Penedesfera

Crònica local

Eco de Sitges, 27 de Febrer

Dramagrama

Dibuja humorístico,

le gusta lo plástico,

no es nada gimnástico,

come lo que hay.

Es chileno auténtico, pero hispanístico

Sitges su habitáculo,

es Fernando Krahn.

Maria de la Luz Uribe

27 de Gener del 1993

I el joc de versos seguia, de forma sensible i simpàtica, tot descrivint la quotidianeitat sitgetana de la família Krahn. Aquell matí de fa disset anys, Maria de la Luz arribà a la ràdio acompanyada de Maria (una abraçada ben forta) Saborit i de Núria Amigó. L’escriptora assumí amb un somriure no haver trobat millor manera de presentar-se que recitant aquest fragment que, avui, encara serveix per a dibuixar el retrat d’un home desprovist de qualsevol tipus d’afectació, d’un artista sense ego, sense temptacions de protagonisme, d’un dibuixant carregat d’ofici que, des del subtil ús de la ironia, es convertí en un relativitzador de la vida, en un disseccionador de la condició humana, i de les seves contradiccions i paradoxes. En conversa, Fernando era com els seus dramagrames: mesurat en les formes, allunyat de postures dogmàtiques, i sempre equilibrat en els raonaments. Sense estridències, però amb una estricta escrupulositat professional, que intentava aplicar en cadascun dels processos que comporten la realització de la feina, fins que el lector la té a les mans. Tan és així que, a tall d’exemple, Krahn no va pair gens bé la qualitat de la impressió de les il.lustracions de la versió espanyola de Firmin de Sam Savage: fatal em confessà fa dos anys. I això que mirava amb major condescendència un volum de la quarta edició, perquè les anteriors havien sortit pitjor… Ha mort un home enamorat dels llapis, que defensava l’ús de les noves tecnologies sense deixar de pensar mai que la creativitat no neix de la màquina, tot i que alguns ho creguin, i els serveixi d’excusa.

Els escriu un oient esporàdic d’Odette Pinto, de quan presentava, des de Ràdio Miramar de Barcelona, i ja convertida en un referent de l’ona mitjana catalana, Las tardes de Odette. La veterana radiofonista, enamorada de Sitges, ha mort aquest cap de setmana i, amb ella, un estil singularissim, avui ja poc present en el dial, de periodisme amable, endolcit per un discurs ple de recursos sintàctics i d’entonacions barroques, molt adreçat a una audiència que li fou sempre fidel, i a la qual ella va saber oferir continguts a mida. Era l’època, entre d’altres, del consultori mèdic de l’inefable doctor Alomar, de Creu Blanca, a qui Odette adreçava les oients amb problemes de salut amb un: reina, què tens, què et passa? Explica-li al doctor Alomar! I, en la majoria d’ocasions, la comunicant s’acomiadava agraïda i satisfeta d’haver rebut un bon consell i, sobretot, d’haver protagonitzat una sessió de teràpia a través de la paraula, molt pròpia de la ràdio que fa companyia. Odette acomiadava la secció amb una bona dosi d’enginyosa publicitat en directe, tot impostant amb mestratge el número de telèfon del patrocinador per a que quedés gravat a la memòria de tots, sense necessitat de llapis ni paper: Cruz Blanca, 317 17 17, un 3 i tres veces 17, i el doctor, de veu profunda i reposada, marxava tan satisfet com havia vingut. Així recordo les tardes d’una senyora de la ràdio, presumida i coqueta, que ha treballat fins al final.

El 27 de Setembre del 2003, Toni Panyella s’acomiadà de la vida pública. No en tenia pas cap voluntat, però les circumstàncies així ho volgueren. S’esqueia la nit de premis Sitges, i la poetessa rebia la ploma d’or de l’Ajuntament, al saló teatre del Retiro ple de gom a gom. Ho recordo. De no se on, i no se com, una força invisible aconseguí que aquella senyora, de cos fràgil i salut ja trencadissa aleshores, s’aixequés de la taula, agafés el micròfon, i des de l’ànima, i sense la xarxa protectora dels discursos escrits, pronunciés algunes de les paraules més eloquents i sentides dels darrers anys, amb records poètics inclosos. Fou tal l’esforç, i l’energia consumida en aquells pocs minuts de gran intensitat emocional, que, dies després, la Toni emmalaltí. I així han passat gairebé set anys. Un cant de cigne per a qui, com d’altres companyes de vocació i de generació, conreà el vessant popular de la poesia, el que tothom enten i aprecia, aquell que serveix per a recordar unes noces d’or o d’argent, per a celebrar la Pasqua tot cantant caramelles, o per a copsar l’estima al Vinyet, la Trinitat o Campdàsens. I el que em deixo. En companyia d’en Joan, visitar casa seva esdevenia un petit gran plaer. Hom se sentia honorat d’ésser rebut sempre amb un afecte extrem, en aquell menjador on la Toni exercia d’amabilíssima i prudent amfitriona, mentre el seu marit hi posava la sal de la vida, entre rialles. Em suggeriren, abans d’escriure les lletres d’avui, que recordés coses bones. No puc fer pas cap altra cosa. Ha mort la pendonista a qui, el 1976, un enfadat mossèn Joaquim Comas deixà sola, durant la processó de Santa Tecla. Vist en la distància, l’actitud davant la vida de la Toni Panyella ha demostrat amb escreix que sabia molt bé quin camí seguir, hi hagués, o no, el pastor al davant del remat.

