Author Archives: Jordi Badia

Els perills del facebook

Tot això de les eleccions 2.0 o el que sigui, de que cada candidat tingui una pàgina web, un compte al facebook i al twitter, etc., està molt bé i ha de ser així perquè deu ser del tot inevitable. Ara: trobo exagerat que algú pretengui fer creure que les eleccions a la presidència del FC Barcelona es guanyaran a Internet com també trobo del tot inexacte pretendre que Barak Obama va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units per l’ús que va fer dels nous mitjans de comunicació social. Tot això són històries que queden molt bé i que als qui s’hi dediquen els va de perles. Internet és una eina molt potent i un canal de comunicació i d’accés a les generacions més joves i més qualificades potentíssim que no es pot deixar de banda. No tinc cap dubte que qualsevol candidat en unes eleccions, o qualsevol institució, govern, associació, etc., l’ha d’usar i aprofitar per a comunicar i fer-se conèixer. Per tant, fan molt ben fet els precandidats a les eleccions a la Junta Directiva del FC Barcelona a esmerçar-hi esforços i mitjans. Les noves tecnologies, les tecnologies de la comunicació, sempre han jugat un paper destacat en qualsevol elecció i és veritat que hi ha hagut candidats pioners o que n’han sabut treure un rendiment positiu abans que ningú, fos la ràdio o, més clarament, la televisió. Fóra de boig dir el contrari. Ara: de la mateixa manera que dic tot això, també afirmo amb total rotunditat que el més important de tot, el que decantarà el vot cap a un o altre candidat serà el missatge, les propostes que faci cada candidatura i la credibilitat i la confiança que sigui capaç de generar. Els mitjans de comunicació només són això, mitjans, canals per arribar, en aquest cas, als socis. Tot plegat m’ha motivat a escriure-ho la patinada que, per a mi, ha comès l’actual vicepresident i principal candidat continuista Alfons Godall quan en el seu facebook ha comentat que a ell li agradava la Fórmula 1 d’abans, fins a Schumacher, perquè a ell no li agraden “els pilotets madridistes ni periquitos”, en referència a Fernando Alonso i Jaume Alguersuari. És clar, aquest l’ha respost en una carta oberta dient-li que amb aquestes declaracions no li fa cap favor ni al FC Barcelona ni a Catalunya ni a ell mateix. Al marge dels perjudicis o beneficis que la polèmica li pugui comportar a Godall, i de l’opinió que cadascú en pugui tenir, el que vull dir és que el més important és sempre què es diu i com i que amb la proliferació de tants canals tots d’una immediatesa trepidant els precandidats d’avui i els candidats de demà s’obliguen a un ritme de declaracions tan exagerat que les probabilitats que corren de ficar constantment la pota són enormes. Les noves tecnologies són una eina fenomenal, però també són un risc evident, especialment si a través d’ells diuen el primer que els passa pel cap.

Espavilats que no saben espavilar-se

La primera raó per la qual es formen grans caravanes a les carreteres és l’afluència de més cotxes dels que poden absorbir, no hi ha dubte. Una altra és la presència d’algun entrebanc que fa alentir la marxa o aturar-la del tot, com un semàfor, una cruïlla, un accident, etc., i no cal que sigui en el mateix sentit de la marxa, en aquest cas seria el que en diuen l’efecte badoc. Hi ha un obstacle que passa una mica desapercebut però que també és causa d’embussos fenomenals: els dos carrils que tot d’una es converteixen en un de sol. No tinc cap dubte que el qui s’ho va empescar té arguments molt sòlids que en defensen la conveniència, especialment en trams de pujada i transitats per camions, però en general són un parany nefast i un perill considerable. D’entrada, perquè el conductor que circula per la dreta, pel carril lent, en principi, té un cediu al pas al qual no fa mai cas, i, després, perquè com que tothom té la tendència d’anar per l’esquerra, pel camí dels més ràpids, i el de la dreta queda ben buit, sempre hi ha l’espavilat que mira d’avançar per allí saltant-se uns quants articles del codi de circulació. Esclar, quan arriba al capdamunt, en el cediu al pas que hi ha ben pintat a terra, o bé frena o bé fa frenar de cop al de l’esquerra, que té preferència, i es produeix una aturada en cadena que, en funció del volum de trànsit, pot durar unes quantes hores i allargassar-se uns quants quilòmetres. És un fenomen que a vegades costa d’entendre però que es veu que està del tot demostrat i que, en tot cas, tot sovint hem de patir. Si en moment de gran trànsit tothom anés pel mateix carril, a una velocitat constant, i no hi hagués cap espavilat que pretengués avançar un parell o tres de cotxes per a acabar guanyant cinc minuts, algun dels embussos que es produeixen no passarien. Espavilar-se, segons el significat del verb, consistiria precisament en obrar de la manera més intel•ligent i enginyosa per a no quedar-se atrapats a la carretera i no pas fer el viu. L’exemple dels dos carrils és només un exemple, esclar i, en sóc conscient, una mica agafat pels pèls. De tota manera, em sembla que serveix per a il•lustrar el que vull dir.

