Penedesfera

Centenars d’històries d’intrèpids viatges han estat explicades. El mar, el Sol, la Terra, Andròmeda, Nirvana, Mart, la Lluna, Matrix… tots ells han estat explorats i formen part de la nostra memòria col·lectiva en forma d’aventures èpiques de superació humana.
Però hi ha una història que no ha estat explicada, l’odissea cap a un món que encara no ha estat documentat: el viatge al centre de Pijolàndia.
Aquest és el diari d’un viatge impossible d’oblidar, d’una descoberta que va més enllà de tot allò imaginable.

dia 1 Ens embarquem en una aventura incerta. Els preparatius han de ser minuciosos. Tenim una petita idea de què ens podem trobar, però de cap de les maneres podem saber com els autòctons reaccionaran davant la nostra visita, i és per això que l’atenció a la nostra indumentària i equipatge ha de ser tractada amb la màxima seriositat: cal que una vegada arribem a la nostra preuada destinació, passem desapercebuts per poder estudiar amb més tranquil·litat l’hàbitat que ens trobarem.
Cal que, seguint els estudis d’indumentària desenvolupats durant mesos, ens vestim de pijos.

L’arribada al lloc ha estat senzilla: la civilització objecte del
nostre estudi de ben segur que ha aconseguit infiltrar-se en la nostra
administració, per fer que l’entrada al seu espai sigui cèntric i accessible. És
interessant comprovar el nivell d’estudi que ells poden tenir sobre
nosaltres i el poc que nosaltres sabem sobre ells.
Aquesta petita ironia ens empeny a continuar amb el nostre viatge i ens
motiva per acumular el màxim d’informació sobre els pijos: sabem del cert
que tard o d’hora ens voldran envair, i el nostre estudi ha de servir
com a útil defensa contra els seus atacs.

A l’entrada de Pijolàndia ens trobem amb el nostre contacte, en L·L.
Feia temps que L·L actua com a infiltrat en l’hàbitat pijo, i avui és
el moment adient per aconseguir que, amb el coneixement que ha acumulat
durant mesos, aconseguim burlar la seguretat d’entrada al feu dels
pijos.
Sentim una barreja d’emoció i por al veure de tant aprop
l’entrada a les nostres aventures. Unes passes més, uns vigilants
descuidats, i el nostre estudi podrà començar de manera immediata.

Deixem el campament base, on ens hem carregat de cervesa, i en L·L ens guia pel camí secret que evita els controls.
Ja som dins. No hi ha marxa enrere.
Les nostres pupil·les s’obren de bat a bat per absorvir tot el que hem
de veure. Ens acomodem a l’espai i no tardem gaire en començar a veure
els primers especímens autòctons. Ens espantem i ens acurruquem els uns
contra els altres per superar els primers moments de por.
Ja hem trobat als pijos de Pijolàndia.
I són pijos de veritat.

De tots és sabut que els zombies molen. Molen molt. Però la idea de partida d’aquesta petita sèrie encara mola més.
Això és Big Brother UK, amb totes les seves càmeres, amb tots els seus personatges, amb tot el seu show cutre. Però, què passaria si durant la gala d’expulsió, una epidèmia de zombies s’extengués per tot el país i els inquilins de la casa fossin els únics que poden evitar la infecció?

Dead Set és sorprenent: no només parteix d’una idea envejable sinó que el fet de ser una producció televisiva no la limita en absolut, i el seu desenvolupament és el que tot fan de zombies pot desitjar: sang i fetge a dojo, amb un bon raig d’humor i en un ambient incomparable.
A més, compta amb altes dosis d’ironia i de crítica al mateix programa que serveix de base i als seus participants: potser Brooker simplement va pensar en convertir els seguidors i fans del Big Brother en zombies, i després d’això, tota la resta del guió li va sortir rodat.
I bravo.

Antigament, quan la guàrdia civil feia un control de velocitat, els conductors s’avisaven els uns als altres fent-se llums. D’això se’n deia preocupació per l’altri, però sobretot era un acte d’insubmissió a l’autoritat molt ben vist, pel sol fet d’anar en contra dels cabrons posa-multes.

Avui, aquesta pràctica està penalitzada. En tots els àmbits? No: només sobre rodes!
És per això que proposo que a partir d’ara, els ciutadans caminadors creem un codi d’avís per quan calgui anar amb compte amb algun subjecte en concret i alguna vorera per on seria millor no passar.

A tall d’exemple, proposo:

- successives picades d’ullet: carpeteres (gitanetes que es fan les sordes i que intenten recollir firmes sense cap motiu aparent, i que exigeixen donatius) que intenten atrapar-te a cop de mal d’ull.

- un parell de salts a peu coix: un vagó de tren o metro es troba ocupat per una dona no teeeeengo dineeeero amb el seu pobre nadó drogat als braços, o el vagó es troba igualment ocupat per un home mal de cap amb altaveus i acordió.

- el ball del Gran Guerrer Del Vent: una munió de gent preocupada pel món va vestida amb petos de colors i intenten atrapar-te en les infinites gràcies de les ongs, per fer-te sentir més realitzat (però molt més tonto).

Pensant i pensant en el pitjor que podria suportar a la vida, en totes aquelles experiències a evitar, en tot allò que mai voldria viure, me n’he adonat que el més terrible que puc arribar a imaginar són aquells instants després de la
{mossegada, esgarrapada, escopinada, mutilació},
essent totalment conscient que poc després em convertiré en un puto zombie.

Oh no!
Una altra il·lusió infantil prostituïda!

(El Déu que m’explicaven de petit mai m’havia semblat massa convincent. I tenia raó: gràcies als pastafaris, que n’estenen la paraula, ara sé que en realitat tot és obra del Monstre d’Espaguetis Volador)

u. el follet tortuga ha estat mai jove?

dos. quina és, de què serveix i on s’ubica la peça que sempre surt plena de calç als anuncis de calgón?

tres. m’hauria de preocupar per la pols que habita sota el llit on dormo?

quatre. el color taronja que deixen als dits aquelles patates arrugades, és culpa dels colorants o de la radioactivitat que per força han de contenir?

cinc. do you - or do you not - know about The Bird?