Penedesfera

Explicava la setmana passada que els finestrals de sant Camil ofereixen la diversitat de la contemplació paisatgista, com un dels al·licients més preuats per a la gent que per una o altra raó hi hem de fer cap. Al carrer, en els pobles veïns , Puigmoltó i Sant Pere de Ribes, les finestres de les antigues cases, conserven les estretors de les seves mesures, com una penyora dels costums en quant a limitar les obertures exteriors a la mínima expressió.
A la nostra Vila la transformació de moltes de les cases, ha suplantat aquestes estretors amb amplis finestrals, per la qual cosa han deixat de ser finestres i s’han convertit en balcons. Atalaies que guaiten a la modernitat que s’ha encarregat de suplantar tot un entorn per transformar, poc a poc, el Sitges d’antany. No obstant encara queden finestres que rememoren antics costums, com era asseure’s darrera i contemplar l’anar i venir de la gent.
De jovenet anàvem, els diumenges al migdia, de visita a casa dels oncles del pare, la tia Lola i l’oncle Amadeu i sortint del “ quarto de reixa “ d’aquella cantonada de aleshores 2 de maig, amb la Ribera, ens apropàvem fins a la casa de l’oncle Rodrigo i la tia Clara. A mi m’encuriosia aquell habitatge, aquesta planta baixa del carrer Joan Tarrida, tan abocada al carrer, on donava la sensació que et trobaves amb un peu a dintre la casa i l’altre a l’exterior. En el mateix replà, davant per davant, hi vivia la família Vendrell. Aleshores aquell carrer era tranquil i l’única panoràmica visible, des de la finestra, era la bodega de can Sariol, la resta l’ocupava el mur que tancava la propietat. Les dues finestres que pertanyien a la vivenda del oncle, al seu interior, una estava ocupada pel taulell on hi tallava els patrons de les sabates i a l’altra estaven disposats un parell de balancins grans, amb unes galotxes ostentoses que permetin un complert recorregut. En Rodrigo els hi va treure bon rendiment, s’hi passava moltes hores assegut, gronxant-se amb aquell moviment compassat, parsimoniós, just l’equilibri que li saben trobar els experts, em refereixo a les persones que dominen la sentadeta . I a mi aquell tomba i tomba, tan ben mesurat, sempre al mateix ritme, sense pressures que desbaratessin el control del balancí, em fascinava mentre observava tanta meticulositat de moviment, sense que això representés una interferència en la conversa.
Aquelles dues finestres emmarcaven la vida professional i la familiar, si més no en Rodrigo, cada dia, desprès de dinar, s’asseia darrera un altre finestral, el de la Societat El Retiro, junt, entre altres, amb el president Felip Font, en Lau, en Sardà, en Josep Lluís, en Manel Duran, en Gabriel Pallarès, en Casimir Carbonell, a qui el mestre va composar un pasdoble per banda, posant-li per nom, El Recadero. A sota el títol, amb tinta vermella hi va anotar, en Casimiro, per si no quedava clar l’enunciat en quant a l’identitat del qui anava dedicat. Degut a aquesta doble titulació, aquesta peça del repertori de banda, pels músics tenia dues nominacions, tant l’anomenaven pel títol genèric, com per l’afegitó que hi apareixia a sota. Que per cert ha rescatat la SuburBand, introduint-lo en el seu repertori, amb aquell “patarram, patarram “ inclòs. Un redoble de caixa que sobresurt per sobre el compàs d’espera que tenen la resta de músics, per tant el seu enquadrament ha de ser exacte, del contrari tota la banda trontolla. D’aquí que el mestre, com ja vaig escriure en un article dedicat a aquest sucós detall, hi estès obsessionat i no es cansés d’advertir, de la seva imminència, al músic que li requeia la responsabilitat de fer quadrar el redoble. A banda d’aquest apunt que aprofito per recordar, aquell finestral era l’emblema del tarannà associatiu de la gent de la casa i la parió entre el Sitges que conrea l’amistat i l’ambient del carrer. Tots que sabíem d’aquella trobada diària, de darrera els vidres del finestral, hi passàvem repartint salutacions i batzegades amb el cap.
