Penedesfera

si fóssim un tràiler de cine, d’aquells que comencen suaument, explicant mínimament l’argument, i que de cop i volta apugen la música i apareixen constantment tot de flaixos visuals d’escenes importants de la pel·lícula i que quan has cregut enganxar-t’hi, es calma, i, sobre fons negre, apareix el títol de la pel·lícula, en quasi silenci; si fóssim un tràiler com aquest, dels de sempre, dels que es fabriquen com a xurros, setembre seria la calma final. sí, quan et quedes amb cara de tonto i no saps gaire bé si enviar-los a tots a pastar fang o si val la pena pagar per veure una altra vegada la mateixa història.

tot mirant cine italià em ve al cap que ja ha passat un any d’haver-ho caminat tot. i me n’enorgulleixo de que siguin precisament els carrers (i les geladeries) el que recordo i no aquella fontana di trevi plena de turistes amb barrets per a que no els cremi el sol, havent hagut de baixar un moment de l’autocar.

puc afirmar sense vacil·lar que sóc addicte a l’all. tan addicte que aquella oloreta dels dits és una de les meves olors preferides. tan, tan addicte, que potser hi sóc fins i tot immune. immune a menjar-ne sense sensació de sobredosis o d’alè turbulent. i és llavors quan pensant me n’adono que sóc incapaç de menjar-los sencers. ben cuinats, amb una pinta que impressiona, però sencers. potser és que hi ha dosis que colpeixen, potser és que psicològicament parlant, menjar-los a trossets em fa ser menys conscient del munt de cabeces que m’estic menjant.

Quan no sonen els quarts sinó les estones, quan passeges i no vas a.
Que seus i mires pausadament però no observes. Quan el so sona sol en comptes de necessitar contextos. Que escrius quan no vol venir la son i estar al llit és envoltar-se d’impaciència.
Quan trenta minuts no són trenta minuts sinó que són aquella mitja hora agraïda.

fa anys que (molta gent pot corroborar-ho i queixar-se de nou) dec cerveses, orxates i pizzes a tort i a dret. no sóc (o no em deixen ser) persona de paraula i, per molt que ho intenti, amb prou feines tinc temps per beure orxata i cervesa o menjar pizza jo mateix. perquè sí. perquè totes i cada una d’elles m’encanten i tot i prometre teca, sóc tan terriblement intermitent que no me n’adono i ja ha passat tant de temps que fa vergonya convidar a orxata per Nadal.

Hem passat pel cinema escombraries, pels grans clàssics del cinema, per tot de terribles quartes parts i per fites de la ciència ficció. Alguns fins i tot han aguantat la sessió contínua sense morir en l’intent.
Ara, el dissabte 19 de juny, arriba una de les maratons més esperades (almenys per nosaltres): la *petita marató 24h de pel·lícules protagonitzades per nans!

clica la imatge per veure el cartell complet

10:00 _ The Unholy Three (1925) VOSE
muda i amb nans, què més voleu, so? és aviat, esmorzant podem aguantar-ho tot.

11:26 _ Time Bandits (1981) VOSE
la qüestió era o una altra pel·lícula avorrida de James Bond (Golden Gun) o una del Terry Gilliam. va guanyar qui havia de guanyar.

13:22 _ For Y’ur Height Only (1981) VOSH
i parlant de James Bond, no us n’imagineu pas un de filipí, nan i amb subtítols hongaresos?

14:50 _ Willow (1988) VOSE
no podia faltar la pel·lícula perfecta per després de dinar.

16:56 _ The Terror of Tiny Town (1938) VOSE
ni un western de nans que es mouen amb ponies. i un pingüí.

18:00 _ Simon Birch (1998) VOSE
acostem-nos (tendra i perillosament) al drama social amb un nen discapacitat al que no li sobren els amics.

19:54 _ Austin Powers in Goldmember (2002) VOSE
sense ser gaire fan de la saga Austin Powers, s’ha de reconèixer que té un nan que mola.

21:28 _ Freaks (1932) VOSE
tot un clàssic imperdible que encara no he vist. terrible això meu.

22:32 _ El Milagro de P. Tinto (1998) VO
un altre clàssic entre clàssics i segurament la millor pel·lícula d’en Javier Fesser. els nans extraterrestres hi tenen molt a veure.

00:18 _ Willy Wonka and the Chocolate Factory (1971) VOSE
la faula de Roald Dahl en la seva versió més àmpliament nana!

01:58 _ Poltergeist (1982) VOSE
aquesta pel·lícula mai hagués estat el que és sense ella, sense la Zelda Rubinstein (epd)

03:52 _ Auch Zwerge Haben Klein Angefangen (1970) VOSE
ens apropem perillosament a la son amb “Fins i tot els nans van començar petits” de Werner Herzog. la preveig terrible.

05:18 _ Death at a Funeral (2007) VOSE
però quina manera millor hi pot haver de recuperar-se que la nanofília homosexual i altres coses relacionades amb un nan i un taüt.

06:48 _ Feast II: Sloopy Seconds (2008) VOSE
a tota llista de coses que molen hi hauria d’haver, com a mínim: nans, vísceres, catapultes i “luchadores enmascarados”. endevineu on ho podeu trobar tot de cop.

08:25 _ Forbidden Zone (1982) VOSE
per acabar perplexitzantment la marató, la pel·lícula del germà d’en Danny Elfman que encara ningú ha entès. ni tan sols el paio que fa de làmpara i surt creditat com a tal.

Les normes són senzilles:
1 _ Ens passarem vint-i-quatre hores mirant pel·lícules a casa meva, de la Senyoreta Romaní i del senyor Miháli. Sabem que som uns animals i no obliguem a ningú ser-ho.

2 _ La porta és oberta. Hi sereu tots benvinguts, vosaltres i les vostres cerveses. Podeu venir absolutament quan millor us vagi, passar-hi l’estona que vulgueu, portar qui i el què vulgueu, entrar i sortir quan i com us convingui.

3 _ La nevera serà plena de cerveses i refrescos diversos. Alguns dirien que mirar tantes pel·lícules és només una excusa més per beure aquests deliciosos beuratges, nosaltres ho confirmem. Per dinar i sopar no s’espera que ningú mori d’inanició. Amfitrionitzarem convenientment els assistents, però no serem la vostra padrina: no espereu canelons.

4 _ El nostre pis és defensat per una tropa de conserges i segurates que no són gaire simpàtics. Feu veure que sou bons nens i nenes fins que passeu la porta del pis.

5 _ Tot i que la qualitat de la selecció final de pel·lícules supera les meves expectatives inicials, sabem del cert que n’hi ha algunes que només les salva la cervesa. No s’admeten queixes: si veniu, sabeu perfectament què veniu a veure.

I recordeu que el millor de tot això no és estar atents al projector i al so topedeguai que muntarem al menjador, sinó passar una bona estona entre amics, coneguts i desconeguts. Així que us hi espero veure!
Podeu convidar-vos, desconvidar-vos, córrer la veu i confirmar l’assistència per tots els canals normals, inclòs l’esdeveniment del facebook.

La *petita marató de nans a la ponència del Senyor Ventura a La Segona Hora de RAC1:

la màgia de tot plegat no és altra que la de veure els gremlins sabent que aquell animalet bufó no es pot ni alimentar ni mullar a partir de les dotze de la nit. i acceptar-ho cegament sense saber a partir de quina hora de la matinada o del matí podem tornar a omplir el bol del pinso o el sortidor d’aigua per a que l’animaló pugui sobreviure a aquesta estranya inanició.