Actitud: excusa i tòpic

Tot just havia acabat el partit del FC Barcelona contra el València al Camp Nou (3 a 0, gols de Messi), ja vaig sentir en la conversa d’un parell d’aficionats culers la paraula “actitud”. No he estat al cas, però em puc imaginar que no deuen haver estat els únics a usar-la. Apel•lar a l’actitud s’ha convertit en una excusa i un tòpic que va de perles per a justificar les victòries o les derrotes de l’equip. I, probablement, el partit d’ahir és un dels més adequats per a recórrer-hi, malgrat que jo no hi estic gens d’acord. És veritat que l’equip va canviar a la mitja part com de la nit al dia. A la primera part, el Barça va jugar molt lent i no se’n va sortir ni com a equip ni individualment. El València venia amb moltes baixes, en defensa sobretot, però tot i així va aconseguir tenallar els migcampistes i els davanters blaugranes (per cert, tots sis sortits del planter). A mi em va semblar que el plantejament tàctic no era el més encertat. El tècnic Josep Guardiola va cobrir la baixa del sancionat Ibrahimovic amb Bojan. Era lògic. Ara: el va situar a l’extrem esquerre, amb Messi de davanter centre i Pedro a la dreta. És a dir, tots canviats de lloc i tots tres sense aixecar un pam de terra. Ni Bojan ni Pedro se’n van anar mai dels seus laterals ni van fer cap diagonal ni res que trenqués la posició de la defensa valencianista. I Messi va quedar atrapat entre els dos centrals i el doble pivot. El resultat va ser la inoperància més absoluta. A la mitja part, Guardiola va canviar Bojan per Henry, va posar el francès de davanter centre, va moure Iniesta a la punta esquerra i va situar Messi per darrera d’Henry. Només començar ja es va veure que tot podia anar ben diferentment. Henry va moure’s per tot el front d’atac arrossegant els centrals i, tot d’un plegat, Messi va començar a trobar espais i a poder fer de les seves amb la pilota als peus. En general, l’actitud va ser més positiva, és clar, però és que és molt difícil córrer si t’han lligat de peus i mans; la tàctica de la segona part va desfer els nusos que s’havien fet a la primera i va fer tot l’efecte que l’equip s’hi posava més seriosament. A més, els jugadors valencianistes van començar a caure com mosques, lesionats, i aviat es van quedar amb deu. És evident que si ningú t’agafa i el camí fa baixada, corres més lleuger. El partit permet dir unes quantes obvietats de cara a dimecres i al que queda de competició: va molt bé tenir Messi, però també Henry i Valdés, que va evitar l’empat amb l’1 a 0, vull dir tenir tota la plantilla, que és massa curta, en plena forma i motivada, que la previsibilitat del joc blaugrana, que és certa, no cal trencar-la amb innovacions tàctiques que no s’aguanten ni a la pissarra, i que el millor de l’equip és l’equip i el seu entrenador.

