Penedesfera

La lent ens mostra a contrallum una persona que recull blat de les índies a una parcel·la, hort, marjada, quartera, “chacra”, “milpa”. Però com moltes altres fotos, aquesta presa no ens diu massa del que s’està esdevenint. Ens suggereix, però sense la contundència d’haver estat allà com qui va fer la foto, o sense la certesa de la gent que coneix a la persona fotografiada, només ho podem endevinar.

I ara les comunitats de tot el món sofreixen una renovada invasió de les seves terres, per la qual cosa la foto podria parlar-nos més be d’un jornaler -suposam que varis, que laboren per altres: els nous senyors de la terra.

No són els terratinents d’abans, hereus dels invasors europeus que obriren possessions, ajuntaren esclaus i explotaren els dominis colonials. No són els grans propietaris de finques dels darrers dos segles, que expandiren els seus dominis a costa dels territoris dels pobles indis per emprendre negocis d’exportació amb monocultius bàsics com la canya de sucre, el cafè, el cacau, la banana, el henequén, el xiclet o la fusta, i que depenien dels peons literalment presos dels seus patrons. No són ja aquests que imposaren i expandiren per primera vegada el sistema industrial agrícola, ni qui saquejaren els sabers ancestrals de la gent per anar-se adaptant als seus nous entorns i a desconegudes condicions climàtiques.

Aquests personatges, lligats a terrenys i possessions, eren allà, esdevenien caps polítics de la localitat o la regió. Feren guerres entre ells amb molts de morts per a consolidar els seus feus, es feren d’enemics a amic i forjaren aliances, algunes molt nefastes, per a controlar terres, aigua, ma d’obra, comerç, eleccions, polítiques públiques i drets de pas i fins el dret a la vida. Però eren allà. Vivien allà o visitaven amb freqüència les seves propietats, i com a tal estaven subjectes a la resistència real dels pobles, dels desposseïts, dels envaïts, dels explotats. I la història d’Amèrica Llatina, al manco, és una història de conflictes agraris i en defensa dels territoris ancestrals dels pobles.

Avui, com les més recents investigacions ens mostren, els acaparaments de terres porten rere sí un aura “neutral”. Són deguts, ens expliquen en cercles governamentals, a la inseguretat alimentària, són producte de la crisi mundial d’aliments “que ens obliga a cultivar on podem els nostres propis aliments i encara que disloquem la producció, portarem els aliments al país per a benefici de la nostra ciutadania”. Furgant un poc, el monstre financer mostra la coa que impulsa des de grans consorcis i empreses conjuntes capitals diversos per a invertir en terres, en produccions, en exportació i importació de productes bàsics, en especulació alimentària.

Aquests són els fets, el recompte de danys. Però que està en joc? Fer-nos la pregunta és crucial per entendre com enfrontar aquesta flamant “neutralitat” aquesta “suau distància” que allunya i enterboleix a l’invasor, que confon el punt contra el que s’han de dirigir els nostres esforços.

Hi ha en aquesta nova torna una pèrdua de sobirania nacional ( i ningú s’incomoda). Qualsevol país que vengui o llogui a curt termini grans extensions de terra de cultiu està posant en risc la seva pròpia sobirania nacional. Està contribuint al desmantellament general que les empreses fan de més i més Estats, de més i més funcions de l’Estat i els seus aparells. Ben segur que hi ha una desterritorialització major de molts pobles i comunitats. I per això es referma l’emigració: un fraccionament de la ma d’obra i una dislocació dels cultius (és a dir, aquell procés per el qual allò que es produeix fora del país o de la regió anirà a usufructuar allò produït).

L’acaparament agrari d’avui ens força a una pregunta vital: de qui són les terres/territoris que estan sent acaparats, controlats?, mitjançant quins mecanismes legals és que els governs, o els particulars, posen a disposició d’altres governs o d’empreses de tot tipus aquestes extensions immenses de terres?, tenen amo o els Estats les expropien per a poder realitzar els afers comercials ad hoc?