Les Societats sitgetanes han fet gala dels seus finestrals, com un signe d’identitat, oberta a totes les tendències i també per amanyagar, a frec dels vidres, la transparència il·lusionada de projectes i converses desgranades davant una tassa de cafè, o d’un refresc. En el cas del Retiro, a l’altra costat de la finestra, la tertúlia la freqüentaven i mantenien els homes. Al Prado a primera línea dels finestrals s’hi asseien les dones., amb tants anys a sobre que les feien dignes representants del Sitges dels nostres avis. Curiosament s’hi haguéssim sumat les edats de totes elles hauríem fregat, permeteu-me l’exageració, el mil·lenni. Una bona collita de vivències.
Sense desmerèixer els finestrals del Club de Mar, que tot i ser freqüentat pels components de la colònia, formen part d’aquest bategar que s’aixopluga darrera els vidres. Les seves finestres estan abocades al mar i al Passeig. Les de la banda de la platja, per estar més enlairades del terra, estan protegides de les mirades dels qui van i venen. En canvi la que dóna al Passeig es presta a guaitar-hi, això sí, des de la distància. Sobretot quan es fa fosc i els punts de llum de l’interior, delaten la vida associativa de la seva gent, la majoria d’ells dedicada a jugar al bridge. Aquesta ambientació d’alta societat, li confereix el caire dels clubs anglesos. Tot i que en Manel Torrents de “gentelman” no en passejava, ni n’ostentava cap influència, quan acudia cada dia a fer el cafè i a llegir el diari escarxofat en una butaca del saló del finestral de mar. Hi arribava amb aquell atrotinat “mobylet” i pel sol fet de considerar-se membre de la societat sitgetana, es creia amb dret a ser acollit en un club del qual mai en va ser soci, ni participava en cap altra activitat que no fos la del simple plaer d’assaborir una tassa d’aquet aromàtic, en un ambient de senyor i en aquella hora tan ensenyorida del migdia.
El Passeig de La Ribera i de manera especial, els carres de Sant Pau, Sant Pere i Bonaire, s’han arrenglerat cases amb un bon nombre de finestres. Com la de la casa de la família Almirall, que disposa d’una simetria de mesures considerables, emmarcada per la noblesa de la pedra. Quan hi passaves per davant, guaitar al seu interior, equivalia emmirallar-nos amb l’exemplaritat d’una família sitgtetana, la qual s’apressava a saludar a les amistats que hi miraven encuriosits per la naturalitat dels seus estadants.
Actualment, de tots aquests carrers, la finestra que es oberta a l’hospitalitat, darrera la qual la vida familiar aconsegueix assolir l’ambient enjogassat dels més joves i la implicació amb les tradicions i l’ambient festiu amb el qual s’involucren pares fills i nets, és la finestra de la casa dels amics Joan Sella i la Teresa. Una llar amb finestra i tribuna, dos elements ben singulars, que trobem quasi al capdamunt d’un carrer que fa baixada i des d’on es veu el mar.
A la casa on hi residien en Rodrigo i la Clara, La Mari Torrens manté el costum i la felicitat que comporta poder mirar, per entre els vidres, a aquesta parcel·la del poble i de la vida sitgetana. Amb el llunyà remor de músiques ben diverses i records amuntegats en una casa amb quatre finestres disposades a pocs metres de la vorera.
J. Y. M.

( Article publicat a l’Eco de Sitges, el 6 de març del 2010 )

En el paisatge urbà hi sobresurten un seguit d’elements que de tant veure’ls es converteixen en quelcom familiar. Per a que això esdevingui una realitat és menester que la seva implantació en un lloc determinat sovintegi amb una certa assiduïtat. Quan Sitges era un poblet i nosaltres uns vailets, ens havíem habituat a un conjunt d’impactes socials i paisatgístics, els quals van acabar formant part del nostre entorn més proper.
Com ho van ser el “pitos” de les fàbriques de sabates i tot seguit la massiva sortida de treballadors que emplenaven els principals carrers. Ens havíem acostumat també a veure a un guàrdia municipal permanentment situat davant de la farmàcia del Cap de la Vila i a la nit la parella de serenos, de tal manera que si algú tenia una urgència sabia que apropar-se fins a aquest centre neuràlgic, trobaria a una autoritat de l’ordre. Fins i tot el carro de les escombraries amb el seu peculiar comandament, era una altra de les normalitats establertes. Les peixateres amb els coves de peix en una “carretilla” i venent la mercaderia a domicili. Quan puntejava la nit, coincidien la sortida de les monges vetlladores del seu convent amb el pas dels serenos que anaven presentar-se a l’Ajuntament per a començar la ronda. Els veïns que sortien a seure a la fresca de la vesprada. Com les tertúlies que els homes plantejaven, repartits en grupets, en les cantonades del Cap de la Vila. Lloc on un altre element tradicional, cada any pels voltants de la festivitat de Tots Sants, es desplegava en aquest biaix on havia estat també l’ataconador que tots coneixíem per el Conco, allà si disposava la castanyera, de la qual en tenia cura en Ramonet, el qual amb el seu interessant bigoti , restava enfeinat però sense immutar.