I ara, una mica d’aire. Crec que mai no havien coincidit tres obituaris, i la secció no hi està avesada, i menys després de Carnaval. La exposició I have a dream, epicentre de controvèrsies a l’entorn dels criteris de la política cultural sitgetana, és excel.lent. Magnífica. Altra cosa és que ens poguem interpelar sobre si era necessari que la vila es plantegés un projecte d’aquest tipus i ambició. Servidor creu que no, malgrat pugui defensar-se des de l’honorable perspectiva de la difusió d’uns valors d’obligat coneixement en el món actual. En qualsevol cas, i ja que ha costat uns diners, paga la pena visitar-la. Igualment magnífica, i inquestionable en intenció, per bé que la comissària segueix enutjada per la incomprensible manca d’un mínim catàleg, és la proposta que ofereix el saló de vaixells de Maricel, revestit amb un excel.lent disseny d’interiorisme. Àlbum Maricel (1910-1921) esdevé un interessantíssim recull gràfic i documental, sobre la gènesi del projecte que uní els destins de Deering i Utrillo, i amb el qual es tanca la lluïda commemoració del setanta cinquè aniversari de la mort del segon. Finalment, ben a prop, el Grup d’Estudis Sitgetans, a través de la seva activa secció fotogràfica, ha volgut homenatjar Josep Maria Jornet, a través de dues mostres on l’art del passat es barreja amb els valors del present, en un sincer diàleg.

Crònica local

Eco de Sitges, 13 de Febrer

Carnaval (I de II)

“De todos los sitios que podía elegir para venir a vivir, he elegido Sitges porque pienso que es la ciudad más bonita del mundo.”

Fernando Guillén, en la entrega del Trinitat Catasús.

Dimecres, 10 de Febrer.

Què, ja tens l’anorak a punt? A molta distància del significat i la trascendència emocional que poden tenir, per exemple, les americanes verdes retiristes o la camisa de Festa Major d’en Trino -peça de roba que per dret propi juga en una altra divisió- vet aquí la pregunta que haig de contestar aquests dies de forma bastant recorrent i entre somriures. Com cada any des-de-fa-no-se-pas-quan, i qui sap si fins el 2011 per allò del retorn a baix a mar, tot tancant una etapa, aquest inefable anorak mediàtic i d’estilisme caduc proper al fardo tornarà a sortir per dues vegades, si res no ho impedeix, mentre pel Cap de la vila passa el Carnaval de la crisi. Crisi? quina crisi? Diumenge passat, en un eloquent reportatge del 30 minuts de TV3, es podia veure a l’alcaldessa de Roda de Berà tot intentant convéncer per telèfon a un, cal suposar, responsable de colla carnavalera, de la necessitat d’haver d’espavilar-se amb 500 euros per a fer la carrossa, atesa la defenestrada situació econòmica del municipi, que fins fa quatre dies era capaç de comprar parereres d’acer inoxidable a 150 euros la peça, i de les quals avui només en queden els suports. Està clar que sempre hi ha un pitjor. O encara tenim sort, i aquí la subvenció per carrossa no ha minvat, com han minvat tantes altres coses, o cada terra fa sa guerra i en la guerra sitgetana, almenys enguany, els diners no han estat en el punt de mira del debat públic carnavaler, monopolitzat pels temes de sempre.

Divendres, 5 de Febrer. 20h. Retiro.

Un condensat de Carnestoltes en el petit espai del cafè de l’art de la Palla, va aconseguir reunir a bona part dels qui han encarnat el paper durant les darreres tres dècades, en una vetllada molt emotiva i entretinguda, on no hi mancà el record als absents. Dels arribos de Paperets al trajo que vestí Jordi Milán des d’aquella memorable grúa cubanera, fins al de l’àliga-pollastre de l’Edu Cosialls, tot passant pel recull fotogràfic de rigor, l’exposició d’alguns dels textos –llegits o no- que inspiraren predicots o testaments, o la presència de molts elements definitoris per a resseguir la memòria dels records, la mostra, organitzada amb eficàcia per la periodista Laura Gómez, a partir de la valuosa aportació de les colles i els particulars, s’inaugurà amb el complement projectat d’un muntatge de vídeo commemoratiu, realitzat per Josep Maria Alegre i Carola Fernández. Com d’habitud en les jornades prèvies a l’inici de la festa, entre conversa i conversa es deixà anar alguna hipòtesi sobre la identitat que s’amaga sota el personatge del 2010. I la majoria coincidiren: és probable que es tracti d’un portant, i no del Sant Crist precisament. També m’ensenyaren les proves que demostren que un dels llits de la cursa de dissabte no deixarà indiferent a les ànimes beates.

Dissabte, 6 de Febrer. 19:30h. Palau del Rei Moro.