Què és més greu, què propicia més la devastació sense mirament de les terres: que es venguin o que es lloguin?. Amb aquests acaparaments l’agricultura industrial s’expandeix. Hi ha una pèrdua real de possibilitats de defensar les pròpies terres. Contra qui?, en quin aparell jurídic es poden assentar els litigis per desposseïment, o els litigis per devastació o contaminació directa o veïna. El nou corporativisme agrari és anònim, o quasi. Podem entendre als grans actors, però el nostre frec amb ells també estarà dislocat, desfasat, situat en un altra espai i en altres temps no definits per les comunitats afectades. I tal vegada les comunitats afectades ni tan sols arribin a imaginar la distància que els separa d’aquests nous senyors per els que els importen tan sols els bons o les accions invertides i els doblers que impliquen.

Qualsevol criminalització per la defensa de les pròpies terres posa als Estats al servei directe de companyies i/o governs estrangers. Les fronteres perden sentit. Les estructures de l’Estat “hoste” serveixen a patrons venguts de fora, però no com en el sistema colonial de tributació, sinó a l’esquema mercantil neoliberal amb les regulacions als Tractats de Lliure Comerç i no a les Constitucions nacionals.

Una cosa que és brutal però necessari d’entendre és que l’objectiu més profund dels grans capitals és controlar totalment la producció d’aliment. Han estat assentant les bases per això durant els darrers cinquanta anys i ara intenten fer la collita. L’acaparament de terres no és simplement la darrera oportunitat de fer inversions especulatives amb grans guanys i ràpidament, encara que així ens ho vulguin vendre: és part d’un llarg procés de presa de control de l’agricultura. Per això i més raons un fre a tot aquest esquema són els autogoverns comunitaris que tenguin un especial interès en defensar els seus territoris i els règims de bens comunals. Perquè no és possible la sobirania alimentària des d’avall, des del nivell comunitat, en règims o països que permetin l’acaparament de terra, perquè sense una terra pròpia, qualsevol producció es mediatitza. Llavors més i més comunitats i organitzacions insisteixen en què devem propiciar un ancoratge entre collites pròpies, llavors natives i els seus sabers locals lliures, autogoverns i territoris amb control d’aigua, bosc, sòls, patró d’assentament i trajectòries.

En canvi, els nous senyors de la terra cerquen tornar a confinar els àmbits comuns, però ara en l’anonimat “neutre” d’estrangers que des dels seus llunyans països controlen a distància els nostres destins. Ja no ha d’envair; fan tractes comercials. Ja no tenen la càrrega de mantenir esclaus; tenen peons hiper-precaritzats. Ja no es responsabilitzen per combatre als insubmisos que això ho faci el govern hoste o sicaris a mode. El neoliberalisme és la invenció de formula rere formula per evadir responsabilitats. Nosaltres hem de basar el nostre futur en la responsabilitat.

Blai Mestre Darder te ara 74 anys. En fa més de 20 que el seu major entreteniment és manufacturar gaiatos, especialitat en la qual ja és un vertader artesà.

– Quin és el procediment que segueix en fabricar un gaiato?
- Triï un verduc d’ullastre, vaig tallant les petites rames que li surten i li don la forma que vull. En tenir la mesura adequada ho tall i ho llim.

- Amb quin material es solen fabricar?
- Normalment utilitzo ullastre, però en alguns casos, ja sigui per encàrrec o per altres raons, també els elaboro de mare-selva.

- Què fa amb la resta de gaiatos?
- La majoria les tenc guardats, però també els regal als meus amics més propers o els venc a fires locals.

- Quin és el seu preu de mercat?
- Tot depèn del nivell de perfecció que hagi aconseguit en cada cas, però normalment solen oscil•lar entre els deu i els cinquanta euros.

- Quins són els seus principals clients?
- Persones que ho volen per a decorar alguna finca rústica, qualque pastor, propietaris de tendes que s’encarreguen després de tornar-los a vendre, i sobretot, persones que els necessiten per ajudar a caminar.

- Tenen tots la mateixa mida?
- No, és pràcticament impossible elaborar dos gaiatos iguals. Però tots mesuren entre 90 centímetres i un metre.

- Fa gaiatos per encàrrec?
- Normalment no, per a mi és un entreteniment.

- Sap quants n’ha fabricat durant aquests darreres 20 anys?
- Crec que entre 700 i 800.

