Author Archives: F. Mas i Castanyer

La figuera del Sisquet i la Sisqueta

Darrera la història d’una figuera

Carmeta li havia explicat mil vegades la història de la figuera. Potser més i tot. La seua neta se la devia saber de memòria, tot i així, de quan en quan es presentava a veure-la amb aquell posat de qui vol alguna cosa i no sap com dir-ho i , poc a poc, anava fent cap al tema. Carmeta la veia venir de lluny i la deixava dir. - Va iaia, per què no m’expliques aquella història de quan anaves amb la mula a Móra? La història de la figuera. Ja saps com m’agrada – li pregava tot traient-li el davantal i preparant-li una cadira davant la llar de foc per a que s’hi assegués -. Tot i que l’episodi que li reclamava era divertit, a Carmeta no li venia mai de gust parlar d’aquella història perquè darrera la història de la figuera hi havia la postguerra i tot el que li havia tocat viure a banda d’aquella dolça anècdota. Retrocedir en el temps per a recuperar aquella història sempre li resultava dur, però no li sabia dir que no. Aquella noieta alegre i carinyosa era la seua única neta i li tenia el cor robat. A més, seure a la vora del foc amb aquells ulls expectants pendents de cadascun dels gestos que fes era una de les coses que més li venia de gust. Valia la pena el sacrifici. Vamirar el rellotge que hi havia sobre el bufet del menjador, i va comprovar que encara faltava una bona estona per a començar a fer el sopar. Com aquell que no vol, va seure i va començar, un cop més, a desgranar la història de la figuera. - Quan es va acabar la guerra no hi havia res – començava a explicar agafant la mà de la Irene – La major part de les cases van quedar destrossades, els camps havien estat abandonats i no hi havia res per collir. Menjar era la principal preocupació de la majoria de persones. Hi havia tan poc per dur-nos a la boca que calia racionar-lo. Cada família tenia una cartilla de racionament on tenia apuntats els aliments que li corresponien, però eren del tot insuficients, i cada família s’espavilava com podia. Tothom mirava d’aconseguir aliments per a canviar-los per altres productes o per diners, però fer-ho era una activitat prohibida, se’n deia fer estraperlo, tot i així se’n feia tan a petita com a gran escala. La major part de les famílies subsistíem canviant el que ens faltava pel que necessitàvem, era el que feia jo. Ja no era petita. Devia tenir uns trenta anys i ja tenia a la teua mare i també a la tieta Fina i a la tieta Júlia- anava dient mentre recordava amb tristesa-. L’avi Salvador estava empresonat a França. Els meus pares, els vostres besavis, ja eren grans i vivien amb mi; la teua mare i les teues tietes encara eren molt petites. No teníem res i vaig decidir anar a veure un amic de l’avi que vivia a Móra d’Ebre, l’oncle Miquel. L’home era forner i sempre ens va dir que hi anéssim pel que ens convingués, per això, quan em vaig veure més apurada, vaig pensar en ell. L’home es va mostrar decidit a ajudar-nos des del primer moment. Em vendria pa blanc cada setmana, jo aniria a buscar-lo fins a Móra i el portaria al poble per a vendre’l al mercat negre. El pa blanc es pagava molt bé i els diners que aconseguiria amb la venda de pa anirien bé per a comprar o aconseguir les coses que ens feien falta. El meu pare no volia que fes aquell recorregut tota sola, però ell ja era gran i em feia més falta a casa. La nostra situació era tan desesperada que el vaig acabar convencent. Jo estava molt familiaritzada amb la mula de casa i coneixia perfectament el camí. No em costaria massa fer aquell recorregut, però al principi tenia por. El dia que havia d’anar a Móra em llevava abans que sortís el sol. A punta de dia creuava el riu amb la nostra muleta com si anés a la sènia que teníem al camí dels barbers d’Ascó. Esperar a passar amb la barca del poble suposava passar amb molta més gent i aquella hora era més tranquil•la i, sobretot, més discreta. El dia anterior ja havia deixat allí tot lo fato que havia de prendre a Móra, i només em calia arreglar la mula, carregar-la, i sortir. Els primers dies estava una mica nerviosa, però el trajecte no era pesat i a mida que vaig veure que me’n sortia em vaig calmar. Anava caminant al costat de la mula carregada i passava per moltes masies habitades. Els pagesos de primer ni em miraven, però després d’unes setmanes alguns van començar a saludar-me. El que em feia més temor era trobar-me els civils. Era segur que si me’ls trobava amb la càrrega em prendrien tot el que portés. Lo pare sempre em deia que els grans estraperlistes pagaven amb diners i queels poca roba con naltres pagàvem amb la càrrega, era qüestió que no t’atrapessin. Temps després em vaig assabentar que hi havia hagut algun cas d’empresonament de gent que duia poca cosa com jo i em vaig alegrar d’enterar-me’n a toro passat perquè si ho hagués sabut mentre anava a Móra no hauria estat tan tranquil•la. La nostra veïna, la Sisqueta de Castelló, havia provat d’anar amb tren fins a Caspe. Hi tenia uns parents de lluny que li canviaven cafè, llegums i sucre per farina i oli. El problema era que molt sovint al tren hi havia civils i que una de les vegades, per no perdre la càrrega, la va haver de llençar fora del tren, i quan va tornar a buscar-la ja no hi era. Realment, allò no era per a mi – seguia explicant la Carmeta -. El camí de Móra em resultava molt més familiar. Una vegada, quan tornava al poble, vaig veure els civils prop del riu. Com era estiu, vaig amagar la mula darrere unes canyes, em vaig treure les sabates i m’hi vaig acostar descalça, fent veure que venia d’un Mas proper i que m’estaven esperant els de casa al riu. Normalment feia tot el camí d’una tirada fins a Móra. Quan arribava, l’oncle Miquel em feia pujar a casa, i mentrestant ell descarregava tot el que duia, després s’emportava la Rufina a beure aigua, a menjar, i la deixava descansant una estona. L’animal era lo primer. La casa de l’oncle Miquel sempre feia olor de pa i aquella olor em feia venir gana. Jo passava per l’obrador que hi havia a la part del darrere i pujava a casa seua amb un barrotet de pa a la mà. Eren tots molt besadors i xerraires. Al principi em va xocar perquè el meu avi era molt seriós i em pensava que serien com ell, però no s’hi semblaven gens. Dinava amb ells i els explicava les darreres novetats del poble. Alguna vegada el meu pare em donava alguna carta per a ell, ells també em posaven al corrent del que passava al seu poble. Que si uns havien trobat la casa buida, que si s’havia dit que un que havia tornat s’havia trobat la dona amb el veí, que si uns deien que els havia tocat la loteria, però que tot el poble sabia d’on havien sortit els diners, i moltes històries més. A l’hivern aquell descans era molt curt, de seguida havia de tornar si no volia arribar de nit. L’oncle Miquel em carregava la Rufina, i jo emprenia el camí de tornava cap al poble. Després de la tensió dels primers viatges, aquell recorregut va començar a agradar-me, era com fer una excursió cada setmana. Mirava els camps, sobretot a la primavera que estaven coberts per catifes verdes esquitxades per mil colors, m’agradava escoltar els ocells i saludar la gent que treballava a les finques i que anava trobant. Alguns feien com si no em veiessin i només em deien: “Avant!”, sense aixecar el cap de la feina. Altres, gent que coneixia del poble, sempre feien algun comentari del temps o em preguntaven per la família, però ningú feia