari, demanin la revisió d’aquest.

Agafant una frase amb referències arquitectòniques, el millor no és començar la casa per la teulada, i potser si s’hagués realitzat aquest acte públic abans d’aprovar tot el projecte, les obres ja estarien començades.

He triat com a títol de l’entrada una frase que m’acaba d’escriure un amic mentre parlaven de “vida i miracles”. Vida, la nostra, i miracles, diversos…. com el que alguns desitjaríem que succeís amb el projecte de la façana marítima dels museus.

Les referències són claus per a la vida de les persones: olors, una llum, una veu, un so constant, un lloc, una vista, un carrer….. Per aquest motiu, i per la desaparició constant de referències, és important lluitar per a no perdre les poques que ens queden.

Ja s’acaba la “setmana clau” per a la nostra voluntat de conscienciar als veïns de Sitges sobre la necessitat de conservar el patrimoni. Ahir va fer exactament un mes que La Vanguardia va publicar la imatge virtual del projecte de reforma dels museus, 31 dies en els que molts sitgetans han mostrat la seva opinió sobre la proposta per a la façana marítima. Alguns ho fan de viva veu, altres mitjançant escrits a l’Eco de Sitges i a blogs personals, i també petits debats en converses improvisades a peu de carrer…

Primer va ser la presentació del blog de la Plataforma Sitges. A dia d’avui ha tingut més de 370 visitants, no està malament!!!. El dilluns Antoni Sella, director del Consorci del Patrimoni de Sitges va ser entrevistat a Ràdio Maricel per parlar sobre el tancament del Cau Ferrat, i per explicar el projecte de reforma dels museus. Entre les coses més interessants que va dir, destaco l’anunci de la presentació pública del projecte el dia 30 de gener a les 7 de la tarda al Saló d’Or del Palau Maricel. Ja ho tenien a l’agenda o davant de la reacció del poble s’han vist obligats a convocar l’acte? No ho sabrem mai.

El dimarts va ser el nostre “minut de fama”. En Josep Pascual i jo, varem anar a la mateixa emissora municipal a explicar els nostres arguments, fonamentats principalment en la llei de conservació del patrimoni arquitectònic i en el “Pla especial de protecció del patrimoni i catàleg del municipi de Sitges”. Com a resum de tot copio les fitxes dels edificis a reformar i la normativa publicada per la Diputació de Barcelona, principal avaladora del projecte de la discòrdia.

Fitxa del catàleg nº 103: MARICEL DE MAR

Carrer de Fonollar 2-6

Època: Origen SXIV. Ampliació SXIX, configuració actual 1910-1915.

Autor: Miquel Utrillo Morlius

Tipus de protecció: I

Tipus d’actuació sobre l’element: MANTENIMENT ESTRICTE de l’exterior i l’interior, podent-s’hi realitzar les obres encaminades a millorar les condicions de les col•leccions guardades.

Fitxa del catàleg nº 104: CAU FERRAT

Carrer de Fonollar 8

Època: 1893-94

Autor: Francesc Rogent i Pedrosa, arquitecte

Tipus de protecció: I

Tipus de protecció: MANTENIMENT ESTRICTE DEL VOLUM I LES FAÇANES i protecció del contingut.

Segons es publica en el document de la Diputació de Barcelona, “La protecció del patrimoni cultural immoble. Guia per a l’elaboració dels catàlegs municipals de béns culturals”, editat durant el mes de setembre de 2009, un Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), té un nivell de protecció I i com a tal:

Tipus I: protecció integral

Aplicació

La protecció integral és aplicable als bens que, per les seves característiques constructives, arquitectòniques, històriques, paisatgístiques o funcionals, representen un testimoni de primer ordre a conservar i transmetre íntegrament a les generacions futures, com a document històric de la col•lectivitat, de gran rellevància.

Tots els elements declarats per la legislació sectorial protegits de forma integral, com els BCIN i els Espais de protecció arqueològica (EPA) declarats per la Generalitat i considerats de primera categoria, tindran aquest típus de protecció.

