Penedesfera

El Parlament, en el darrer ple, ha aprovat la Llei de Vegueries.

Catalunya tindrà una divisió territorial pròpia deixant enrere dos segles en què hem estat organitzats en les quatre províncies imposades per Espanya. La decisió del Parlament no es pot desplegar amb la rapidesa i la profunditat que desitgem perquè l’estat es resisteix al canvi tant com pot. Però el camí cap a les vegueries ha començat de manera inequívoca. És una notícia de primer ordre, com ho recull amb preocupació la premsa espanyola.

En canvi, quan llegeixo El 3 de vuit, el titular de portada destaca “Sense vegueria”. Al costat, una foto amb dotze persones donant l’esquena als 135 diputats que representem la nació.
A la pàgina següent, hi tinc un semàfor vermell. A l’editorial i a les pàgines següents, els comentaris són “tristor, desencís,covardia…”

De manera que, veient l’opinió publicada a la comarca, hom arriba a dues conclusions errònies: el Parlament ha tancat la porta a la vegueria i Esquerra ha traït el Penedès. Amb el degut respecte a les conviccions de cadascú, hi ha un altre enfocament de la qüestió.

Als tres diputats penedesencs d’Esquerra ens hauria agradat de debò que la llei inclogués la vegueria Penedès. Però el 27 de juliol, al Penedès no se li va tancar la porta de la vegueria, sinó que se’ns va obrir la possibilitat de tenir-la.

Em pregunto quin hauria estat el tractament de la notícia si el Parlament hagués aprovat l’esmena de CiU per incorporar la vegueria Penedès, però després el ple hagués votat en contra de la Llei de Vegueries. Perquè aquest escenari, i no cap altre, és el que proposaven CiU i PP. Si ERC votava amb CiU i PP per aconseguir la vegueria, ERC es quedava sola votant la llei de vegueries. Per tant, els partits de l’oposició de dretes i la Plataforma han generat una expectativa que sabien que no es compliria i han estès la frustració entre la gent del Penedès.

Esquerra sempre ha dit que durant l’actual legislatura el Parlament aprovaria l’Àmbit Penedès i la Llei de Vegueries. I que a la propera legislatura, el Penedès podria ser vegueria. I ho hem complert amb el govern de la Generalitat del que formem part, cosa que mai no ha fet CiU quan ha tingut ocasió de fer-ho.

El desplegament de les vegueries serà lent. Començarem tenint-ne quatre. Per crear les set vegueries que preveu la llei, haurem de complimentar un viacrucis legal. Mentre tenen
lloc tots els tràmits, el Penedès pot iniciar el camí per crear la seva vegueria, tal i com preveu, a proposta d’Esquerra, la llei que hem aprovat. El 2011 el Parlament pot donar llum verda
a la Vegueria Penedès si la majoria parlamentària comparteix l’objectiu. La petició per crear una vegueria la poden presentar els ajuntaments, els grups parlamentaris o el govern.
Queda feina per fer i des d’Esquerra estem compromesos fins que el Penedès sigui Vegueria. Pas a pas i sense enganyar ningú.

 

Darrerament vivim situacions que ens plantegen dues realitats ben diferents, de ben segur que donarem la raó depenent d´on parem l´orella.

Anem a buscar el significat d´equilibrar – posar en equilibri, fer que dues coses estiguin al mateix nivell, tinguin la mateixa força. Una persona o cosa està en equilibri quan es manté dreta i no cau, quan és el centre i no va a un cantó ni a l´altre.

Tinc curiositat per preguntar qui gosa (i perdoneu-me l´atreviment) mesurar l´equilibri de les coses amb un element tant clar “ la força ”, poc es deuria pensar l´erudit que sota aquest mot es podrien lliurar tantes baralles i es fessin tantes bestieses. I és clar que l´ésser humà pren sempre el tros de pastís que més li convé.

Hem reproduït un patró de societat que mesura constantment, crea competitivitat, fomenta el lideratge i afirma rotundament que per assolir fites s´ha de tenir poder, “la força”.

I quin és l´exemple a seguir? Quins són els patrons de comportament? Cal respondre...

Engegueu la televisió, sortiu al carrer, escolteu la ràdio o llegiu la premsa!

Ells són els nostres patrons, aquells qui apareixen en colors, ocupant les portades dels nostres diaris.