mai cap comentari del que portava a la mula, ni em preguntaven pel teu iaio que estava presoner a França, era com si el que feia fos la cosa més normal del món, com si tot anés bé. Hi havia un punt que m’agradava especialment, quan creuava el Pas de l’ Ase. Aquell pas estret entre les roques, encara més complicat de passar amb un animal, em va captivar des del primer cop que vaig passar. La panoràmica sobre el riu era tan impressionant que d’allí estant ho veia tot diferent. Alguna vegada m’aturava un moment, m’hi asseia i deixava que l’aire pentinés els meus cabells mentre jo em sentia fondre amb tot el que envoltava i em deixava les preocupacions dins les sàrries de la Rufina. Després seguia. D’aquell temps recordo com disfrutava del silenci. Caminar amb la única companyia del esbufecs de la Rufina, del so dels seus cascos i del so de l’aire entre els arbres era una de les coses que més m’agradava de tot plegat. Durant el tems que va durar la guerra, els sons de les sirenes avisant de la proximitat d’avions et feia la mort molt present, els plors i els crits de la gent, els trets. Quan va acabar la guerra vaig passar molt temps sentint sirenes i plors, inclús quan no hi havia cap soroll, jo en sentia. Tot plegat quedava embolcallat per una simfonia de sons terribles que vaig tardar molt temps a oblidar. Suposo que aleshores hi havia altres sons, però imagino que era jo la que els tenia posats dins al cap de forma que no podia sentir –ne cap més. Aquells viatges a Móra també em van servir per a anar retrobant, poc a poc, els sons que hi havia darrere el silenci, amb el silenci, i que durant molt temps van ser el meu únic regne. Les meues filles jugant felices, la mare a la cuina preparant el dinar o cantant mentre rentava la roba al safareig, el pare maldant la Rufina, que sempre en feia alguna, els cloqueig de les gallines que teníem al corral, el pare serrant llenya amb el xerrac. La mare traginava per casa sense parar i el pare sempre estava a l’entrada de casa. Preparava llenya, arreglava les eines del defora i despatxava el pa que jo portava de Móra. Ell era molt xerraire i li encantava fer-ho, i jo m’estimava més fer qualsevol cosa abans d’haver-me-les amb la gent que venia a comprar el pa. Sempre hi havia alguna veïna que amb les millors paraules em llençava els dards més enverinats a d’insinuar-me que el Salvador potser ja s’havia buscat alguna franceseta o coses semblants. Algunes persones semblava que aprofitessin la sortida per a fer-me mal amb tota mena de preguntes malintencionades sobre el meu Salvador. No. A mi no m’agradava gens vendre pa i el meu pare sabia despatxar-les amb una gràcia especial. - Però iaia… -la va interrompre la Irene que havia estat escoltant fins aquell moment sens e dir res – encara no m’has explicat lo de la figuera del Sisquet i la Sisqueta –. Carmeta sabia que aquella era la història que la seua neta volia sentir, i li pensava explicar, però per a ella li resultava impossible parlar d’aquella anècdota sense dir res de tot el que la va envoltar. La història de la figuera era per a Carmeta, una anècdota i prou. Per a Irene era una història d’amor que no feia més que alimentar la seua imaginació infantil. - Bé – va seguir Carmeta -. No sé perquè em demanes un altre cop que t’expliqui aquesta història si te l’he explicada tantes vegades que segur que te la saps millor que jo. Carmeta es va mirar la Irene que seguia escoltant . Esperava sense dir res i va seguir. - Era un dia de finals d’estiu. Jo acabava de sortir de la sènia, i vaig passar per un dels masos més grans que hi havia prop del riu. El mas de Sisquet de la Farinera. Normalment el Sisquet sempre traginava per allí preparant coses i em saludava, però aquell dia vaig sentir els seus crit i em vaig afanyar perquè em va semblar que alguna cosa grossa li devia passar. Quan hi vaig arribar em vaig haver d’aturar. El Sisquet estava escridassant la Sisqueta, la seua veïna, perquè segons deia ell, la dona havia collit figues de la seua figuera. La dona també cridava i vaig poder escoltar, segons deia ella , que només havia agafat les figues que hi havia a les branques que sortien de la tanca i que estaven dins la seua finca. L’un deia que les figues eren seues i l’altra que les figues eren d’ella. El cas és que cridaven tan acaloradament que vaig haver d’aturar-me a esperar que acabessin perquè estaven ocupant bona part del camí. Després d’una estona de cridòria es va sentir un cop molt fort. Van girar-se i van veure com la figuera es va desplomar sobre la tanca de pedra que envoltava la finca. Sisquet i Sisqueta van córrer a veure què havia passat i es van trobar que el matxo de Sisquet, Panxo (jo vaig pensar que cansat de sentir-los cridar), va decidir acabar amb la discussió i va recular amb el carro fins que va fer caure la figuera, el motiu de la disputa i la tanca que hi havia a la vora. El cavall de la Sisqueta es va posar a menjar les figues que havien caigut a terra, el matxo va fer el mateix i la Rufina, la meua mula, també es va afegir al tiberi. El Sisquet i la Sisqueta es van quedar una estona sense saber què dir. Jo tampoc vaig gosar fer cap comentari, i quan la Rufina va acabar, vaig seguir cap a Móra imaginant com podia acabar tot plegat, però sense badar boca, perquè després del que havia vist encara em podia tocar el rebre a mi encara que no hagués dit res, no fos cas que em toqués rebre a mi. - Explica, explica…- Va dir la Irene -.Com va acabar? - Doncs va acabar com acostumen a acabar aquestes coses – va dir-li Carmeta somrient -. Va acabar en casori. La Sisqueta es va sentir culpable del que havia passat i li va regalar una figuera que feia figues de coll de dama que tenia al seu tros per a que la posés al lloc on tenia l’altra, però el Sisquet tampoc tenia la consciència tranquil•la i va tenir la mateixa pensada. També s’havia adonat de la ximpleria que havia fet. Van decidir plantar-les juntes i deixar la tanca desmuntada. Mentre feien i desfeien es van adonar que ells també volien estar junts, i com que els dos eren fadrins, es van casar i van unir les seues finques en una de sola que encara avui és una de les més grans del terme. I vet aquí la història que tant t’agrada, noieta. – va dir abans d’acabar -. Al poble la gent va començar a cridar-los “Fiquera”, i aquest és el nom que rep la seua casa, “Ca Figuera”. Irene va somriure tal i com acostumava a fer sempre que li acabava d’explicar aquella història. Als deu anys, una noia sensible com ella no es casava mai d’escoltar històries d’amor com aquella. Carmeta pensava en tot el dolor, l’esforç i el patiment que hi havia en aquells anys i darrera aquella anècdota. Li sabia greu que la seua neta només es quedés amb una part tan insignificant, però l’estimava tant … Irene es va quedar asseguda al seu costat mirant les flames sense dir res. Al cap d’una estona, va agafar la mà de la seua iaia i li va dir amb llàgrimes als ulls. - M’agrada que m’expliquis la història de la figuera perquè…- Va pensar abans de seguir parlant - …Quina iaia més valenta que tinc! – Li va dir mentre li feia un petó de comiat i se n’anava -. Carmeta no va poder dir res més…aquella noieta sempre la feia emocionar . S’acabava d’adonar que la seua neta ja sabia que darrera la història de la figuera hi havia moltes més coses, el temps s’encarregaria de fer-les sortir quan fos el moment. Valia la pena haver-li explicat tants cops.. l’estimava tant!
Laura Mur