Intervenció

Les possibles intervencions han de garantir el manteniment del paratge o immoble protegit, conservar la seva estructura i fisonomia originals i possibilitar el seu correcte funcionament, sense que les actuacions de restauració i condicionament suposin aportacions de reinvenció o de nou disseny. La utilització de tècniques i materials contemporanis no suposarà de cap manera la modificació de l’aspecte general del bé i aquests hauran de possibilitar un correcte ús i salvaguarda del mateix, sense malmetre la seva genuïtat ni representar aportacions formals gratuïtes. El disseny formal i els materials utilitzats en les actuacions necessàries hauran d’ésser elaborats, triats i utilitzats sense que produeixin un impacte visual i cultural sobre el lloc. Si és possible, les intervencions hauran d’ésser revisables. No es tracta de realitzar obres que singularitzin aquest espai, sinó d’instal•lar, en cas que sigui necessari, els elements imprescindibles per garantir-ne la correcta i segura utilització, així com la senyalització i accessibilitat.

El mateix dimarts, en Xavi Salmerón va escriure sobre el tema al seu blog, igual que en Guillem Carbonell, o les belles imatges de Josep Maria Alegre. El dimecres tots aquests escrits van ser comentats a l’”espai blogs” de Ràdio Maricel i el dijous en Vicenç Morando ja ens va permetre als internautes llegir l’article que havia escrit per a la seva Crònica Local de L’Eco de Sitges (un bon resum dels darrers fets), un escrit que no és l’únic que trobem a l’Eco d’aquest setmana que faci referència a la restauració dels museus. En parla la Vinyet Panyella i en Joan Yll, una de les cartes enviades a Josep Pascual arran de la seva crida, amb la conseqüent resposta.

Però entre tots aquests escrits de caire personal, també hi ha noticies “oficials” sobre el tancament del Cau Ferrat i la propera presentació del projecte. De la lectura d’aquestes em sobten dues coses. Primer les moltes explicacions que des del Consorci del Patrimoni, ara s’afanyen per donar als sitgetans sobre el procés d’adjudicació i aprovació del projecte de la reforma dels museus…. i segon el gran nombre de gent que van acomiadar el Cau Ferrat, 579 en dos dies…. molts si els comparem amb els 700 visitants de l’exposició de Vicente Aleixandre, que va estar al Miramar durant gairebé un mes… Amb aquestes dades ens adonem de quines són les veritables preocupacions dels sitgetans….

I el dissabte el diari “El Punt.Cat”, publica una notícia que parla del despertar de les veus crítiques. En resum… no està malament!!!!

Però haig de confessar que dins de tots aquests “moviments” populars, el que més m’ha sorprès, i molt gratament, és el grup de facebook “Salvem el Cau Ferrat”, de l’existència del qual no en tenia ni idea, fins que ahir vaig rebre una invitació per fer-me’n amiga. És al•lucinant!!! En un dia ja té 180 admiradors, però el que més em sobta és la mitjana d’edat de tots ells…. no passa molt dels vint!!!!

La gent jove es mou…. i gràcies a Internet, la seva veu es comença a sentir amb força. El veritable futur de Sitges és d’ells, i la responsabilitat de que no perdin referents es nostra. Com és que algun “jove” no va ser convocat a la sessió informativa del projecte celebrada a principis d’agost i a la que hi van anar una vintena de “persones relacionades amb la cultura” de Sitges?

Us puc assegurar que la mitjana d’edat dels assistents a aquella reunió multiplicava per tres (i quatre) la dels amics de “Salvem el Cau Ferrat”. Potser seran els anys, que alliçonen, però d’aquells 20 convocats formalment, només tres persones ens hem manifestat d’alguna manera sobre el projecte que allà se’ns mostrava. Aquestes 20 persones representem menys d’un 1 per 1000 dels 25.000 (més o menys) veïns de Sitges que per una raó o altra no van ser convocats. Però molts han dit la seva, i la volen dir públicament…. crec que tots tenim dret a saber que és el que fan i desfan a Sitges.