Benvinguts el debat del Carnaval-per-amor-a-l’art. Aquell que encara es mou en el marc eufemístic de la militància en la competència, a través d’expressions del tipus: l’altre personatge-l’altra entitat. Des de l’Eco, Nacho Rubí ha deixat un titular que plana sobre la convocatòria organitzada per l’Ateneu i l’Agrupació de Balls Populars. Acostumada a baralles dialèctiques de major contundència -d’aquelles èpoques en les quals les coques de llardons no apareixien, la carn es cremava, i els protagonistes eren a punt de tocar-se la cara- Mònica Gallardo conduí una taula rodona que es deixà conduir, i que només s’alterà una mica quan aparegué l’assumpte de la presència de la reina al Retiro, motiu d’una questió de puntdonor que qui sap si es dissoldrà d’aquí una generació, i quan les converses s’acostaren al sempre delicat punt dels efectes de l’alcohol i les seves conseqüències. La informació dels cossos de seguretat referida als casos de comes etílics, o al llindar dels mateixos, comptabilitzats en menors durant tota la setmana de Carnaval de l’any passat, i la reflexió sobre la responsabilitat dels pares davant d’aquesta realitat, també inevitablement present, centraren els minuts finals de la discussió. Per la resta, des del públic s’abordà de nou el pas de les rúes pel Cap de la Vila, i els populars tres minuts de coreografia, o del-que-sigui, i, en aquesta ocasió, no es va arribar a donar la discutida d’antany sobre la dicotomia fardo-ploma, sàtira-lluiment. En definitiva, hem donat tantes voltes al capdell carnavaler que, amb tota probabilitat, hores d’ara, potser s’ha arribat al veritable sostre de les possibilitats que permet la celebració, tal i com es desenvolupa i ha evolucionat fins avui. Ni els carrers es faran més amples, ni la rúa enxiquirà de tamany ni d’ambició, ni desapareixeran les tanques, ni les multituds de matinada es convertiran al civisme militant, ni el muntatge de la immensa maquinaria que permet que tot marxi amb un mínim de garanties serà més econòmic, ni les restriccions de trànsit viari i de vianants seran més laxes, ni els riscos, per bé que mesurats, deixaran de ser riscos amb els quals caldrà conviure mentre la gran majoria es diverteix, perquè els pros i els contres de la festa estan establerts amb fermesa de fa temps. Ni el Carnaval podrà arribar a agradar a qui no li agradi, ni arribarà a desagradar a qui el visqui amb devoció gairebé mariana. Ni els que pateixen i s’emprenyen deixaran de fer-ho, ni els que es diverteixen tampoc. És així, i tot plegat respon a una festa que suposa la culminació d’un munt d’esforços individuals i col.lectius, que posen a prova les sensibilitats davant crítiques i canvis. Sortim del palau del rei moro satisfets d’haver-hi anat, però amb la sensació que, com els venerables ases que arrossegaven les pedres dels molins, estem donant voltes al mateix cercle sense sortir-ne.

Dilluns, 8 de Febrer. 21:30h. Sala d’actes del Retiro.

Diu que un li pregunta a un altre: Qui és aquell que acompanya en Pausas? I l’altre contesta: l’alcalde. La meteòrica carrera social del senyor rector ha arribat a la familiar trobada que celebra el dia internacional del xató, i que, per questions d’aforament i, sobretot, de logística, s’ha traslladat del Janio’s al Retiro. Cap dels canvis afectà a la qualitat del tradicional menú, preparat amb exquisida cura per les mestresses i mestres habituals, que hagueren de servir prop de 120 comensals que sortiren tan satisfets i agraïts com sempre.

Bon Carnaval a tots, i, en especial, als que tenen la principal responsabilitat en els personatges. Ens retrobem quan l’anorak dormi, de nou, tot esperant l’any vinent. L’últim?

Crònica local

Eco de Sitges, 30 de Gener

Servituds carnavaleres (un any més)

“El que si que et puc dir és que jo tinc una filosofia particular (…) i és que sempre he dit que més val plegar que no que et facin fora. A partir d’aquí, que cadascú ho analitzi i faci les conjectures que cregui adients.”

Àngels Parés, 27 de Gener.

Allò que estic pensant deu coincidir amb el que va insinuar Àngels Parés en conversa amb Joan Tutusaus? Ho sabrem ben aviat. Mentrestant, i en espera del segon capítol de VentdelCau, previst per la setmana vinent, cal que faci referència a una incògnita que espera confirmació, i que deixà Lluís Marcé durant els darrers minuts del ple municipal del passat dilluns. En un d’aquells diàlegs entre el regidor i l’alcalde que, per la forma en la qual es desenvolupen, no deixen de tenir un punt de comicitat, el cap de llista de Nou Horitzó va fer saber que Josep Emili Hernández Cros ha renunciat a la direcció de l’obra magna de remodelació dels museus sitgetans. O el que és el mateix, que el pare de la criatura no s’ha presentat al concurs per a escollir al responsable del procés, i, en canvi, sembla que dins de la llista d’opcions disponibles hi podria haver –i em disculparan el condicional, però és el que més s’hi escau atès el discurs- Norman Cinnamond, el reconegut arquitecte besnét de Santiago Rusiñol, que posà els peus a Sitges amb motiu de l’any dedicat al seu besavi. Conscient, parafrasejant la dita castellana, que molt sovint cuando-el-Marcé-suena-agua-lleva, caldrà veure si avui al saló d’Or es desvetlla, almenys, la primera part de l’enigma.

D’aquí quinze dies estarem a punt de viure la rúa de la disbauxa. L’esdeveniment de les grans xifres torna i algunes de les discussions colaterals que acostumen a envoltar-lo. El proper dissabte, l’Agrupació de Balls Populars organitza una trobada al palau del rei moro, on coincidiran responsables d’entitats i comissió, moderats per Mònica Gallardo. La memòria m’ha portat al 1993, quan, en el mateix escenari, tingué lloc el que alguns entengueren, aleshores, com una ensarronada destinada a menystenir el model de Carnaval de lluiment, a favor dels defensors del tradicional fardo, que, tot sigui dit, mai no han arribat a ser prou colla com per a convertir-se en veritable alternativa al que ha volgut una bona majoria dels sitgetans que surten al carrer. Més enllà, doncs, de la memorable frase de mossèn Deulofeu, pronunciada en aquell encès vespre de fa disset anys, i de la controvèrsia, caducada o no, a l’entorn dels dos models de Carnaval possibles, combinables o excloents segons la militància de qui els defensi o critiqui, el cert és que, d’un temps ençà, la reflexió comença a derivar vers un àmbit interessant i enriquidor, que intenta aprofundir en el sentit final de la relació que el poble manté amb ell mateix durant els set dies grassos. Ara, l’objectiu de les converses no és pas la promoció, ni l’atracció de forasters, ni l’interès en la presència dels mitjans de comunicació, delerosos de trobar esquers d’audiència darrere els focus del Cap de la Vila, ni tan sols els equívocs titulars de les 300.000 persones al carrer… Avui les paraules se centren en el nivell de tolerància que els propis sitgetans poden tenir vers les conseqüències i servituds que genera una festa multitudinària i del tot inquestionable, per la seva tradició i per l’esforç reconegut de molts en millorar-la.