La resta de dies, de bon matí, prevalia la primmirada tasca de les mestresses de casa escombrant i regant el seu tros de carrer. Una mica abans, quasi només despuntar el dia, més que veure’s s’escoltava el soroll que provocaven els carros que enfilaven el carrer en direcció a la plaça. Algun xeric d’en Jaumet de ca l’Estellà. I el menys sorollós de tots, i potser el que anava més lleuger, per això se’l distingia dels altres, era el burret de la Quimeta de Puigmoltó . Desprès de l’escombrada començava la desfilada de lleteres per anar a buscar la llet i el pa. A mig matí passaven els carters amb aquells peculiars trajes de color gris,gorra de plat amb l’escut oficial, platejat, enganxat per sobre la visera, a joc amb tots els botons que lluïen el mateix matisat del color de la plata i el relleu del susdit escut. Complementava l’indumentària, una enorme cartera de pell penjada entre l’esquena i un costat del cos que els feia anar mig ajupits.
Si decantàvem cap a baix a mar, ens trobàvem amb les barques varades a la platja de la Fragata, on hi tenia lloc el trafegar que era menester tant a l’arribada com a la sortida. Entre tot plegat, durant bastants anys, ens vam acostumar a veure una de les barques de llum, la d’en Cañameres, reculada un bon tros de la sorra i ocupant un espai del primitiu Passeig. La seva perllongada permanència va acabar formant part de la normalitat del paisatge.
Als peus del monument al Greco, ja en les primícies de la irrupció del turisme, al paisatge habitual s’hi van afegir uns tendals que oferien ombra a les taules d’aquell restaurant que portava per nom el del insigne pintor. En el tronc d’una palmera d’enfront el carrer Sant Pau hi tenia l’estudi ambulant un aquarel·lista, el qual si no recordo malament signava Bayó. Ben poques vegades un taller d’artista disposa de la lluminositat i el marc tan adient per pintar i un aparador tan peculiar com la soca d’una palmera que la recordo protegida, em suposo contra el vent, per una voluminosa “farfatalla” que s’acoblava als elements sobreposats al indret però que ens eren d’allò més familiar, amb l’afegit que un artista aprofitava per exposar la seva obra a tot el voltant d’aquella cotilla protectora sense temor a fer malbé la seva delicada interioritat.
Però l’artista que ha batut records de permanència i el d’haver pintat més vegades l’entorn, ha estat en Manel Ferrer. La seva presència, la companyia de la seva muller i, indiscutiblement, la seva obra, han format part d’aquest Passeig de baix a mar, del tros del costat de la Sirena. Des d’on ha dominat tots els estils, aquarel·la, pintura a l’oli i dibuix al carbó, quan es tractava de fer un retrat.
I ara que parlo de retratar, els retratistes professionals i els aficionats si han alternat i sempre buscant el millor enquadrament de la Punta, han sabut aprofitar aquest bonic marc. Si més no el sitgetà que durant els festius, més ha cercat la instantània per a convertir-la en una foto artística, de concurs, o per immortalitzar un moment feliç de la vida familiar, ha estat en Pepet Tutusaus. Qui, mogut per la seva gran afició per la fotografia, anava i venia per entre la zona enjardinada del Passeig, retratant els moments més significatius, emotius, de la gent de Sitges. Les seves fotografies han deixat una eloqüent penyora, la del testimoniatge gràfic d’un temps, acoblat a la vida de les persones que volien retenir l’imatge, d’un instant, per sempre més.
Quan l’estiueig de la gent de la colònia ensenyorejava el mateix Passeig, en el paisatge predominava la presència d’aquelles noies que servien a les cases dels senyors, els seus uniformes emmidonats els acompanyava la seqüència repetitiva d’elles mateixes empenyen aquells voluminosos cotxets de criatura.
