Penedesfera

La jornada d’ahir passarà a la història. Mai fins ara no s’havia fet res semblant a Sant Quintí amb un ressò tan ampli legitimitat per la força de les urnes. I és que 537 quintinencs i quintinenques van acudir a les meses electorals instal·lades al Casal de la Gent Gran "Joan Amades" per respondre la pregunta "Està a favor que la nació catalana esdevingui una nació independent, democràtica i de dret, en el marc de la Unió Europea?". 508 van dir que sí; 15, que no; 8 ho van fer el blanc i 6 vots van ser considerats nuls. Gairebé el 95% de la gent que anar a votar ho va fer conscientment a favor de la independència de la nació catalana, cosa que representa una resposta clara, ferma i contundent de la vila de Sant Quintí de Mediona. Una resposta que a més a més està legitimada pel 30,15% del padró, comptant-hi estrangers censats al municipi i joves de més de 16 anys. Una lliçó de democràcia.

La societat quintinenca ha madurat i s’ha fet gran i d’una manera ben civilitzada ha expressat la seva voluntat a les urnes, com ha de ser. Però organitzar-ho no ha estat pas fàcil. Ha calgut la feina constant d’una trentena de voluntaris que hi han deixat moltes hores des de principis de l’octubre passat, fent moltes reunions els diumenges a la tarda per muscular l’organització i externalitzar aquesta força amb resultats. Sant Quintí Decideix! ha estat un èxit, d’il·lusió, de treball i de ganes de fer-ho bé. Ho han aconseguit. La consulta popular ha estat una realitat, s’ha fet bé i, el que és més important, els quintinencs i quintinenques se l’han creguda i han acudit a les urnes a votar. Una consulta popular sense rellevància legal però amb una força democràtica imparable ha fet apujar el llistó de reivindicació nacional i democràtica d’una vila que si està sota jurisdicció espanyola és perquè el gener de 1714 l’exèrcit de Felip V hi va entrar a matadegolla assassinant més de 800 persones i hi va cremar la vila. El que ells ens van prendre amb violència nosaltres ho recuperarem amb democràcia. Sant Quintí ha dit que sí a la independència, Sant Quintí ha dit que sí a la llibertat! Som un poble, fem-lo bategar!

L’historiador i eurodiputat Oriol Junqueras explicarà aquest divendres a la Sala Polivalent de Sant Quintí de Mediona les raons per votar sí a la independència. L’acte tindrà lloc a les 21.30 hores i s’emmarca en la campanya d’Esquerra a favor del Sí per la consulta sobre la independència de la nació catalana que es farà a Sant Quintí el diumenge 28 de febrer. On es preguntarà a totes les persones censades de més de 16 anys si estan d’acord que la nació catalana esdevingui un estat independent, democràtic i de dret, integrat en la Unió Europea.

Al Penedès tenim la vegueria a tocar. Mai havíem arribat tan lluny en la consecució de les demandes del territori i mai havíem estat tan aprop de la creació de la vegueria del Penedès. I això amb només 21 diputats dels 70 que té el Govern, tot i que 49 d’aquests diputats hi estan en contra. El PSC i ICV no volen la vegueria del Penedès, per això el conseller Ausàs no va poder parlar de 8 vegueries, però la persistència dels republicans ha aconseguit que el sistema legal per crear noves vegueries sigui plenament assumible pel territori per aconseguir la creació de la nostra.

Esquerra sempre ha defensat la vegueria pròpia pel Penedès i no ha enganyat ningú quan ha explicat des del Govern de la Generalitat que només hi havia consens en 7. O dit d’una altra manera, que només ERC la defensa mentre el PSC i ICV hi estan en contra. Aquests partits són els culpables que d’entrada no aparegui la vuitena vegueria a l’avantprojecte d’Ausàs.

Per la seva banda, CiU ha desplegat tota la seva artilleria per abanderar la causa de la vegueria del Penedès. Ja m’agrada, no hi tinc res en contra. Però els fets diuen que amb ERC al Govern s’ha fet el primer pas cap a les vegueries i en el seu moment es va aprovar l’àmbit de planificació territorial del Penedès —una esmena a la decisió del govern de CiU de 1995, amb majoria absoluta, de tornar a partir el Penedès en tres àmbits diferents. La postura favorable de CiU a la Vegueria no serveix de res si aquesta només apareix en rodes de premsa. Els convergents hauran de demostrar el seu suport votant a favor de la creació votant en els plens dels ajuntaments dels pobles, viles i ciutats del Penedès com de ben segur també farem els regidors i regidores d’Esquerra. I el mateix exigirem al PP, CUP i ICV, malgrat que aquests últims a Barcelona es dediquin a vetar-la.