– Un dia seran les superpotències, un altre el terrorisme.
– Un dia un equip de futbol, un altre un frau.
– Un dia un gran accident, un altre una gran fortuna.

Cal fixar-se en quins són els factors que desequilibren la balança, pels ciutadans de peu seran per aquest ordre la salut, la família, la feina, els diners…

Igualment la nostra petita balança sempre queda desequilibrada, encara que les nostres raons de desequilibri personal no es mesuren amb la força, sempre és la nostra pròpia incapacitat la que ens fa adonar-nos que cal cercar forces per superar els desequilibris.

És encara molt més fàcil trobar moltes vegades el factor desequilibrant de la nostra balança quan ens emmirallem en les febleses dels altres, quan la nostra cota de poder s´omple d´autoestima, es el moment de sentir-nos millor que els altres, de poder palpar amb exactitud la mesura de les nostres capacitats.

Sortim al carrer amb una actitud altiva, però prudent convençuts que podem superar el desequilibri, que la nostra no és una realitat corrent, que som capaços de superar qualsevol eventualitat, que tenim una salut de ferro, que els nostres fills pugen ben rectes, que la nostra economia passa per un bon moment, senzillament que som bons, en una sola paraula tenim força.

Quin curiós descobriment aquella força que inicialment ens havia destarotat la balança, i que ens empeny en aquests moments tot cercant l´equilibri!

Com podem donar l´esquena a l´ús de la força quan realment el que busquem és equilibrar al preu que sigui la balança de la nostra existència, que ens fa diferents dels que prenen la raó amb l´ús indiscriminat de la força?

Caminem plegats per un carrer on per apartar les pedres les llancem contra els altres sense adonar-nos que aquestes tornen a caure dins del camí i que els nostres tornaran a ensopegar amb les mateixes pedres convertides en runa.

D´altra banda convé que reaccionem amb el convenciment de no deixar-nos enlluernar per aquests rètols lluminosos que encenen el que han desequilibrat la balança amb l´enriquiment personal emprant l´ús de la força per imposar un model de societat on l´ordre jeràrquic ve determinat per l´abús de la mateixa.

La força no determina el poder, igual que el poder no determina la veritat.
 

Esquerra obtenia un regidor als comicis electorals de 2007. Sense cap partit amb majoria absoluta, el consistori municipal havia de sorgir, necessàriament, del consens entre diversos dels partits polítics que en formaven part.
Esquerra va defensar el pacte d’esquerres per la legislatura 2007-2011, però l’acord no va ser possible. Un cop el pacte entre CIU i el PSC va ser ferm, Esquerra acorda la seva entrada a govern amb aquests dos partits; un acord, evidentment, amb condicions. Esquerra renuncia a la dedicació exclusiva i accepta competències plenes en la matèria que es decideixi, així es defineix en Seguretat ciutadana, salut i cooperació. El pacte es tanca, també, amb la 2a tinença d’alcaldia que segella un pla de mandat on es formalitzen alguns dels temes pel nostre partit innegociables.

Un d’ells era la construcció del pont sobre el riu Foix. Esquerra n’havia mantingut una posició molt crítica, i del Pla de Mandat s’esdevé el compromís d’apostar per un projecte on es prima el respecte per l’entorn amb una posterior intervenció en TOTA la DESEMBOCADURA. Esquerra ha treballat amb discreció pel projecte i n’ha fet recerca de finançament.

Pel que fa a la seguretat ciutadana, calia dignificar la Plantilla de la Policia Local de Cubelles, amb la convocatòria oberta d’una plaça d’inspector de la Policia, dotar als comandaments de major participació i oferir al cos els mitjans necessaris per a desenvolupar el seu treball. S’ha aconseguit DIGNIFICAR la tasca de la Policia Local; la intercooperació entre els diferents cossos policials; treballar la policia de proximitat, el suport veïnal i la xarxa amb les diferents associacions del municipi; potenciar els espais de treball en xarxa, entre els serveis socials, salut, educació i els agents implicats en la prevenció, incidint en la població mes vulnerable: els infants i joves; i potenciar la prevenció en l’àmbit de la protecció civil i la salut en campanyes orientades a treballar els temes que més preocupen a les famílies.