Per aquesta època hi confluïen, també, els peculiars carretons dels “mantecaueros”que sota la direcció del popular “xe”, endolciren i refrescaren el desig de molts vilatans. Fins i tot algun d’ells, com el Sr. Paredes, empleat del de la “xorraeta”, la dedicació li va valdre el mot de “Laito” per allò que cridaven, anunciant el producte: “helaito”.
A partir d’aquí altres carretons es van sumar al paisatge, com el de l’Andrés Abellan que junt amb la seva muller, feien a la vista de tothom i per encàrrec aquella mena de coto-fluix ensucrat que et deixava tots els llavis enganxosos i es menjava com un bolado.
Aquesta setmana ens ha deixat en Francesc Bedmar, l’home que segons m’han explicat fa uns 50 anys que s’ha dedicat a coure ametlles garapinyades en aquest espai de baix a mar. Al costat de la seva muller, l’Araceli Junco, han fet la delícia de petits i grans. Tant temps remenant la cassola, deixant que l’aire s’impregni d’aquesta oloreta tan peculiar, ja formava part també dels olors característics de la Vila. La seva presència ha vigoritzat les essències sitgetanes que, en aquesta ocasió, flairegen a sucre cremat, a olor de coco i a poma ensucrada, recoberta d’una jocosa vermelló. En Paco i la seva dona formaven part d’aquest bocí de Sitges, que apareix i desapareix a voluntat del temps i dels dies de festa. Però ells no han fallat mai, els dos han tirat del mateix carretó i, d’una manera o altra, tots els hem agraït la seva perseverança, la seva peculiar manera d’endolcir la vida. Quina satisfacció marxar amb un currículum tan ensucrat, quan al món s’hi barregen tantes agrors i salabrors.
J. Y. M.

( Article publicat a l’Eco de Sitges el 6 de febrer 2010 )

La primera vegada que he vist aquest suggestiu anunciat, va ser a la monumental i dinàmica ciutat de Vitòria. On fa anys que estan restaurant la que ells anomenen catedral vella, o Catedral de Santa Maria. Han ideat una original sintonia entre els treballs que es realitzen i els visitants que arriben a la ciutat amb el desig de contemplar i admirar la varietat de monuments i cases singulars que formen part de la seva història. Passejar pel casc antic és un plaer que es veu encara més recompensat quan hom arriba a la susdita església i se la troba completament en obres de restauració i en lloc d’estar tancada, com és habitual en aquests casos, queda perplex al adonar-se que hi pot accedir i a més d’una manera molt curiosa, amb casc com si forméssim part de la plantilla de treballadors. Els responsables de les obres i els estaments que els hi donen suport, degut a la llarga i laboriosa tasca, ja fa uns quants anys que s’hi treballa i encara en queden més per acabar, van idear que el públic que s’hi apropa, pogués seguir l’evolució de les obres sense molestar ni ser molestats.
La visita és guiada i es desenvolupa per entre unes passarel·les enlairades, des d’on i seguint les explicacions de les guies, hom pot admirar fins als més mínims detalls que de ben segur no podríem apercebre amb tant realisme si la visita es portés a terme d’una manera molt més convencional. Amb l’encanteri afegit de què els treballs avancen entre l’especialització dels treballadors i la curiositat, afegida, dels visitants, un mèrit que li ha valgut l’admiració i reconeixement d’institucions i personalitats d’arreu del món.
He tornat a trobar aquest anunciat en el fulletó que ens fan arribar els responsables del Consorci Municipal, amb el títol genèric del Cau Ferrat. En aquest cas no és que els qui tenen cura del Cau i el Maricel del Mar, entre altres museus, tinguin la gosadia de deixar les portes obertes mentre duren les obres de restauració d’aquests edificis. En tot cas el contingut d’un museu és diferent al d’una església, en aquesta poden quedar les parets nues i encara conservar la seva vellesa, estil arquitectònic, sense perill que les visites malmetin l’entorn. Com passa a Vitòria, on els que entren i surten de la catedral ve a ser quelcom semblant quan els entesos realitzen , la que se’n diu, una visita d’obra. En aquest cas visita d’obra sí, però sense aportar cap coneixement, ni indicació a seguir, deixant que facin la feina els entesos. Simple curiositat i satisfacció de poder aconseguir ésser testimoni directe d’una minuciosa i, per tan, laboriosa restauració. Com un fet excepcional i acompanyat d’un cert divertiment en quant els preparatius, com ho és el fet de posar-se el casc abans d’entrar, acatant les normes imprescindibles, en quant al seu compliment, per poder accedir a dintre de la nau principal i parts adjacents.