Es tracta d’un plantejament desapassionat i pragmàtic, que, per fortuna, no vol criminalitzar res, ni tampoc passar per bandera argumental utilitzable per partidaris o contraris a una celebració que flirteja amb molts dels límits que regulen la nostra vida quotidiana. Vet aquí l’eterna paradoxa, la quadratura del cercle palesada en la necessitat d’aconseguir equilibrar dos conceptes en principi contraposats, com són la disbauxa i la norma, enmig d’un entorn carregat de condicionants que impliquen directament a la seguretat col.lectiva. Des que visquerem la catàrsi que obligà a la instal.lació d’aparatoses tanques de seguretat en els indrets més complicats del recorregut carnavaler, des d’alguns sectors s’ha deixat a l’aire un pensament que demana temps per a ser digerit, i que podria exemplificar-se en el balanç que, dies després del dimecres de cendra de fa un any, feia el sots inspector en cap de la comissaria de districte dels mossos d’esquadra, Jordi Robles. Des de la humilitat i el respecte a totes les sensibilitats que fan possible la festa, el responsable del cos policial s’interpelava, des d’una experiència professional que l’ha portat a viure situacions de conflicte i tensió, sobre si Sitges s’ha aturat a pensar en el preu que paga –i entengui’s la frase des del seu significat metafòric i no des del literal- per a mantenir la maquinària carnavalera en els paràmetres actuals, que obliguen a desenvolupar una logística d’enorme magnitud per a poder garantir les prioritats fonamentals, sense deixar d’assumir les queixes d’aquells que, legítimament, veuran restringits part dels seus drets, per mor d’un objectiu que arrossega la majoria d’interessos. És probable que, només de llegir una consideració d’aquest tipus, algú ja s’hagi sentit tocat en el seu fur intern. És lògic, perquè la bastida del Carnaval ha estat construïda a base d’intangibles emocionals difícils de mesurar, i que es manifesten cada any com a culminació d’un camí on la passió per la festa i tot el que mou aconsegueix aplegar multituds. Potser per això, és bo que puguin escoltar-se opinions externes, que intenten fer un forat entre els arbres per a poder veure el bosc. Enguany, i amb la intenció de descongestionar i/o agilitzar el recorregut final de la comitiva, sembla que s’aposta per fer arribar les carrosses fins a l’Avinguda Sofia. Segueix trobant detractors la possibilitat d’acabar la rúa sense necessitat de ficar-se dins del rovell de l’ou, i, no cal ni dir-ho, l’assumpte de traslladar-la baix a mar torna a ser tema recurrent, que s’esvaeix com un volado.

En qualsevol cas, el ferm dispositiu de seguretat del 2009 va posar sobre la taula una altra questió delicada: la de la llibertat de moviment de les persones, que afectà en especial al sector de l’hostaleria –fins a cert punt questionat per la seva aportació al conjunt de la festa– visiblement molest per la pèrdua progressiva de clientela, i l’augment del comprador de llauna i bocata. Qui sap si l’evidència està portant a molts establiments a tancar, per no haver de convertir-se en un wàter públic incontrolable, o a pujar al carro del self-service de carrer, molt menys arriscat i glamurós, però més rendible. El Carnaval és a punt d’arribar i, probablement, una de les seves grandeses radica en que continua generant les tertúlies pròpies de les grans ocasions.

P.D: Aquesta secció vol acabar recordant Jordi Morando. L’oncle Jordi. L’home que va saber guanyar-se el respecte professional en un món on, sovint, la foguera de les vanitats crema amb intensitat. Un home pacient. Enormement pacient.

Crònica local

Eco de Sitges, 16 de Gener

VentdelCau (Capítol I)

No pateixin que ni el serial serà llarg, ni tampoc correlatiu en el temps, però com que crec que donarà per unes quantes entregues, vet aquí la primera. Abans un apunt. Diuen que la vivenda de segona mà més cara d’Espanya és aquí i, si la meva recerca atropellada no s’equivoca, es tracta de la casa Casimiro Barnils, projectada el 1919 per Josep Maria Martino, i situada al Passeig Marítim, 71. No té pèrdua. A primera línia de mar, crida l’atenció la rotunditat de la seva cúbica volumetria pintada de blanc, rematada per diverses terrasses. Si la volen, surt per la bagatel.la de 10.000.000 d’euros, vistes incloses es clar.