Sense oblidar la tasca en la tinença i cura dels animals de companyia, hem passat d’una vintena a més de 400 animals censats,a més del control i cura de les colònies de gats. Ha estat una legislatura on s’ha treballat per resoldre els problemes existents amb la gossera privada, tenint en compte la intervenció dels mossos d’esquadra i la denúncia interposada per alguns voluntaris.

També el cementiri municipal clourà el mandat amb una intervenció important que permetrà ampliar els espais i edificar (si la negociació amb els altres partits polítics així ho permet) una instal•lació per vetllar els difunts dins del nostre poble, permetent atendre correctament tan als finats com a les seves famílies.

Finalment, des de l’àmbit de la Cooperació, s’ha consolidat la Fira i la revista com dos recursos importants en la sensibilització, situant Cubelles amb l’acte d’Haití , com a exemple en el mapa de municipis sensible en la cooperació internacional. La creació del Consell de Cooperació clourà un projecte iniciat l’any 2003.

El treball en xarxa ha estat un exercici constant en les regidories competència d’esquerra, en projectes com l’skatepark, els tallers de prevenció, el control de les plagues, les campanyes de foment de l’adopció d’animals de companyia o les platges. Les platges de Cubelles, responsabilitat d’esquerra han permès a partir del 2003 esdevenir espais de trobada, segurs, lúdics i responsables. Ho han fet possible els professionals de la seguretat , de la neteja, de l’oci durant l’estiu i la feina feta per l’accessibilitat, les bones pràctiques i l’organització a l’hivern per part dels tècnics que han sabut plantejar TOTES les inquietuds recollides en desenes d’instàncies i en reunions amb les Associacions de Veïns, prioritzant els més de tres quilòmetres de platja com un referent del nostre poble i de la nostra comarca.

Han calgut moltes reunions, molt temps de reflexió i consens. Sabedors que tres forces polítiques tan diferents no són fàcils de cohesionar, el nostre paper ha estat massa sovint conciliador, a la recerca de camins de diàleg, consens i exercint la participació que ens han donat els resultats de les eleccions municipals del 2007.

Seria molt agosarat per a nosaltres apropiar-nos de totes les accions que s’han desenvolupat en aquest mandat, no ho pretenem, solament destacarem la voluntat de diàleg que ha mantingut esquerra, des de la discreció i el treball. Una participació, la del nostre regidor, que ha compartit amb la seva activitat professional, fora del municipi, la seva activa tasca política en representació d’esquerra i la seva família.

Ens queda molt camí per recórrer i amb la complicitat del poble de Cubelles seguirem avançant-hi. Junts, ho aconseguirem!

 

La independència ha passat de ser un sentiment a una necessitat. Un milió i mig de persones no poden considerar-se quatre arreplegats, però tampoc una massa uniforme de persones amb pensament unidireccional. Catalans de tot tipus i tendències vàrem trobar-nos dissabte en un Passeig de Gràcia sobrepassat incapaç d’encabir tanta il•lusió i esperança.
Dissabte, als carrers atapeïts de Barcelona, cap referència al Constitucional, cap al•lusió a l’Estatut, el clam era INDEPENDÈNCIA. Alguns per convicció, altres per enuig davant els enganys reiterats, altres per raons purament economicistes i altres, o tots plegats, per sanejament democràtic. L’estatut tan sols ha estat l’excusa, el Tribunal Constitucional un nou botxí – encara que molt descarat -, d’un procés que ja fa massa anys que dura i que té un objectiu molt concret: l’ofec social, cultural i econòmic d’una nació, la nostra. L’epopeia estatutària, criticada tant per insuficient com per innecessària però impensable sense l’entrada de l’independentisme al govern, ha servit per arribar on som, en el moment clau en el que s’han destapat les falses promeses federalistes en un Estat on fins i tot la pròpia Constitució prohibeix expressament la federació entre autonomies. El somni federalista no era més que una utopia, i mai ha estat d’àmbit nacional a l’Estat. Ara ja ho sabem, tant els que mai ens ho hem cregut com els que no volien perdre l’esperança.
Catalunya, amb un cens electoral d’ aproximadament quatre milions de persones, va demostrar dissabte del que és capaç. El que ens queda per preguntar a partir d’ara és si som capaços, també, d’aprofitar aquesta força per a fer-nos sentir. Caldrà que ens preguntem, uns i altres, si fem prou per a poder vèncer. A Catalunya, la falta d’Estat propi ha fet que la societat civil sovint hagi anat per davant de la política, és un tret que ens ha definit durant moltes dècades, però ja va sent hora de trencar aquesta inèrcia i lluitar plegats per l’objectiu comú: la llibertat. Joan Salvat-Papasseit deia: “La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar”. Vam deixar clar dissabte el nostre ànim de lluita, ara ens caldrà demostrar que no ens rendirem. Esquerra hi ha sigut durant molts anys i seguirà sent-hi a partir d’ara. Si fins ara hem hagut de posar en evidència el camí sense sortida que ens imposaven – en moltes ocasions, fins i tot, ho hem fet contracorrent -, ara és moment de seguir teixint la xarxa que ens permeti l’impuls, tots junts, cap al nostre reconeixement nacional, el de Catalunya com a Estat.
Lluís Llach ho resumia amb: “Estic fins els collons que lletres meves de fa trenta anys encara siguin vigents”. Altres podrien simplificar-ho encara més amb un “Prou! Prou! Prou!” també emblemàtic. Però molts més som els que vam quedar-nos sense paraules – que no sense arguments -, davant aquella allau humana arribada de tots els racons del nostre país. Potser sí que la llibertat implica molt d’esforç, però en això, sens dubte, els catalans som cavall guanyador.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles
11 de juliol de 2010

