Penedesfera

Senyora,

Davant del recurs d’inconstitucionalitat que ha interposat contra la Llei 10/2010, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya, aprovada per una àmplia majoria al Parlament de Catalunya el passat 28 d’abril, volem manifestar-li el nostre desacord i rebuig a una actuació que entenem que perjudica la convivència i la cohesió social a Catalunya.
Creiem que aquesta llei impulsa actuacions necessàries i urgents per a promoure la igualtat d’oportunitats en un país, Catalunya, que en els darrers deu anys ha rebut més d’un milió de persones de nacionalitat estrangera. Una de les causes d’aquest procés demogràfic ha estat la creació de milers de llocs de treball poc qualificats, llocs que en l’actual situació de crisi econòmica s’han vist reduïts dràsticament. Per tant, l’adquisició de competències bàsiques en llengua, coneixement del mercat laboral, de la legislació d’estrangeria i de la societat d’acollida esdevenen elements formatius imprescindibles per a la mobilització d’aquestes persones cap a llocs de treball més qualificats, així com per a la promoció de la seva autonomia personal. Ara és el moment d’oferir oportunitats a les persones més vulnerables.

La Llei d’acollida ha estat fruit d’un ampli procés de consens polític i social. Per una banda, perquè emana del Pacte Nacional per a la Immigració, acord estratègic signat per la gran majoria de forces polítiques, pels agents socioeconòmics, les entitats municipalistes i les principals entitats del sector, i que estableix més d’un centenar de mesures per a gestionar la immigració des de la responsabilitat. En la seva redacció hi varen participar més de 1.500 persones, representants de diferents sectors socials. De l’altra banda, perquè l’elaboració de la Llei ha comptat també amb un procés de participació propi que ha recollit aportacions de prop d’un miler de persones, entre professionals i representants d’ajuntaments, consells comarcals i entitats.

Hem llegit en les seves declaracions públiques com qüestionava el paper que la Llei atorga a la llengua catalana en el procés d’acollida. A aquest respecte, volem recordarli que el mateix Tribunal Constitucional (TC) ha confirmat que el català és la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament i en la formació.

La jurisprudència també ha confirmat el caràcter de llengua vehicular del català en els serveis públics de l’Administració catalana, entre els quals cal considerar el servei de primera acollida, sense perjudici del dret de la persona usuària a dirigir-s’hi en la llengua oficial que desitgi. El TC, i també el Tribunal Europeu de Drets Humans i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, ha ratificat que determinades polítiques de normalització lingüística, com és el cas de la llengua catalana, si són proporcionades estan justificades.

La preferència en l’aprenentatge del català per part dels usuaris del servei de primera acollida és proporcionada a la promoció i defensa de la llengua catalana i no discrimina el castellà, llengua que les persones usuàries del servei també poden aprendre. En tot cas, l’accés a la formació del servei de primera acollida és voluntari, és un recurs formatiu més dins de l’oferta formativa pública i privada que hi ha a Catalunya.

La priorització del català en l’ordinalitat dels ensenyaments lingüístics no és una discriminació, sinó una mesura proporcionada a l’objectiu de l’aprenentatge de les dues llengües oficials. L’experiència demostra que les persones immigrades que comencen per l’aprenentatge del català acaben dominant les dues llengües oficials, quelcom que no succeeix en la mateixa mesura si l’aprenentatge comença pel castellà.

En el mateix sentit, li recordem que el passat 21 d’abril el Consell de Garanties Estatutàries, l’òrgan adscrit al Govern català que vetlla per l’adequació de la legislació a l’Estatut i la Constitució, va dictaminar per unanimitat la plena constitucionalitat de l’article 9 de la Llei d’acollida. El Partit Popular havia formulat la sol·licitud de dictamen en considerar que aquest article vulnerava els articles 14 i 19 de la Constitució.

Igualment, li fem avinent que tots els països amb tradició d’immigració posen en l’aprenentatge lingüístic el pes dels processos d’integració. El domini de la llengua pròpia del país d’acollida dóna eines a les persones immigrades per a fer valer les seves capacitats, per a l’enriquiment cultural mutu, per a sentir-se membres de la societat d’acollida, per a ser percebudes com un ciutadà o ciutadana més, en definitiva millora la seva autonomia personal, la seva capacitat de mobilitat social i la seva igualtat d’oportunitats.