Aquests darrers dies hem tengut la sort de tenir entre nosaltres, els illencs (i les illenques…. si i pus) a Roger Cremades i a la seva xicota. Varen venir per a parlar-nos del seu llibre “ Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. El medi ambient i la societat valenciana”. La veritat és que ens varen oferir molt més que això, ens varen mostrar la seva franca manera de ser i ens donaren la seva amistat. Que més es pot oferir? I a més són valencians i en aquestes circumstàncies, vull dir en parlar de medi ambient, és un valor afegit. És així perquè la persona que allà ha patit i està sofrint aquesta devastació del paisatge, dels valors urbans a escala humana i és capaç de reeixir i mantenir un somriure a la cara i parlar amb suavitat i fermesa alhora i no claudicar i posar-nos sota en atenció i sota avís…és un valor afegit. Un valor que neix de l’estimació per al paisatge i per a la biodiversitat que l’habita, per les persones que no tenen més pretensions que viure com es pot viure a un poble, sense massa però amb un poc.

El cas és que a més em varen donar l’oportunitat de presentar el llibre que ja feia uns mesos havia llegit. Com que no tenc molta experiència en parlar en públic (no som mestre, ni professor ni tan sols he passat per la universitat) vaig escriure un text per llegir. A l’hora de la veritat, però, no vaig seguir el meu propi argumentari, sinó que vaig mesclar i afegir records i experiències que jo mateix havia viscut a Calvià, on es feia la presentació del llibre. No sé si en vaig saber reeixir. En tot cas l’exposició posterior den Roger així com el debat obert que generà, ho va posar tot al seu lloc. Aquí vos ofereixo les quatre ratlles que vaig escriure on recomano la lectura d’aquest llibre, especialment als qui estimau la terra.

La costa de Calvià no és un dels territoris que més m’atregui a l’hora de triar una excursió o una anada a la platja. Com així he d’anar a martiritzar-me més encara estenent la vista sobre aquells camps d’ametllers que s’estenien fins a l’arena de la platja de Magalluf però que avui les veig xapats per una autopista i per una munió d’edificis lletjos, renouosos i contaminants anomenats hotels i apartaments? Precisament el llibre den Roger m’ha fet reflexionar sobre la necessitat de no exiliar de la nostra memòria, de la nostra presència, aquests maltractats indrets. Ben al contrari: N’hem de parlar.

És probable que jo sigui un expert en agressions al paisatge mediterrani, però no amb més coneixements que aquells de València o de Mallorca, que han participat fa anys o ho fan actualment, en accions en defensa del seu territori. En el meu cas personal i concret, he comprovat les dificultats que la mateixa administració posa als seus propis agents de vigilància mediambiental en la seva tasca de denuncia i en especial a les que fa a urbanisme. El darrer i poderós boom immobiliari ha anat acompanyat per un enorme iceberg d’il·legalitats i corrupcions polítiques i administratives que només ha mostrat la seva punta en el cas d’Andratx. Aquesta frenètica activitat constructora-destructora dels darrers deu anys ha fet molt de mal a la nostra terra i per això, benvinguda aquesta crisi si ha de significar un tentol.

Jo no conec a casa nostra, llevat de certs estudis i informes del GOB i qualque article acadèmic o periodístic, cap llibre que de manera planera i entenedora , intenti resumir i explicar el que s’ha esdevingut i ha significat per el nostre paisatge aquesta política macrourbanistica. Perquè jo no en tenc cap dubte: el macrourbanisme i les agressions al paisatge mediterrani en relació al territori que ocupa, s’han esdevingut també aquí amb tota la seva irracionalitat. I pens que no cal posar-ne exemples, n’hi ha molts i em referesc a les quatre illes.

L’any 1976, quants d’anys fa? Més de trenta, al pròleg de la primera edició del llibre d’Antoni Bonner, Les plantes de les Balears, aquest savi botànic, lul·lista i que va ser president del GOB, escrivia: “Però si, en el sentit que conèixer millor és estimar més, i estimar més és voler conservar, aquest llibret pogués fer qualque cosa, per petita que fos, per frenar la destrucció massiva del paisatge balear que tots hem presenciat en els darrers quinze anys, llavors em donaria per enterament satisfet”. Estic segur que és aquesta, sobretot, l’aspiració del llibre den Roger Cremades. Des d’un altra àmbit d’observació i anàlisi, fins i tot geogràfic, però d’un dels nostres països: al cap i a la fi parla de paisatge mediterrani, de ciutat mediterrània, d’agricultura i biodiversitat mediterrània.