El president d’Esquerra, Joan Puigcercós ha afirmat avui després de la manifestació d’Òmnium que ha congregat prop d’un milió i mig de persones a Barcelona sota el lema ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ que ‘avui ha començat el canvi de debò. El poble català ha declarat la fi de l’autonomisme. Comencem la transició cap a la independència’.

Puigcercós ha valorat que ‘la mobilitzacio demostra que hi ha molta gent que no és independentista perquè està veient que no queda un altre camí’. Per a Puigcercós, la massiva afluència de gent a la manifestació convocada per Òmnium Cultural demostra que ‘hi ha un gran sentiment d’indignació per part dels ciutadans’. ‘El repte és ara canalitzar l’energia en positiu i començar un procés de transició cap a la independència’ ha afirmat.

Esquerra ha participat activament en la manifestació amb la presència del president, Joan Puigcercós, en la capçalera institucional. Posteriorment, un cop aquesta s’ha dissolt, Puigcercós ha seguit a la capçalera d’Esquerra juntament amb el secretari general, Joan Ridao; la portaveu parlamentària, Anna Simó; així com els consellers Huguet, Ausàs, Trasserras, la consellera Capdevila i el vice-president del Govern, Josep Lluís Carod Rovira. Diputats, Senadors altres representants d’Esquerra i militants han participat també de la manifestació.

