Penedesfera

La frase que titula aquest post és una de les que més sento darrerament i de les que més em revolten. Gent de l’entorn de dretes, però també d’entorn teòricament d’esquerres i de l’espanya plural -si és que existeix, cosa que cada vegada crec que només en píndoles molt petitetes- es dediquen a dir-te aquest avasalladora frase de tal manera que qualsevol idea o cosa que ells consideren intrascedent la  maten amb la fare de marras.
Em cabreja, em revolta. Un dels temes que sempre maten amb la frase, són les consultes. És igual que els hi expliquis que és societat civil treballant, impulsant coses, projectes, implicant-se en polítca, participant, allò que tant agrada d’explicar als tertulians però que quan es fa… Ai si no és la línia que creu adecuada.
Polítiques que no consideren necessàries o debats que poden considerar estèrils, encara que després es preocupin pel nas de Belén Esteban o el vestit de Chacón en no sé quin collons de desfilada amb militars, això ho consideren interessant. El problema és que no els hi agrada el fons del tema. O que molesten al poder… Quines ganes de perdre el temps. Crec que això va lligat també amb aquella frase política de quan no es vol impulsar segons què, per exemple escudant-se amb la crisi… això no preocupa a la gent, la crisi sí -que també, no ho nego-. Em revolta, em posa de mala llet. Clar que puc fer altres coses, clar que puc perdre el temps amb altres coses. Dient tonteries com tu, aquesta seria un bona reposta.  No parlant amb segons qui és una altra manera de no perdre el temps… Fent coses que no li agraden a l’altre… doncs mira, potser també però em ve de gust. Quin és el problema?

“El cabró aquest sí que té assegurada la pensió, però ara hauré d’esperar dos anys més per jubilar-me? Que el fotin a un pou i després…”. Tallo aquí la frase del parroquià del bar del meu poble. Avui, ja podies parlar de Guàrdiola, Messi, Alves i companyia, que res es podia fer. Parlava amb la gent i estava tothom molt emprenyat, molt.
Crec que mai havia vist tanta unanimitat acompanyada de bilis en quantitats desorbitades. Com sempre, he intentat donar alguna explicació, tot i cagar-me en tot quan he sentit la proposta, he buscat raonar-ho, tot i que és realment difícil, per no dir impossible. Però no, aquesta vegada no. Sembla que la proposta de fer que la jubilació sigui als 67 anys no agrada a ningú, no la comprén ningú i no la comparteix ningú. El bar és sempre clarivident. Tu li pots parlar de l’Estatut i et poden dir que se’ls en refot. Pots parlar del TC o de possibles pactes de govern i et deixen anar que tots són iguals… Pots parlar, raonar i explicar i acabar fent que com a mínim es plantegin que potser sí que té importància un d’aquests temes ‘que parleu vosaltres, polítics i periodistes’.
Però amic, la jubilació, el benestar… ‘i segur que serem nosaltres que treballem de sol a sol, ho pagarem els treballadors, com sempre’… Avui no. “prou putejats estàvem…”. Avui “s’han passat molt”, “aquests socialistes han tornat a enganyar-nos… ja no els votaré”, deia en P.
El bar, sempre clarivident, sempre sensat, ha sentenciat. “Els treballadors ho pagarem car, però ells no tornaran a governar, a mi no em tornen a enganyar, puto ZP”, ha sentenciat.
I per una vegada, el meu cap no ha tingut cap argument. No és que no pugui rebatre-ho, no ho puc ni tan sols apaivagar… té tota la raó, en P. Hi estic d’acord, al 100%, aquest cop.

El llibre més conegut de Plató es diu diàlegs. A les classes de filosofia ens explicaven que Sócrates, el mestre de Plató, era un expert en l’art del diàleg. Es dedicava a preguntar com a mètode d’aprenentatge. La pregunta com a sublimació de la intel·ligència, de l’aprenentatge, del coneixement. Davant d’una pregunta es pot contestar bé o malament, però no crec que sigui perillosa un pregunta. Pot tenir molta mala llet, pot ser capciosa, malintencionada o dirigida. Pot ser de moltes maneres, però no crec que sigui perillós. Vosté preguntí. Jo tinc el dret de no contestar. I aquest és potser un dels drets que el govern espanyol no entén quan es parla del referèndum d’Arenys. Es pot preguntar, i es pot respondre. QUe jo sàpiga, es pot dir que no i es pot votar abstenció en la pregunta de si es vol la independència de Catalunya, així com es pot votar sí, que és la gran por. El gran problema. Imagineu que España tingués un grup de ciutadans, que fan una de les aportacions econòmiques més importants, que no en volen formar part?
El problema no és la pregunta, el problema és que no guanyi la resposta ‘dolenta’. No fos cas que el criteri dels catalans no encaixés amb la sacrosanta Constitució!.

El meu despatx, en més d’una ocasió, és un no parar de gent que passa a comentar coses. A xerrar, a donar feina, o a demanar una opinió. En ocasions es converteix en un entrar i sortir de gent, a vegades s’omple de gent i veus com van passant. El comentari més habitual és que sembla el camarot dels Marx. També per les converses, en que en més d’una i dues ocasions ronden el surrealisme.
La sensació els dies en que no es converteix en un continuat entrar i
sortir de gent, però, és que aquell dia passa alguna cosa, que no tot
va bé. És curiós que s’hagi convertit en el lloc de confessions, de
visites, de xerrades… suposo que genera confiança… Caòtic però divertit. Una manera d’escapar però que també ha servit en més d’una ocasió per desbloquejar, dins de la distenció, algun moment en que sembla que tothom ‘està clavat’.

Aquest dissabte vaig fer novament un trajecte que durant 7 anys de la meva vida feia cada dilluns per desfer cada divendres. Carregat amb una bossa que s’omplia amb 5 mitjons, 5 mudes, el xandall de l’escola i roba per tota la setmana. Era un trajecte que es compartia entre el trajecte amb els pares. Un dia un, un altre dia un altre, al principi de tot tos dos i diversos nois que feien el mateix trajecte. Aleshores es feia ple d’innocència, creixent sense adonar-te que tot aniria més ràpid del que després haguéssis volgut però que aleshores es feia llarg i etern. Volies ser gran. Volies fer 8è! La resta es feia amb autocar, on retrobaves aquells amics que eren gairebé germans i que et guardeven aquell lloc al seu costat. Era el trajecte per anar a l’escola. Un trajecte que després t’adones que va marcar la teva educació, no només escola, també sentimental, que segurament som part del que som gràcies a aquells moments, a aquelles amistats. Aquest cop conduia però el meu propi cotxe, tal com sempre havia pensat que faria quan fos gran i enlloc de por, mandra i preocupació per algun examen o alguns deures no acabats la sensació era d’il·lusió i ganes de retrobar.

La mocositat va provocar que novament la neurona quedés encallada i no pogués avançar amb la velocitat necessària. Això va provocar que una vegada més, ell respongués amb un ¿eh? que tenia la gran capacitat per treure de polleguera a l’interlocutor. La calor dels darrers dies i el fet que a la nit la suor se li enganxés amb els llençols el portaven a destapar-se per després no poder mai posar-se com déu mana al llit un cop s’atemperava. D’aquí venia el refredat, segur.
Havia provat totes les alternatives que formaven part del seu cap. Ignorar-lo perquè ja passarà tot sol; automedicar-se, dormir, prendre infusions… Tot, absolutament. Estava ja tant agobiat que es plantejava que si d’aquí un parell de dies no li passava, potser aniria al metge!

-Ostres és el Nokia xxx aquesta mòbil que portes?