· Narració publicada a Serret Bloc el 17.05.2009

Xiprers de Sinera

25 anys sense Espriu (1913-1985)


Homenatge a Salvador Espriu
En record dels vint-i-cinc anys de la seva mort

·

Llibre de Sinera

VIII

Al vell orb preguntava l’esglai
si el meu poble tindria demà.
I la boca sense llavis començà
la riota que no para mai.

La destral de la llum en els caps.
El carrer se’ns tornava fornal.
Una mica d’oreig de la mar
arribava de sobte als portals.

Els ulls blancs ja no eren davant
la temença que havia parlat.
Ara els passos s’allunyen enllà
dels immòbils xiprers vigilants.

Repreníem el somni tenaç
- contra el bou, el serpent, el senglar -
de la nostra difícil bondat,
de la nostra viril dignitat,
de la nostra fidel llibertat.

XV

Assentiré de grat, car només se’m donà
d’almoina la riquesa d’un instant.

Si podien, però, durar
la llum parada, l’ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!

Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d’albardans,
hem dit els mots que són la sang
d’aquest vell poble que volem salvar.

No queden solcs en l’aigua, cap senyal
de la barca, de l’home, del seu pas.
L’estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se’n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s’esborren a mar.

Salvador Espriu
·

Amb els pals els captaires resseguien
un a un els barrots de les reixes del meu carrer.
Basarda de la fosca per l’esclat del sol,
venien del camí d’atzavares del Mal Temps,
s’atansaven a poc a poc des de la pujada
i demanaven almoina de cancell en cancell.
Un cop a la setmana els pobres arribaven,
en una lenta, quasi aturada processó,
i ens cridaven amb veus de ronca cantarella
al tenaç i obscè mercat de sutzures i mals.
La corrua passava davallant cap a la placeta
i es perdia després, pels alts plàtans polsosos,
enllà de l’ombra ja llunyana dels xiprers.
Com deixava sollats els portals, les eixides,
la mica d’aire de mar, la llum sencera de l’estiu!
Però encara quedava, sempre ressagat, el vell cec
que s’ho mirava tot des de les plagues dels ulls,
àvides, xopes de sang, calentes,
obertes sense cap resposta
a les preguntes del nostre esglai,
esbatanades en el buit fins que les cobria
en un sobtat vol compacte la negror del moscam.

Salvador Espriu
·

Cementiri de Sinera

I

Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.

III

Sense cap nom ni símbol,
ran dels xiprers, dessota
un poc de pols sorrenca,
endurida de pluges.
O que l’oratge escampi
la cendra per les barques
i els solcs dibuixadíssims
i la llum de Sinera.
Claror d’abril, de pàtria
que mor amb mi, quan miro
els anys i el pas: viatge
al llarg de lents crepuscles.

V

Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
als carrers en silenci
el feble prec inútil.
Cap caritat no em llesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M’esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.

VII

Arriba el raïm tendre
portat per dits benèvols
del sant màrtir de plata.
En processó tremolen
llumenetes de ciris
i acompanyen la tarda
a ben morir: viàtic
dels records de Sinera.
Per contemplar-los pujo
on el xiprer vigila.

