Penedesfera

La primera raó per la qual es formen grans caravanes a les carreteres és l’afluència de més cotxes dels que poden absorbir, no hi ha dubte. Una altra és la presència d’algun entrebanc que fa alentir la marxa o aturar-la del tot, com un semàfor, una cruïlla, un accident, etc., i no cal que sigui en el mateix sentit de la marxa, en aquest cas seria el que en diuen l’efecte badoc. Hi ha un obstacle que passa una mica desapercebut però que també és causa d’embussos fenomenals: els dos carrils que tot d’una es converteixen en un de sol. No tinc cap dubte que el qui s’ho va empescar té arguments molt sòlids que en defensen la conveniència, especialment en trams de pujada i transitats per camions, però en general són un parany nefast i un perill considerable. D’entrada, perquè el conductor que circula per la dreta, pel carril lent, en principi, té un cediu al pas al qual no fa mai cas, i, després, perquè com que tothom té la tendència d’anar per l’esquerra, pel camí dels més ràpids, i el de la dreta queda ben buit, sempre hi ha l’espavilat que mira d’avançar per allí saltant-se uns quants articles del codi de circulació. Esclar, quan arriba al capdamunt, en el cediu al pas que hi ha ben pintat a terra, o bé frena o bé fa frenar de cop al de l’esquerra, que té preferència, i es produeix una aturada en cadena que, en funció del volum de trànsit, pot durar unes quantes hores i allargassar-se uns quants quilòmetres. És un fenomen que a vegades costa d’entendre però que es veu que està del tot demostrat i que, en tot cas, tot sovint hem de patir. Si en moment de gran trànsit tothom anés pel mateix carril, a una velocitat constant, i no hi hagués cap espavilat que pretengués avançar un parell o tres de cotxes per a acabar guanyant cinc minuts, algun dels embussos que es produeixen no passarien. Espavilar-se, segons el significat del verb, consistiria precisament en obrar de la manera més intel•ligent i enginyosa per a no quedar-se atrapats a la carretera i no pas fer el viu. L’exemple dels dos carrils és només un exemple, esclar i, en sóc conscient, una mica agafat pels pèls. De tota manera, em sembla que serveix per a il•lustrar el que vull dir.

Una nevada com la d’aquest diumenge i dilluns, tan notable, convida al record. La que hi va haver el 1944, cap a finals de febrer, va ser molt extraordinària. Dilluns al matí, mentre ajudàvem a cops de pala a treure un cotxe, ens contaven que aquell any es van arribar a fer unes congestes tan fenomenals en el camí cap a Sant Martí Sesgueioles que per a passar-les van haver d’obrir una parell de túnels entre la neu. L’altra gran nevada de què es guarda record és la del desembre del 1962. Els pocs habitants que encara restaven a la Guàrdia Pilosa van quedar aïllats durant força dies. Hi va haver un moment en què els queviures van escassejar i els homes van decidir baixar a Sant Martí per a proveir-se per a uns quants dies més. Una altra vegada, el vent havia fet congestes, s’havia confós el paisatge i no hi havia manera d’endevinar-ne el camí. El risc d’estimbar-se en un marge era molt alt. La solució que van trobar va ser fer una mena de cordada; els sis o set homes que van constituir l’expedició, van lligar-se amb cordes per manera que si algun d’ells queia o s’enfonsava, els altres el podien estrebar i treure’l del mal pas.
La primera gran nevada que jo he viscut a la Guàrdia Pilosa va ser la del 2001. Va començar a nevar a mig matí de divendres, a mitjans de desembre. Havia de baixar a Barcelona, al dinar amb què el FC Barcelona celebrava el Nadal amb els mitjans de comunicació. Vaig trucar al Ricard Maxenchs, que en pau descansi, dient-li que em disculpés però que no podria assistir-hi. No ho recordo prou bé, però em penso que fins al dimarts o el dimecres, no vaig poder anar a treballar. Llavors, treballava a l’Avui. El poble va quedar aïllat. Els camins d’accés, que encara no estaven asfaltats, van quedar impracticables i no es van netejar de neu. En sortíem amb tractor. Ens havia quedat un cotxe a baix a Sant Martí, amb el que anàvem a treballar. Però els primers dies, també l’Eix transversal i el Bruc estaven tallats. No s’hi podia fer res.