Parafrasejant l’hora dels adéus, sense voler caure en la carrincloneria, el del Cau Ferrat, obviament, només ha estat un adéu per un instant si tenim en compte que, des que fou inaugurada el 1933, mai fins avui la casa de Rusiñol havia tancat les portes durant tant de temps. Diumenge, les ganes d’acomiadar-se de molts sitgetans ompliren a vessar les estances del museu, que tornarà a obrir rejovenit d’aquí dos anys i mig pel cap baix. Paradoxalment, i aquesta podria esdevenir una primera constatació, alguns dels presents reconeixien que feia un munt d’anys que no trepitjaven aquest temple del Modernisme, per no parlar del Maricel, que, llevat de la sala gòtica i de la pinacoteca inaugurada el 1995, continua essent el gran desconegut per una bona majoria de vilatans que, de repetir-se la iniciativa proposada al Cau, el visitaran en una futura jornada de portes obertes. No passa res, és així i punt, malgrat que, de ben segur, existeixin causes diverses que poden justificar el desinterès, entre les quals n’hi hauria dues de bàsiques: el Cau Ferrat és, en ell mateix, una obra d’art polièdrica difícil d’explicar, i el Maricel és, en el fons, un gran calaix de sastre on s’hi barregen col.leccions de gran categoria, amb grups de peces de menys entitat, tot formant un conjunt tan eclèctic com difícil de digerir en una visita, per comentada que sigui. El món ha canviat i els museus han de ser capaços de proporcionar incentius suficients per a convertir-se en veritables pols d’atracció. En qualsevol cas, aquest seria un debat colateral. Hores d’ara, estem en l’inici d’un llarg camí que s’està visquent de manera il.lusionada i amb un punt de controvèrsia inicial, que seria bo no deixar de banda.

D’entrada, em correspon dir-los que sóc dels pocs que continuen creient que la solució adoptada pel projecte de l’arquitecte Josep Emili Hernández Cros per la façana marítima dels museus és bona. M’agrada, i no reiteraré els arguments que ja vaig fer servir a l’hora d’enfilar les primeres cròniques sobre l’assumpte. Només els diré que estic en pecat mortal, perquè l’evidència és clara: allò que a mi m’agrada no agrada a ningú, o, si em permeten la matisació, no he trobat ningú –excepció feta dels que hi estan implicats d’una manera o altra- que em digui que li agrada, la qual cosa és prou definitòria de l’estat de la questió. El ventall d’apreciacions és ampli en matisos: Des dels qui, directament, titllen la idea de merda (sic) o d’atemptat paisatgístic, fins als qui estarien disposats a acceptar-la amb resignació cristiana, sempre i quan els puguin convéncer que, de debò, no hi ha cap altra sortida possible per a poder assolir els objectius finals, i cal que algun llençol es perdi en aquesta bugada patrimonial. Que ningú no cregui, en qualsevol cas, que el meu posicionament personal exclou l’atenció a alguns arguments interessants que he pogut escoltar a partir de les converses amb Antoni Sella, Beli Artigas i Josep Pascual, o de la lectura d’altres reflexions exposades en la nostra comunitat blocaire.

El director del consorci del patrimoni creu que l’encàrrec respon amb escreix a les tres demandes fonamentals que volien satisfer els seus avaladors. Primera: la preservació dels edificis i del seu contingut. Segona: l’adequació a la normativa de la Generalitat. Tercera: la millora de la relació entre els espais i el mar, conscients que la visió del Mediterrani, des d’aquesta privilegiada talaia, ha estat sempre un dels valors més apreciats pels visitants, encara que, ves per on, el mateix mar es pugui veure sense restriccions des de la Torreta o des del Baluard Utrillo. Sella explica el procediment administratiu que ha seguit tot plegat. El 2007, arran de la celebració de l’Any Rusiñol, es recupera la intenció ja plantejada el 1994, d’intervenir en el conjunt museístic, per la qual cosa la Diputació convoca un concurs públic per a la el.laboració d’un projecte que, vistes les dues propostes presentades, acaba atorgant-se a Hernández-Cros, que redacta un document que, des del punt de vista formal, també és apreciat pels contraris a alguns dels seus plantejaments. El projecte finalitzat travessa, immaculat, els sedassos de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament i de la direcció general del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, per arribar a la taula dels polítics. S’explica a la junta de portaveus de la casa gran, dies després a un grup de persones relacionades amb l’àmbit cultural, escollides a discreció pel propi director del consorci, i, per acabar, se sotmet al preceptiu periode d’exposició pública durant un mes sense rebre cap mena d’alegació. Finalment, pel proper 30 de Gener està previst un acte públic al saló d’Or de Maricel, amb la presència de l’arquitecte.

Beli Artigas i Josep Pascual han estat, i són, dos dels protagonistes del sector crític, que han fet pública una posició obertament contrària a la nova, agosarada i transformadora imatge marítima dels museus, basant-se en criteris de pes. Primer: Prenent en consideració la catalogació del nucli antic de la vila com a bé d’interés cultural, i segons les directrius d’actuació -explícites i draconianes en l’esperit conservacionista- establertes per la pròpia Diputació de Barcelona, i allò que consta a les fitxes del Cau Ferrat i del Maricel, incloses en el Pla especial del patrimoni i catàleg del municipi de Sitges, existeix un marc legal de protecció que no només impossibilitaria fer una obra com la de referència, sinó que ni tan sols permetria plantejar-la, per transgressora de la norma. Segon: Tan Artigas com Pascual entenen que la façana que es proposa anorrea la configuració arquitectònica original del conjunt dels edificis, quan, precisament, és el que caldria recuperar. Ambdós creuen que el repte consisteix en reformular l’opció actual per a encaminar-la a reconstruir l’aspecte que tenia la zona a inici del segle XX, o sia, molt abans de la questionable reforma que es dugué a terme a finals dels 60, quan obrí al públic la col.lecció del doctor Pérez Rosales. Garanteixen l’accessibilitat des de l’interior dels immobles, malgrat reconéixer que minvaria l’espai expositiu -que podria recolocar-se en indrets propers- i, mentre defineixen de poc transparent el procés, demanen que es revisi la questió abans no sigui massa tard. Des de la ignorància, plantejo un parell d’incògnites pendents de resposta. Primera: Em costa molt de creure que ningú que hagi tingut el projecte davant dels nassos no hagi parat atenció a les exigències de la norma, a no ser que, de manera intencionada, s’hagués pensat en canviar-la d’antuvi. Segona: Caldria saber si qualsevol revisió en el projecte pot comportar la pèrdua o la necessitat de renegociar el finançament de l’obra, i, per tant, d’assumir les conseqüències burocràtiques de la decisió. En plena crisi, és més fàcil perdre una subvenció que aconseguir-la, i no se si podem córrer el risc.

