Penedesfera

El ple del Parlament d’aquest dimecres ha aprovat per majoria absoluta la llei de Consultes, una llei que aprofitant tota l’amplitud del marc legal vigent, és a dir, la Constitució espanyola i l’Estatut de la Moncloa, permet a la Generalitat convocar referèndums. I sí, tal i com diu López Tena: també el d’independència. Que el Parlament de Catalunya tiri endavant una llei d’aquestes característiques és per estar-ne orgullosos. Quan des de certs sectors s’acusa a les forces independentistes parlamentàries de no existència i de no treballar per l’objectiu de la llibertat i de l’aconsecussió de l’estat propi per a Catalunya, més que entrar en picabaralles que no porten enlloc el que s’ha de fer és mostrar feina feta. I la Llei de Consultes és aquesta feina.

La Llei era un acord establert en el pacte d’Entesa i era una llei clau per Esquerra. Per Esquerra i per el moviment independentista. Repeteixo que cal valorar amb tota la seva transcendència l’aprovació d’aquesta llei perquè tot i no ser la llei que es voldria és la més ambiciosa possible. La llei té aspectes foscos, cert, ja que és necessària l’aprovació del Govern espanyol per poder fer un referèndum però aquí hi ha el punt central. Fins ara la negativa dels governs espanyols per impedir el referèndum era que “la ley lo prohibe”. Ara ja no ho podran dir. Ara hauran de dir “no queremos que votéis”. Amb l’aprovació passem de l’argument legalista a l’argument polític, i per tant, aquí Catalunya té avantatge.

Que el Govern hi votaria a favor era conegut. Que el nacionalisme espanyol –PP i C’s- ho faria en contra també. Però sorprèn negativament la posició de Convergència amb aquesta llei. Artur Mas és qui va pactar l’Estatut, per tant hauria de saber més que ningú les limitacions que aquest té, i per aquesta raó no s’entén com és que ara es vesteixen d’alliberadors patris per una banda titllant la llei de poc ambiciosa, i per l’altra que vagin dient que “ara no toca”. CiU afirma que ara no és el moment perquè queda poc més de sis mesos de legislatura i que ara no cal. Més que la limitació del temps de la legislatura sembla que Convergència li faci “mal” que siguin els d’Esquerra qui tirin endavant certes lleis, que com ha dit la diputada Batalla, són simbòliques. I la Llei de Consultes evidentment és un símbol, un símbol d’un país que vol anar endavant, d’una nació que no es conforma i que vol participar de tu a tu amb els altres països del món. I això es veu que fa mal a CiU.

La llei de consultes és un pas endavant per el país i per tota aquella gent que el vol lliure i a la Unió Europea ocupant una plaça al Consell de Ministres a Brussel·les. I com les muntanyes, per arribar al cim cal anar fent camps base per fer possible l’ascensió per més que se senti la remor d’algú que vagi cridant que “ara no toca”.

Els detractors de les consultes afirmen que en la jornada del 28F s’ha baixat en participació. La veritat és que no es pot estar més equivocat. Com pot baixar la participació si les consultes es feien en pobles diferents? Va tornar a votar l’Arboç? Va tornar a votar Vic? Oi que no? Doncs la participació en cap cas va baixar, va ser diferent o és que en unes eleccions normals si a Vilafranca s’obté un 67% de participació i a El Vendrell un 68% es diu que a Vilafranca la participació ha baixat un punt?

Realment els arguments dels unionistes cada cop són més suats i simples. Normal si es té en compte l’elevat grau de mobilització que la societat ha demostrat en aquestes consultes. Cal no oblidar que a diferència d’Arenys o del 13D, aquest cop no han ajudat a la mobilització ni Fiscals Generals de l’Estat, ni jutges falangistes ni la Falange ni tan sols la caverna mediàtica que es van apuntar amb aquella alegria de la meseta a tirar tot d’improperis en contra de les passades jornades. Aquest cop res d’això ha pogut provocar un efecte crida a les urnes, i per tant, la mobilització ha sigut únicament proactiva. És un gran èxit.
Un altre dels arguments que no es cansen de repetir és que les consultes només interessen als independentistes, la veritat però és que no és exactament així. No és així perquè, tot i que els més interessats a votar són els del Sí, si l’afirmació fos certa no es podria explicar el 18% de No de Cardona, i perquè tot i que és molt minoritari, el No sempre és present a les votacions.