El 30 de juny a les set de la tarda n’Eugeni Villalbí, Secretari de Joventut de la Generalitat de Catalunya, visitava Cubelles per parlar-nos de quelcom més que de les polítiques de joventut dutes a terme pel Govern català durant la legislatura que tot just s’esgota. El leitmotiv del col•loqui fou el ja consolidat canvi de paradigma, del triangle limitat a oci-albergs-carnet jove que va caracteritzar les polítiques de joventut durant les darreres dècades del segle XX fins l’ampliació, ja en el XXI, d’aquesta relació triangular amb un nou trinomi: formació-treball-habitatge. Sense renunciar a res del passat però construint el present tot mirant cap al futur. I és que, com l’Eugeni va fer-nos ben palès, el 29,9% d’índex d’atur juvenil al nostre país no és un problema únicament d’avui i d’aquesta franja d’edat sinó de país i de futur, de cohesió i de consolidació de l’Estat de Benestar.
Com que a dia d’avui hi ha un factor ineludible en qualsevol debat transversal (i les polítiques de joventut no poden deixar de ser-ho), el dany que ha provocat l’aparició de la crisis financera i econòmica entre els nostres joves va ser un dels temes recurrents, però també – i fins i tot en major mesura – el dany anterior, el de la seva gestació. Si parlem dels joves no podem obviar que la inflada bombolla immobiliària i la crisi posterior han marcat en aquest col•lectiu unes pautes ben perjudicials. Segons la darrera Enquesta de Població Activa (EPA), per primer cop l’atur femení a Catalunya està per sota del masculí. Hem passat per uns anys de bonança fictícia en els que la formació era vista com una pèrdua de temps per uns joves que en el mercat de treball tenien possibilitat de nòmines fins i tot majors per treballs poc qualificats que per altres amb formació específica com a requisit. Però aquestes mateixes feines rarament contemplaven mà d’obra femenina, de manera que aquesta va seguir formant-se. Amb la crisi ja al damunt de la nostra economia, aquesta mà d’obra jove i masculina, poc qualificada i minsament formada, ha estat la que més n’ha patit els efectes; mentre que elles els han notat amb menor mesura gràcies a posseir un millor currículum que, dit sigui de pas, no sempre es remunera igual en els dos gèneres. I és que si bé en el moment de trobar la primera feina tot jove pateix la discriminació de la seva joventut i poca experiència, amb el temps les estadístiques demostren com els joves amb formació aconsegueixen una major estabilitat i consolidació al seu lloc de treball. Cap política de joventut pot obviar, doncs, aquesta matèria primera: la formació.
Però no n’hi ha prou amb estar format i tenir feina, és necessari també que aquesta permeti el procés d’emancipació i l’accés a l’habitatge, i en aquest país des de fa uns anys això no ha estat fàcil. És per això que en Villalbí ens va parlar insistentment de projectes com les Borses Joves d’Habitatge, punts de contacte entre joves i propietaris on els primers hi guanyen en una disminució del preu del lloguer (el preu mig fou un 37% inferior al preu mitjà d’un lloguer lliure), i no només ells doncs això també incentiva la contenció dels lloguers de la resta d’habitatges, i els segons en la tranquil•litat de saber-se recolzats per l’administració que els fa de garant del pagament del lloguer i dels possibles desperfectes. No només ha estat una bona eina per a l’emancipació (5.5 habitatges s’han llogat diàriament a Catalunya durant el 2009 permetent l’emancipació diària de gairebé 10 joves -9,8 -) sinó també per a recuperar pisos buits per al seu ús social (24,000 propietaris van recórrer a aquestes Borses d’Habitatge l’exercici passat).
I és que han estat uns anys de molta feina, però en els que des d’esquerra s’ha demostrat que hi ha altres maneres de fer-ho, altres mètodes en els que el partidisme passa a ser transparència i el seguidisme no té cabuda en una distribució dels recursos per projectes on els requisits tècnics no vénen motivats per prejudicis polítics sinó per raons d’eficiència i bones pràctiques. En el camí s’han anat quedant aquelles eines obsoletes que escapaven del control públic mitjançant contractacions d’ens privats. La creació el 2006 de l’Agència Catalana de Joventut, ens públic amb funcionament obert i transparent, i la distribució dels recursos per tot el territori (actualment més de 750 municipis de Catalunya d’un total de 946 es beneficien de recursos per a finançar projectes relacionats amb polítiques de joventut) independentment de les forces polítiques municipals que l’encapçalen, són mostres de com l’horitzó no pot ser electoral sinó que la bona feina necessita d’un horitzó més ambiciós: la construcció d’un futur de cohesió i benestar. I és en aquest futur on s’emmirallà l’Acord de Joventut consensuat pel 2009-2011 amb les principals joventuts sindicals, el Consell Nacional de Joventut i la patronal, però no en abstracte – com havia estat tret característic anteriorment – sinó amb la concreció de mesures a dur a terme, de partides pressupostàries per a efectuar-les i d’indicadors que en permetin l’avaluació i futura millora, tal i com també ho ha de fer el Pla Nacional de Joventut que ens ha de servir de mapa de ruta per als següents deu anys (2011-2020). Potser sí que el camí és llarg, però les xifres parlen per si soles: d’una inversió en polítiques de joventut per part de la Generalitat de gairebé 0 € l’any 2000 a la inversió de 200,000 € el 2003 entre 222 municipis – administració de proximitat clau per a la implementació eficaç i eficient d’aquestes polítiques. Actualment parlem de més de 750 municipis que s’han beneficiat d’aproximadament 45 milions d’euros en cinc anys, una mitjana de més de 8 milions d’euros anuals (i tot plegat amb el handicap d’aplicar sis retallades pressupostàries en un any motivades per la situació de crisi econòmica).
Sens dubte esquerra aposta per la joventut i sens dubte el pacte de Govern ha servit per a corroborar-ho. Si a altres els espanta la generació d’espais de participació, opinió i impuls que els permeti als joves demandar el que el seu dia a dia ordinari els fa necessari, per a nosaltres aquesta ha estat la prioritat. Si per a altres més llunyans l’aparició de Catalunya com a exemple a escala internacional ha estat vista com una amenaça, per a nosaltres no és més que el reconeixement de la feina ben feta en favor dels i les joves participatius/ves, innovadors/es i emprenedors/es – sense ells i elles el futur deixa de ser construïble. Que Catalunya – amb competències exclusives sobre polítiques de joventut tot i que de fet però no de dret doncs actualment al Parlament de Catalunya està en tràmit l’avantprojecte de llei aprovat pel Consell de Govern que ha de blindar el nostre model, assignatura pendent des de 1979 – no hagi estat convidada als debats de la Cimera de Jerez convocada sota la Presidència Europea d’Espanya i sí hagi pogut participar aquest mateix mes de Juliol a la de Gant convocada per la Presidència Europea de Bèlgica, o que l’INJUVE pugui vetar la participació de Catalunya com a membres de ple dret en projectes com els del Carnet Jove Europeu – EYCA – quan no només aquest organisme no ha emès ni un sol carnet jove sinó que a Catalunya s’han emès un 10% del total de Carnets Joves emesos a Europa (500,000), no deixarien de ser simples anècdotes si no fos perquè a Catalunya sí que tenim com a aval indiscutible l’haver sabut fer front a la construcció d’un país sense la possibilitat de disposar d’un Estat propi que ens fos favorable i menys partidari de la defensa de la “indisoluble unidad” i la uniformitat a ultrança.
Molt li podem agrair a l’Eugeni per haver-se mostrat tan atent i planer pels que allí l’escoltàvem, però sobretot cal fer-ho no des del prejudici de saber-lo proper, sinó des de l’objectivitat de les xifres i el reconeixement dels resultats. “L’acció política no pot reduir-se a la gestió del dia a dia”, deia al seu discurs, i és per això que des de la Secretaria de Joventut no s’han impulsat només mesures puntualment necessàries sinó tot un avançat model generat a Catalunya però amb difusió internacional. Les polítiques de joventut han entrat ja en l’etapa del nou segle XXI, només caldrà que els que les continuïn, en cas de ser uns altres, hagin entès el missatge.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles
02 de juliol 2010