En perill d’extinció i sobretot, fixau-vos-hi, en Bonner parla d’una “destrucció massiva del paisatge balear” o valencià en el llibre den Roger, que s’ha esdevingut en els darrers cinquanta anys, no més.

Tot plegat, i semblaria que acab, porta al Roger a una conclusió simple: “totes les problemàtiques descrites que afecten el paisatge tenen un origen comú: el creixement accelerat de l’impacte de l’activitat humana. La destrucció del patrimoni paisatgístic a causa de l’activitat humana es manifesta arreu de l’entorn mediterrani, i és el final comú dels processos explicats al llarg del llibre.”

Les coincidències entre el que s’ha esdevingut en matèria paisatgística al País Valencià i a les Illes Balears són molt semblants. Sobretot pel que fa a la manca d’educació paisatgística i ambiental. Això es concreta en la poca sensibilitat a l’hora de “balearitzar” els paisatges costaners més bells de la Mediterrània així com expressió d’un elevat menyspreu envers del paisatge agrícola i els seus creadors. En Klaus Koning, naturalista alemany que solia passar les vacances a Mondragó, record que s’escandalitzava de les grans extensions de terres de cultiu que se’n cimentaven arreu de Mallorca. I en Roger Cremades, en allò que coneix tant bé, el paisatge de l’horta, de les marjals, ens parla d’allò que hem presenciat gairebé sense adonar-nos: de quina manera l’aparició d’un nou model d’organització territorial que propicia els processos macrourbanístics, es caracteritza pels insostenibles consums d’un dels sòls agrícoles més fèrtils del planeta. Un procés que compara, al meu entendre molt encertadament com un procés de metàstasi territorial. Com si la destrucció a causa de l’activitat humana i vist així també baix d’un punt de vista biològic, s’esdevingués com una malaltia on nosaltres en som els agents patògens.

Jo no puc més que a tothora comparar del que parla el llibre den Roger amb el que ara mateix s’esdevé a Mallorca. Diu en Roger “L’aparició i el creixement de la ciutat difusa tenen un efecte molt fort en l’augment de la mobilitat. Com més es potencie l’ús del cotxe en una comarca, més congestió, manca d’espai d’aparcament, soroll i contaminació hi haurà a les zones urbanes. Aquesta realitat fa que la ciutadania preferisca habitar a les zones allunyades de les urbs, amb la conseqüent laxitud territorial que això implica. Aquesta dispersió anirà acompanyada d’una disminució de l’eficiència del transport públic. És així com es desencadena l’augment de desplaçaments i la motorització del paisatge…” No fa gaire el GOB ha interposat un recurs contra l’aprovació definitiva del Pla de Carreteres de Mallorca, un dels arguments que defensava aquest recurs és que no es pot dur a terme un Pla Sectorial de Carreteres, sense abans haver pensat un model d’organització territorial i aprovat en un Pla Territorial. No només per mor d’una imperativa planificació jeràrquica, sinó perquè no hi cap expert en mobilitat del món, que no defensi que abans de pensar un model de mobilitat s’ha de plantejar quin territori volem. M’allargaria tot sol, a parlar sobre aquesta problemàtica, de la renuncia d’un autoanomenat govern de progrés a pensar un model territorial sostenible, de la incidència d’aquesta renúncia en la nostra qualitat de vida, en la pervivència del món agrícola, en la biodiversitat amenaçada, en la degradació del paisatge, en el renou… de la desmobilització de la gent per fer-hi front…

