Penedesfera

Avui Sant Quintí té un nou alcalde, en Guillem Nadal, que de ben segur ho donarà tot per la vila a canvi de restar temps a la seva feina, a ell i a la seva família. Tot i això, és alcalde amb els vots de CiU, del PSC i del PP. Les dues formacions que històricament han tret més vots a les eleccions municipals han pactat un govern després d’estar vint anys tirant-se els plats pel cap, dient negre si l’altre feia blanc i fent-se una oposició d’allò més surrealista que en cap cas ha beneficiat Sant Quintí. Què els motiva doncs a fer aquest pacte? No pas el programa electoral, diametralment oposat, sinó les ganes de "tocar calent" d’uns i les ganes de conservar el poder d’altres, o sigui, les poltrones. És igual què es faci des del govern, el que és important per ells és ser-hi: el poder pel poder. Ho justificaran a tort i a dret amb l’excusa que hi ha crisi i que "ens hem d’unir per tirar endavant el poble", quina demagògia!! Això sí, uns i altres tenen molt clar que ara l’enemic és el mateix: Esquerra. I tothom sap que la família que odia unida es manté unida, perquè m’han arribat veus que tant a can PSC com a can Convergència hi ha sectors molt i molt molestos amb els seus pel "disbarat" que han comès avui, el cas és que el pacte ja està fet i hi ha qui no el podrà pair. Per tant, auguro una campanya duríssima contra Esquerra. Serà una cortina de fum, és clar, però hi ha qui no pot soportar que nosaltres estiguem complint el nostre programa electoral, que estiguem complint les promeses que vam fer en campanya i que no venem el nostre projecte per a Sant Quintí a canvi d’una poltrona. El govern que avui s’ha materialitzat no acabarà el mandat, com a quintinenc em sap greu presagiar-ho però descarrilarà sol perquè la clau de l’èxit és la sinceritat i aquest govern que tenim a Sant Quintí no ho és gens. Visca la gent d’Esquerra, som l’alternativa!!

Els regidors d’Esquerra han presentat aquesta setmana una moció on proposen que l’Ajuntament aprofiti el fons d’inversió local de 177 euros per habitant del Ministeri d’Administracions Públiques per rehabilitar la casa del carrer del Salt de propietat municipal adquirida la legislatura passada.

Els republicans argumenten la inversió en aquest edifici d’alt valor històric per tenir un espai públic més per fer-hi qualsevol tipus d’activitat que s’acordi amb la resta de formacions polítiques i per les condicions que estableix el Ministeri, entre les quals no hi poden haver actuacions previstes en el pressupost 2009. A dia d’avui, l’equip de govern encara no ha presentat el pressupost per l’any vinent, però Esquerra entén que actuacions com el camp de futbol, l’escola o la remodelació del centre històric de Sant Quintí —amb importants ajudes a través dels fons PUOSC— ja s’hi preveuran, perquè sinó seria un greu error. A més, les actuacions que es puguin fer amb el fons del Ministeri han de preveure la contractació de personal en situació actual d’atur per part de les empreses contractants. Finalment, Esquerra insta l’equip de govern a actuar amb celeritat a través dels tècnics municipals per presentar un bon projecte dins del termini fixat en les bases del concurs.

Esquerra afirma que el carrer del Salt va ser el primer carrer que va tenir Sant Quintí i és responsabilitat de tots rehabilitar-lo arquitectònicament i dignificar-lo amb activitats com aquesta.

Aprofitant que em quedaven -i encara em queden!- alguns dies de vacances aquest cap de setmana vaig marxar 4 dies a Eslovènia de la mà de Ryanair en un viatge planificat des de l’agost. Bàsicament hi he fet turisme de natura: muntanyes, gorges, rius, boscos, coves… i com que hi feia un fred i una boira emprenyadors vaig creuar la frontera amb Croàcia i vaig visitar la península d’Ístria, tot un regal remullat per les aigües de l’Adriàtic.

És la tercera vegada que vaig a Eslovènia, tinc força amics d’allà i això em permet conèixer gairebé de manera molt directa el país. De 2 milions de persones, aquest país alpí, el primer dels Balcans, està clarament influenciat per Itàlia i, sobretot, per Àustria. Es guanya la independència de Iugoslàvia el 1991 i des d’aleshores, pocs i ben avinguts, el país inicia un període de creixement econòmic que el consolida com la gran esperança dels nous Estats membres de la UE -els mal anomenats PECO’s, països de l’Europa Central i Oriental.  Eslovènia hi entra el 2004 i el 2007 ja forma part de la zona euro. Té una renda per càpita similar a l’Estat espanyol, però segons l’índex de Gini, és un dels 10 països del món amb menys desigualtat de renda entre els seus ciutadans, cosa que es palpa al carrer, no s’hi veuen pobres, els joves no viuen en precari, la gent gran no es veu abandonada. Amb només 4 anys a la UE ja ha atrapat l’Estat espanyol en matèria econòmica, i és que hi ha països on es premia l’esforç i no s’hi viu només de pidolar on sigui -vegi’s Espanya. Però recordem que per fer aquesta truita van haver de trencar un ou.