Crònica local

Eco de Sitges, 9 de Gener

Any nou, reptes pendents

Ara que ja sabem que el pla general de Dubai contempla la construcció d’un planta baixa + 159 com si es tractés d’una futesa qualsevol, així, sense ordre de prioritats establert, m’empesco una petita llista de petits o grans assumptes que poden exposar-se un cop retrobada la nostra quotidianeitat diària.

1.- Model econòmic, model social. Recupero un fil. A Sitges es llença menjar i hi ha gent que passa gana, i hi ha residències d’avis que no donen l’abast, i gent gran que viu sola i en circumstàncies difícils. I tots hem d’arribar a grans i amb una mínima qualitat de vida. Mentrestant, hores d’ara ningú no pot assegurar quan acabarà la crisi. En canvi, ja és un fet que els transports públics i els serveis han pujat, alguns com RENFE de manera escandalosa, i que el mes de Juliol arribarà amb un augment de dos punts de l’IVA sota el braç. Sense deixar això de banda, Sitges haurà de seguir debatent sobre quin ha d’ésser el seu model econòmic de futur, i no tant sols en el sector turístic, on es preveu un hivern dur, al qual hauran de seguir inevitables reconversions i posades al dia en molts aspectes i àmbits –inclòs el sector de l’oci nocturn- sinó també en el teixit comercial, eterna assignatura pendent de la vila. Més enllà de la perenne presència de la venda ambulant -sigui al carrer Parellades, sigui al recó de la calma- d’entrada caldria donar per perduda aquella batalla que va emprendre el comerç familiar per a racionalitzar els horaris, davant dels que podien oferir les grans superficies. Al paisatge d’establiments traspassats, venuts, o directament tancats, víctimes de la daga dels lloguers, i de la poca previsió d’uns emprenedors caiguts en el parany del poble que enlluerna, se n’ha incorporat un altre de noves botigues i negocis gestionats segons el criteri de l’horari continu, nascut d’una cultura on el viure per treballar sembla norma interioritzada, entre d’altres lleis pròpies no escrites, i que formen part d’una concepció de les coses molt diferent a la nostra. Els comerços i restaurants xinesos i els supermercats paquistanesos poden despertar recels, però no és menys evident que estan fent encaix en l’economia local, gràcies als seus preus de crisi –que surten d’algun lloc o altre- i a una flexibilitat horària que deu deixar ben poc marge per la vida familiar, llevat que es desenvolupi dins del propi negoci. Enmig d’aquesta realitat, afegida a la de les franquícies, i a la dels que segueixen lluitant per a aconseguir mantenir una associació empresarial moderna i organitzada, es mou un sector en crisi de concepte. Aquells que fa anys manifestaven que no entenien com els podien sortir els números a molts empresaris, ara ja poden dir que els fets els han donat la raó. Els números no han sortit perquè venim d’un miratge que va donar molts diners, sense deixar mai d’ésser un miratge.

2.- Política, de fora i de dins. Eleccions al parlament, consultes sobiranistes, la sentència de l’estatut, la llei de vegueries… L’any que acabem d’encetar té tots els ingredients per a provocar la controvèrsia o la desafecció a parts iguals, i el resultat d’algun dels debats de país incidirà, obviament, en l’àmbit municipal, que coneixerà la resolució de la Generalitat sobre la nova organització directiva de la corporació, o haurà de decidir si trasllada bona part dels serveis de l’Ajuntament a l’edifici Sitges Reference del polígon de les Pruelles, per mor de contenir les conseqüències de les despeses del passat. Malgrat tot, el que conciliarà bona part dels interessos col.lectius serà l’inici de la cursa electoral vers les municipals de l’any que ve. Si prenem en consideració el nombre d’opcions polítiques presents al consistori, i hi afegim les dues que es perfilen amb possibilitats de presentar-se el 2011 (la reedició del Grup Independent de Sitges, i la CUP) i el compromís de la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada de presentar llista, es molt probable que els sitgetans puguin escollir d’entre un ventall de deu propostes (10) per a gestionar la casa gran en un futur. A Catalunya i aquí s’està produïnt, doncs, el mateix fenòmen d’atomització/italianització de la política, fruit, sens dubte, del descontentament general. Que ningú no s’equivoqui però, a l’altre costat de les perilloses inèrcies del bipartidisme, qui vulgui plantejar una alternativa seriosa es trobarà amb la lliçó que despren l’aforisme tradicional que sovinteja en aquesta secció: Casa de molts se la mengen els cargols.

4. S’incinerarà a Vallcarca? Fins avui, ningú no ha oficialitzat ni garantit per escrit que a Vallcarca no s’instal.larà la incineradora de residus de l’àrea metropolitana de Barcelona, i el silenci administratiu continua escampant-se per tots els despatxos, obrint l’aixeta de la malfiança, que no ha deixat de brollar, davant de la mateixa preocupació de fa dècades: la capital no sap què fer amb les escombraries que genera, i l’evidència demostra que tampoc s’ha preocupat el que calia per a solucionar-ho, qui sap si perquè sempre ha trobat on deixar-les, fora de la seva vista i a casa dels altres. Atès que la decisió s’ha de prendre ben aviat, millor serà no baixar la guàrdia, no fos cas que des de fora es decideixi sotovoce quelcom de mal pair.