El mèrit de guanyar un partit no és només del que marca els gols, també hi ha els que juguen i donen joc. En aquests moments la jugada l’està fent Esquerra en solitari i, pel que sembla, a l’àrea hi tenim CiU, el PP, ICV i la CUP a punt per rematar. Són quatre més Esquerra i amb un únic defensa que es fa dir PSC. El gol és fàcil. Només cal fer-lo. Quan s’aprovi la llei, que cada ajuntament sol·liciti la creació de la Vegueria Penedès!

Judit Alberich, alcaldessa de Cunit i senadora, militant històrica de les JSC i del PSC ha de dimitir. El que ha passat a Cunit és molt greu! Resulta que en aquesta població costanera del Penedès hi ha un imam radical que s’ha dedicat a fer la vida impossible a la Fàtima. Ella, és una noia d’origen magrebí i musulmana, una noia que porta una vida secular i moderna i que treballa a l’Ajuntament de Cunit. Doncs bé, després d’aguantar temps com aquest imam radical la insultava i l’amenaçava pel carrer per ser musulmana i no portar el vel, per portar una vida secular i per fer-se amb persones no-musulmanes, va dir prou i li va posar una denúncia. Fins aquí tot correcte, és el que s’ha de fer quan a algú li coaccionen les seves llibertats personals. Ara bé, la perla de l’alcaldessa de Cunit ha demanat expressament a la Fàtima que retiri la denúncia per no provocar un conflicte amb la comunitat musulmana. Però qui s’ha pensat que és l’alcaldessa de Cunit?!! Qui és ella per absoldre a dit un criminal que se salta cadascun dels pilars de l’estat de dret?! Qui s’ha pensat que és un alcaldessa per exigir a un treballador de l’ajuntament una cosa tan personal com aquesta? La Judit Alberich potser es pensa que és la senyora feudal de Cunit i que els treballadors li han jurat vassallatge, per més que molts deuen portar el carnet del PSC a la boca en comptes del graduat escolar al currículum.

L’actitud de l’alcaldessa del PSC és la punta de l’iceberg. El problema real és la percepció que els socialistes tenen de la immigració a Catalunya. Per un sector són mercenaris al servei d’espanyolitzar Catalunya, amb l’imputat pel Cas Filesa Josep Maria Sala al capdavant. I pel sector majoritari són una bossa de vots que es recapta a través de les comunitats i els seus líders. Talment de la mateixa manera que durant els 80`s i 90’s van fer furor entre les cases regionals espanyoles a Catalunya: us paguem la Feria de Abril i a canvi mobilitzeu els vostres perquè votin el PSC. Ni més així, ni més aixà.

Amb la nova immigració passa tres quarts del mateix, però ateses les diferències socioculturals —que també són polítiques i econòmiques— la cosa s’accentua. Les comunitats magrebina i sudamericana s’han convertit en bosses de vot cada vegada més importants. I com que en aquests països el desenvolupament democràtic és baix la compra de vots es basa en prevendes amb les elits d’aquestes comunitats a Catalunya. En aquest sentit, el PSC té un diputat al Parlament anomenat Mohammed Chaïb, amb nacionalitat espanyola i marroquina, que es dedica a passejar-se per tots els centres culturals islàmics, magrebins, àrabs o musulmans que puguin existir a casa nostra. Els visita i hi fa tractes a canvi de vots —perquè aquestes elits són molt influents entre les comunitats d’immigrants del seu país a casa nostra. I, lògicament, la dependència que el PSC té d’aquests vots modul·la el discurs dels socialistes als interessos dels seus nous votants. O, més ben dit, de les elits dels seus nous votants. I després passen coses com les que ha fet l’alcaldessa de Cunit. On per assegurar-se la saca de vot magrebí ha hagut d’anar a salvar el cul de l’imam radical, violent i masclista.