Records de neu

Una nevada com la d’aquest diumenge i dilluns, tan notable, convida al record. La que hi va haver el 1944, cap a finals de febrer, va ser molt extraordinària. Dilluns al matí, mentre ajudàvem a cops de pala a treure un cotxe, ens contaven que aquell any es van arribar a fer unes congestes tan fenomenals en el camí cap a Sant Martí Sesgueioles que per a passar-les van haver d’obrir una parell de túnels entre la neu. L’altra gran nevada de què es guarda record és la del desembre del 1962. Els pocs habitants que encara restaven a la Guàrdia Pilosa van quedar aïllats durant força dies. Hi va haver un moment en què els queviures van escassejar i els homes van decidir baixar a Sant Martí per a proveir-se per a uns quants dies més. Una altra vegada, el vent havia fet congestes, s’havia confós el paisatge i no hi havia manera d’endevinar-ne el camí. El risc d’estimbar-se en un marge era molt alt. La solució que van trobar va ser fer una mena de cordada; els sis o set homes que van constituir l’expedició, van lligar-se amb cordes per manera que si algun d’ells queia o s’enfonsava, els altres el podien estrebar i treure’l del mal pas.
La primera gran nevada que jo he viscut a la Guàrdia Pilosa va ser la del 2001. Va començar a nevar a mig matí de divendres, a mitjans de desembre. Havia de baixar a Barcelona, al dinar amb què el FC Barcelona celebrava el Nadal amb els mitjans de comunicació. Vaig trucar al Ricard Maxenchs, que en pau descansi, dient-li que em disculpés però que no podria assistir-hi. No ho recordo prou bé, però em penso que fins al dimarts o el dimecres, no vaig poder anar a treballar. Llavors, treballava a l’Avui. El poble va quedar aïllat. Els camins d’accés, que encara no estaven asfaltats, van quedar impracticables i no es van netejar de neu. En sortíem amb tractor. Ens havia quedat un cotxe a baix a Sant Martí, amb el que anàvem a treballar. Però els primers dies, també l’Eix transversal i el Bruc estaven tallats. No s’hi podia fer res.
La nevada d’aquest diumenge i dilluns no sé si ha arribat als gruixos de les del 44 i el 62. Es fa de molt mal dir, però segurament no. Ha estat semblant a la del 2001, això sí. Però, aquesta vegada, en canvi, l’aïllament ha durat molt poques hores. El dimarts al matí ja teníem els camins oberts, encara que el vent obligava a refer la feina una i altra vegada. És indiscutible que hem progressat molt. Ara hi ha molts més mitjans i s’actua amb rapidesa i prevenció. És clar que avui no ens podem permetre quedar-nos aïllats durant molts dies i amb l’economia paralitzada. Ara jo parlo només del que s’ha pogut viure a la Guàrdia Pilosa i en aquests vorals. Les nevades hauran estat més o menys abundoses i s’han afrontat amb menys o més mitjans, però trobo que el grau de solidaritat que hi ha hagut en tots els casos és semblant i resulta un factor clau per a sortir-se’n. Aquí, de màquines llevaneus no n’hi ha i els equips de protecció civil ni de cap altre cos públic no s’hi acosten. Els camins els netegen els pagesos amb els seus tractors i pales i l’alcalde, Antoni de Solà, va amunt i avall atenent les necessitats més urgents; si cal, és ell el qui s’enfila al tractor.
És veritat que de l’Ajuntament només me’n recordo quan neva o quan sorgeix algun entrebanc que no sóc capaç de resoldre per mi sol, i no cal que sigui gaire dificultós per a què això passi. Probablement, qualsevol dia d’aquests em trobaré alguna de les persones que han vingut a obrir-me pas i no la reconeixeré i no li’n donaré les gràcies, potser ni tan sols la saludaré. Diríem que no sóc gaire bon fisonomista -poc sociable, feréstec i esquerp, precisaria algun bon amic meu- i que acostumo a badar més del compte.
La neu amaga converses i glaça records.

No és un article contra els polítics

El pitjor de la nevada de diumenge i dilluns és l’endemà. No vull dir el dimarts ni el dimecres ni cap dels dies posteriors que han passat i passaran sinó les conseqüències polítiques que se n’han derivat, o més ben dit, el debat que han muntat els polítics i els no polítics amb la neu desglaçant-se i alguns pobles aïllats i milers de llars sense llum. Jo crec que moltes de les acusacions que es fan, ni que sigui en calent, contra els serveis públics i les companyies de subministrament elèctric són enraonades i s’entenen sense haver de fer cap esforç; és una vergonya el que ha passat i punt. Ara: de la mateixa manera, també penso que tots plegats hauríem de fer un examen de consciència. És veritat que, en general, els polítics d’aquest país són un desastre perquè el sistema els ha dut a convertir-se en un desastre; dic un desastre en el sentit que el sistema els ha professionalitzats de manera que la seva feina primordial consisteix a conquerir el poder i mantenir-lo, objectiu que els porta a passar per damunt dels problemes mirant de no equivocar-se gaire i fent per no provocar grans bosses de descontents. Aquesta manera de fer els porta a tenir un comportament erràtic, incongruent i a no prendre decisions compromeses. També és veritat que a Catalunya les infraestructures són molt insuficients i d’una deficiència flagrant i vergonyosa. Una part de la culpa la té el govern espanyol, que ens escatima les inversions que ens calen i li demanem, però una altra part la té el govern nostrat. D’exemples en tenim per comptar i no parar: la Panadella, l’Eix transversal, les rondes de Barcelona, la MAT, Bracons, el Quart Cinturó… Molts d’aquests casos són paradigmàtics. Sabem des de fa molt de temps que qualsevol dia d’aquests Girona i rodalies es quedarà a les fosques durant unes quantes hores i dies, preferentment a l’estiu, en plena campanya turística, i que llavors tindrem muntat un sidral fenomenal i farem un ridícul espantós i mundial. Però, tirar endavant la MAT, la línia de Molta Alta Tensió, o la solució alternativa que sigui per dotar Girona de l’energia que necessita com el pa que menja, costa Déu i ajuda. Els polítics hi tenen molta part de culpa, per descomptat. Però els ciutadans, de manera individual o col•lectiva, agrupats en tota mena d’associacions i grups, o a l’hora d’anar a votar o de passar comptes, els mitjans de comunicació, etc., tot sovint hi ajudem. No diré que encara ens passa massa poc, perquè tampoc és això, oi, tot i que a vegades n’hi ha per dir-ho.

