imatge extreta de nacionaldigital.catdels arbres, memòriade l’aiguamoll, auradels fangals, humitat. desposseïda.Latent, ombra porpram’instiga.
A relats en català, he participat en el repte visual que ha proposat en Frank zappa.Es tracta d’inspirar-se en una fotografia per tal d’escriure en prosa poètica o poesia. Aquesta l’ha penjada i escollit ell, es de Francesca Rimbaud una fotògrafa qu…
25 febrer 2010 – 11:35 am
Imatge extreta de salvadorarnau.blogspot.com Fino el propòsiten una mar blana, bèlicas’amara la pell s’eixoriveix l’ànima coentaem velo els ullsbèlica, en la mar blana.
Dedins el bassal, la llum fulgura.Es desvetlla l’ametller precoç.Aquest brisall duu la sentida de la jovenesa.La terra es color melangia.
23 febrer 2010 – 11:28 am
Parla’mesquizotímica creacióde l’isolament cobdicióspell insomnedeseixir-se.Parla’m, insondable meude l’umbrall a la nit, teva.
22 febrer 2010 – 10:35 pm
Anava per casa en pijama, comptant sil.labes, tenia un haykú al cap. Encara al llit, anava comptant amb els dits, quan el meu fill m’ha dit:–Però que comptes?–Frases- li he respòs-Per a què?–Faig un haykú,–digame’l– A veure… bres-so-la-l’o-…
22 febrer 2010 – 10:56 am
DE TAN SENZILL, NO T’AGRADARÀ Cansat de tants de versos que no fan companyia —els admirables versos de savis excel·lents—, i de mirar com passa l’emperador tot nu, i del gran plany del vent, aquest vell adversari, i de l’excés de mi, sense…
Música que em fa volar, i respirar a fons.
19 febrer 2010 – 12:02 pm
Amara’m sota devessall d’agulla finasedueix-me, efluvi.Encar dragui punimentsestremint-me d’intuïció
Amb quina comoditat ens sadollàvem la solitud. T’escumejava el vers coll avall, des dels lòbuls. Tu acostaves els llavis als mugrons, hissant la senyera del plaer. Amb quina naturalitat, n’era capaç d’assetjar-te i de provocar-te, obscena, quan…
Funàmbuladessobre la rasa del fossat del desempart’incivilitzes,t’heures. Ets un pedrenyal format de calabruixa.
Sovint, el vers es una bromera densa que va fruint entre els Joncs.Un vapor de lletra que et recorre el crani, i no et deixa avançar.Després, quan finalment s’eleva per esdevenir atmosfera alliberant-te d’aquella abrupta cabòria, sents un sentim…
Ona,códol, anhelestel arrelada,demana un desigincertesaseguretatsomnisordesa fonèticasurar ingràvid,esbòs de tela.
Desempereix el diagel aglutinat als marges. El present mutarà el somni.
Desconeixes, roquissar d’aigua profundaque l’ona que t’erosiona,és enfuriment de no existir-te. Et vol d’arena , la mar, no,la sorra esdevè paraula.