Ah, per cert, que els sitgetans no són “cegatos” i no cal que ens tractin com a “burrico”, publicant la sessió informativa, però no consultiva, del dia 30 de gener, i que quedi clar que aquest cop és oberta a tothom, amb un anunci a tota pàgina a l’Eco de Sitges. Amb una explicació pública quan es començava a gestar el projecte, ja ens hauríem sentit implicats en aquest, i no pensaríem en cap mala intenció en el secretisme dels darrers mesos.

Ah, el dimarts l’arquitecte del projecte, Emili Hernández Cros, serà entrevistat a Ràdio Maricel, per donar les seves explicacions sobre el projecte. Quan estigui penjat a la pàgina de la Ràdio ho posarem al blog.

Però ja que finalment s’han dignat a explicar-nos el projecte, el dia 30 de gener a les 7 de la tarda tots hem d’estar al Saló d’Or del Palau Maricel per a escoltar el que ens diuen i dir el que ens sembla!!!!!!

Avui el títol de l’entrada pot tenir un doble sentit, un de patrimonial i l’altre de personal. Llegiu i decidiu.

Aquest matí a Radio Sitges s’ha fet una entrevista a Toni Sella, director del Consorci del Patrimoni de Sitges, per a parlar sobre el projecte de reforma dels museus. Ara no m’estendré a comentar les seves paraules i reflexions, ja que això ho deixo per a la tertúlia sobre el tema que es realitzarà a Ràdio Maricel i a la que hi estic convocada, però no puc de deixar de fer una apreciació.

Quan Sella parla sobre la convocatòria que va fer a finals d’estiu a vint persones, les quals van assistir a nivell particular (com jo), o com a representants d’una entitat pública de Sitges, fa una clara al•lusió a la única persona que  va fer un comentari tècnic del projecte que allà se’ns presentava. Al referir-s’hi, Sella diu que va ser molt crític, i que a més a més, justament aquesta persona no estava convocada a l’acte, i com a apunt final diu: “Ho has d’admetre tot”

Doncs aquesta persona tan incomoda per a Sella és un arquitecte sitgetà amb 40 anys d’experiència, membre fundador del SERPAC (Servei per a la Protecció del Patrimoni Arquitectònic Català), i únic arquitecte assistent a l’acte, juntament amb el propi autor del projecte, Emili Hernández Cros, al qual, per cert, va felicitar per la complexitat de la feina realitzada. Com a arquitecte, només ell era capaç de fer certes apreciacions tècniques sobre el projecte acabat de mostrar públicament, ja que molts dels “intel•lectuals” que si que estàvem convocats oficialment, no ho podríem fer ni desprès de realitzar una tesi doctoral sobre el tema.També durant aquest acte, Sella va dir que es tractava de la presentació d’un projecte aprovat definitivament, al qual no s’hi podia fer cap canvi.

Aquest arquitecte es diu Ramon Artigas Poch, és el meu pare, i em va acompanyar pq jo li vaig demanar. Confesso que em feia una mica de vergonya assistir jo sola a aquest acte, i no vaig pensar mai que algú es podria molestar tant.

Per cert, tothom i en molts moments i aspectes de la vida laboral, política i personal,  hem d’admetre  molts “TOTS”, coses i persones que no ens plauen, però així és la vida!!!!

“Arquitectura Catalana. Arquitectura a Barcelona i País endins” és un dels meus blogs de capçalera pel que fa al tema que tan clarament queda anotat en el seu títol. Darrerament el seu autor, Medit, estava incloent dins de la seva particular i extensa enciclopèdia d’arquitectes catalans els membres del grup del GATCPAC. No m’hi vaig poder estar de demanar-li la inclusió del meu estimat Josep Maria Martino i Arroyo.

Aquell mateix vespre, Martino havia entrat al “hall of fame” dels arquitectes catalans gràcies a la voluntat de Medit.