Salt, i quants pobles més (Article a El Punt)

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/145810-salt-i-quants-pobles-mes.html

Fora de la Champions

El Reial Madrid ha caigut per sisena vegada consecutiva als vuitens de final de la Lliga de Campions i no serà a la final que es disputarà el 22 de maig al Santiago Bernabéu. L’ha eliminat l’Olympique de Lió, un equip que a Europa no ha guanyat mai res però que fa uns anys era un rival perillós; aquesta temporada no, és un rival menor, força limitat, dels més assequibles dels setze que han sobreviscut a la fase de lligueta. El Madrid era el favorit de l’eliminatòria, sens dubte. Fa tres setmanes va perdre 1 a 0 a Lió i aquest dimecres a la nit ha empatat a 1 al Bernabéu. És just reconèixer que els madridistes podien haver sentenciat l’eliminatòria a la primera part. Han fet el primer gol als cinc minuts i han tingut tres o quatre ocasions molt clares per enllestir la classificació. Però, no ho ha fet. Un xut al pal, alguna parada del porter i alguna errada més ho han impedit. A la segona part, ha estat al revés; els francesos han fet un parell de canvis interessants, han avançat les línies, han agafat el control de la pilota i el Reial Madrid s’ha desfet en un manyoc de nervis i ha quedat a mercè de l’encert de les seves estrelles, que no l’han tingut. L’Olympique no és un Segona B com l’Alcorcón, l’equip que el va eliminar de la Copa del Rei, però el fracàs i el ridícul és molt semblant. El president Florentino Pérez ha fet una inversió obscena en jugadors amb la idea clara d’arribar a la final de la Lliga de Campions i guanyar-la al Bernabéu. No ho podrà fer. Li queda la Lliga espanyola, és clar, però aquesta eliminació és tan forta, els farà tan mal anímicament i provocarà un terrabastall tan enorme, que els beneficis de la remuntada de dissabte contra el Sevilla, em fa l’efecte, que han quedat anul•lats. Ja es veurà. No cal avançar-se als esdeveniments ni fer d’endeví i menys de bruixot. Alegrar-se de les desgràcies dels altres, encara que siguin les esportives del Reial Madrid, no m’ha agradat mai. Però, en aquest cas, em satisfà que la política de talonari i prepotent de Pérez hagi fracassat una altra vegada i suposo que a força llocs tindran la mateixa sensació. També, perquè aquest fracàs posa més en relleu el valor dels sis títols obtinguts pel Barça la temporada passada. I perquè l’arrogància i la prepotència amb què des de Madrid parlen dels blaugranes, almenys durant unes hores, suposo que per vergonya la deixaran al calaix. La Champions tornarà al Bernabéu el 26 de maig, però el Reial Madrid no hi serà. De moment, és l’única cosa que hi ha ara per ara de segura.

Bruixots o endevins

Ara que el Reia Madrid ha atrapat el FC Barcelona al capdamunt de la classificació de la Lliga espanyola i en va líder per la major diferència de gols a favor i en contra, en el barcelonisme han començat a sovintejar els pronunciaments extrems. Bé, de fet, es fan sentir sobretot els més optimistes que amb el president Joan Laporta al davant de tots ells afirmen amb rotunditat que el Barça guanyarà la Lliga. No ho expressen com un acte de fe o un desig sinó que n’hi ha que ho argumenten amb tota mena de consideracions i anàlisis saberuts i que així, sobre el paper, resulten tan infal•libles que et vénen ganes de sortir guarnit de blaugrana i fer cap a Canaletes a celebrar el títol. N’hi ha que diuen que és per exorcitzar el pessimisme culer i donar confiança a l’entorn, encara que moltes veus dient que el Barça no guanyarà la Lliga, la veritat, és que no se n’han sentit. Tant se val. En el fons, són com les profecies del mag Fèlix, encara que almenys ell per fer els seus pronòstics fa anar d’aquí cap allà un pèndol que se suposa que té connexions amb el futur. Siguin bruixots o bé siguin endevins, tot plegat em fa força gràcia. Suposo que aquesta febre per a convèncer’s que el Barça guanyarà la Lliga serveix per a fer-se passar el cangueli que els ha entrat veient com en tres jornades s’han esfumat els cinc punts que els blaugranes duien als merengues. Jo no sé què passarà i, certament, ningú ho pot saber. I jugar a si l’encerto l’endevino no m’ha agradat mai massa. Barça i Madrid porten una trajectòria impecable. Els blaugranes han aconseguit millorar els registres de la temporada passada, malgrat no arribar a l’excel•lència del joc que van fer. No n’han tingut prou perquè el Madrid, potser sense jugar ni tan bé ni d’una manera tan conjuntada, ha sabut treure bon rendiment de les seves individualitats i ha corregit la distància que li havia tret el Barça. A mi em sembla que el Madrid té un cert avantatge pel fet de jugar el partit més decisiu que queda a casa i no tenir cap desplaçament complicat. El Barça té un calendari més fumut, perquè després del Bernabéu encara li quedarà anar al Sánchez Pizjuan. Però, vés a saber. Encara n’hem de veure de moltes menes. Ara: el que em sembla fonamental és que l’equip blaugrana necessita recuperar el punt d’ordre que tenia fa uns mesos i deixar-se de romanços tàctics, i recuperar els tres o quatre jugadors que ara mateix són a la lluna de València. Per això, em semblaria més intel•ligent i profitós deixar-se estar de proclames patriotes blaugranes, deixar de dir que guanyarem la Lliga i arromangar-se i anar per feina que vol dir deixar de muntar debats absurds i estèrils sobre l’Ibrahimovic i l’Henry, posem per cas, perquè fins a final de temporada l’equip els necessitarà a tots dos i en plenitud de facultats físiques i anímiques.