Després d’una diagnosi general en el començament del llibre del Roger, marcada per la definició pràctica, territorial, del que realment significa el macrourbanisme, en Roger es passeja un per un pels principals àmbits agredits, maltractats, assassinats. Hom podria pensar que la redacció den Roger en parlar de les zones humides, de la línia de la costa, als espais forestals, als àmbits marins.. que coneix i estima, s’esdevindria una trista relació de greuges al paisatge, al cor del naturalista i a la gent que estima la seva terra, i si bé també és així, no debades els ecocidis de les marjals, els incendis recurrents, la desaparició de dunes, les pedreres són realitats doloroses, males de curar… de les seves paraules jo veig que hi neix que, com deia en Bonner, el coneixement ens pot portar a estimar més i a voler protegir i conservar més. El llibre s’afegeix així al moviment en defensa dels drets de la natura que generen totes les mostres d’amor per la terra, en aquest cas als d’aquest àmbit mediterrani nostre. Perquè ja vos ho dic jo, i no he caminat mai al seu costat, aquest llibre està escrit a peu. S’ha escrit potejant el territori, observant, analitzant un indret en el mateix lloc, mirant amb atenció des d’una closca de caragol a un paisatge d’amplitud mediterrània. Crec, com m’ha passat sovint a mi, que al Roger també se li han humit els ulls d’emoció o d’indignació enfront de la realitat que observa. Tot plegat a la vista d’allò que ha conegut com era antany, o com podrien ser de fer-se les coses d’una altra manera. Aquest llibre també deu ser per ell, i això és important, una alenada, una gratificació a sí mateix que l’estudi i l’estimació del paisatge li atorga.

Dins aquesta realitat agressiva contra el paisatge que cal mirar de front, en Roger diu que hi ha solucions que cal portar aviat a la pràctica, com en la “creació d’un marc legal que garantisca la protecció d’espais agrícoles per damunt de la norma municipal”, d’una intervenció de caràcter multidisciplinari, d’una nova cultura de la concepció urbana, un nou paradigma urbà basat en l’estalvi de recursos, tant energètics com hídrics i de sòl ocupat, això es fonamenta en la millora de l’organització dins els espais urbans i en l’augment de la diversitat d’activitats econòmiques compatibles amb la ciutat així com la regeneració d’espais degradats dins dels nuclis urbans.”

Penso en el Cabanyal i m’alegra comprovar que en Roger, com molts de valencians, no es rendeixen en els pitjors escenaris, però… podrem desenterrar les hortes, els espais agrícoles de davall el ciment, com el de son Bordoi al Molinar, sense anar més enfora si es porta a terme el seu pla urbanístic?

Joan Vicenç Lillo i Colomar
1 de febrer de 2010.

Aquest article el varem publicar pel gener del 2007, vista la seva malaurada actualitat, he volgut tornar a oferir-lo, especialment per a la gent que no el va poder llegir aleshores. Gràcies. JV

La lliçó perdurable és que la veritat no només és allà per a ser descoberta, amb una existència objectiva i eterna. La veritat es completa, es fa real i es ratifica mitjançant l’acció.

Avui hi ha un reconeixement general del fet que la globalització ha fracassat a l’hora de complir amb la seva triple promesa de treure als països de l’estancament, eliminar la pobresa i reduir les desigualtats. La profunda recessió econòmica mundial que travessam, les arrels de la qual s’enfonsen en els processos de globalització i liberalització econòmica dirigits per les transnacionals i en la ideologia neoliberal que els ha legitimat, ha posat la darrera tatxa al taüt de la globalització.

Però les coses eren molt diferents fa una dècada. Encara recordo el triomfalisme que envoltava la cimera ministerial de l’Organització Mundial del Comerç a Singapur el novembre de 1996. Allà, els representants d’Estats Units i altres països desenvolupats ens deien que la globalització dirigida per les transnacionals era inexorable, que era l’ona del futur, i que la única tasca pendent consistia en assolir una major “coherència” en les polítiques del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’OMC perquè es pogués concretar més eficientment i ràpida la utopia neoliberal d’una economia mundial integrada.