Més enllà d’aquestes consideracions, volem fer palès que les persones immigrades representades en aquesta Taula també manifesten la seva defensa de la llengua catalana i de les decisions preses democràticament a Catalunya, per estima i compromís amb el seu país d’acollida.

En cap cas es pot considerar que la Llei d’acollida impliqui cap mena de discriminació; ans al contrari, desenvolupa per primera vegada a l’Estat espanyol l’aprenentatge per part de les persones adultes immigrades de les llengües oficials, principi recollit a la Llei d’estrangeria en el seu article 2 ter. 2, i ofereix un marc objectiu als processos d’arrelament social que afecten a milers de persones.

Per tot això, li reiterem el nostre rebuig al recurs que ha presentat i li exigim la seva retirada.

es Llicenciat en Dret atorgat per la Universitat de Barcelona i Màster en Direcció d’Administració Pública atorgat per ESADE

Ha estat un professional vinculat a l’Administració Pública, com a tècnic o com a directiu, amb pràcticament 25 anys d’experiència.

D’entre tot aquest temps cal diferenciar les etapes següents,

• Febrer 1983 – Gener 1988: Direcció General d’Urbanisme del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya on, primerament, exercint com Auxiliar Administratiu i, posteriorment, de Tècnic Superior Advocat.

• Febrer 1988 – Gener 2004: Ajuntament de Manresa on va exercir el càrrec de Cap de Secció de Gestió Urbanística.

• Febrer 2004 – Gener 2005: Govern de la Generalitat, amb el càrrec de Responsable del programa d’organització en matèria d’actuació administrativa en l’àmbit del consum de la Generalitat.

• Gener 2005 – Octubre 2006: Govern de la Generalitat. Director de l’Agència Catalana del Consum.

• Desembre 2006 fins a l’actualitat: Govern de la Generalitat: Secretari General del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat.

• Des de desembre 2008 ha assumit les tasques de Secretari de Comerç i Turisme

"El Secretari d’Immigració de la Generalitat de Catalunya, Oriol Amorós, serà l’encarregat de presentar el Pacte Nacional d’Immigració, signat a Barcelona el desembre de 2008, el proper 16 de setembre a les 19 h., al Centre Social. L’acte, organitzat per la regidoria de Cooperació de l’Ajuntament de Cubelles, servirà perquè el màxim responsable del país en matèria d’immigració exposi les principals propostes que recull el document en aquesta matèria.

El Pacte nacional per a la immigració és un acord signat pel Govern i diversos agents econòmics i socials amb l’objectiu de respondre les demandes que planteja la societat catalana respecte a la transformació demogràfica viscuda pel fet migratori i les seves conseqüències. A partir d’una anàlisi consensuada del fenomen migratori i de les necessitats plantejades pel conjunt de la societat, el PNI defineix el model públic d’accions per a la integració de la població immigrada que han de garantir la convivència, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.

Els eixos de treball del Pacte per assolir aquests tres grans objectius són:
– Eix 1. La gestió dels fluxos migratoris i l’accés al mercat del treball.
– Eix 2. L’adaptació dels serveis públics a una societat diversa amb un servei universal d’acollida i una gestió institucional coordinada i transversal.
– Eix 3. La integració en una cultura pública comuna que fomenti la participació en la vida pública, l’ús del català com a llengua comuna, la convivència en la pluralitat religiosa i de creences, la igualtat de gènere i el reforç de les polítiques socials.

El PNI és fruit del treball de més de 1.700 persones que van participar en algun dels processos de redacció del document entre la fase de diagnosi, la fase consultiva, la fase de participació i la darrera fase negociadora.

L’acte tindrà lloc el 16 de setembre a les 19 h., al Centre Social de Cubelles."

Creiem que és un acte prou interessant com per a que n’informeu als vostres contactes per si desitgen assistir-hi.

Gràcies.

Joan Andreu Rodríguez i Serra
Tinent d’alcalde
Regidor de Cooperació
_______________________________________________
AJUNTAMENT DE CUBELLES

Centre Social
c/Joan Roig i Piera, 3
despatx nº 1
tel 93 8956350
08880 Cubelles

Abans d’imprimir aquest missatge, penseu si és necessari.
En medi ambient fem un bon equip.

Voldria en primer lloc posar en valor el paper d’Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s’ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l’independentisme.
Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l’alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d’un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític. El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l’Espanya plural i del projecte autonomistafederalista.
Com era d’esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l’Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional.
L’autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s’obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.