Quan la natura ens acaba la paciència

La reflexió d’avui no serà gaire original, s’assemblarà a la de la darrera nevada de fa unes quantes setmanes tot just, però és que ni la proximitat d’aquella maltempsada no ha impedit que hi haguessin col·lapses i situacions que costen d’entendre i haver de sentir queixes i lamentacions en contra dels serveis públics que em mouen a concloure, una vegada més, que no n’aprenem ni en volem aprendre. Si aquesta vegada alguna crítica no es pot fer als serveis meteorològics és que no avisessin ni ho fessin amb prou intensitat de la nevada que ens havia de caure a sobre. Durant tot el cap de setmana, qui ho ha volgut sentir i entendre, podia saber que nevaria d’una manera excepcional a tot el país, que la tempesta avançaria de sud a nord, des de darrera hora de diumenge a la tarda – vespre i fins a la tarda de dilluns i que a la Catalunya central els gruixos podrien arribar fins al metre de neu. L’han encertada amb puntualitat i precisió. Personalment, amb aquestes condicions, vaig tenir ben clar que si es complien dilluns ens el passaríem a casa perquè seria impossible i un risc innecessari anar enlloc i que, a més, tant se val perquè el més probable fóra que tot quedés mig paralitzat i que havíem de confiar que el llum no se n’anés perquè si hi havia una avaria, probable perquè la neu s’aniria acumulant damunt dels cables i un o altre, amb el pes i el vent podia trencar-se, feina tindrien els operaris per arribar al lloc del desperfecte. Havíem de carregar-nos de paciència, quin remei. I que encara avui n’hauríem de tenir perquè després de la neu ve la glaçada que segons com i per a què encara és pitjor i netejar els camins i carreteres és lent i costós i si el vent té ganes de fer la guitza, la feina s’ha de fer i refer constantment. El meu cas és excepcional, però en general tornar a la normalitat prendrà un cert temps. Doncs bé, totes aquestes conseqüències i calamitats que són de tan sentit comú, almenys a mi m’ho sembla, i que en general s’han seguit de manera resignada i fins i tot lúdica, encara ha provocat alguns efectes i reaccions ben estranyes. Ara que, en part, ja es veia a venir perquè ahir al matí sentia en algunes ràdios tertulians que afirmaven que se n’estava fent un gra massa i que era impensable que un país normal “quatre volves” de neu el paralitzessin. Hores després, com era previst i anunciat, aquelles quatre volves es van convertir en uns quants centímetres al terra i Barcelona i les rodalies van quedar impracticables i milers de persones que havien sortit confiades a treballar al matí, perquè tot plegat només eren “quatre volves” de no res, van quedar atrapades a les carreteres i trens. Probablement, era inevitable. Perquè la solució era enviar tothom cap a casa, com van fer les universitats i les escoles, i les empreses s’hi resisteixen es clar. Però no deixo de constatar les dificultats que tenim per a acceptar i adaptar-nos a les restriccions que ens imposa la naturalesa, per més excepcionals que siguin les situacions que ens esdevenen. Vivim tan apressats i ens hem acostumat a tenir-ho tot de seguida i ben a mà que ja no sabem prendre’ns la vida amb paciència i tal com ens ve.

Cal Biel

Cal Torra (dreta) i Cal Pau

Girifràs

La teoria del Villarat ha triomfat. De veritat?