La jornada d’ahir va ser molt, molt positiva i serà un esglaó més que el moviment haurà escalat tot esperant el referèndum real per poder decidir si volem que Catalunya sigui un estat lliure. Les consultes continuen donant el valor del vot, és a dir, que continuen sent la medicina perfecta per aquells que tenen por i que creuen que votar a favor de la independència és impossible. Amb les consultes es demostra que és fals. Ni Espanya ens traurà els tancs ni enviarà l’exèrcit a tancar les urnes.

Segona onada de consultes finalitzada. Ara cap a la tercera del 25 d’Abril on el moviment independentista haurà de tornar a demostrar que creix, que és fort i que pot ser una alternativa real. I com sempre, recordar que la independència nom és, sí només, depèn de nosaltres.

La necessitat o no de tenir exèrcit sempre ha estat un tema tabú en el catalanisme, i sobretot per l’independentisme.
Històricament, durant i desprès del franquisme, defensar una posició militarista era concebut com un exabrupte, segurament per les anaologies que es feien al règim feixista que oprimia al país i també per la “gran” tasca dels Estats Units en diverses guerres que no van fer massa favor als que defensaven l’opció militarista per Catalunya. La defensa d’un exèrcit propi, ara i abans, és només defensat per una minoria, però no així la voluntat de comptar amb algun tipus de seguretat. I aquí és on l’independentisme entra en l’infantilisme. Voler i no voler.
Volem ser un estat, però no volem sistemes de seguretat. Volem independència però no volem ni Mossos ni exèrcit.

Sincerament, a nivell personal no sé tampoc què pensar, és a dir, per una banda el fet de comptar amb un exèrcit propi no és que m’emocioni massa vaja, ara bé, el que si que crec és que s’ha de comptar amb algun tipus d’estructura de seguretat. Però més enllà del què jo pugui pensar, crec que a nivell de país s’ha de reflexionar sobre aquest tema perquè ser estat vol dir ser Estat, per les coses bones i per les no tan bones. Podrem decidir la nostra política econòmica, sí, però també la nostra política de seguretat. I per poder fer-ho haurem de pensar i discutir què necessitem i com ho volem fer.

L’independentisme no ha de tenir por a debatre ni a plantejar diferents opcions per qualsevol política possible perquè si de debò ens creiem que un dia serem lliures bé haurem de tenir un full de ruta sobre el què i el com per l’endemà, i també per el mentrestant.

Eludir els debats només ho fan els covards, avui es té una bona oportunitat per plantejar i (re)pensar les pròpies opinions sobre un possible exèrcit en l’Estat Català.

Pau Casals és sense por a equivocar-se un dels personatges que ha contribuït més a escampar la veu de Catalunya arreu del món. Pau Casals va ser una persona molt implicada durant els anys 30 amb el moviment catalanista i republicà, i desprès també. Durant el cruent exili que milers i milers de patriotes van haver de sofrir, Casals va continuar sent una persona compromesa amb els drets humans i nacionals.

Casals és d’aquelles poques persones que sense haver de fer estridències són capaces de transmetre el seu missatge, i ho dic en present perquè crec que és així, només cal tornar a veure vídeos de les seves interpretacions o sentir els seus discursos per quedar fixats en la seva figura. Ell era, és, capaç d’això.
Casals és la viva imatge de què en contra del què diuen alguns, és pot ser català i universal que es pot sentir la pàtria i ser del món.