En segon terme, he pogut aprofundir en el drets que tenen els estudiants en aquest petit país alpí. Quan una persona estudia i al mateix temps treballa paga menys IRPF -l’impost equivalent-, ell i l’empresa en surten beneficiats. No com a l’Estat espanyol, que si aprofundeixes els teus estudis encara et fan pagar un 40% més del cost de la matrícula, una política espanyola que no premia ni el saber, ni l’esforç, ni el progrés… A Eslovènia aquest impost no el recapta l’Estat, sinó les organitzacions estudiantils, que fan política de veritat. Per exemple, les matrícules universitàries són completament gratuïtes, això sí, s’han de passar proves d’aptitud per poder-hi entrar, cosa que fa que el nivell de la universitat sigui alt, ben diferent d’aquí. I els habitatges de les viles universitàries tenen lloguers assequibles, estic parlant de 35 euros al mes per una habitació compartida amb dret de cuina, lavabo i dutxa al mateix pis. Així sí que es pot estudiar i al mateix temps emancipar-se!! 

Eslovènia és un país en clar creixement econòmic -la crisi ens afecta a tots-, ordenat, sostenible, culte, socialment just, lliure… ara bé en bon menjar i en clima guanyem nosaltres! Però no patiu que en la resta ja els atraparem

Dimecres passat el Ple de l’Ajuntament va aprovar amb el suport de tots els grups polítics l’inici del projecte de construcció del nou camp de futbol de Sant Quintí. Una bona notícia.

L’equip de govern preveu un projecte  bàsic i executiu, redactat pels serveis tècnics municipals, amb un pressupost global de licitació de 667.366,40 euros. És a dir, s’obrirà un concurs públic a les empreses que s’hi vulguin presentar per construir-lo amb la despesa màxima abans citada. En aquest projecte, que s’ubicarà al final del vial de Les Deus, s’hi inclou gespa artificial, vestidors nous, banquetes, sistema de rec… però ni inclou graderia, ni tampoc el tancament del camp. Tot plegat és una inversió molt important per la seva necessitat com també pel seu cost.

El projecte presentat pels tècnics -i, per tant, per l’equip de govern- ens planteja alguns dubtes prou importants.

1- 667.000 euros en temps de crisi són molts diners. Quines alternatives hi ha per abaratir-ne el cost?
2- La gespa artificial no és sostenible. Gasta molta aigua, quanta?
3- Quin preu tindria si el camp fos de terra en comptes de gespa artificial? (no ens oposem a la gespa artificial, senzillament volem tenir aquesta informació).
4- Podrem accedir a subvencions? D’on es finançarà l’obra?
5- El camp estarà obert a tothom o només pel Quintinenc?
6- S’hi crearà una escola de futbol pels més petits?
7- En quant de temps es construïrà?
8- Quin cost tindrà el seu manteniment?
9- Tindrà grada? S’hi podran fer tot tipus d’activitats (com concerts)?

A part d’una possible subvenció de la Diputació de Barcelona d’uns 100.000 euros, la resta de preguntes continuen a l’aire. De moment el projecte és poc clar, però això ens hem assegurat que el Ple aprovarà el plec de condicions a l’hora de licitar el projecte -i aquí nosaltres jugarem fort a favor de la sostenibilitat (reutilització de l’aigua), reutilització d’aquells elements del camp antic que es puguin reaprofitar (com poden ser les torres de llum)…- i després el Ple també votarà el projecte que faci l’empresa guanyadora del concurs.

Malgrat els interrogants del projecte inicial, des d’Esquerra donem un suport entusiasta a la construcció del camp nou per diverses raons:
1- El camp de futbol és necessari.
2- Tenim un compromís amb l’esport.
3- El futbol a Sant Quintí és un espai de participació social, de socialització i d’integració de la població local i nouvinguda molt important.
4- La construcció de l’escola nova als terrenys que ocupa l’actual camp de futbol fa que sigui urgent construir-lo.
5- El futbol ha de ser recompensat perquè ha pagat els plats trencats de la mala planificació de 25 anys de sociovergència. Recordem que als terrenys reservats per fer una escola nova eren al costat del pavelló actual, però la mala gestió va fer que es convertissin en parcel·les urbanitzables per reduir el deute escandalós que en aquells moments tenia l’Ajuntament. Per culpa d’aquesta mala planificació l’única alternativa possible era el camp de futbol.
6- És un equipament car però entenem que durarà molts anys -no com l’actual que "morirà" sense haver arribat als 20 anys d’existència.

Endavant amb el nou camp de futbol!!

Foto: el nou Wembley!

Un vell amic dels temps que estudiava Ciències Polítiques a la Pompeu m’ha fet arribar el myspace del seu últim projecte musical, Projecte d’Efak. Ja fa temps que en parlava i la veritat és que la cosa promet. Ànims i que el camí sigui ple d’èxits i aventures!