En el món del futbol, la memòria és molt curta. De fet, la memòria és molt curta en general, i és interessada, doncs sempre recordem el que més ens afalaga i ens oblidem de tot el que ens fa nosa i incomoda. És clar, si no fos per la consciència! Però, tant se val d’un mal de cap, el que ara vull dir és que en el món del futbol la memòria és molt curta i oportunista. Ho esmento perquè des d’ahir i aquest matí sento i llegeixo opinions que vénen a dir que la campanya del Villarat ha triomfat. Anem a veure. Dissabte, després del partit contra l’Almeria, el tècnic blaugrana Josep Guardiola va afirmar que la teoria del Villarat ja s’ha instal•lat a la Lliga espanyola. La resposta val per a explicar les dues expulsions que havia tingut l’equip, de l’entrenador mateix i d’Ibrahimovic, les dues ben injustes, i els crits de l’afició andalusa en contra de les decisions de l’àrbitre quan els semblava que els perjudicava, com en la falta prèvia al primer gol blaugrana. Els crits de “Villarato!, Villarato!” serien la versió blaugrana de l’històric “Así, así, gana el Madrid!” Certament, em penso que és la primera vegada que una afició rival crida “Villarato, Villarato” i això abona la teoria que el Villarat ja s’ha instal•lat a la Lliga espanyola. Caldrà veure si es consolida, però des d’aquest punt de vista és indiscutible que ha triomfat i, gairebé, és profecia. Ara, en general, trobo que és un punt exagerat si el que es pretén és explicar els resultats. Primer, perquè la teoria del Villarat fa molts anys que dura i ha conegut episodis i formulacions diverses i la intensitat de la campanya muntada per la premsa de Madrid i del Reial Madrid –amb el diari As com a abanderat– sempre ha variat en funció de si valia la pena mantenir-la o no; la teoria del Villarat diu que el president del FC Barcelona, Joan Laporta, va desoir la recomanació de la LFP i va votar a favor de la reelecció d’Ángel María Villar a la presidència de la Federació Espanyola de Futbol a canvi d’arbitratges benèvols. I, segon, perquè durant tots aquests anys que fa que dura la broma, el Barça ha guanyat i ha perdut i sempre ho ha fet per mèrits o demèrits propis. Vull dir que pensar-se que una campanya de premsa pot explicar uns resultats o uns altres és desmesurat. La premsa, com tots els altres actors i factors que hi ha al voltant del futbol tenen la seva part d’influència, indubtablement, però la incidència en el resultat és molt limitada. Juguen els futbolistes i els marcadors s’expliquen en funció del seu comportament. A Ibrahimovic el van expulsar perquè ja té història acumulada i feia estona que anava calent; ho van veure Guardiola i Vilanova, que s’estaven pensant canviar-lo, ho van veure els defenses i ho devia veure l’àrbitre el qual, observant un jugador andalús per terra i les protestes dels almeriencs, es va imaginar una agressió i el va expulsar. I a Guardiola el van expulsar perquè encara que no digués res fora de to es va passar de llest utilitzant el micròfon del linier per dir-li a l’àrbitre que ho estava xiulant tot al revés. I, vull dir, que si el Reial Madrid ha enxampat el FC Barcelona i li ha pres el lideratge és perquè du una trajectòria excepcional, de rècord com la dels blaugranes, i dissabte van remuntar un partit que tenien molt costa amunt tot just començar la segona part. El Madrid ha fet una inversió descomunal i, malgrat alguns dubtes inicials, porta una trajectòria molt bona i ha retallat les distàncies que havia obtingut el Barça. Només cal fixar-se que el tercer classificat a la Lliga és a 16 punts! Aquesta Lliga es decidirà al Santiago Bernabéu, com la de la temporada passada, i en els tres o, a tot estirar, quatre partits més d’una complicació relativa per a tots dos. De mica en mica, la lliga de futbol li està passant el mateix que a la d’handbol, que per més partits que hi hagi, el títol es ventila en tres o quatre. El Villarat és una campanya tipus Guadiana, que apareix i desapareix en funció de les necessitats de vendre diaris i mantenir la tensió emocional del madridisme, perquè no es deixi anar i segueixi consumint informació i productes variats, i que, com fa un any, pot acabar-se de cop si el Barça guanya a Madrid.

Colgats per la neu (un altre cop)

Neva des d’ahir al vespre. S’hi va posar cap a quarts de vuit, més o menys, i ha estat nevant tota la nit i continua fent-ho. El cel està tot tapat, molt gris, i la visibilitat ja és molt reduïda. No neva molt copiosament, però ho fa ininterrompudament i ara ja hi ha acumulats més de trenta centímetres en alguns punts, a les teulades, a les baranes, als fanals –i al munt de llenya que ens hauria d’escalfar! Fins fa una estona, no feia gens de vent. Ara sí que en fa i això farà que es facin congestes i que pensar en moure’s de casa o que la feina de les pales servirà per a res sigui una quimera i una imprudència que com totes les imprudències bé farem d’estalviar-nos. Avui, ens el passarem tancats a casa i ja està. Què hi vols fer! És la cinquena nevada d’aquest hivern, si no m’he descomptat, i la tercera que ens deixa aïllats. Des que m’estic a la Guàrdia Pilosa, no recordo un hivern tan fred i nevat com aquest, ni una nevada tan a prop de la primavera. Però m’estaré molt d’esmentar el canvi climàtic perquè es veu que l’any 1944 també hi va haver una nevada fora d’hores, a començaments de març, també. De tant en tant, toca.