De ben segur que el contingut del significat d’obertura degut a les obres dels nostres més carismàtics museus, obeeix a l’ànim d’expansió, de mantenir viu el contingut, mitjançant exposicions i ubicacions provisionals, mentre duren les obres de condicionament i millora, en altres espais oberts per a poder continuar gaudint d’una mostra del nostre patrimoni museístic. El contingut del qual ens ha de fer estar cofois de poder disposar d’aquest llegat que honora la cultura sitgetana en totes les seves vessants.
Abans de tancar el Cau Ferrat, ja les portes restaren obertes tot el passat cap de setmana, per a qui ho volgués tingués l’oportunitat de fer l’ultima visita abans del tancament. I no sols això, sinó que, amb molt encert per part dels qui vetllen per aquest important llegat, van considerar oportú que per mantenir viu el record, qui ho desitges podia retratar, sense limitacions, tots i cadascun dels espais, racons i obres d’art que més els satisfés. Amb aquesta també original iniciativa, vam poder, a més de recórrer, sense presses, delectant-nos potser més que mai, sabedors que trigaríem temps en tornar-hi, el fer fotografies fins i tot dels més insignificants detalls. D’aquesta visita es desprèn que no hi ha res desaprofitable en aquestes interioritats. Santiago Rusiñol va convertir la seva estada en la Vila, primer en un aixopluc de la seva persona, després va anar vestint la seva casa i al final tot s’ha aglutinat en una herència de la qual tots en som beneficiaris i que perdura viva, malgrat el pas dels anys. A la seva casa sitgetana, sembla com si el temps s’hagués aturat i que l’artista, en el moment menys pensat travessarà la porta d’entrada en el seu retorn a casa, després d’haver estat pintant els seus jardins preferits. Sempre s’hi ha respirat aquest flaire rusinyolia el qual, malgrat la patina d’antiguitat que s’impregna en cada detall que l’encarna, aconsegueix convertir la visita en un apropament a la vida artística, bohèmia del seu estadant i de tots els qui la van freqüentar. Quan Sitges seria un lloc tranquil, on sols les extravagàncies d’aquells nouvinguts destorbaven la vida desassossegada dels seus habitants.
Atrapats en l’inici d’aquest tancament per obres, ara la gent de Sitges resta satisfeta, malgrat aquest impàs, el que durin els treballs, perquè és necessària una àmplia reforma de consolidació de totes les parts i elements malmesos, degut al pas del anys i a la proximitat amb el mar que erosiona, sobretot, l’estructura que està en contacte amb ell. La façana marítima, aquesta que s’estén entre l’església i el Baluard Vidal i Quadres, és un espai no gaire conegut o, si més no, poc freqüentat, degut a que s’hi ha d’arribar nedant o mitjançant una petita embarcació. Si encara avui ens trobaríem amb gent de casa nostra que no han entrat mai al Cau, és de suposar que n’hi han molts més que no han fet el trajecte per mar per admirar la beutat d’aquesta altra cara de la Vila. D’aquí que encara hi hagin racons, espais, del nostre poble, desconeguts per a molts convilatans. Sigui com sigui, i mig ensenyant el projecte de com quedarà la façana marítima, aquest, ha motivat uns certs recels. Potser perquè el disseny es considera, o dóna la sensació, de massa modern. Tal vegada hauríem d’haver pogut disposar de més informació de com seria el resultat final, que igual la suposada modernitat ofereix unes avantatges que no sabem apreciar. Cal confiar amb la professionalitat dels tècnics, així com el bon criteri dels qui supervisen el projecte i li han de donar el vist i plau, sabedors de que ningú d’ells voldrà deixar l’empremta que esdevingui un nyap i, com a conseqüència, en quedin retratats, perquè s’hi juguen el prestigi i el bon decoro de la seva professionalitat. I als qui pertoca ésser avaladors i amatents cuidadors del nostre més valuós patrimoni, el mateix els diguem.
Santiago Rusiñol i Mtr. Deering, van escollir aquest racó de Sitges, per a vestir una llar i un palau. Van aconseguir el més difícil, poder-ho fer realitat. Als benefactors d’aquests respectius llegats en pertoca mantenir-ho en bon estat de conservació. Que el tancament per obres mantingui obertes totes les expectatives posades en els qui ho han de fer possible. Deixem que facin la feina. I si no ho veuen prou clar que rectifiquin, ara que encara hi són a temps.