Us recomano ferventment aquest blog. Si el seguiu coneixereu arquitectes dels que potser només n’heu sentit a parlar, a la vegada que podreu aprofundir en l’obra de personatges reconeguts. Però no us quedeu en els texts, llegiu els comentaris, on Medit es deixa anar i ens mostra el seu veritable coneixement sobre el món de l’arquitectura. Com exemple la seva reflexió a la meva pregunta de que li semblava el nou projecte sobre la façana marítima de Sitges, que trobareu en el post sobre Sixte Illescas al qual el tema ni li anava ni li venia, però li ha tocat.

Posada a recomanar blogs d’arquitectura, no puc deixar de parlar d’ “Arquitectura i altres coses” escrit i il•lustrat amb moltíssima paciència per l’arquitecte Jaume Prat. L’anàlisi de construccions actuals i no tal actuals, serveix de camí per a aprofundir en la història de l’arquitectura. Això si, necessiteu temps i concentració per poder entendre i pair tot el que ens explica en Jaume en els seus extensos escrits, molts dels quals són veritables tesines.

Com podeu veure els dos blogs es complementen perfectament. En un hi trobem l’obra i en l’altre l’autor…..

L’any passat em vaig proposar escriure de tant en tant bones coses en aquest blog…. ho he intentat, però no me n’he sortit gaire, ja que les coses, patrimonial i culturalment parlant, no han estat massa tranquil•les. Però no em dono per vençuda, i torno a fer-me el bon propòsit de intentar trobar i explicar aquí alguna cosa més que crítiques i despropòsits.

Així doncs, avui us penjo unes fotos, no de la qualitat que es mereixen, del pessebre de l’avi. Recordo els diorames que durant anys ha fet el meu avi, tant per casa, com per altres llocs: el Vinyet, l’hospital, o les moltes escenes que omplien el taller de guix casa els avis al Vinyet (casa dels Artigas)… Són veritables obres d’art que res tenen a veure amb les casetes de palla i fustetes que venen a la Fira de Sant Llúcia o a les botigues dels Xinos….. Jo ja fa anys que davant de la impossibilitat de muntar un pessebre com el de l’avi, a casa meva no en poso cap…, em sap greu pels nens, però en aquest assumpte m’he tornat molt sibarita, i tenint el de l’avi qui en vol un altres!!!!

El Pessebre d’aquest any potser no és tan gran com els que feia quan jo era petita. Els anys no perdonen per ningú, però tot i que potser no hi ha el pou i la font amb aigua, o els pastors no tenen un foc tan gran, us puc assegurar que un cop més m’ha tornat a impressionar la bellesa d’aquest petit naixement que amb tota la seva il•lusió ( i potser fins i tot una mica de mandra) l’avi a creat per als seus tres besnets!!!

Ah, i un any més, gràcies als que teniu la paciència de seguir i aguantar les neures que omplen el meu blog.

          Bon Nadal i un feliç anys 2010!!!!!

A punt d’entrar en un any que es preveu mogudet política, social, cultural, patrimonial i “sitgetanament”, hi ha persones i actes que em fan adonar-me de la bondat i les ganes de tirar projectes endavant, tot i les dificultats de tot tipus que aquests objectius comporten.

L’altre dia vaig anar a fer una visita al centre de Càritas de Sitges. Aquell gran espai amagat en una espècie d’aparcament sota l’església de Sant Joan em va sorprendre molt gratament…. Com si es tractés d’una “luxosa” botiga de segona mà, d’aquelles que tant de moda s’han posat entre el jovent més cool europeu, allà es pot trobar de tot, però amb un ordre tan ordenat (valgui la redundància), que fins i tot sap greu mirar-ho des de lluny, no fos cas que sense voler alguna cosa es mogués. La roba perfectament penjada i ordenada : primer per sexe i edat, desprès per talla, per tipologia, per època de l’any, o per celebracions (vestits de núvia i nuvi, de comunió, disfresses…). Una cosa semblant els hi passa a les sabates, al “menage” de cuina, a les joguines…… Els responsables de Càritas Sitges, persones amb una voluntat immensa i amb un cor molt més gran, hi posen tot el temps i tota la seva il•lusió per aconseguir la felicitat dels altres.

