Penedesfera

Coincidint amb l’aprovació del Reglament, per part del Consell del Govern de la Generalitat, que permetrà la dignificació de la fossa comuna del cementiri de Lleida, avui al matí he estat entrevistat des del cementiri mateix de Capellades per Francesc Besses, de TV3, a propòsit de la lluita personal que des de fa dos anys duc a terme per treure el cos del meu avi (que va estar primer a la fossa de Lleida) del funest Valle de los Caídos.

Doncs bé. En el Telenotícies Migdia d’avui mateix s’ha passat una part de l’entrevista que podeu veure si copieu aquesta pàgina web i hi entreu :  http://www.3cat24.cat/video/3072090

…

Per les raons que molts i moltes coneixeu, l’atzar més fosc em va portar fa un parell d’anys a recercar el pas del meu avi per la Fossa Comuna de Lleida. Doncs bé, a banda del trist periple pel qual va passar el pare de la meva mare (mort a l’Hospital Militar de la capital del Segrià el març de 1939 com a conseqüència d’una epidèmia de tifus provocada per les nefastes condicions que l’exèrcit de Franco tenia als presoners republicans dins la Seu Vella i enterrat a la fossa comuna de la població sense cap possibilitat de ser traslladat al cementeri de Capellades, el poble d’origen -tal com va reclamar la meva àvia-) el primer que em causà dificultat fou identificar la fossa dels republicans dins aquell gran cementiri. Ja que només en vam poder deduir la zona (Departament de sant Josep), no gaire lluny del mastodòntic mausoleu aixecat en honor i memòria de les víctimes franquistes (los Heroes y Mártires de la Cruzada).

I, com sabeu, la cosa encara va més enllà. Com que els familiars de les víctimes dels nacionals a finals dels 50 es van negar a permetre que els seus avantpassats enterrats en aquell gran mausoleu visible a quilòmetres de distància fossin traslladats cap al Valle de los Caídos (es van manifestar públicament i tot i van elaborar un manifest contra el Governador Civil), al final algú del Régimen va tenir la macrabre idea de buidar la fossa dels republicans sense dir-ne mai res a les famílies. I és per això que des de l’abril de 2008 m’he embrancat en una causa individual per treure el cos del meu avi del costat del seu botxí, allí a Cuelgamuros, la qual cosa molt darrerament m’ha portat en més d’una ocasió a Madrid amb resultats que encara no es poden fer públics.

I ara es dignifica la fossa de Lleida i es posarà com a mínim fi a un greuge històric amb els perdedors de l’absurda guerra civil que va conduir a la destrucció a tantíssims ordres establerts. Al meu entendre és un acte de restabliment de la memòria històrica que es fa tard, massa tard, però esperem que no malament. El temps, com sempre, dirà.

Si continueu llegint trobareu més informació al respecte…

Un dia de primavera vaig rebre l’encàrrec de l’Ajuntament de Capellades de fer un escrit per al programa de la Festa Major de Capellades d’enguany, i ja em vaig alegrar. Diuen que ningú no és profeta a la seva terra i el cert és que fins a aquest any no m’ho havien demanat mai. El vaig fer a consciència, el vaig entregar en el termini establert i vaig creuar els dits perquè agradés.

Quan encara no havia sortit publicat vaig rebre un correu electrònic de l’Anna Maria Sánchez, amiga, exalumna i alcaldessa actual del meu poble en què em feia una proposta d’aquelles que, una vegada rebuda, t’obliguen a posar-te de perfil. Em va demanar, en nom de la comissió de la Festa Major 2010, que fes el pregó. I, tot i que això sí que eren paraules majors -com la Festa!- m’ho vaig rumiar un parell de dies i no li vaig dir que no. Perquè m’estimo aquest tros de terra catalana que m’ha vist estirar braços i cames!

No obstant això sabia que em posava en un embolic dels grossos. Perquè jo no constitueixo cap entitat capelladina nombrosa com les que han realitzat el pregó en ocasions anteriors. Perquè el meu més directe antecessor havia estat l’insigne i famós arqueòleg Eudald Carbonell i perquè convertir-se de manera tan alegre en el punt de mira de centenars de persones no sempre acaba bé.