IX

Vol de records de pluja
aguditza suplicis
d’aquestes flors que moren
al fràgil pas harmònic
de la tarda i de l’aigua.
Com calla el mar! Enlaire,
triomf, destí, reialme,
escomesa de puntes.
Els xiprers recollien
claror de cel plorada
en miralls momentanis.

Salvador Espriu
·

Per ser cantada en la meva nit

Perdut en l’aigua
callada del meu somni.

Jo sol, i l’ombra
dels xiprers, que m’espera
mirall endins de l’aigua
del meu somni.

Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l’aigua
del meu somni?

Enllà d’una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l’aigua
del meu somni.

Salvador Espriu
Amb musica de Raimon :

·
Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 10 juliol 1913 - Barcelona, 22 febrer 1985)
·
· Fotos Cementiri d’Arenys/Sinera :
· Josep Puighermanal i Lluïsa Valls · katnat_3 · katnat_3 · SílviaPrats · Esther i Toni ·

Curs de valoració d’arbres i arbustos

Curs virtual de valoració d’arbres i arbustos ornamentals ‘Norma Granada’

Aula Urbis, aula virtual destinada a la formació complementària dels tècnics de l’administració o empreses privades, que porten a terme la seva activitat dintre l’àmbit públic, ha organitzat pel proper mes de març en català, i l’abril en castellà, un curs de:

Valoració d’arbres i arbustos ornamentals: Norma Granada

Valoració d’arbres i arbustos “Norma Granada”. En català.
Matriculació: Oberta
Data inici del curs: 1 de març de 2010
Data final del curs: 17 de març de 2010
Hores: 26 h. Preu: 180 €
Metodologia docent: Aula virtual

Valoración de árboles y arbustos “Norma Granada”. En castellà.
Matriculació: Oberta
Data inici del curs: 12 d’abril de 2010
Data final del curs: 28 d’abril de 2010
Hores: 26 h. Preu: 180 €
Metodologia docent: Aula virtual

Professor i tutoria del curs: Àlex March i Raurell

Objectiu del curs:

Aquest mòdul de formació pretén aportar els criteris i els coneixements que han de permetre aplicar la 3a edició del mètode de valoració d’arbres i arbustos ornamentals “Norma Granada” publicat l’any 2007 per la Asociación Española de Parques y Jardines Públicos.
Amb la realització del mòdul es pretén que els estudiants quan el finalitzin hagin adquirit els coneixements bàsics i els fonaments conceptuals per realitzar valoracions d’arbrat ornamental utilitzant la Norma Granada. Un cop disposin d’aquests coneixements serà necessari adquirir experiència realitzant valoracions, però caldrà que l’assoleixi cada estudiant amb l’exercici individual de la seva professió.
Es pretén que aquesta formació vagi més enllà de la pròpia mecànica de càlcul, que ja es pot aprendre amb les indicacions del llibre de la Asociación Española de Parques y Jardines Públicos i es pot realitzar amb l’aplicació en línia disponible gratuïtament a Aula Urbis. Per a la valoració d’arbrat ornamental no n’hi ha prou d’aplicar fórmules i obtenir dades tabulades, sinó que cal disposar i utilitzar adequadament els coneixements propis de l’arboricultura i de la gestió d’arbrat per tal d’aplicar-los correctament amb el càlcul i poder-los argumentar en la justificació de la valoració realitzada.

Destinataris del curs

Aquest mètode de valoració va destinat tant als tècnics municipals com als professionals autònoms i als taxadors de les companyies asseguradores, ja sigui per a valoracions d’elements vegetals de titularitat pública o privada i a aquells que es volen preparar per a presentar-se a oposicions per accedir a l’administració pública.

Metodologia

El mòdul està concebut per assolir els seus objectius amb una metodologia activa i participativa dels estudiants en una plataforma digital (Aula Urbis) mitjançant diferents suports i activitats complementaris entre ells (material didàctic disponible a l’aula, exercicis, participació en els fòrums, qüestionaris d’avaluació) que s’hauran de portar a terme seguint la planificació establerta. Es considera que si no es segueix aquesta metodologia i planificació establerta en el seu conjunt no és possible assolir els objectius del curs.

La “Norma Granada”

La primera versió de la “Norma Granada” es va publicar l’any 1990 com a resultat del treball d’una comissió de redacció. Aquesta comissió estava integrada per diversos professionals de diverses procedències de l’estat espanyol amb experiència en valoració d’arbrat ornamental. La norma va ser redactada a partir de la posada en comú dels coneixements i les experiències de cadascun en els seus àmbits de treball i d’un estudi exhaustiu dels mètodes de valoració publicats fins aquell moment en diversos països.
Aquest sistema de valorar els arbres ornamentals va substituir el “Método ICONA”, publicat per ICONA el 1975, “El cálculo de indemnizaciones derivadas de la pérdida de árboles ornamentales” , per: M. López Lillo i C. Del Álamo. Tot i les seves mancances va ser molt útil per a iniciar la reivindicació de l’arbrat urbà, començant a considerar-lo com un bé patrimonial i no com un simple objecte sense valor. El 1986 l’Ajuntament de Mataró el va assumir tècnicament com a sistema de valoració i el va informatitzar.
Han passat vint anys des de la publicació d’aquesta primera versió que han permès, en primer lloc, que centenars de professionals haguem utilitzat regularment el mètode posant-lo a prova i detectant les mancances i les virtuts. Fruit d’aquesta experiència i del treball de les diverses comissions de revisió que s’han format, la “Norma Granada” ja s’ha revisat en dues ocasions i s’han publicat les revisions i correccions.
Gràcies a aquest treball continuat al llarg dels anys i al seu reconeixement com a mètode oficial de valoració per part de moltes administracions públiques, la “Norma Granada” ha esdevingut el mètode de valoració d’arbres i arbustos ornamentals més habitual i estàndard en el context de l’estat espanyol. S’utilitza regularment per a calcular el valor patrimonial d’arbres afectats per obres i per guals d’accés de vehicles, per a la reclamació de danys en casos d’accidents i vandalisme, tant en l’àmbit privat com en el públic i judicial.
Al llarg dels anys s’han realitzat nombrosos cursos de formació en la seva aplicació per part de diverses entitats, entre les quals la Asociación Española de Parques y Jardines Públicos, la Escuela de Ingenieros Técnicos Forestales de Madrid, l’Associació de Professionals dels Espais Verds de Catalunya, el Centre de Formació del Laberint de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona.
La valoració mitjançant la versió de 1.990 de la Norma Granada es podia portar a terme amb una aplicació informàtica anomenada Valarb. Posteriorment, l’any 1.999, la segona revisió va disposar d’una aplicació informàtica “oficial” específica que es va distribuir amb el llibre de la norma en suport CD. La versió 2.006 s’ha distribuït en suport paper, però fins fa poc temps no ha disposat d’una aplicació informàtica específica que agilitzi el seu càlcul i la majoria d’usuaris s’han hagut de crear fulls de càlcul per simplificar la mecànica de valoració. Aula Urbis ha estat pionera en crear una aplicació de valoració a través d’Internet (actualment també n’hi ha una disponible al web de la AEPJP) i en el desenvolupament d’un mòdul de formació concebut específicament per ser estudiat en una plataforma virtual integrant la mecànica de càlcul, els criteris i coneixements específics d’arboricultura i gestió de l’arbrat i les múltiples possibilitats que ens permeten les anomenades noves tecnologies.