La nevada d’aquest diumenge i dilluns no sé si ha arribat als gruixos de les del 44 i el 62. Es fa de molt mal dir, però segurament no. Ha estat semblant a la del 2001, això sí. Però, aquesta vegada, en canvi, l’aïllament ha durat molt poques hores. El dimarts al matí ja teníem els camins oberts, encara que el vent obligava a refer la feina una i altra vegada. És indiscutible que hem progressat molt. Ara hi ha molts més mitjans i s’actua amb rapidesa i prevenció. És clar que avui no ens podem permetre quedar-nos aïllats durant molts dies i amb l’economia paralitzada. Ara jo parlo només del que s’ha pogut viure a la Guàrdia Pilosa i en aquests vorals. Les nevades hauran estat més o menys abundoses i s’han afrontat amb menys o més mitjans, però trobo que el grau de solidaritat que hi ha hagut en tots els casos és semblant i resulta un factor clau per a sortir-se’n. Aquí, de màquines llevaneus no n’hi ha i els equips de protecció civil ni de cap altre cos públic no s’hi acosten. Els camins els netegen els pagesos amb els seus tractors i pales i l’alcalde, Antoni de Solà, va amunt i avall atenent les necessitats més urgents; si cal, és ell el qui s’enfila al tractor.
És veritat que de l’Ajuntament només me’n recordo quan neva o quan sorgeix algun entrebanc que no sóc capaç de resoldre per mi sol, i no cal que sigui gaire dificultós per a què això passi. Probablement, qualsevol dia d’aquests em trobaré alguna de les persones que han vingut a obrir-me pas i no la reconeixeré i no li’n donaré les gràcies, potser ni tan sols la saludaré. Diríem que no sóc gaire bon fisonomista -poc sociable, feréstec i esquerp, precisaria algun bon amic meu- i que acostumo a badar més del compte.
La neu amaga converses i glaça records.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/145810-salt-i-quants-pobles-mes.html

Ara que el Reia Madrid ha atrapat el FC Barcelona al capdamunt de la classificació de la Lliga espanyola i en va líder per la major diferència de gols a favor i en contra, en el barcelonisme han començat a sovintejar els pronunciaments extrems. Bé, de fet, es fan sentir sobretot els més optimistes que amb el president Joan Laporta al davant de tots ells afirmen amb rotunditat que el Barça guanyarà la Lliga. No ho expressen com un acte de fe o un desig sinó que n’hi ha que ho argumenten amb tota mena de consideracions i anàlisis saberuts i que així, sobre el paper, resulten tan infal•libles que et vénen ganes de sortir guarnit de blaugrana i fer cap a Canaletes a celebrar el títol. N’hi ha que diuen que és per exorcitzar el pessimisme culer i donar confiança a l’entorn, encara que moltes veus dient que el Barça no guanyarà la Lliga, la veritat, és que no se n’han sentit. Tant se val. En el fons, són com les profecies del mag Fèlix, encara que almenys ell per fer els seus pronòstics fa anar d’aquí cap allà un pèndol que se suposa que té connexions amb el futur. Siguin bruixots o bé siguin endevins, tot plegat em fa força gràcia. Suposo que aquesta febre per a convèncer’s que el Barça guanyarà la Lliga serveix per a fer-se passar el cangueli que els ha entrat veient com en tres jornades s’han esfumat els cinc punts que els blaugranes duien als merengues. Jo no sé què passarà i, certament, ningú ho pot saber. I jugar a si l’encerto l’endevino no m’ha agradat mai massa. Barça i Madrid porten una trajectòria impecable. Els blaugranes han aconseguit millorar els registres de la temporada passada, malgrat no arribar a l’excel•lència del joc que van fer. No n’han tingut prou perquè el Madrid, potser sense jugar ni tan bé ni d’una manera tan conjuntada, ha sabut treure bon rendiment de les seves individualitats i ha corregit la distància que li havia tret el Barça. A mi em