Però ja m’havia compromès, i aprofitant els dies frescos viscuts al Pirineu amb la Magda i el nostre fill Bernat, vaig posar fil a l’agulla… pluges d’idees, trucades, recerca, compromisos, nervis, dubtes, reescriptures de textos, retocs, retalls, pressions de persones que em deien que sobretot no m’allargués, cafès al Bar Aloy amb el Xavi Cassanyes -un dels meus millors amics-, temors per si plourà a bots i a barrals just a l’hora assignada. I el dia es va anar acostant i vaig començar a mobilitzar persones.

Finalment el dia 14 a la set de la tarda, la plaça es va omplir de gom a gom. Gent dreta, gent asseguda… tots expectants de com se’n sortiria el Pinyol i… vaig iniciar el pregó entonant expressament pèssimament (no en sé més!) una cançó de Lluís Llach i a partir d’aquesta intromissió lamentable en el terreny musical i amb ajuda de l’escenografia que vaig posar a punt dalt l’escenari, vaig realitzar tot el pregó tal com tenia previst. I després, i encara avui, no he parat de cobrar en espècies per la meva participació en la Festa Gran de Capellades. No en diners sinó en felicitacions, en agraïments, en confessions d’alegria per part de persones emocionades que em van aturant pel carrer i que m’asseguren que el pregó d’enguany ha estat el millor de la Festa (això és exagerar, és clar) perquè el millor de la Festa són ells i elles i la seva sinceritat i emoció.

Si continueu llegint l’article trobareu sencer el text del pregó. Abans vull agrair a la meva mare -Laura Colom-, al Jaume Bernadet, a la Paquita Munné, a la Marisa Soler i al Ramon Illa per totes les informacions facilitades, al Josep Maria de Fotografia Roig per la seva col·laboració durant el pregó (vam repetir la mateixa foto de 1915! gràcies a ell i aviat la veureu al blog), als meus sogres Josep Bartrolí i Montserrat Ulldemolins per tots els objectes facilitats del passat -com ara quatre titelles fets pel pare de la Magda fa uns quants anys- , a l’Antoni Pons per la seva estreta col·laboració en muntar l’escenari, portar la placa de la plaça de 1915 i regalar-me una bona colla de consells, al Cels Llorens per la ràdio i el telèfon antics que em va cedir, al Museu Molí Paperer per la forma que em deixaren, a la Coral Noves Veus pel faristol cedit, a l’Anna Illa i amigues per repartir entre els presents les còpies de la foto antiga de la plaça abans del pregó, a l’Ajuntament de Capellades a través del Pep Vallès per la col·laboració mantinguda i sobretot al compositor Xavi Cassanyes per donar la millor cobertura musical a les meves paraules i la millor cobertura anímica al meu estat d’inquietud abans de saltar a l’escenari.

Gràcies a tots per les contínues mostres d’afecte rebudes a peu de carrer.

I ara sí. No és curt, però aquí teniu el text del pregó de la Festa Major de Capellades 2010.

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE CAPELLADES 2010, per Joan Pinyol

Molt bona tarda, a tots i a totes!

Per
a mi és un autèntic honor i a la vegada un repte de l’alçada de la
façana que tinc al darrera que la comissió de la festa major m’hagi
proposat de fer el pregó. Ho dic sobretot pels que m’han precedit aquí
dalt, l’últim, de la categoria de l’arqueòleg Eudald Carbonell. Si està
per aquí i si finalment no compleixo les expectatives creades, espero
que no acabi inspirant-li una teoria negativa sobre l’evolució humana.