J. Y. M.

( Article plublicat a l’Eco de Sitges, el 16 de gener 2010 )

No recordo haver viscut mai una cavalcada de Reis tan plujosa com la d’aquest any. Millor dit, no tinc constància que els preparatius d’aquesta jornada màgica haguessin estat passats per aigua. Però sí que el mateix dia d’aquesta festivitat, més d’una vegada ha despertat plujosa. Durant molts anys els músics sitgetans hem tingut el plaer d’anar amenitzar, per arreu de la nostra geografia, l’arribada de tan esperats personatges. El que equival haver passat nits, com aquesta, amb molt fred. La qual cosa fins i tot dificulta el contacte amb l’instrument i sobretot engarrota la mobilitat dels dits. I és que la nit de Reis, més que plujosa, resulta freda. Si més no aquest bri d’innocència que envolta tot el muntatge, les carones embadocades de la mainada davant els Mags vinguts d’Orient, compensa totes les fredors passades a darrera els Reis. La que ens va semblar molt llarga va ser la que vam fer per Hospitalet, fins quasi arribar a Sants, passant per molts carrers interminables. Molt diferent a la que té lloc en poblets petits de per aquí a dalt el Penedès, on el recorregut no acostuma a ser gaire llarg i tracten al seguici reial, mai millor dit, a cos de rei.
A l’any 1985, just ha fet 25 anys, a la Vila és va voler organitzar una cavalcada que quedés en la memòria de tothom , com diuen els castellans: “ por todo lo alto “ i per a tal ocasió es va muntar un gran desplegament. Si mal no recordo va tenir la sortida des de la Platja Sant Sebastià, del que sí estic segur és del fred que feia. La temperatura va baixar molt i al llarg del recorregut queia, tremolosa, alguna que altra volva de neu, ja dic d’una manera tímida de segur per no treure protagonisme als qui verament en tenien. L’endemà, ens vam despertar amb una feble enfarinada a les teulades que contribuïa a fer més complerta la il·lusió, la felicitat, imperant. Mentre envoltats per l’escalforeta ambiental de les cases, s’anaven obrint els paquets que havien estat ben disposats en les sabates.
Cada any cap el migdia d’aquesta diada, a la piscina Mª. Teresa, tenia lloc una cursa de natació. Formava part de la mateixa tradició, com ho és, també, apropar-se fins a baix a mar per estrenar els regals acabats de destapar, de manera especial aquells que necessiten un determinat rodatge.
Un d’aquests anys passats, resulta que m’atura pel carrer l’amic Ramon Artigas i em demana si voldria ser Rei, en nom de la comissió que representava, integrada pel recordat entusiata del seguici reial i veterà bastoner, en Josep Roig, acompanyats d’en Crespo, en Xavi Garcia i altres eficients col·laboradors, com en Jaume Ferret, l’Eugeni Matas… Tots ells amb un minsa pressupost organitzaven una cavalcada, on els tres Reis lluïen damunt les seves carrosses. I tancava la comitiva la presència d’una altre Josep Roig, igualment enamorat de les tradicions i especialment de la sardana, amb el seu camió carregat de paquets. Tornant on ho havia deixat, la petició em va agafar tan de sorpresa que vaig titubejar abans de donar-li la resposta, no m’havia imaginat mai arribar a fer aquest paper de l’auca, concernent a ser protagonista d’aquesta singular reialesa que té bona acollida per part de tothom, amb un regnat tan efímer, si més no tan complaent, quan tan sols dura unes hores. Sortosament vaig reaccionar de seguit i la meva resposta va ser afirmativa. Els haig de dir que ha estat una de les vivències de les que guardo millor record, és per viure-ho i gaudir de la innocència d’una mainada que comparteix, amb una gran intensitat, una jornada de nervis i satisfaccions amb els seus familiars. És la part positiva de les nostres tradicions que hem de preservar envoltades de l’entusiasme que es mereixen i cercant l’equilibri al coincidir amb un regal que no ha de ser massa sofisticat ni prou costos per arribar a fer feliç a qui el rep. Els de la meva època i ja no parlo de la dels nostres pares, els Reis ens acostumaven a portar simplement coses útils. Sempre es feia palesa la típica cartera per anar a escola, un plumier amb llapis i colors, mitjons i calçotets i alguna que altra llaminadura. En moltes ocasions totes aquests regals s’acompanyaven d’una peça que segons l’ofici del cap de família dissenyava i feia per posar-lo al costat de les sabates. Per exemple qui era fuster li feia una cuineta a la seva filla, o un escriptori, d’aquells de tapa, pel vailet. Generalment han estat joguines que s’han conservat al llarg del temps, molts d’ells pel valor sentimental que han tingut, pel record d’un dia que hom va ser feliç amb cosa que després es sabia que havia estat feta pel pare. Eren anys que no hi havia els avanços actuals, ni s’intuïen i on es valorava molt més les simples petiteses, però que satisfeien unes aspiracions, en quant a rebre presents, molt conformistes i agraïdes.