Per a adquirir el llibre: “Método para valoración de árboles y arbustos ornamentales” dirigir-se a: : Mundiprensa S.A. Tel. 914363700 o pedidos@mundiprensa.es

Temari:
1. Introducció
2. Antecedents de la Norma Granada
2.1. Altres mètodes de valoració
2.2. Versions i revisions anteriors de la norma
3. Aplicacions i limitacions del mètode de valoració
3.1. Objectiu del mètode
3.2. Casos d’aplicació de la Norma Granada
3.3. Limitacions del mètode
4. Competència professional per a la valoració d’arbrat ornamental
5. La valoració d’arbres monumentals o singulars i catalogats
6. Elements i eines per a la valoració
7. Glossari
8. Fonts d’obtenció de les dades necessàries per a la valoració
8.1. Cost dels treballs
8.2. Preu de mercat de les plantes
8.3. Tipus d’interès oficial
8.4. Correctors per dificultat d’arrelament
8.5. Classificació climàtica mundial
8.6. Coeficients per espècie i zona climàtica
9. Valoració d’arbres substituïbles
10. Valoració d’arbres no substituïbles
11. Puntuació dels correctors del valor bàsic de l’exemplar
11.1. Correctors intrínsecs a l’arbre
11.2. Correctors extrínsecs a l’arbre
12. Valoració de palmeres i similars
13. Valoració de ferides
13.1. Valoració de ferides en coníferes i frondoses
13.1.1. Ferides en el tronc
13.1.2. Pèrdua de brancatge
13.1.3. Destrucció d’arrels
13.2. Valoració de ferides en palmeres
13.2.1. Danys a la corona
13.2.2. Danys a l’estípit
13.2.3. Danys en les arrels
14. Valoració d’arbres de tronc múltiples
15. Valoració d’arbustos i altres vegetals similars
16. Aplicacions informàtiques i fulls de càlcul per a l’aplicació del mètode
17. Redacció i presentació d’informes de valoració
18. Bibliografia
Annex: Exemples de valoració

A la copa dels arbres


bosc en silenci -
a la copa dels arbres
la boira nia

Buk
·
· Haiku de Buk publicat a Lluitant a la contra el 31.01.2010 ·
·Foto: il silenzio delle cose morte de ~jjjohn~ ·

Arboricidi a Villena

Aquest article és del juny del 2009, però ens ha semblat
força interessant i significatiu de la poca estima pels
arbres en alguns llocs i per això el reproduïm aquí.

Assassins d’arbres

Pot semblar un poc radical aquest títol ‘Assassins d’arbres’, però al meu entendre, l’actuació que s’està portant a terme al Passeig de Chapí de Villena (Alt Vinalopó) amb el finançament del “Pla E” de Zapatero s’ho mereix.
Fa alguns dies, una banda de criminals-ambientals, armats amb motoserres, es va atrevir a destrossar una cosa que fins ara havia estat gairebé sagrada, ja que era un emblema de Villena, un parc molt estimat pels Villeners i Villeneres.
Per a qui no conega aquest passeig, li diré que es tractava d’un jardí en el qual destacaven clarament els seus arbres, un bosquet mixt de Pins, Pollancres, Plàtans, Troanes, Palmeres, etc. Amb una font al centre, homenatge al compositor Ruperto Chapí, i dos estanys d’estil naturalista.
El jardí data del 1858 aproximadament, coincidint amb la inauguració de la línia ferroviària Madrid-Alacant, els pins que hi ha plantats, sembla ser que es van portar de la Serra de Salines amb motiu de la visita de la reina Isabel II per aquesta inauguració, i els plàtans, presumiblement han de datar de la mateixa època.
Els plàtans, dels quals queden ara els troncs nus, no havien patit mutilacions fins a la data i comptaven amb copes ben desenvolupades i estructurades. Aquests actes absolutament menyspreables com són arrabassar les copes d’arbres centenaris sense cap justificació tècnica, i amb l’agreujant de l’època en que s’han realitzat, en plena vegetació, així com amb ferotgia, per a fer el major dany possible al decapitar a aquests venerables ancians.
No podem oblidar que també s’han produït greus agressions a les arrels d’aquests arbres inclosos en el cens d’arbres singulars i monumentals d’aquest municipi i que poden comportar en el futur seriosos problemes d’estabilitat, especialment en les coníferes, que són molt sensibles a aquest tipus d’agressions i més amb les grandàries dels que parlem.
Quins foscs pensaments poden motivar a una persona a cometre tan salvatge agressió al patrimoni arbori de la ciutat? És per vandalisme consentit? no ho sé, tal vegada siga per estètica, per homogeneïtzar tots els arbres, no tenir-ne cap de bonic, clar, els arbres del passeig havien de quedar a joc amb el penjarobes gegant que fa un parell de mesos van fer de l’eucaliptus de l’estació de RENFE. En aquest cas van al·legar que s’havien trencat algunes branques amb els vents de març, i algú sense dos dits de front, va decidir que és preferible tenir un arbre sense branques que generarà brots feblement ancorats que causaran problemes de trencaments i caigudes de branques en els pròxims anys, en lloc de realitzar una poda de sanejament de la copa eliminant branques seques i alleugerint el pes del fullatge.
Tornant a l’assumpte del Passeig Chapí, em sembla vergonyós i al mateix temps em fa pena enormement que alguns aprofiten qualsevol excusa per a destruir tot el que no valoren, ha de ser per a fer-se notar. Ja posats, perquè no arrancar-ho tot i començar de zero?. Fem parcs sense ombres perquè a l’estiu quedin deserts i siga mes fàcil netejar-los.
David Molina Molina