(Cassanyes) Música de la cançó de Llach…

“El
meu poble és tan petit que des de dalt del campanar sempre es pot
veure… quantes croquetes fregeix el meu veí!”. Sí, ja sé que el Lluís
Llach ho cantava d’una altra manera, però jo us parlaré del nostre
poble, que també té llac. I no patiu, que ja no cantaré més…

Capellades
té un terme petit, amb només 2,9 km2, segons com es miri tan poqueta
cosa que els que hi vivim, una mica més i ho fem abraçats els uns amb
els altres… Només cal veure com està aquesta plaça un dissabte a la
tarda…
 
Aquesta plaça sí, que és un termòmetre perfecte de la
temperatura capelladina. Escenari d’alegries –com la que vivim ara- i
també de plors, segons com repiquen les campanes d’aquí al damunt. –Ja
que hi som, gràcies avi Tonet Illa i Joan Campoy per fer possible en el
seu dia que no enderroquessin aquest vell campanar!-. Una plaça on des
de temps immemorials hi hem vingut a fer safareig en tots els sentits
possibles. (aviat, fins i tot hi llegirem al damunt). Bernat, fill ¿Has
vist, que sobre la nova biblioteca han posat la inicial del teu nom?
Quin detall, eh, digues… gràcies!, gràcies!…

Un poble habitat
des del Paleolític mitjà (sí, sí, som una mica primitius nosaltres!)…que
cada dia rep el sol des del cantó de Vallbona, des d’on ens va començar
a arribar el tren el 1892 i que encara hem d’anar a buscar en Tino
perquè tenim l’estació també al terme de Vallbona. El nostre és tan
petit que no hi cabia…

Un poble que des de sempre ha anat sobre
rodes, les dels molins paperers, que han deixat ben marcades unes
filigranes de recs d’aigua, bitllots i finestres de mirador damunt la
nostra realitat. Una herència que ens explica com a població i que hem
de saber preservar. En cada molí paperer que s’abandona i acaba caient a
trossos, se’ns en va per sempre una part singular del nostre passat.
Sigui qui sigui qui en tingui la responsabilitat, si us plau, que en
prengui bona nota, que no ens podem permetre que desapareguin tan
tristament!…

continua llegint el text del pregó!…

Demà dimarts 17 d’agost, a un quart de nou del vespre (20.15 h.) i a través del Canal Taronja Anoia, s’emetrà l’entrevista que en el seu dia em va fer el Quique Santano, dins el seu programa “EL MÖN DE L’IGNORANT”.

Es tracta d’un original programa televisiu en què els diversos convidats al sofà hem de resituar en el món a l’entrevistador, que ha estat fora de joc durant molts anys. D’aquesta manera tenim l’oportunitat d’explicar-nos i de parlar del nostre món particular a través d’una sèrie de converses disteses.

EL Món de l’Ignorant, que fan realitat tant l’anoienc Quique Santano com la catalanoportenya Cecília Segado, es va estrenar en el Canal fa una setmana amb  l’entrevista al psicòleg i sexòleg  Eric Junyent.

I aquesta setmana arriba el meu torn. Sobretot el moment de recuperar les imatges d’una experiència realment singular. Durant la conversa m’ho vaig passar d’allò més pipa. Se’m va concedir l’impagable honor de parlar sobre els ets i els uts de compartir la passió per la paraula escrita i sobre l’engany acceptat que suposa la literatura, i de retruc vam parlar de la vida com si el Quique i jo, que som cunyats d’amistats conjuntes bellíssimes, acabéssim de néixer dos minuts abans (els necessaris per vestir-nos i només en el seu cas, pentinar-se…). De debò que vam passar una estona molt divertida… Mireu el programa i ja em direu…

A més, a part de demà dimarts 17 i fins l’altra setmana, el programa s’anirà reemetent a través del Canal Taronja Anoia de la TDT.

M’encantaria que ho féssiu un cop d’ull…

CARTA PUBLICADA PER “EL PERIODICO”, 15 D’AGOST DE 2010.

Altres vegades he deixat anar que la televisió resulta molt educativa perquè t’ensenya que no l’has d’engegar. I també he comentat amb més d’una persona que és una llàstima que a les poques vegades en què els membres d’una família coincideixen al voltant d’una taula per dinar o sopar, sigui un convidat electrònic el que els robi l’atenció i la paraula.