Realment, l’impuls de la globalització semblava escombrar amb tot allò que li restava enfront, inclosa la veritat. A la dècada anterior a Seattle hi havia molts estudis, inclosos informes de l’ONU, que qüestionaven l’afirmació que la globalització i les polítiques de lliure mercat poguessin conduir al creixement sustentable i a la prosperitat. En realitat, les dades mostraven que la globalització i les polítiques pro-mercat promovien una major desigualtat i més pobresa, i consolidaven l’estancament econòmic, en particular en el Sud global. Tan mateix, aquestes xifres es consideraven més com “números” que com a dades de la realitat a la vista d’acadèmics, periodistes o elaboradors de polítiques que repetien de manera obedient el mantra neoliberal que la liberalització econòmica promovia el creixement i la prosperitat. La visió ortodoxa, repetida ad nauseam a l’aula, als medis i als cercles de polítiques, sobre els crítics de la globalització era que no érem més que una encarnació moderna dels Ludites, el moviment que durant la revolució industrial destruïa les màquines, o segons l’apel·latiu despectiu que ens adjudicà Thomas Friedman, uns creients a una terra plana.

I llavors va arribar Seattle. Després d’aquells dies tumultuosos, la premsa començà a parlar del “costat obscur de la globalització”, de les iniquitats i la pobresa creades per la globalització. Després d’això, es produïren desercions espectaculars del camp de la globalització neoliberal, com la de l’expert financer George Soros, el premi Nobel Joseph Stiglitz, i l’economista estrella Jeffrey Sachs. La retirada intel·lectual de les trinxeres de la globalització probablement va tenir el seu pic més alt fa dos anys en un extens informe presentat per un panell d’economistes neoclàssics encapçalats per l’acadèmic de Princeton Angus Deaton i l’ex economista cap del FMI Ken Rogoff, on s’afirmava durament que el Departament d’Investigació del Banc Mundial -font de la major part de les asseveracions que la globalització i la liberalització del comerç estaven portant-nos a taxes de pobresa més baixes i a un creixement econòmic sostingut amb menys desigualtats- havia estat distorsionant dades deliberadament i/o fent asseveracions infundades.
És veritat que el neoliberalisme segueix essent el discurs predeterminat de molts economistes i tecnòcrates. Però fins i tot abans del recent col·lapse financer mundial, ja havia perdut bona part de la seva credibilitat i legitimitat.

Què va crear la diferència? No fou tant la investigació o el debat sinó l’acció. Foren necessàries accions de masses contra la globalització amb gent als carrers de Seattle, que interactuaren de manera sinèrgica amb la resistència dels representants dels països en desenvolupament en el Centre de Convencions del Sheraton i un xoc amb la policia, per assolir el fracàs espectacular d’una cimera ministerial de l’OMC i transformar els números de fets, en veritat. I la derrota intel·lectual assestada a la globalització per Seattle va tenir conseqüències molt reals. Avui “The Economist”, el principal defensor de la globalització neoliberal admet que la “integració de l’economia mundial està retrocedint en pràcticament tots els fronts” i que un procés de “desglobalització” que fa temps es considerava impensable avui està en camí.

Seattle fou allò que el filòsof Hegel anomenava un “esdeveniment històric mundial”. La lliçó perdurable és que la veritat no simplement és allà per a ser descoberta, amb una existència objectiva i eterna. La veritat es completa, es fa real i es ratifica mitjançant l’acció. A Seattle, homes i dones comuns feren real la veritat amb la seva acció col·lectiva que feu miques un paradigma intel·lectual que havia servit com a vigilant ideològic del control empresarial corporatiu.

Walden Bello, Membre del Transnational Institute d’Amsterdam

Article publicat a la revista «Yes!» · Traduït al castellà per al diari GARA

Majestuosos i amb les seues formes avetoses ben delimitades i canòniques.

Al migdia, com si es desonillessin del somni començat a la nit i que s’ha allargat fins més enllà del dia, s’espolsen la neu que es resisteix a deixar els nius que ha instal•lat a les seues rames.

A mesura que avancen les hores, en lloc d’avets al meu davant hi ha cedres imponents. La regularitat que la neu imposa en tota la superfície dels voltants, els dóna un aire i unes dimensions grandioses.

Han crescut, els pins humils i anònims del meu davant, aquestes hores.

Gràcies a la neu han esdevingut avets, cedres, arbres sublims, mítics, somiats.

Demà, potser, -segur- pagaran cara la realització del seu somni i nombroses rames jauran a terra, vençudes.

Però valia la pena…

8 de gener de 2010
Roser Vernet