· Article publicat a Krispy-yamaguchy el 15.06.2009

El bosc, l’arbre, la branca, la fulla

Dels arbres

El bosc, l’arbre, la branca, la fulla. Durant anys, quan aixecava la vista de la taula de treball, a través de la meva finestra el cel apareixia “clapat de fulles, ratllat de branques”, com al Mirall trencat de Mercè Rodoreda.

Avui he trobat aquest petit poema de Jacques Prévert que m’ha fet tornar als arbres, els de paper i els de Romanyà. M’ha agradat de traduir-lo al català.
Els arbres

Quan la vida és un bosc,
cada dia és un arbre
quan la vida és un arbre
cada dia és una branca
quan la vida és una branca
cada dia és una fulla.

L’autor de la fotografia de l’esponerós arbre del pa que il·lustra aquest text és Borja Vilallonga. Lloc: Tahití. Si voleu veure més fotos magnífiques de la Polinèsia i saber més coses de l’arbre del pa, visiteu aquestes entrades de La sastreria de can Vilallonga. No us en penedireu!
Mariàngela Vilallonga


· Article publicat a el Bloc de Mariàngela Vilallonga el 08.02.2010

Arbres de Sylvia Plath

En record i homenatge de Sylvia Plath
en el dia de la seva mort


Arbres d’hivern

Les tintes molles de l’alba deixen un blau que dissol.
Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres
semblen un dibuix de botànica.
Els records creixen, anell sobre anell,
un seguit de noces.

No saben res d’avortaments ni de mesquinesa,
més fidels que les dones,
lleven sense esforçar-s’hi!
Tasten els vents, que no tenen peus,
ben endinsats en la història,

plens d’ales, d’altres coses mundanes.
En això són Ledes.
Oh mare de fulles i dolcesa,
qui són aquestes pietas?
Ombres de tudons que canten, però no mitiguen res.

Sylvia Plath
(Jamaica Plain, Boston, 27/10/1932 - Londres, 11/02/1963)
Traducció de Montserrat Abelló
[Arbres d'hivern, Edicions del Mall]

·
·

Winter Trees

The wet dawn inks are doing their blue dissolve.
On their blotter of fog the trees
Seem a botanical drawing.
Memories growing, ring on ring,
A series of weddings.

Knowing neither abortions nor bitchery,
Truer than women,
They seed so effortlessly!
Tasting the winds, that are footless,
Waist-deep in history.

Full of wings, otherworldliness.
In this, they are Ledas.
O mother of leaves and sweetness
Who are these pietas?
The shadows of ringdoves chanting, but easing nothing.

Sylvia Plath
·
·
· Fotos: · -vivaldi- · jaume rosselló mir · magic fly paula · nana_77 ·

Vandana Shiva en català

Terra
Superar l’era del petroli, per una nova justícia ambiental

Vandana Shiva en català per primer cop. Gràcies a Tres i Quatre i l’Institut del Territori, ja podem llegir el darrer llibre d’una de les ecologistes més incisives del Planeta: “Terra; Superar l’era del petroli, per una nova justícia ambiental”. La traducció és de Joan Buades.
La col·lecció de llibres ‘Gaia. Pensament global, territori i medi ambient’, que coediten l’Institut del Territori i Edicions Tres i Quatre, compta amb un nou volum: Terra. Superar l’era del petroli, per una nova justícia ambiental (Soil Not Oil) de Vandana Shiva.
En aquest assaig, Shiva revela brillantment la connexió entre les principals crisis de la humanitat -inseguretat alimentària, canvi climàtic i pic del petroli- i com resulta impossible resoldre’n una d’aquestes sense tenir en compte la resta.
Vandana Shiva posa també de manifest la relació entre agricultura industrial i canvi climàtic, alhora que demostra que un món més enllà de la dependència dels combustibles fòssils i la globalització és possible i necessari. Amb la condemna de l’agricultura industrial com a responsable del desastre ecològic i econòmic, Shiva advoca per l’agricultura familiar i independent de les grans corporacions.
Vandana Shiva, coneguda arreu del món com a líder ecologista i receptora del Nobel de la Pau Alternatiu 1993 (el Right Livelihood Award), ha escrit diversos best-sellers en aquest camp. Activista i científica, Shiva figura, amb Ralph Nader i Jeremy Rifkin, al capdavant del Fòrum Internacional sobre la Globalització. Abans d’esdevenir activista, Shiva era una de les físiques més importants de l’Índia.

Un sol arbre per a tota una ciutat

L’arbre i la ciutat:
il·lustracions del portuguès André da Loba

·
Un arbre, un sol arbre per a tota una ciutat. On el ficaríeu? Doncs André da Loba ens proposa diferents llocs, tal vegada en funció dels habitants d’aquest imaginari poble i de la importància que li donen a l’arbre. Trist, un sol arbre per a tot una població, però molt bell il·lustrativament.
·
·

·

·

·

·

·
·

·

· Publicat a Pinzellades al món el 04.02.2010 · André da Loba ·

Un arbre que ho donava tot

L’arbre generós

Hi havia una vegada un nen que estimava molt un arbre
i, cada vegada que anava a veure‘l, li agafava unes quantes fulles i se‘n feia corones per jugar al rei del bosc.
Pujava pel seu tronc, es gronxava a les seves branques i se li menjava les pomes. També hi jugava a cuita-amagar.
Quan ja estava cansat, s‘asseia i s‘adormia a la seva ombra.