Davant tanta pluja, els infants, els preocupava que els reis fessin marxa enrere, o anessin massa ràpids en la repartició, deixant en l’oblit coses que havien demanat. No obstant el dia ha despertat amb un sol radiant, lluminós. Durant aquesta albada de gener, la serenor ambiental ha fet campar aquella espessa capa de núvols, fins el punt de deixar de ploure i eixugar el terra dels carrers que havien quedat coberts de caramels, ja que la gent es resistia a agafar-los per la mullena que oferia el transparent embolcall. Des del llit, però, no escoltàvem amb prou encert si encara plovia o ho havia deixat de fer. És allò que un cop estirat ja no tens esma d’aixecar-te per guaitar a l’exterior. Cap a la matinada, però, s’ha escoltat amb nitidesa els redobles dels timbals que s’apropaven, per al poc, perdre’s per entre la quietud. Els haig de confessar que de tota la parafernàlia que es munta, el que més m’agrada és aquesta incursió timbalera que irromp en aquesta calma. Ho trobo sensacional, em diran que un apropament a la vellesa ja em retorna a la infantessa, tot els que vostès vulguin, però gaudeixo en aquest tan eloqüent senyal que els Reis encara són entre nosaltres, però que ja van iniciant la seva retirada. Fins ara quasi sempre els he escoltat, menys alguna nit que habré deixat de fer-ho per culpa del son que m’ha traït i quan això ha succeït m’he aixecat desencisat. Des d’aquest espai vull agrair, des de la meva més sincera admiració, la feina d’aquests timbalers anònims, els quals a diferència d’aquell històric timbaler del Bruc, els seus redobles consoliden la il·lusió entre el silenci, on la mainada es tapa cap i tot per no escoltar el suposat trafegar dels patges deixant els regals.
Una bona manera de començar el mes de gener, quan les albades són fresques, però les nits ja es van escurçant. Mentre tornem a la feina acompanyat d’una certa melangia, i que altra cop, el temps plujós ens acompanya. Cada any ens passa el mateix, les festes de Nadal es viuen amb tanta intensitat i tants preparatius que ens costa deixar-ho tot aparcat i tornar a les rutines i marrons que havien deixat aparcats fins a després de festes. Com s’acostuma a dir, tornem-hi que no ha estat res. Quan el mes de gener ha tingut fama de dur, amb raó en deien, la costa de gener. Malauradament, ara, la pujada preval durant tots els mesos de l’any. Tant de bo que no ens estimbem quan vingui la baixada.
J. Y. M.

( Article publicat a l’Eco de Sitges, el 9 de gener del 2010 )

Nadal acaricia la tradició de les bones intencions. Cada 25 de desembre, però, és diferent, si rebolca la plenitud de les hores viscudes i també la tristor que s’acusa enfront de sentides absències. No obstant la festivitat continua estant associada al fred que glaça els cims de les muntanyes. Com l’altre diumenge, quan caminàvem pels camins de la muntanya de Montserrat, mentre unes enjogassades volves de neu, poc a poc, anaven emblanquinant el paisatge. Tots coincidíem amb la mateixa predicció, quan dèiem: “fa dia de Nadal”. Relacionem aquesta climatologia, freda i d’ambient rúfol, amb la festes nadalenques. Els pastors dels nostres pessebres, porten gruixudes samarres mentre es dirigeixen cap el portal. En el seu interior, sols el protagonista d’aquest dia tan assenyalat , el nen Jesús, és el qui va menys abrigat de tots. Sort que el bou i la mula li proporcionen escalforeta. Així ho hem representat sempre.