La Fàtima és un exemple per moltes dones musulmanes a l’hora d’exercir en plenitud els seus drets en democràcia. No renuncia ni a ser musulmana, ni tampoc a ser catalana. S’ha integrat sense renunciar als seus orígens. Si exemples com el seu triomfen moltes més dones musulmanes el seguiran i els caps de les elits musulmanes perdran poder i influència, ja que les persones formades i seculars tenen menys dependència de les elits. Encara que no ho sembli, el PSC està perdent vots a cada elecció des de fa 12 anys, especialment en l’àmbit municipal i català, per tant, doncs, tot s’hi val a l’hora de captar qualsevol tipus de votant per aguantar la paradeta. I tal com s’ha vist a Cunit els socialistes faran això al preu que sigui.

No deixa de ser sorprenent que el Govern espanyol, sempre tan progre de formes i tan buit de contingut, es dediqui a esmicolar l’estat del benestar amb una proposta d’allò més reaccionària: retardar la jubilació fins els 67 anys. Aquest mateix govern espanyol naïf fa encara no un any i mig es dedicava a escampar pels quatre vents que la crisi econòmica no afectaria pas Espanya, que l’economia estava ben forta. Però ai las!, l’atur sobrepassa de llarg el 20% de la població activa, la precarietat dels assalariats augmenta al mateix temps que augmenta la pressió fiscal a què els sotmet la hisenda espanyola, i les ajudes europees s’acaben perquè Espanya ja fa massa anys que mama del pot comú sense modernitzar la seva economia. S’han acabat les ajudes a fons perdut. Fins i tot, en plena presidència de torn espanyola de la Unió Europea han sortit diversos economistes argumentant que Espanya és un llast per Europa per sortir de la crisi! Però el problema és claríssim que ve de lluny: els fonaments d’Espanya són de pa sucat amb oli. Una economia basada en ciment, funcionaris i cacics no funciona ni funcionarà mai a no ser que algú la financi. I és obvi que aquest algú és el poble treballador català i Europa, però els segons ja se n’han rentat les mans i tenen sort d’haver-ho fet.

Sense alternatives
A Espanya hi ha dos partits, dues opcions polítiques ben allunyades entre elles que només s’ajunten per assegurar la unitat de la seva Espanya. La dreta, ja la coneixem, però la suposada esquerra, monopolitzada pel PSOE, es dedica ara a carregar-se l’estat del benestar perquè políticament són uns ineptes. Ens volen endarrerir la jubilació fins als 67 anys, com una de les principals retallades de drets socials. La generació nascuda el 1959 serà la primera generació que ho patirà, i la meva, del 1983, potser haurem de treballar fins als 75 anys a aquest pas. Haurem de treballar fins a la mort per Espanya, amb una pressió fiscal insultant i un tracte clarament de segona per la nostra condició de catalans. Però per evitar-ho tenim una alternativa ben clara: la independència. L’economia catalana es basa en la indústria productiva, en petites i mitjanes empreses de gent que s’espavila per ser competitiva, amb pocs funcionaris i amb una nul·la dependència d’ajudes exteriors, sinó ben el contrari, que paguem un 8% del nostre PIB en concepte d’espoli fiscal. Si anem sols podrem tenir estat del benestar i assegurar-nos una mínima qualitat de vida. Si anem amb Espanya haurem de treballar com a mínim fins els 67 anys. A Sant Quintí ho podrem decidir el 28 de febrer i fer el primer pas cap a una societat lliure i més justa. Contra la crisi: independència!

Fa cosa d’una hora l’alarma de l’agenda del mòbil m’ha enganyat i m’ha avisat amb les paraules "ple ordinari". Efectivament, sobre el paper avui teníem ple ordinari a l’Ajuntament de Sant Quintí perquè és l’últim dilluns de mes, perquè és novembre (els plens ordinaris se celebren cada dos mesos) i perquè faltaven 5 minuts per les 22 hores. Digueu-me previsor i ja m’ho vaig apuntar amb antel·lació pel que pogués passar, però avui no hi havia ple. Durant aquest novembre hem tingut dos plens extraordinaris per temes diversos com el camp de futbol o les obres del carrer Indústria i l’equip de govern va decidir que aquest ple es postposaria fins a mitjans de desembre.

Tot amb tot, tinc preparades unes quantes mocions que vull portar a plenari des de fa gairebé un mes -signades el 4 de novembre-, però fins que no se celebri un ple ordinari no les podré entrar, coses de la normativa. Algunes perdran certa vigència, d’altres poden esperar, però més enllà de les mocions hi ha una cosa que m’amoïna i que em temo que si no remoc una mica les entranyes d’aquest equip de govern es quedarà al tinter malgrat que el mandat d’un ple hi obligui.