I el nen estimava l‘arbre… L‘estimava molt. L‘arbre era feliç.

Però el temps va anar passant i el noi es va fer gran…
I l‘arbre moltes vegades se sentia sol.

Aleshores, un dia, el noi el va anar a veure i l‘arbre li va dir:
- Vine, noi, puja al meu tronc i gronxa‘t en les meves branques, menja‘t les meves pomes, juga sota la meva ombra i sigues feliç.
- Sóc massa gran per pujar-hi i jugar, digué el noi.
- Vull comprar coses i passar-m‘ho bé, vull diners. Me‘n pots donar tu de diners?
- Tan sols tinc fulles i pomes. Agafa les meves pomes, noi, ves a vendre-les a la ciutat. D‘aquesta manera tindràs diners i seràs feliç.
Així doncs el noi pujà a dalt de l‘arbre, li agafà les pomes i se les endugué. L‘arbre era feliç.

El noi va estar molt de temps sense visitar-lo… L‘arbre estava trist. Llavors, un dia, el noi va tornar; l‘arbre se‘n va alegrar i li digué:
- Vine, noi, puja al meu tronc i gronxa‘t en les meves branques, menja‘t les meves pomes, juga sota la meva ombra i sigues feliç.
- Estic massa ocupat per enfilar-me als arbres, digué el noi. Vull una casa que em guardi del fred, vull una dona i vull fills, i és clar, necessito una casa. Em pots donar una casa ?
- No tinc casa, digué l‘arbre. El bosc és la meva casa, però pots tallar les meves branques i fer-te‘n una. Aleshores seràs feliç.
Així doncs el noi va tallar-li les branques i se‘n va anar a construir la seva casa. I l‘arbre era feliç.

El noi no hi va tornar durant molt de temps.

Un dia , tornà al bosc i l‘arbre, tot xiuxiuejant, li digué:
- Vine noi, i juga.
- Sóc massa gran i estic massa trist per jugar, va dir el noi. Vull una barca que se m‘endugui ben lluny d‘aquí. Em pots donar una barca?
- Talla el meu tronc i fes-ne una. Podràs navegar i això et farà feliç.
Així doncs, tallà el tronc, se‘n feu una barca i se n‘anà a navegar.
I l‘arbre era feliç… Però d’aquella manera. sabeu?

I després de molt temps el noi va tornar al bosc.
- Ho sento, digué l‘arbre; ja no em queda res per donar-te; ja no tinc pomes.
- Les meves dents són massa febles per menjar pomes, va dir el noi.
- Ja no tinc branques, va dir l‘arbre; ja no t‘hi pots gronxar.
- Sóc massa vell per gronxar-me en les branques, va dir el noi.
- Ja no tinc tronc, digué l‘arbre; ja no pots pujar-hi.
- Estic massa cansat per pujar-hi, digué el noi.
- Ho sento, digué l‘arbre; m‘agradaria donar-te alguna cosa… però no em queda res, tan sols una soca. Ho sento…
- No em calen massa coses ara, digué el noi; tan sols busco un lloc quiet per seure i reposar. Estic molt cansat.
- Bé va dir l‘arbre, redreçant-se tant com va poder; una soca vella és bona per seure i reposar una estona. Seu i reposa.

I el noi ho feu. I l‘arbre fou feliç.
Shel Silverstein
(Chicago, Illinois, 25.IX.1930
– Key West, Florida, 9.V.1999)

·

Traducció al català de:
Xesco Boix
(Barcelona, 3.II.1946 -
Malgrat de Mar, 8.XII.1984)
·

Un calendari d’arbres monumentals

Calendari 2010
de les Universitats Públiques Valencianes

El passat més de gener l’amic i blocaire valencià en Vicent Galduf ens va fer arribar un exemplar del Calendari 2010 de les Universitats Públiques Valencianes. Enguany aquest calendari està dedicat als arbres monumentals (olivera, roure, carrasca, pi, faig, palmera, om, ficus, garrofera, etc.) del País Valencià. És un calendari magnífic, molt maco, molt ben fet, amb unes fotos precioses i molt ben escollides i realitzat amb tota la cura del mon. Mirant aquest calendari s’endevina que les institucions i les persones que han fet l’encàrrec i totes les persones que l’han realitzat senten una gran estima i respecte envers els arbres i el país. Per a tots ells la nostre felicitació.
Si voleu tenir aquest calendari us el podeu baixar d’internet al següent vincle: ‘Calendari de les universitats públiques valencianes‘, i si encara en tenen existències també es pot demanar a l’adreça calendari2010@upvnet.upv.es o bé recollir a les dependències del servei o àrea de promoció i normalització lingüística del campus corresponent de cada universitat valenciana.

Un pi petit que surt d’una roca

Un Pi del Garraf

Esclat feréstec.
Petita permanència
fendint la roca.

Marisa Olivera
·

Passejar pel singular i feréstec paisatge del Parc del Garraf, ens porta sovint a descobrir les diverses espècies adaptades a les dures condicions del territori i del clima del Garraf. Fa dies l’amic Carlo Andreoli ens va enviar aquestes fotos d’un pi del Garraf i ens feia uns breus comentaris i unes preguntes.

Carlo Andreoli:

Pujant cap al Coll de Sant Isidre del Garraf, sobre Sitges, he vist això: un pi que surt d’una roca. Espero que a la foto es pugui apreciar bé. La soca trencarà la roca o el pi està condemnat a créixer poc?

Guillem Nicolàs i Larruy:

Així, de la natura, van copiar els xinesos, i d’aquests els japonesos, l’art del bonsai.
Per molt que trenqui la roca difícilment arribarà a cap lloc suficientment fèrtil i regat com per a fer un gran desenvolupament.
Això, no vol dir que no pugui viure molts anys, potser centenars, però en mida més petita.