Avui al Pavelló de la capital del Baix Penedès, la seva figura hi ha estat present i amb el seu “Cant dels Ocells” ha donat impuls i força a aquest poble seu que malda per alliberar-se. El 28 de Febrer, la segona onada.

“Aquest és l’honor més gran de la meva vida.
La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.
A més, jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament.
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.”

L’Ernest va començar la setmana passada amb la seva conferència al “Forum Europa” on va fer la ja mítica frase “Catalunya està fatigada de tripartits”. Maragall amb una conferència va posar en aire tot el govern, deixant-lo com un mort vivent. Maragall, és evident, va cometre un error de càlcul. Es pot fer crítica interna sobre les accions del PSC, però el que no pot fer és desestabilitzar el Govern quan aquest encara té vuit mesos per governar. Maragall però no va llençar el míssil sobre la línia de flotació del Govern d’Entesa, sinó cap al PSC.

El conseller d’Educació va començar doncs a reclamar un PSC diferent. A Maragall sempre se l’ha classificat al sector catalanista dels socialistes catalans al costat d’Antoni Castells, Joaquim Nadal o Montserrat Tura. Tots aquests dirigents alguna vegada o altra han sortit a l’esfera pública reivindicant un paper més “incisiu” del seu partit en l’àmbit nacional. Maragall però ha posat l’accelerador.

Ernest Maragall posa sobre la taula el debat del grup propi del PSC al Congrés dels Diputats, una proposta que podria identificar de manera clara a qui guanya les eleccions generals a Catalunya al Congrés dels Diputats. Maragall en una entrevista a Catalunya Ràdio ho ha exemplificat de manera clara: ‘Ahir vam escoltar què passava al congrés. Però no vaig poder veure el meu representant; vaig veure José Luís Rodríguez Zapatero, que també hi és, però NO vaig veure el meu representant, el Dani Fernández. Vaig veure en Ridao, l’Herrera… però el meu Dani no hi era. I per què no hi pot ser?’. El PSC a Madrid no existeix.

Realment sap greu que encara avui dia hi hagi personatges que no s’hagin adonat de quin partit estan jugant. Que cada cert temps dirigents del PSC surtin a “reclamar” que és necessari per el seu partit tenir un grup parlamentari propi al Congrés, i que desprès de tants i tants anys no ho hagin aconseguit els hauria de fer reflexionar. Pot un projecte global no tenir veu al Congrés dels Diputats? Pot un plantejament integral de país prescindir de la defensa dels interessos dels ciutadans del seu país? Sincerament crec que no.

La bona gent que hi ha al PSC, que n’hi ha, hauria de reflexionar sobre aquest fet. Pot el PSC representar un projecte de país si renuncia voluntàriament a defensar els interessos de Catalunya amb veu pròpia a la cambra on es decideixen part de les qüestions que afecten al país? El PSC està abdicant de les seves responsabilitats amb Catalunya, i no sembla que estigui per la feina de posar-hi remei.

El problema de Maragall i del sector pro-grup propi és que ja s’han rendit. No pot ser que si es planteja un pols o una estratègia diferent a la direcció des d’una visió més catalana del PSC s’abaixin els braços en pocs dies. Si realment es creu que el PSC ha de tenir veu de PSC i no de PSOE doncs endavant i que es defensi i fins a les últimes conseqüències, sinó, les declaracions de Maragall no són més que un joc per distreure el personal.

Des dels sectors constitucionalistes –nom que s’han posat un cop considerat el terme nacionalcatolisime passat de moda- afirmen que perquè l’esquerra abertzale sigui present a les eleccions només pot fer una cosa: condemnar la violència; deslegitimar ETA i lluitar únicament per les vies democràtiques. Molt bé, el problema és no s’ho creuen ni ells. No s’ho creuen perquè ni que l’esquerra abertzale manifestés que rebutja la violència i que només lluitarà per aconseguir els seus –legítims- objectius per vies democràtiques i pacifiques, el poder del Regne d’Espanya faria cas de la declaració i seguiria insistint que les afirmacions dels abertzales són insuficients.