Però avui encara tinc un motiu més. He sortit a la terrassa de casa, he mirat les cases de la muntanyeta del davant i al 90 % de les llars s’intuïa una televisió encesa i uns quants sofàs plens de persones rebent el mateix discurs monopolitzador, centralista i unitari, d’una TV3 que no mira gaire més enllà del que passa a la gran Barcelona o d’unes cadenes televisives espanyoles que no hi ha manera que entenguin la nostra singularitat nacional.

He observat les cases i m’ha entristit pensar que totes les persones atrapades a la teranyina de les cadenes de televisió, s’estaven perdent la meravellosa fresca del carrer d’una estel·lada nit d’agost…

De la Festa Major de Capellades, que tindrà lloc del divendres 13 fins al dilluns 16 d’agost. Per poc que pugui hi seré i m’encantaria que tu també vinguessis. Seria tot un honor per mi, pel meu poble d’origen i per una Festa Major amb moltíssims anys d’experiència i de vivències al darrera.

A continuació trobaràs tots els actes previstos. Però ho repeteixo. No penso perdre’m el pregó que tindrà lloc dissabte 14, a les 7 de la tarda a la plaça Verdaguer, de Missa, Major o com vulguis anomenar-la…

Entre les iniciatives per commemorar l’Any Maragall (2010-2011), n’hi ha una que, si més no, crida l’atenció.

Tal com fa públic des de la seva web la ILC demana a tothom que se sumi a engrossir la col·lecció de “llocs maragallians”. Entreu aquí  http://www.joanmaragall.cat/ca/llocs-maragallians i ho trobareu.

Si a la vostra població, hi ha un monument, placa o altra senyalització
relacionada amb el poeta, o bé coneixeu un carrer, una plaça o un centre que
porti el seu nom, només heu de fer-ho saber a la ILC a través del formulari que trobareu en aquell web. I aleshores podreu enviar la imatge i
participareu directament en la iniciativa.

Si cliqueu aquí http://www.joanmaragall.cat/ca/llocs-maragallians/galeria-d-39-imatges trobareu la galeria d’imatges que s’han rebut fins al moment, entre les quals hi ha la que els vaig enviar des de Capellades.

Però hi falta la vostra!

Per segon any consecutiu he passat alguns caps de setmana d’hivern a Menorca. Fa un any hi vaig anar a impartir un taller literari de microcontes de 18 hores i enguany ha estat el torn d’un taller de contes del mateix temps de manera que el 20 de febrer i el 6 i el 20 de març vaig tornar a desplaçar-me a l’illa menuda (en concret a Es Mercadal) per explicar les tècniques de la narrativa breu a vora una vintena de persones interessades.

El Taller, inclòs dins les IX Jornades Literàries que organitza el Consell Insular de Menorca, l’Obra Social Sa Nostra Caixa Balears i el Diari Menorca s’anomena TU QUE POTS VÉS AMB CONTE! i una vegada més em va permetre gaudir de la literatura com un nen petit amb lletres noves! Ja m’enteneu!

El que suposo que us sobta és que us expliqui ara aquesta experiència com a tallerista literari transmediterrani cinc mesos després. L’explicació és molt senzilla.

Les Jornades Literàries estan encaminades a la promoció del conreu literari entre els menorquins i menorquines de cara al Premi de Narració Curta Illa de Menorca que es convoca a l’illa una vegada a l’any i resulta que, una vegada fallat el premi d’enguany, tant la guanyadora -Llúcia Palliser- com la segona classificada del premi -Zulema Bagur- són dues alumnes fidels dels meus tallers literaris.

Pel premi que han obtingut, per l’apreci que els tinc, per l’amistat que ens unirà sempre i perquè em fa molta il·lusió comprovar que les classes del taller impartides han donat els millors fruits, no em puc estar de manifestar la meva incondicional alegria, un inamagable orgull i molta satisfacció.

Felicitats a totes dues i també als que veuran publicats els seus relats com a finalistes en el llibre que es prepara per a l’ocasió. I un petó immens, des de la Catalunya Central!

I ara, i si continueu llegint, trobareu l’article que el Diari de Menorca va publicar fa ben poc en què explica els motius pels quals s’han distingit les obres narratives de la Llúcia i de la Zulema…