5. Patrimoni Divendres, 1 de Gener. Al migdia de Cap d’Any sóna el telèfon. Una apreciada sitgetana, entre alterada i indignada, em deixa bons desitjos i una inquietud: Vicenç, què farem amb aquesta façana de mar! Ens ho estan destrossant tot!. Li explico la meva opinió personal a l’entorn d’un assumpte sobre el qual suposo que hi tornaré en repetides ocasions, i quedem entesos per si un nou disgust li trenca el son. De moment, em servirà per acabar d’amanir la crònica de la propera setmana una visita de comiat momentani al Cau Ferrat. El projecte dels museus juga en una divisió apart, i cal no oblidar altres iniciatives elogiables. El mes de Març es presentarà la prefiguració de la col.lecció d’art de la futura fundació Stampfli, en el que significarà la primera exhibició pública d’un projecte ambiciós al qual cal desitjar-li el millor. Sobre la taula segueix la decisió de Bacardí d’establir la seva acadèmia a Sitges i, en cas de fer-ho, l’indret concret que rebrà aquesta proposta engrescadora i ben plantejada. I deixo pel final les quatre nafres que ens haurien d’avergonyir. Primera: La biblioteca, com Penèlope, voldria que arribés el seu Ulisses, que algú pensés en ella de debò, mentre les parets d’algunes sales ni tant sols han estat repintades després d’aquells aiguats d’infeliç memòria. Segona i tercera: Cal fer el possible per a que les fundacions del Retiro i del Prado avancin d’una vegada, i les centenàries societats tinguin uns locals amb tot allò que es pot exigir a una vila que es vanta d’ésser cenacle cultural de primera. I, finalment, el Patronat. Enderrocat inexplicablement l’edifici de la seu social, del que fou un dels centres més actius de la vida sitgetana només en queda la capella, en estat catatònic, convertida en aparador publicitari d’una immobiliaria, i en magatzem de les aigües pels balls de Festa Major i Santa Tecla…. Si els diners de la vianalització amb gris Quintana haguéssin salvat el Patronat, o el Rialto….

Que els reis ens obrin els ulls.

cliqueu per a engrandir la imatge

Crònica local

Eco de Sitges, 5 de Desembre

Junyent parla

Pere Junyent ha parlat. Ha parlat qui mai no havia volgut expressar-se en públic sobre allò que va viure en primera persona. Potser no ho hagués fet en d’altres circumstàncies menys obligades que la commemoració del 30è aniversari dels primers ajuntaments democràtics, però el cas és que l’alcalde que renuncià a la política activa després d’un dels fracassos electorals més punyents, i que es reconeix poc amic de la prosòdia, s’ha enfrontat al sempre difícil exercici de capbussar-se en les ferides que deixaren marca profunda. Han passat sis anys i mig, i és evident que el principal motiu d’interès de la conferència Una experiència viscuda i visió de futur residia en la primera part de l’enunciat. El temps no ho cura tot. En qualsevol cas, la distància li ha servit a l’orador per a mirar enrere amb respecte en les paraules, contenció en els fets, i amb un punt de crítica, i d’autocrítica, en les reflexions. És lliure de fer-ho, i és convenient que Sitges revisiti la seva història a partir dels testimonis dels homes i dones que l’han governada, des de responsabilitats diverses. Inevitablement, com tothom, també el cronista mira enrera. Malgrat els seus cops de geni a la italiana i un consubstancial recel vers els mitjans de comunicació –raonat sovint, no es pensin- Junyent és una bona persona, carregada d’escrúpols i d’ortodòxia, a qui el destí li parà sobre el despatx un trencaclosques massa complex per a resoldre, un repte excessiu que el superà en capacitat, li trencà els esquemes i li esquerdà el caràcter. I no fou l’únic esquerdat. No totes les bones persones serveixen per a ésser alcaldes, ni cal ser dolent de mena per a desenvolupar el càrrec amb garanties de no morir en l’intent. Tampoc l’èxit o el fracàs depenen mai d’una persona sola. Ans al contrari. L’exercici del poder demana un entorn humà ben cohesionat, i saber dominar el recurs de l’autoritat amb la fermesa pròpia dels qui tenen un tarennà que no s’arronsa davant de les decisions que posen contra les cordes la sensibilitat individual.