Aquest vespre hem tingut ple extraordinari a l’Ajuntament. Hi havia només dos punts. El primer era per ratificar la dimissió de la Sílvia de regidora i demanar a Madrid les credencials del nou regidor que s’incorporarà per cobrir la vacant, el Jeroni. El segon punt era més delicat, concretament deia "Adopció de mesures, si s’escau, per part de la corporació, en relació als fets ocorreguts la matinada del passat dia 15 de setembre de 2008 en la finca del passatge Prat de la Riba núm. 10 del terme municipal". La nit de diumenge a dilluns hi va haver un incendi provocat a la casa esmentada i sort que un testimoni ho va presenciar i va poder avisar els bombers de seguida perquè sinó de ben segur que hauríem hagut de lamentar danys materials molt més importants i qui sap si alguna desgràcia personal.

El cas és que darrerament a Sant Quintí hi ha hagut diversos incendis "estranys": tanques de jardins, papereres -amb cotxes cremats- i ara una casa particular. La suposada persona que ha comès el darrer incendi no està bé, però no per això l’hem d’exhimir de les seves responsabilitats perquè hi pot tornar. Així, des d’Esquerra hem demanat que s’agafi el toro per les banyes perquè poguem solucionar el problema d’arrel. Determinada persona pot ser el problema, o dit d’una altra manera, determinada persona té un problema. Això no ens toca dictaminar-ho als regidors. No som jutges, ni tampoc metges. Però el que sí que hem de fer, i de fet és el nostre deure, és fer que les persones competents per dictaminar-ho en tinguin constància i hi puguin actuar el més aviat possible. Hem d’enviar el cas a un jutge i ell dictaminarà si és un problema penal o és un tema de metges. El que és clar és que l’Ajuntament no es pot esperar que hi hagi un altre incendi i que s’acabi amb desgràcies personals. Per això hem demanat al Ple que l’Ajuntament es postuli com a acusació particular contra l’autor de l’incendi, i un jutge ja decidirà si és cosa de la policia o cosa dels professionals mèdics perquè aquesta persona no hi és tota. Som un poble i tots ens coneixem, però en casos com aquests hem de vetllar per l’interès col·lectiu. Potser ens hem equivocat a l’actuar d’aquesta manera, potser no, però de dins nostre entenem que més val prevenir que no haver de curar problemes més greus que poden venir en un futur. Quan passen desgràcies com aquestes en un poble hi perdem tots.

Avui he quedat astorat de l’enginy que tenen alguns. Per aquests mons de Déu hi ha gent ben murri, i és que ja l’encerten quan diuen que el cap serveix per pensar i el cor per actuar. Resulta que avui ha saltat a la llum pública la gesta de l’Enric Duran. L’Enric, fart que sempre guanyi la banca, ha estudiat detingudament durant dos anys el sistema de les entitats de crèdit i ha ideat un pla per fotre-les: ha creat una empresa i ha començat a demanar crèdits (68) fins a un total de 492.635 euros que, evidentment, ha de retornar, de retornar amb interessos, però ni ho ha fet, ni ho farà. I és aquí on comença aquesta genial estafa -nova forma de desobediència civil, n’hi diu ell- que al meu entendre hauria de sortir als llibres d’història. L’Enric destinarà bona part d’aquests diners a la tasca que duen a terme diverses ONGs, però al mateix temps ha creat una revista, la revista Crisi, disponible en PDF i amb una tirada de 200.000 exemplars que ha repartit per tot Barcelona per explicar la seva empresa -en els quatre sentits que apareixen a l’Enciclopèdia Catalana. Tot i que explica que penalment no pot ser obligat a retornar els crèdits, que ho ha de fer l’empresa, l’Enric ha decidit fugir del país pel que pugui ser.

Evidentment tot això és reprovable, és una estafa, però en plena crisi global on els Estats del món occidental perden el cul per malgastar els diners públics per salvar grans empreses que s’han estat forrant a base de bé durant l’última dècada -vegi’s l’asseguradora AIG, per posar un petit exemple-, ho trobo, si més no, per aplaudir. Què és això de salvar aquells que han acumulat grans capitals al temps de les vaques grasses i ara que vénen magres fugir d’estudi i esperar que vingui la inversió pública per salvar les butxaques dels més rics, bancs, companyies d’assegurances…?!! Quina manera de tudar els diners públics i la confiança de la gent en un sistema que hauria de vetllar primer per ells. Precisament per això la gesta de l’Enric com a mínim es mereix el meu somriure sorneguer. Li ha fet pam i pipa al sistema.

Ja ha sortit l’Esquerra Nacional 108!! I és que aquesta setmana la cosa ha sigut mogudeta perquè normalment surt dilluns en comptes de dimarts, però no totes les setmanes tenen dos dies de festa com va tenir la setmana passada, i és clar, quan s’ha de treure una publicació setmanal dos dies de festa es converteixen en dos dies menys per fer-la i la cosa ha de sortir igualment -i no veieu quin mal de cap! Ja aprofitant aquestes línies us recomano l’entrevista que hi ha a la pàgina 2. De ben segur que el coneixereu