ErrareHumanum:

No et donaré una resposta clarament contrastada però si que et faré quatre ratlles del què crec i una experiència recent.
Vaig visitar fa poc unes muntanyes que van quedar fortament desforestades i erosionades a l’època Romana, no recordo bé si era a Vallcebre (Al pre-pirineu, una zona on a les soleies la pinassa ha fet un bosc actualment força tancat, a diferència d’altres èpoques), en aquest turó en concret no hi havia arbres simplement perquè l’erosió en forma de badlands (xaragalls de vores rostes en terres ermes), no ho permetia, la capa de sòl estava desapareguda completament. No obstant això, vam veure alguna pinassa de poc més de metre i mig que ens vam parar a observar. Aquesta pinassa creixia sobre la roca en unes condicions infravegetals….. la capa de sol era molt minsa (pràcticament nul·la). Observant la pinassa vam comentar 4 coses sobre el seu desenvolupament i les condicions a les que vivia i que potser t’ajudaran:
- Era un individu com he dit de 1,5 metres però d’uns 30 anys d’edat. Creixements gairebé nuls.
- Vam intuir que una mica de roca havia aconseguit esquerdar però no és el mateix la pinassa que esquerda roca quan està molt ben desenvolupada que un individu dèbil i en procés de desenvolupament com el de la foto. Crec doncs que aquest arbre aconseguirà degradar una mica la roca però ni molt menys formar un sòl estable ni tampoc esmicolar la roca, tant sols crearà fissures.
Per tant, crec que l’arbre està condemnat a tenir sempre aquestes mides, no té energia per créixer però al ser un pi aguanta com pot…. és una espècie poc exigent i eficient des del punt de vista energètic. Probablement les arrels se li desenvolupin força més però aquestes no aconseguiran trobar gran cosa. És possible també que acabi morint, no se’l veu molt sa. és tant sols una opinió
Seria interessant saber la veritat després de tot… el que suposo que no ho podrem acabar de comprovar fins d’aquí molt temps.

Josep Enric Peris:

Crec que el pi està condemnat a créixer poc. Pareix una roca bastant sòlida. Amb intervenció humana, és a dir, fent un badall en la roca, potser la truita canviarà de galta. El temps ens donarà una resposta.

Francesc Mas:

Aquests petits arbres, bonsais, que algunes vegades dóna la natura, han estat també una de les inspiracions de la poesia japonesa de poemes curts com ara l’Haiku i la Tanka. Tradicionalment l’Haiku, entre d’altres coses, buscava descriure els fenòmens naturals. De la Tanka, alguns consideren que és una ampliació o un parent més complet d’un Haiku. L’Haiku i la Tanka, formes de poesia tradicional japonesa, avui en dia se n’escriuen arreu del mon, a Catalunya i als Països Catalans també.
La poeta Marisa Olivera, ha escrit expressament un Haiku i una Tanka inspirada en aquest pi nan del Garraf. L’Haiku és el que hi ha posat al començament d’aquesta pàgina. La Tanka, amb una estrofa més, és la que hi ha posada al capdavall de la pàgina.

Esclat feréstec.
Petita permanència
fendint la roca.

Agulles ufanoses,
ulls verds sobre la pedra.

Marisa Olivera
·

Escolteu “On són els arbres?”

En el Dia de l’Arbre,
escolteu el conte “On són els arbres?”

En aquests dies que en molts llocs s’està fent el dia de l’arbre, Edicions del Bullent ens convida a escoltar el conte “On són els arbres?” de Josep Chapa i Matilde Portalés per tal de celebrar aquesta jornada de l’arbre.
Si voleu gaudir del conte amb la màgia d’aquella entranyable narració oral a la vora del foc i volar amb la imaginació, només cal que punxeu la fletxeta del següent audiòmetre, ara bé, el foc i la llar l’heu de posar vosaltres :
El dia 13 de desembre al programa de Ràdio 9 “El jardí de les delícies”, d’Amàlia Garrigós, emeteren aquesta magnífica dramatització del conte On són els arbres?, de Josep Chapa i Matilde Portalés, editat a la col·lecció Cavallet de Mar d’Edicions del Bullent.
La dramatització està feta per Reis Juan i Herminio Lozano. Dos grans artistes del so i de la veu.
A més del conte, Edicions del Bullent també ha publicat unes enganxines de vinil per posar a la paret i ambientar l’habitació o la classe amb el conte que hem llegit. Es poden posar i treure, van preretallades i van presentades en dues làmines de tamany de 42 x 30 cm.


Viure en una ciutat amb arbres

Llegir i caminar per Badalona

En una ciutat on els arbres en són símbol de la seva manera de ser, llegir és un plaer.
Pep Mita · tvb1minut

Menorca no té el becut vermell

Menorca, únic territori on no arriba la
plaga del ‘becut vermell’ a les palmeres

Antònia Allés i Clara Fullana han destacat la col·laboració del
sector professional per evitar la plaga del ‘becut vermell’ Foto: IL

La consellera de Medi Ambient, Antònia Allés, ha presentat la conclusió d’unes actuacions que es van dur a terme el 2006 per eradicar una plaga que afecta les palmeres, la ‘eruga barrinadora’. No només va ser aquesta la que va portar de cap a administració i sector privat, ja que la por més gran era l’arribada del ‘becut vermell’, un insecte que acaba per matar les palmeres i que, “gràcies a l’actuació conjunta d’administració i sector privat, hem aconseguit que no entri a Menorca “, conclou Allés.
Han estat tres anys de treball, però, els que han necessitat per controlar la plaga de la ‘eruga barrinadora’, una espècie que tot i que pot arribar a ser mortal per les palmeres, no és tan perjudicial com el ‘becut vermell’, de la qual s’ha evitat l’entrada a l’illa mitjançant uns controls molt exhaustius dels passaports fitosanitaris dels exemplars que s’han portat a l’illa durant aquests darrers anys.
No obstant això, encara hi ha dos focus actius d’aquesta plaga a Sant Lluís i Ciutadella. Aquests dos focus, encara que controlats “són molt difícils d’extingir, però tenim la confiança i la col·laboració del sector professional, que fet i fet és el que ens ha ajudat a evitar l’entrada del ‘becut vermell’”, assegura la directora insular de Medi Ambient, Clara Fullana.

· Article publicat a Menorcadiario el 29.01.2010

Tancar
Enviar E-mail