Un empat que no tocava

El FC Barcelona ha empatat al camp de l’Almeria 2 a 2, tots dos gols els ha fet Messi i han servit per neutralitzar les dues vegades que els andalusos s’han avançat en el marcador. Objectivament, no és un bon resultat. És una ensopegada que l’equip blaugrana no es pot permetre en una temporada com aquesta en què el Reial Madrid l’ha anat estalonant jornada rere jornada fins que l’ha atrapat. Per al FC Barcelona un empat a Almeria sempre havia de ser una relliscada, fes el que fes el Reial Madrid (ha guanyat 3 a 2 al Sevilla, remuntant al minut 92 un 0 a 2 tot just començar la segona part, i s’ha posat líder amb els mateixos punts que el FC Barcelona). Eren tres punts que no es podien deixar de sumar. Ara: els partits s’han d’analitzar en funció del joc i les incidències que hi succeeixen. I, tenint en compte com ha anat el partit, els barcelonistes poden estar ben satisfets amb el comportament dels seus jugadors. A la mitja hora, han expulsat l’entrenador Josep Guardiola, als dotze minuts de la segona part, Puyol s’ha fet el 2 a 1 i tres minuts després han expulsat Ibrahimovic. I amb tot, els blaugranes han aconseguit empatar i podien haver guanyat perfectament perquè malgrat tenir un jugador menys han creat prou ocasions com per haver marcat un tercer gol, almenys. Però, l’empat a Almeria, tal com va aquest campionat, és una relliscada que encara que no sigui del tot decisiva és, indiscutiblement, molt inoportuna. Per a mi, la jugada clau ha estat l’ 1 a 0, en el primer córner que han llançat els andalusos, i després el 2 a 1, perquè ha afavorit la tàctica prevista pel tècnic basc de l’Almeria. No ho sabrem mai, oi, però com que d’aquests partits ja n’hem vist un munt, posar-se per davant i obligar el rival a avançar les línies és bastant fonamental i no ho hauria de ser tant. De tota manera, hi ha d’altres senyals que són potser més significatius i més clarificadors. Aquesta temporada, per comparació amb l’anterior, l’equip va molt curt de recursos, hi ha massa futbolistes que haurien de ser clau que estan desconnectats, Guardiola confia en només tretze o catorze jugadors (només ha fet un canvi, Sergio per Touré, mentre que Lillo ha esgotat els tres de què disposa) i, a més, en els darrers partits també s’observen alguns dubtes d’ordre tàctic que resulten tan inesperats com l’empat a Almeria.

Aguirre o la còlera taurina

Ja es veia a venir que aquest debat per a la prohibició de les corrides de toros a Catalunya s’acabaria emmerdant de mala manera, vull dir que acabaria embolicat amb la bandera espanyola malgrat els intents de centrar-lo en l’aspecte ètic. Els governs autonòmics del Partit Popular de Madrid i València han agafat el toro per les banyes, el capot i la muleta –en el cas de la presidenta Esperanza Aguirre no és cap metàfora– i volen protegir per decret la festa nacional espanyola. A mi em sembla molt bé, és a dir, m’és absolutament igual què facin els governs de Madrid i València amb els seus toros i les seves festes; si els madrilenys i els valencians hi tenen res a dir, ja ho diran. En canvi, trobo inacceptable i d’una barra colossal que l’anunci, en el cas d’Aguirre, porti com a afegitó la denúncia d’una suposada “falta de llibertats” a Catalunya. La paradoxa és clara: la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid pretén protegir per decret les corrides de toros mentre que a Catalunya la prohibició s’està debatent en una comissió del Parlament donant veu als partidaris i contraris de la prohibició i com a conseqüència d’una Iniciativa legislativa Popular (ILP) que ha recollit més de 180.000 firmes ciutadanes. Però, tant se val perquè ja es veu que del que es tracta és de seguir atiant la catalanofòbia, i la qüestió dels toros és un terreny abonat. Quan el Parlament va aprovar el 18 de desembre iniciar els tràmits de la ILP ja en vaig parlar. L’argument de l’espanyolitat de les corrides de toros no hi havia de tenir res a veure, encara que, de fet, és una excusa que fan servir més els partidaris de mantenir-les que no pas els prohibicionistes. El més positiu fóra que les corrides de toros decaiguessin per falta d’espectadors i s’extingissin soletes. Ara: si hi ha 180.000 persones que es mobilitzen per forçar el debat, endavant. Jo també trobo que són una salvatjada intolerable i penso que abolir-les és un pas més cap a la humanització dels humans. L’apel•lació al fet cultural no fa res més que subratllar els passos que encara queden per fer.