En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables:

l’Estatut del 30 de setembre, la Llei d’Educació, la Llei d’Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l’assumpció del dret a decidir com a eix polític. Avui, set anys després de la irrupció d’Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d’haver assolit una victòria estratègica tan clara. Els intel·lectuals orgànics de CiU
que sentenciaven que l’eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.

Una de les bones notícies del creixement social de l’independentisme és la seva extensió transversal entre gent d’ideologies molt diverses. Hi ha partidaris de la Independència que són d’esquerres, n’hi ha de liberals, de conservadors, de democristians… Hi ha partidaris de la Independència entre els votants de tots els partits catalanistes de tradició democràtica, amb percentatges significatius. La idea de la Independència ha impregnat transversalment la societat catalana.

Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l’independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l’independentisme ha anat creixent i s’ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s’han sentit representats per l’ideari i per l’acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.

Esquerra és un partit republicà i d’esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l’essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom. Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l’independentisme en l’espai sociopolític que va del centre cap a l’esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l’independentisme en l’espai sociopolític que va del centre cap a la dreta. Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l’esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.

Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d’una candidatura única de l’independentisme.

Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics. En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d’aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les
Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l’independentisme durant els darrers vint anys. I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a "sumar-se" (sic) a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d’acord entre ells i que no sabem si d’aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l’efecte que la militància i l’electorat d’Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d’aquestes crides.

Estic completament d’acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l’expectativa d’una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent. Per desgràcia, l’endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.

Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l’independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.

La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l’autonomisme i les obligui a moure’s en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d’un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d’ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.

Personalment m’he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d’aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís. Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya). És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric. És per això que en la campanya electoral que ara s’acosta demanaré, inequívocament des de l’esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a correcuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.

Visca Catalunya lliure!
Joan Puigcercós
President d’Esquerra

Ha estat professor (1976-1982) i director (1976-1980) de l’Escola de Formació Professional de Sallent, professor (1982-1995) i membre de l’equip directiu (1983-1987) de l’Institut Lacetània de Manresa i professor de la Universitat Catalana d’Estiu del 1989 al 1994.

En la seva trajectòria política ha estat membre de la direcció del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) entre el 1973 i el 1980 i, posteriorment, de Nacionalistes d’Esquerra i de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (1980-1989). També ha estat fundador de diversos moviments polítics.

Afiliat a ERC des de 1989 on ha ocupat diversos càrrecs executius. Ha format part de la Comissió Mixta de Transferències Estat­Generalitat entre 1993 i 1995, diputat d’ERC al Parlament de Catalunya des de 1995 i portaveu del grup en aquesta cambra entre 1999 i 2004.

El 16 d’octubre de 2004 va ser nomenat conseller de Comerç, Turisme i Consum i actualment forma part de l’actual govern com a conseller d’Innovació, Universitats i Empresa.

És autor de diversos llibres, entre els quals destaca l’últim que ha publicat: ‘Emancipar Catalunya’.

Per altra banda, i d’acord amb les associacions de mares i pares de l’institut Cubelles i Les Vinyes, l’Espai Jove publica els terminis d’inscripció i l’oferta d’activitats extraescolars dirigides a joves amb edats superiors a primer d’ESO.

L’AMPA de l’INS Cubelles organitza un curs de tècniques d’estudi (dijous, de 17.45 a 18.45 h.), bàdminton (dilluns de 17.45 a 18.45 h.) i futbol sala per a alumnes de 1r i 2n d’ESO (dimarts i dijous, de 17.45 a 18.45 h.), de 3er i 4rt (dilluns i divendres, de 16 a 17 h.), 1er i 2n de batxillerat (dilluns i divendres, de 18 a 19 h.) i un equip femení (dilluns i divendres, de 17 a 18 h.). les inscripcions a totes les activitats, que tenen un cost per a socis (20€/mes) i un per a no socis (30€/mes) de l’AMPA, es poden fer del 7 al 21 de setembre a les oficines de l’associació, al mateix institut a l’hora del pati o els dilluns de 17.30 a 18.30 h.

Pel que fa a les activitats de l’INS Les Vinyes, l’associació de mares i pares d’aquest centre ofereix vòlei femení (dimecres de 17 a 18 h. i divendres de 17.30 a 18.30 h.). Les inscripcions també tenen un cost per als socis (15€/mes) i per als no socis (20€/mes) i s’han de fer del 7 al 21 de setembre els dimecres de 16.30 a 19 h. o bé concertant cita (657955624).