sembla que el Madrid té un cert avantatge pel fet de jugar el partit més decisiu que queda a casa i no tenir cap desplaçament complicat. El Barça té un calendari més fumut, perquè després del Bernabéu encara li quedarà anar al Sánchez Pizjuan. Però, vés a saber. Encara n’hem de veure de moltes menes. Ara: el que em sembla fonamental és que l’equip blaugrana necessita recuperar el punt d’ordre que tenia fa uns mesos i deixar-se de romanços tàctics, i recuperar els tres o quatre jugadors que ara mateix són a la lluna de València. Per això, em semblaria més intel•ligent i profitós deixar-se estar de proclames patriotes blaugranes, deixar de dir que guanyarem la Lliga i arromangar-se i anar per feina que vol dir deixar de muntar debats absurds i estèrils sobre l’Ibrahimovic i l’Henry, posem per cas, perquè fins a final de temporada l’equip els necessitarà a tots dos i en plenitud de facultats físiques i anímiques.

En el món del futbol, la memòria és molt curta. De fet, la memòria és molt curta en general, i és interessada, doncs sempre recordem el que més ens afalaga i ens oblidem de tot el que ens fa nosa i incomoda. És clar, si no fos per la consciència! Però, tant se val d’un mal de cap, el que ara vull dir és que en el món del futbol la memòria és molt curta i oportunista. Ho esmento perquè des d’ahir i aquest matí sento i llegeixo opinions que vénen a dir que la campanya del Villarat ha triomfat. Anem a veure. Dissabte, després del partit contra l’Almeria, el tècnic blaugrana Josep Guardiola va afirmar que la teoria del Villarat ja s’ha instal•lat a la Lliga espanyola. La resposta val per a explicar les dues expulsions que havia tingut l’equip, de l’entrenador mateix i d’Ibrahimovic, les dues ben injustes, i els crits de l’afició andalusa en contra de les decisions de l’àrbitre quan els semblava que els perjudicava, com en la falta prèvia al primer gol blaugrana. Els crits de “Villarato!, Villarato!” serien la versió blaugrana de l’històric “Así, así, gana el Madrid!” Certament, em penso que és la primera vegada que una afició rival crida “Villarato, Villarato” i això abona la teoria que el Villarat ja s’ha instal•lat a la Lliga espanyola. Caldrà veure si es consolida, però des d’aquest punt de vista és indiscutible que ha triomfat i, gairebé, és profecia. Ara, en general, trobo que és un punt exagerat si el que es pretén és explicar els resultats. Primer, perquè la teoria del Villarat fa molts anys que dura i ha conegut episodis i formulacions diverses i la intensitat de la campanya muntada per la premsa de Madrid i del Reial Madrid –amb el diari As com a abanderat– sempre ha variat en funció de si valia la pena mantenir-la o no; la teoria del Villarat diu que el president del FC Barcelona, Joan Laporta, va desoir la recomanació de la LFP i va votar a favor de la reelecció d’Ángel María Villar a la presidència de la Federació Espanyola de Futbol a canvi d’arbitratges benèvols. I, segon, perquè durant tots aquests anys que fa que dura la broma, el Barça ha guanyat i ha perdut i sempre ho ha fet per mèrits o demèrits propis. Vull dir que pensar-se que una campanya de premsa pot explicar uns resultats o uns altres és desmesurat. La premsa, com tots els altres actors i factors que hi ha al voltant del futbol tenen la seva part d’influència, indubtablement, però la incidència en el resultat és molt limitada. Juguen els futbolistes i els marcadors s’expliquen en funció del seu comportament. A Ibrahimovic el van expulsar perquè ja té història acumulada i feia estona que anava calent; ho van veure Guardiola i Vilanova, que s’estaven pensant canviar-lo, ho van veure els defenses i ho devia veure l’àrbitre el qual, observant un jugador andalús per terra i les protestes