 

Serena es una niña preciosa y risueña… Le encanta jugar a princesas y va al cole donde, tiene muchos amigos y amigas que cada día disfrutan compartiendo con ella su alegría.

Serena nació en Barcelona el 2 de febrero de 2005 tras un embarazo normal lleno de mimos y cuidados por parte de sus papás… Era la primera de la familia y era un bebé muy deseado por todos a su alrededor…

Al nacer, a hurtadillas de la magia del momento, se descubrió en su corazoncito que tenía una grave cardiopatía congénita tipo atresia pulmonar + CIV… Una dolencia que nos explicaron consistía en que, nació sin la comunicación en el sistema cardiaco, sin el conducto que lleva la sangre del corazón a los pulmones.

Pese a que este problema es de extrema gravedad, desde que nació los médicos fueron optimistas en su diagnóstico y nos esperanzaron con una serie de promesas. La esperanza estaba en que Serena a la edad de tres o cuatro años se sometería a una intervención de alto riesgo, pero que, seguramente corregiría y solucionaría su grave problema.

Esta solución, complicada pero viable, que habría de llegar al fin, no estaría exenta de pasar por varias dolorosas fases de intervenciones paliativas (de apaño) y un sin fin de pruebas diagnósticas, cateterismos, angiotacs, etc… algunas de ellas más agresivas que otras. Era duro esperar, era duro verla pasar por cada prueba, pero era el tributo para poder dar un futuro a Serena si queríamos afrontar con garantías la intervención a realizar.