Resulta que al ple del 26 de març d’aquest any, fa mes de 8 mesos, vam aprovar dues mocions. Una presentada pel flamant nou equip de govern sociovergent+PP i una altra presentada per Esquerra. Totes dues es van aprovar per unanimitat. La primera reclamava, entre altres coses, un acte públic de reconeixement als 30 anys d’ajuntaments democràtics al llarg de 2009, un petit reconeixement a la feina desinteressada de tots els regidors que han dedicat en algun moment de la seva vida part del seu temps a treballar pel seu municipi. La segona, presentada per Esquerra, volia commemorar amb un acte públic el 75è aniversari de les primeres eleccions plenament lliures i democràtiques que ha celebrat aquest país. Van ser les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, on per primera vegada homes i dones van poder elegir els seus representants per sufragi universal. Per aquest fet tan important també proposàvem la celebració d’un acte públic de memòria.

Totes dues mocions van ser aprovades per unanimitat, perquè la tasca dels que van fer poble fa 75 anys és igual d’honorable a la d’aquells que es van arremangar a partir de 1979. Som un país en construcció social i nacional permanent i els ajuntaments hi tenen un paper molt important, per la seva proximitat, per la seva valentia -el 13 de desembre ho veurem en molts, el 28 de febrer ho veurem en d’altres i també a Sant Quintí.

El cas de tot plegat és que aquelles bones intencions i aquelles paraules boniques dites en un ple el 26 de març pels representants de tots els grups sembla que se les hagi endutes el vent. Demà serem 1 de desembre i només quedarà un mes perquè s’acabi l’any, i de moment ni he vist cap cartell anunciant cap acte ni tampoc he rebut cap invitació per un o dos homenatges. No pot ser que el que es vota en un ple no s’executi perquè caigui en l’oblit del pas dels dies. L’equip de govern té un mandat de ple que ha de complir i si no ho vol complir, que hi voti en contra quan toca, donant la cara, com la fa la gent d’honor. La pilota és al seu terrat. Tenen un mes.

El portaveu d’Esquerra a l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona, Pol Pagès, ha estat escollit secretari d’Imatge i Comunicació de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) en el 22è Congrés Nacional de l’organització juvenil celebrat aquest cap de setmana passat a Celrà (Gironès). Pagès ja ostentava aquesta mateixa responsabilitat des de l’anterior Congrés -celebrat a Mataró el 2007- i continuarà dos anys més a la Direcció Nacional de les JERC.

Les JERC han celebrat aquest cap de setmana a Celrà el 22è Congrés Nacional amb la participació de més de 350 militants. Com a resultat de les votacions, Gerard Coca encapçalarà durant dos anys més l’organització en qualitat de portaveu i Marc Planas l’acompanyarà a l’Executiva Nacional d’Esquerra com a nou secretari d’Organització i Finances. La nova Permanent Nacional de les JERC està formada a més a més per: David Pujol, com a secretari de Coordinació Territorial; Pol Pagès, a Imatge i Comunicació; Gemma Lago, a Coordinació Interna i Campanyes; Josep Culí, a Formació; Sara Bailac, a Dones; Marc Puig, a Relacions Internacionals i Cooperació; Jordi Aranda, a Coordinació Institucional; Marc Candela, a Medi Ambient i Política Territorial, i Arseni Armengou, a Moviments Socials.

Coca i tots els secretaris han comptat amb un suport molt ampli de vots per part de la militància, que al seu torn ha avalat amb suport molt gran els informes de gestió política i econòmica dels dos darrers anys i, tot seguit, el jovent independentista ha aprovat també amb majories gairebé unànimes les dues ponències que s’hi presentaven: la primera, de caire estratègic, que es titula «Ara és l’hora: seguem cadenes!», i la segona, de caire organitzatiu que duu per títol «Som de les JERC». Les ponències estableixen que s’ha de superar el marc autonòmic i l’independentisme ha de marcar la centralitat de l’etapa postautonòmica. En aquesta línia, la convocatòria d’un referèndum independentista al Principat serà una de les exigències que les JERC posaran damunt la taula per avalar un futur pacte de govern a la Generalitat. Així, davant la possible sentència del TC consideren que han de ser els catalans a través d’un avançament electoral els que decideixin com volen superar l’autonomisme, i que la ciutadania pugui votar lliurement quin projecte vol defensar. Les JERC volen ser protagonistes de l’etapa esperançadora que el país té al davant.