Precisament això és el que acaba de passar. L’esquerra abertzale ha fet públic el document que han elaborat les bases del moviment en què s’exposa clarament que es rebutja la violència tal i com s’afirma en el punt 3 de la decalració: “(el) Proceso Democrático que debe desarrollarse en ausencia total de violencia y sin injerencias, rigiéndose el diálogo y la negociación entre las fuerzas políticas”.
Però és clar, això per els no identitaris del PSOE i del PP no és suficient. De la mateixa manera que tampoc els sembla suficient quan el moviment aberzale afirma que: “Nos reiteramos en el compromiso con el uso de vías y medios exclusivamente políticos y democráticos”.

Sembla mentida com poden el “gobierno vasco” i el “gobierno de España” i els diferents partits constitucionalistes espanyols obviar una declaració tan important, una declaració que obra un camí –sense retorn?- de l’esquerra abertzale per tal d’actuar únicament per mitjans democràtics, i ergo, rebutjant la violència.

No sembla doncs que la posició dels executius de López i Zapatero sobre el document abertzale vagin en la direcció de voler resoldre el problema basc, sinó tot al contrari, sembla com si ja els estès bé que ETA continués existint i l’esquerra abertzale il·legalitzada. Potser perquè d’aquesta manera poden mantenir la mordassa a la societat basca i legitimar la santa aliança amb el PP.

Això sí, com sempre, els dolents i els antidemòcrates són els altres.

Felip Puig, aquell que va dir que expulsarien l’alcalde d’Ascó i que desprès va dir que ell hagués fet el mateix que l’alcalde, s’ha passat els últims dies remarcant una vegada i una altra que el que cal és avançar les eleccions, perquè “hi ha un clam”. Tanta pressa tenen? Tant els costa esperar? Set anys són massa? Doncs tranquil·litat, el que hagi de passar ja passarà.
És cert que CiU va per davant en totes les enquestes, i que la percepció ciutadana és clara, tothom veu que Artur Mas serà el pròxim President. Molt bé, pot ser, però encara falten vuit mesos perquè aquest “pot ser” passi.

Les presses de CiU, dites per la boca del seu número dos, demostren una urgència i una ansietat malaltissa per poder tornar al lloc d’on, com Marta Ferrussola va dir, “els havien robat” l’any 2003.

Però més enllà d’aquesta pressa indissimulada que CiU demostra, un altre element que els porta a insistir tant en l’avançament electoral, és la d’impedir que el Govern acabi d’aprovar les seves lleis estrella. CiU de cap manera pot permetre que just al final de la legislatura s’aprovi, per exemple, la Llei de Vegueries quan ells en 23 anys van ser incapaços de plantejar una divisió territorial i d’aplicar un model català propi. No pot ser que “aquests que no saben governar” facin el que “els de sempre” no van poder fer en un quart de segle i amb tres majories absolutes. Tampoc pot ser que el Govern “i d’aquests d’Esquerra” aprovin la Llei del Cinema, una llei que aposta per fer del català una llengua normal en aquest sector. No pot ser i per això surt el Pujol Jr. a dir pestes de la llei perquè “imposa el català”. Sona molt Camacho, no? I clar, tampoc es pot donar suport a la Llei de Consultes perquè si el gran argument de CiU durant els últims set anys ha estat que Esquerra és més espanyola que el Vidal-Quadras, no es pot deixar que ara aprovin la llei que permetrà fer referèndums!

CiU en comptes de vetllar pels interessos del país donant suport a les Vegueries, al cinema, al català, a les consultes i al dret a decidir, prefereix votar en contra a aquestes lleis per simple interès particular, tactisista i electoralista. CiU demostra una vegada més, com ja va fer amb l’estatut, que l’únic que li interessa és tornar a La Generalitat al preu que sigui i com sigui.

Ah però és clar, hi ha un clam per avançar les eleccions, me’n oblidava.