dels almeriencs, es va imaginar una agressió i el va expulsar. I a Guardiola el van expulsar perquè encara que no digués res fora de to es va passar de llest utilitzant el micròfon del linier per dir-li a l’àrbitre que ho estava xiulant tot al revés. I, vull dir, que si el Reial Madrid ha enxampat el FC Barcelona i li ha pres el lideratge és perquè du una trajectòria excepcional, de rècord com la dels blaugranes, i dissabte van remuntar un partit que tenien molt costa amunt tot just començar la segona part. El Madrid ha fet una inversió descomunal i, malgrat alguns dubtes inicials, porta una trajectòria molt bona i ha retallat les distàncies que havia obtingut el Barça. Només cal fixar-se que el tercer classificat a la Lliga és a 16 punts! Aquesta Lliga es decidirà al Santiago Bernabéu, com la de la temporada passada, i en els tres o, a tot estirar, quatre partits més d’una complicació relativa per a tots dos. De mica en mica, la lliga de futbol li està passant el mateix que a la d’handbol, que per més partits que hi hagi, el títol es ventila en tres o quatre. El Villarat és una campanya tipus Guadiana, que apareix i desapareix en funció de les necessitats de vendre diaris i mantenir la tensió emocional del madridisme, perquè no es deixi anar i segueixi consumint informació i productes variats, i que, com fa un any, pot acabar-se de cop si el Barça guanya a Madrid.

El FC Barcelona ha empatat al camp de l’Almeria 2 a 2, tots dos gols els ha fet Messi i han servit per neutralitzar les dues vegades que els andalusos s’han avançat en el marcador. Objectivament, no és un bon resultat. És una ensopegada que l’equip blaugrana no es pot permetre en una temporada com aquesta en què el Reial Madrid l’ha anat estalonant jornada rere jornada fins que l’ha atrapat. Per al FC Barcelona un empat a Almeria sempre havia de ser una relliscada, fes el que fes el Reial Madrid (ha guanyat 3 a 2 al Sevilla, remuntant al minut 92 un 0 a 2 tot just començar la segona part, i s’ha posat líder amb els mateixos punts que el FC Barcelona). Eren tres punts que no es podien deixar de sumar. Ara: els partits s’han d’analitzar en funció del joc i les incidències que hi succeeixen. I, tenint en compte com ha anat el partit, els barcelonistes poden estar ben satisfets amb el comportament dels seus jugadors. A la mitja hora, han expulsat l’entrenador Josep Guardiola, als dotze minuts de la segona part, Puyol s’ha fet el 2 a 1 i tres minuts després han expulsat Ibrahimovic. I amb tot, els blaugranes han aconseguit empatar i podien haver guanyat perfectament perquè malgrat tenir un jugador menys han creat prou ocasions com per haver marcat un tercer gol, almenys. Però, l’empat a Almeria, tal com va aquest campionat, és una relliscada que encara que no sigui del tot decisiva és, indiscutiblement, molt inoportuna. Per a mi, la jugada clau ha estat l’ 1 a 0, en el primer córner que han llançat els andalusos, i després el 2 a 1, perquè ha afavorit la tàctica prevista pel tècnic basc de l’Almeria. No ho sabrem mai, oi, però com que d’aquests partits ja n’hem vist un munt, posar-se per davant i obligar el rival a avançar les línies és bastant fonamental i no ho hauria de ser tant. De tota manera, hi ha d’altres senyals que són potser més significatius i més clarificadors. Aquesta temporada, per comparació amb l’anterior, l’equip va molt curt de recursos, hi ha massa futbolistes que haurien de ser clau que estan desconnectats, Guardiola confia en només tretze o catorze jugadors (només ha fet un canvi, Sergio per Touré, mentre que Lillo ha esgotat els tres de què disposa) i, a més, en els darrers partits també s’observen alguns dubtes d’ordre tàctic que resulten tan inesperats com l’empat a Almeria.