Catalunya homenatja la UE, no pas Espanya, mentre l’opció per la independència augmenta

Un nombre creixent de catalans vol la independència per a la seva pròspera regió, esperonada per la possibilitat d’un veïnatge separat dins la Unió Europea.

"Som catalans primer i europeus segon, però no ens anomeneu espanyols!" diuen molts a la regió del nord-est de concepció diferent d’Espanya, quan demanava definir la seva identitat nacional.

Catalunya, la capital del qual és Barcelona, és la capital de set milions dels 44 milions d’Espanya d’habitants - i durant els quatre anys passats la proporció que vol independència completa de Madrid ha augmentat la meitat, des d’un 14 per cent fins a un 21 per cent, segons les xifres del govern regional. Uns 35 per cent també donen suport a la creació d’una Catalunya gairebé totalment independent dins d’un Espanya federal.

La pujada constant en suport per a la independència ha desanimat polítics espanyols que esperaven que un moviment de fa tres anys per concedir llibertat més gran a Catalunya dins d’Espanya - comparable a devolució escocesa - tiraria enrere la marea de nacionalisme català.

En canvi, la influència del partit separatista ERC ha augmentat i és ara part de la coalició que governa de la regió.

És la bandera catalana, amb el seu vermell estret i llistes d’or, que principalment cau de balcons a través de ciutats i a la capital de la regió, Barcelona - no la bandera nacional d’Espanya.

Ara els nens en escoles públiques s’eduquen només en la llengua catalana de la seva regió - que es convertia, com espanyol i francès, de llatí comú - i estan confinats per dret a un màxim d’espanyol de tres hores a la setmana.

La promoció de la llengua i la cultura catalana s’ha estès a escala mundial amb "ambaixades" obertes a Londres, París, Nova York i Beijing. Ha fomentat fortament tot això l’estructura potent de la UE - en la qual als països amb poblacions molt més petites que la sis regió catalana un milió dura|forta se’ls dóna una posició similar per als seus veïns més forts. És cap a Europa a on va la mirada dels catalans i no a Madrid.

"Creiem fermament en la Unió Europea, perquè representa una aliança que potencialment ens donaria la mateixa veu a ‘nacions, com Catalunya, respecte a països més grans com Espanya i França’, deia Pol Pagès, 25, un dirigent des la branca juvenil d’ERC, el partit separatista que forma una part important del govern de coalició regional català.

"Per a nosaltres Europa representa democràcia, drets humans i respecte a la llibertat i esperem un dia ser reconeguts amb el nostre propi estat dins d’aquesta aliança."

L’estatus de Catalunya com a regió forta ha estat en gran manera realçat per la UE: la regió ha tingut la seva pròpia "ambaixada" a Brussel·les des de 2004 i directament pressiona políticament la Comissió Europea i el parlament europeu - assegurar canvis al dret|llei i buscar finançament regional directe del pressupost de UE. Tals fons, milers de milions de valor d’euros un any, en són directament sortits pel parlament català i govern.

El poder|potència de creixement de la regió ha conduït|portat a demandes perquè el català administra per participar directament en Consell de UE de reunions de Ministres, reunions que es reservarien normalment perquè l’espanyol nacional administra. De la mateixa manera, Catalunya ha demanat i ha guanyat el dret|dreta per participar en comitès de comissió europeus i, més importantment, el dret|dreta per participar directament en el dibuix amunt i revisió de tractats de UE.

La llengua de la regió s’ha reconegut com a llengua "oficial" de la UE, però no s’ha posat sobre un par amb espanyol - significant que només alguns documents es tradueixin a català. La regió està demanant ara el dret|dreta d’accés directe a l’European Court of Justice per protegir els seus interessos. Actualment necessita el suport del govern espanyol abans que pugui funcionar per sortir.

S’espera que Barcelona es converteixi en l’oficina central|seu del Sindicat de UE per al projecte mediterrani, un bloc regional pensat per millorar enllaços|lligams amb els països d’Àfrica del Nord.

http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/europe/eu/5664509/Catalonia-pays-homage-to-the-EU-not-Spain-as-push-for-independence-grows.html