L’únic que varia és la creativitat de qui fa el pessebre. He volgut encapçalar l’article amb la imatge d’un de molt curiós. Que a més de la seva originalitat, la disposició artística del seu autor, m’ha complagut i m’ha encuriosit trobar-lo instal·lat en la mateixa entrada del seu taller de reparació de cotxes. Ben pocs tallers, de l’ofici que sigui, deuen quedar per arreu que muntin aquest emblema del Nadal, íntim, dintre l’espai dedicat a l’activitat laboral. En Lucas ens ha sorprès amb aquesta brillant idea, la qual, sense pretendre-ho, assoleix cotes d’un cert surrealisme, si tenim en compte que per aquells temps la invenció dels motors estaven a anys llum. Per altra banda és un exemple, alliçonador, com modernitat i tradició poden conviure sense fer-se nosa. Ni tampoc que els fums rebutjats pels motors, aconsegueixen entelar la simpàtica i ben estructurada imatge d’un naixement envoltat d’eines i olors de benzina.
L’amic Lucas és un dels tants capdavanters de les tradicions sitgetanes, especialment per les de Carnaval, que vetlla per a que el parc mòbil “carrosaire” del Retiro, circuli amb un bon rugir de motors i un rellentir no menys engrescador. Però també sap adaptar-se a les normatives pertinents, com ho demostra el fet d’haver muntat el pessebre al costat mateix d’un apagafocs. Totes les precaucions són poques, quan es vol preservar l’origen i el significat d’aquestes petiteses que tan ajuden a enriquir les nostres tradicions i els nostres sentiments.
La seva genialitat m’ha recordat que en un altre taller de les mateixes característiques, el de Can Selfa, en Vicenç Marrades, disposava el seu peculiar pessebre en aquella finestra del costat del garatge. Quan el tenia acabat, pujava la persianeta i s’ho mirava amb aquell posat peculiar, satisfet de com li havia quedat i complagut de que la gent s’aturés a contemplar-ho.
Però vet aquí que en aquest indret on el mecànic té el seu taller, anteriorment el regentava en Tabueña, gendre d’en Manel Balcells, hi treballava també el nebot de l’antic propietari, en Pere. En front, els germans Balcells tenien el primitiu taller, la veu popular ho coneixia més per a can Perico. La família era entusiasta de les noves tecnologies, a més de les que propiciaven la simplicitat dels motors, els agradava la ràdio. Fins i tot per a festes assenyalades en feien ostentació, instal·laven uns potents altaveus al balcó i les locucions s’escoltaven quasi bé per tot el nucli central del poble. Cada 22 de desembre, dia de la rifa, la cantarella dels nens, desbordava la calma del poble, gràcies a la voluntat participativa dels populars mecànics, les ones aconseguien el màxim de la potència i la sort saltironejava d’aquí cap allà, fins que un dia, en el sorteig de l’any 1933, es va aposentar a la Vila, va recaure en un número que es va vendre a la botiga de queviures de ca la Laieta, en el carrer Sant Francesc. Va ser un dia feliç per a molta gent de Sitges i diuen que es van disparar les vendes de ràdios. Amb una participació d’una pesseta, que era la fracció que despatxava, tocaven set mil cinc-centes. Quantitat que permetia comprar un solaret i aixecar-hi una caseta de planta baixa.
A can Benazet, els mecànics de la fàbrica i els de casa meva, quan s’apropaven aquestes dates eren requerits per la Sra. Manaleta, la muller del Sr. Manel Benazet, per a que es disposés el pessebre en la llar familiar. Sembla ser que era d’una complexitat molt artística i real, perquè l’ofici de tots els que hi intervenien ho garantia. Els aprenents anaven a fer verd i molsa i els oficials es regien per les preferències de la senyora de la casa. Exigent i meticulosa fins els més mínims detalls, el pessebre s’acabava perquè no es podia continuar fent i desfent fins més enllà del dia de Nadal.
I és que el pessebre és cosa seriosa, tot i la popularitat que l’envolta i l’espai on es disposa. El taller d’en Lucas, sense oblidar-nos dels diorames que els pessebristes exposen en el Palau del Rei Moro, el del Vinyet… és un lloc molt afí per ubicar un símbol d’aquestes característiques. Els qui anem i venim per la vorera , som com aquells pastors que es dirigien a aquell pessebre de Betlem. Potser avui Sant Josep seria mecànic i el infantó, fill de Maria, hauria nascut entre cotxes. Deixem-ho aquí, tal com ho hem trobat.
Bon Nadal a tots.
J. Y. M.

( Article Publicat a l’Eco de Sitges el 19 de desembre 2009 )