És important recordar que l’Espai Joves i les AMPA’s dels instituts treballen plegats en la programació d’activitats al jovent de Cubelles.

Totes les activitats que s’oferten són obertes a tots i totes les joves, independentment del centre educatiu en el qual estiguin matriculats.

No creieu que les nostres àvies eren tontes o que volien prendre la feina als treballadors responsables de la neteja viària, aquesta activitat formava part de la seves responsabilitats.

Us poso aquest exemple per il.lustrar-vos una qüestió preocupant: quina és la nostra aportació personal a millorar la qualitat de vida ?

Sovint critiquem la velocitat en la que corre el temps, aquell desitg de contemplar els altres darrera un vidre sense preocupar-nos pel que passa de debò fora d´ell. Ja no ens podem plantejar intervenir en qüestions com la violència al carrer, fets com socórrer a un estrany tendeixen a esdevenir actes heroïcs aïllats que, si poden ser escabrosos tindran un bon reclam mediàtic.

Per altra banda aquells que pretenen capitanejar creuades en pro dels altres, sovint desvalguts se´ls acostuma a titllar de bojos, beats o senzillament estranys, i de tant en tant els trobem penjats en una pàgina web encapçalant una campanya benèfica.

Encara gaudeixo observant aquella velleta, que dos cops per setmana, escombra el portaló de la casa on vivia en Joan el Campaner, frega amb aigua sabonosa i buida el cubell a la claveguera, el mateix portaló en el que hores més tard s´amunteguen burilles, papers…

I què hem dieu dels pobres arbres que aguanten diàriament embranzides d´adolescents arraujats, pipinades de gossos, cops de cotxes fent maniobres i els que tenen més sort beuen l´aigua calenta i plena de lleixiu d´un cubell de fregar.

Caldria dedicar unes ratlles a tots aquells aprenents de jardiners i amants del bricolatge, que no coneixen la morfologia de la paraula deixalla, lexema "deixar", totes les restes de poda, arranjaments, etc tenen el seu lloc establert, a voltes en contenidors de ferro i altres menys per desgràcia en contenidors de recollida selectiva, recullen la brossa en el seu interior, molts deixen anar les deixalles fora del seu contenidor.

Per no parlar de, tot i aprofitant una jornada festiva, els que incendien els nostres boscos, no volgueu enredar a l´opinió pública, els pagesos quan cremen rostolls tenen clar els perills del foc, els exemplars que cremen els boscos tenen una categoria definida pel diccionari, la d´ inconscients.

Fem un toc d´atenció als que tot i apel.lant a la comunicació empastifen les façanes, ponts i altres superfícies amb cartells, de tota mena, sempre oferint una activitat comercial, comprar o vendre de tot s’hi val, per embrutar els carrers, n’hi ha que ho fan d´una manera més descarada: grapant rètols als arbres, quina animalada!

No, no us equivoqueu, els animals no ho farien, coneixen d´una manera irracional el significat de la paraula CIVISME!

Em recorden que us parli dels que utillitzen un esprai per decorar les nostres viles i ciutats, d’aquests n’hi ha de dos grups; els cívics, són generalment els que tenen certa gràcia, inclús qualitat, ho fan en espais acondicionats per aquest ús; els altres de poca provada qualitat, tendeixen a deixar la seva emprenta per diversos racons.

Us voldria parlar del CIVISME dels mercats municipals, els venedors de les parades dels diferents mercats municipals que paguen religiosament els seus impostos, tendeixen a deixar l´espai que han ocupat bastant net; alguns però marxen deixant un paisatge desolador ple de deixalles que ells mateixos han generat, que acaben (en els mercats a l´aire lliure) envaint els carrers i places propers, per no oblidar-nos dels que aboquen els residus sòlids o líquids dels seus productes senzillament a terra.

Ara bé:

Ens podem qüestionar les actituts cíviques o no de determinats col.lectius, països o cultures.

Ens podem qüestionar l´ús o l´abús (que ho fan) d´una determina actitud.

Ens podem qüestionar el preu que ha de pagar un poble per defensar-se cívicament.

Com haurien d´actuar amb els que gosen adulterar els articles de consum, o els que senzillament s’omplen la boca amb bons desitjos somicant per les terres dels altres.

Deia la meva iaia, que els llops passen per la terra, però la terra sempre es queda,…

Ai, si la meva iaia aixequés el cap…