Han pasado ya los años… Serena está más guapa qué nunca y desborda toda la alegría y felicidad que irónicamente debería de tener limitadas a pesar de que, de momento lleva tras de sí la friolera de tres intervenciones de corazón, cinco cateterismos y un sin fin de analíticas, placas, ecocardiogramas, tediosas visitas de control. Ella sigue adelante con sus ganas de ser una princesa de cuento y de poder jugar muchas, muchas veces con sus amigos…

En Julio del 2009, se le practicó a Serena un nuevo cateterismo (una delicada y compleja prueba médica) para evaluar la evolución de su organismo… Ya en Octubre, tras múltiples estudios en interminables sesiones clínicas nos comunicaron unos resultados cargados de desaliento… El equipo médico que antes veía factible tirar el tema adelante y recuperar para Serena ese futuro qué todo niño se merece aseguraba ahora que Serena no se podría someter a ninguna intervención correctora ya que su anatomía no lo permitiría al haber aumentado la presión de los pulmones considerablemente, condición esta, qué podría ser fatal en caso de una intervención como la que se precisaba…

Por desgracia el equipo médico evaluaba que su organismo quedaría tan lastimado por el mal funcionamiento del corazón y del circuito pulmonar que no sobrepasaría la edad de 15 años… Como padres, nos solicitaban la imposible tarea de que asumiéramos ese fatídico desenlace desde ese mismo momento (Todo esto han sido palabras textuales del médico que la ha llevado desde que nació).

¿Qué padre puede asumir que va a superar la vida de su propio hijo?

¿Qué padre puede asumir que no hay más opciones para su hijo y dar su brazo a torcer?

¿Qué padre no va a movilizar cielo y tierra si hay un rayo de esperanza para su hijo?

Con tesón y fuerzas sacadas de las risas y alegría del día a día conviviendo con Serena acabamos descubriendo, tras una interminable búsqueda, un equipo médico localizado fuera de España qué había tenido notable éxito en este tipo de intervenciones… Este rayo de sol estaba en The Childrens Hospital Boston, situado en Boston (Estados Unidos) y acumulaba una amplia trayectoria y experiencia en cardiopatías similares a la de nuestra pequeña Serena.

Ilusionados y ansiosos, pudimos a través de unos amigos contactar directamente con un médico cirujano de ese hospital (la vida tiene estas casualidades casi milagrosas) al que le enviamos todas las pruebas e informes médicos de que disponíamos de Serena… Tras su estudio en detalle, una esperanza se nos ha abierto para Serena… el prestigioso y experimentado doctor nos asegura que hay un futuro para ella… Un futuro qué va más allá de los 15 años… Un futuro garantizado en un 98% según el doctor, justificado en la existencia de que existen personas con su patología operadas en el citado hospital de Boston con 30-40 años de vida, incluso de mujeres qué han llegado a ser madres…

Adrenalina a tope, como es lógico, estamos intentando embarcarnos en esta nueva y esperemos que definitiva aventura… El ángel capaz de ello es el Doctor Pedro del Nido, una excelente persona y un mejor médico que está reconocido mundialmente en el campo de la cirugía cardíaca pediátrica.

Sólo hay un pequeño peaje que tenemos que franquear, pequeño porque es solventable, pero que nos constituye un problema muy difícil en sí mismo… y son las cifras astronómicas que cuesta la intervención (ronda los 120 mil dólares).

Está claro que no se puede poner precio a la vida de nadie… y menos aún cuando se trata de la vida de un hijo… Esto….. NO TIENE PRECIO posible para un padre jamás…

No vamos a dejar que se apague su sonrisa, su alegría y sus ganas de vivir… No asumiremos que esta historia que está escribiendo Serena acabe en 10 años. Vamos entre todos a llevar a Serena a Boston y vamos entre todos a lograr que tenga las mejores garantías posibles ante su situación…

Vamos a buscar la manera de aportar cada uno nuestro granito de arena para con la ayuda de todos poder dar a Serena ese futuro que todos tomamos por nuestro… para que crezca feliz y contenta

En caso de que alguien dude de la veracidad de todo lo aquí reflejado y si alguien está interesado en obtener más información acerca de la condición médica de Serena mediante informes clínicos puede ponerse en contacto con nosotros en el correo: familiaibanezbadia@hotmail.com donde estaremos encantados de ampliar esta breve historia de un mal sueño que ahora sí va a tener un final muy feliz.

Un millón de gracias de unos padres, de unos familiares, de unos amigos y de todos los que están sufriendo y que de verdad agradecen cualquier gesto o detalle posible que nos permita acercarnos un poco más a ese Hospital de Boston.

Conchita Badia y Joan Carles Ibáñez
Barcelona – 20/04/10