Qui ha creat Laporta2010? ( i II)

Per a entendre el fenomen Joan Laporta cal situar-se a les eleccions del 2003 i observar com just després de la seva victòria i amb una velocitat inusitada es va generar al seu voltant una aura de polític a la reserva capaç de liderar una opció sobiranista amb garanties. El context era propici perquè la seva victòria va ser un símptoma més del desvetllament catalanista que en aquells mesos hi havia hagut, amb l’arribada de Jordi Porta a Òmnium Cultural i l’auge de l’ERC de Carod Rovira. Després, el Barça, els èxits esportius i, en general, la situació excel•lent del club, li ha donat la projecció mediàtica que requeria. Ell ha pogut beneficiar-se’n i no se n’ha estat, certament. Encara ara ho fa i ho farà fins al darrer dia i després i tot, perquè és el seu gran actiu i el seu aval públic. Però hi ha hagut moltes persones que l’han anat empenyent tots aquests anys, des d’intel•lectuals a periodistes, passant pels polítics que en aquells primers anys buscaven amb avidesa i sense rubor fotografiar-se al seu costat. Ara les coses li han canviat. Els polítics ja no li fan costat. En primer lloc, perquè el veuen com una amenaça, esclar. I, després, perquè durant aquest temps Laporta ha comès errors que han perjudicat la seva imatge. Aquella aura que tenia els primers dies ja no la té. També el desvetllament catalanista en què s’havia inserit s’ha mig desinflat. I les consultes per a la independència de Catalunya no han acabat de donar prou força i alçada a l’onada que l’havia d’impulsar. Ara: no tinc cap dubte que, si finalment fa el pas, Laporta centrarà el debat polític durant la campanya, i feina tindran els mitjans públics i la comissió electoral per a complir amb les quotes imposades als partits. Ja en sentirem a parlar, ja. Abans, Laporta té davant seu una decisió difícil. Fa de mal dir, esclar, però em fa l’efecte que per a ell, per a les seves aspiracions polítiques, vull dir, el més positiu hagués estat acabar el mandat l’any 2011 com hauria d’haver succeït, i situar-se amb tres anys de marge; no hauria hagut de barrejar d’una manera tan flagrant i criticable el Barça i els seus propòsits polítics, i els resultats de les eleccions de la tardor que ve haurien aclarit algunes incògnites sobre les capacitats de lideratge i triomf dels candidats actuals a CiU i ERC, els dos partits damunt dels quals gravita. El calendari se li ha tirat a sobre i ha de prendre una decisió. Renunciar a fer el salt causarà decepció entre aquells sectors que l’esperen en candeletes i perdrà un altaveu que li és necessari per a mantenir-se en primera línia. Però fer el pas sense una plataforma prou sòlida i sense temps per a consolidar-se com a una opció vàlida el pot abocar a un fracàs qui sap si definitiu. Imagino que és exactament això el que està calibrant Laporta, per bé que em penso que la decisió dependrà més de la seva intuïció que no pas de la reflexió i l’anàlisi.

Qui ha creat Laporta2010? (I)

Em fa l’efecte que Joan Laporta es troba avui atrapat en el personatge i les expectatives que s’han creat al seu voltant i que ell ha covat amb delectança. Dilluns va presentar el lloc web Laporta2010.cat com a plataforma per al seu llançament a la política. L’èxit, si l’èxit es pot mesurar a partir del nombre de visites i d’atenció mediàtica merescuda, és indiscutible. Ningú se n’ha de sorprendre, ni se’n pot sorprendre. Joan Laporta ha tingut sempre present el seu salt a la política per a esdevenir president de la Generalitat i amb la independència de Catalunya com a programa. Des del primer dia. Per tant, encara que alguns ho han fet, no s’ha de buscar cap moment ni cap fet concret més enllà de la seva victòria a les eleccions del 2003 a la presidència del FC Barcelona. Alguns l’han volgut trobar en la seva sonora presència a la manifestació independentista de l’Onze de Setembre passat, però s’equivoquen. Va ser un pas endavant inequívoc, certament, però és un moviment que s’ha de situar en el calendari personal, entrava en el seu darrer any de mandat, i electoral català, a un any vista de les eleccions al Parlament de Catalunya. La vocació pública de Laporta és antiga i ha girat sempre a l’entorn de Catalunya i del Barça. Els seus antecedents els trobem en el PI d’Àngel Colom i Pilar Rahola i en les candidatures d’Àngel Fernández i Lluís Bassat. Laporta no ha enganyat ni en les conviccions ni en els propòsits; no se n’ha amagat mai i ho ha proclamat a tothora, de manera que qui ha volgut ha tingut temps de veure’l a venir. Ara: si dic que em fa l’efecte que avui es veu atrapat en el personatge i les expectatives que s’han creat al seu voltant, i que ell ha covat amb delectança, repeteixo, deixant fer a tots els heralds que l’han anunciat com al líder que durà el país a majors cotes de llibertat, és perquè raonablement no sembla aquest el moment més idoni per a les seves aspiracions ni per a complir amb les expectatives que genera en aquells àmbits que tant l’engresquen.

Tancar
Enviar E-mail