Tot això per dir-vos que ara que les coses no van molt bé, val la pena no pensar-s’ho dos cops, i portar a Càritas les coses que ja no utilitzeu, que us han quedat petites, les joguines que tot i encara estar en molt bon estat (moltes vegades ni estrenades ni obertes) us sap greu donar-les tot i que els nens no hi juguen mai….però no ho dubteu ni un moment, pq allà li donaran un nou ús i ajudareu a moltes persones que ho necessiten, a la vegada que fareu feliç a altres nens que segur que no trigaran ni un moment a obrir la seu nou joguet.

Un cop més vull tornar a deixar constància d’un altre grup de persones d’immensa bondat. Els voluntaris de la Fundació Ave Maria fan una labor que sempre m’ha admirat. Des de les passejades diàries amb els nois del centre, fins a les belles peces que cada any ens permeten comprar a la seva parada nadalenca del Cap de la Vila. Ara, per exemple, estic escrivint aquesta entrada sobre una comodíssima safata pintada a mà amb un coixí enganxat que em fa molt més fàcil la meva feina….. ah, i sobretot felicitar-los pel seu peculiar i original arbre de Nadal fet amb cadires, que decora la façana de la seva seu, a la Villa Havermann. Ja van demostrar amb l’exposició que van organitzar durant el mes de maig al Mercat Vell, que aquest edifici està ple de gran artistes!!!!

Parlant d’artistes. Una manera diferent de donar el temps personal als altres és la que avui hem pogut gaudir al Teatre del Casino Prado. El grup amateur de l’Associació Teatral de Sitges ha estrenat “Els Pastorests” amb un gran èxit. El text que han triat, original de Mn. Rossend Fortunet i Busquets, ha estat molt ben interpretat per tots els actors que han anat omplint l’escenari, juntament amb la música, perfectament interpretada per l’orquestra reunida per a l’ocasió. No voldria destacar a cap personatge en especial, però no em puc estar de deixar constància de dos actors que m’han encantat. L’Ona Almirall ha estat un magnífic Llufa, i en Jordi Massip un immillorable Rei Herodes….. Gràcies a associacions com aquesta, podem seguir transmetent als nostres fills un patrimoni cultural tan important per Sitges com són els grups de Teatre Amateur que tant camí han fet dins de la història del nostre poble.

Però a vegades la bona voluntat dels que a canvi només reben els aplaudiments, no ve acompanyada per facilitats a l’hora de treballar. El Casino Prado, un espai importantíssim pel que fa al patrimoni arquitectònic i associatiu de Sitges, es troba en un estat de conservació deplorable i totalment fora de normativa. Avui no ens hem gelat per miracle, ja que les ganes de viure aquell moment eren més fortes que el fred que durant tota la representació a dominat la sala. Tothom amb l’abric, la bufanda i els guants, els nens tossint, i els actors gelats; les escales, passadissos i “palcus” sense cap llum d’emergència que impedeixin cops imprevistos; no hi ha teló ni tallafocs, ni condicions per als actors…….. No se quan arribaran els diners promesos, una quantitat pactada i aprovada durant el Ple de juliol de 2008, quan es va firmar un conveni entre l’Ajuntament de Sitges i la fundació Casino Prado, que teòricament ha de permetre la total restauració i adequació de l’espai.

Bé, però que aquest apunt, necessari, no desviï el que aquí volia deixar clar, que tenim una bona cantera (sènior i junior) de voluntaris, d’artistes i d’actors sitgetans. Molta gent que fa del nostre poble un espai solidari i cívic. En definitiva, el que realment fa bell i interessant Sitges són les seves persones, el seu veritable patrimoni.