En repetides ocasions el xef m’havia dit que creia que calia cuidar les postres, perquè la memòria d’un àpat molt sovint comença per aquí. He pensat en si aquesta sentència serviria de metàfora encertada per a definir el final de l’etapa de Pere Junyent a l’alcaldia, i, sobretot, per a palesar fins a quin punt el record que n’ha quedat té una relació directa amb el regust amarg que deixà una alterada segona legislatura. Continuo defensant avui que Junyent ha estat el batlle amb més mala fortuna de tots els que ha tingut Sitges en la democràcia recuperada. Ho sé, la sort té un punt d’intangible i de providencial, però també cal cercar-la i no temptar-la. I l’ex-alcalde ja tenia, abans de començar el seu segon mandat el 1999, molts números per a sortir socarrimat de l’empresa. No feia falta ésser cap cervell privilegiat per a intuir que aquella sessió de constitució de l’Ajuntament -celebrada l’endemà d’un correfoc a les Cases Noves carregat de rumorologia negociadora- demostrà ser premonitòria, al deixar prous elements per a augurar el pitjor escenari de futur. Junyent evocà el passat dissabte el pacte d’aleshores com “la continuïtat d’un projecte inacabat, però amb unes relacions entre els socis més deteriorades, i, a partir d’un cert moment, podriem parlar fins i tot de malmeses. Aquesta manca de confiança entre els socis de govern, i la dificultat per actuar conjuntament sota un mateix criteri, es va traduir en un govern amb dèficits evidents en la gestió i en els resultats”. És l’anàlisi correcta, per bé que suposa una certa oficialització del fracàs. El quatrienni 1999-2003 esborrà sense compassió el positiu balanç de l’anterior. El reescollit alcalde va viure sobre una brasa perfecta per a la generació de conflictes, probablement perquè ni el va envoltar ni aconsellar la gent adequada, ni ell no es va saber envoltar ni deixà aconsellar quan les circumstàncies li ho demanaren o li ho exigiren. Qui sap si l’home d’aspecte feliç i il.lusionat en els seus inicis no va ser prou hàbil per administrar els problemes amb la suficient mà esquerra, i generar les complicitats necessàries al seu voltant que li haguéssin permès, a la vegada, treure’s del damunt alguns llasts que l’acabaren ofegant del tot, convertint-lo en presoner d’una teranyina teixida per la malfiança i la tensió de molts moments enverinats i convulsos en la vida política i social. I això tenint en compte, per a posar un exemple, que el destí urbanístic de Sitges –veritable pal de paller d’encesos debats- ja havia estat aprovat l’any 1989, abans de la dissortada sentència de nul.litat del 1998, i no pas per un sol partit precisament….

Sense voler travessar el llindar del dolor, ni desgranar el rosari de determinats aspectes, les referències del protagonista de la vetllada apuntaren al regidor del PP que s’abstingué durant la votació d’investidura, en un gest que interpretà com el senyal inequívoc que l’edil aniria per lliure, a la deslleialtat d’un company d’equip de govern –sense esmentar-lo, és probable que a Joaquim Millán li xiulessin les orelles, i no una vegada, sinó dues-, a la destitució sonada del tampoc no esmentat regidor d’urbanisme Lluís Marcé –motiu en el seu dia d’una llarguíssima, apassionada i esgotadora controvèrsia sobre polítics, tècnics, i interpretacions interessades o no de la norma- i al cop emocional que li suposà la mort d’Antoni Garcia. I el que es deixà al bagul perquè no en tinc ganes (sic). Submergit en la casuística del periode, en plena febrada immobiliària i un creixement demogràfic imparable, de poc li va servir a Junyent ensenyar un exemplar full de serveis en matèria de gestió econòmica, perquè la trascendència dels esdeveniments escombraren qualsevol bona notícia o realització de l’equip de govern. L’oposició va saber aprofitar el manifest descontentament social que es va viure al carrer, arran de les errades i els silencis de la casa gran, a base de denunciar tot allò denunciable, i d’atiar, en ocasions propícies, els ànims ja prou exaltats de la ciutadania. En qualsevol cas, i deixant de banda la teoria de la crispació, la llavor de les divergències internes ja havia fet arrels dins l’Ajuntament, i el relleu polític es posà en safata de manera fàcil i inexorable. La nit del 25 de Maig del 2003, Pere Junyent quedà sol davant d’unes xifres concluents, d’una evidència clara. I obrà en conseqüència, o en conseqüència amb la seva manera un pèl quixotesca de veure la vida. Començà, per a Sitges i per a ell, una nova etapa, i per a la federació una particular travessa en el desert que deixaria més malparats pel camí, abans de l’elecció conciliadora de Miquel Forns.

Com féu Jordi Serra en l’acte inaugural de l’efemèride que s’escau enguany, Pere Junyent també va voler acabar la xerrada amb una màxima atemporal i alliçonadora. La trobà en una de les aficions que hores d’ara conrea amb major assiduïtat. En un paràgraf provinent de l’antic Egipte, atribuït a Ptahotep, que em permeto transcriure en versió resumida: “Si ets un guia, escolta amb serenitat el discurs de qui et formula una petició. No el rebutgis, fins que no hagi purgat del seu ventre tot allò que tenia intenció de dir-te (…) Mai no és possible resoldre totes les peticions, però saber escoltar aplana el cor.” El text té 4200 anys, i sembla escrit abans d’ahir, o es podria escriure passat demà.

Crònica local

Eco de Sitges, 21 de Novembre

Turismedependència

Pregunta: Pot un municipi que ha viscut durant la darrera dècada el fenòmen imparable de l’economia especulativa, retrobar el fil d’un model econòmic basat en la productivitat? He exagerat la hipòtesi, en sóc conscient, però les actuals circumstàncies de crisi posen a Sitges en la necessitat peremptòria de reformular moltes coses que tenen a veure amb el seu model de subsistència. Impulsat per l’Ajuntament, amb la col.laboració de la iniciativa privada, acaba de celebrar-se el primer fòrum econòmic que, sota el lema Els reptes de Sitges, reflexions per a l’acció, ha intentat, de nou, posar fil a l’agulla. El cert és que no és el primer cop que es proposen fòrums de debat amb l’objectiu de definir propostes d’actuació que ajudin a conciliar interessos comuns. Malgrat tot, en la majoria de casos la realitat ha acabat escombrant paraules i projectes per a deixar-nos un titular bastant inquestionable: Sitges continua vivint en bona part del turisme i de les empreses de serveis que n’estan vinculades, i no ho deixarà de fer. Sobre si al Sitges del segle XXI li agrada viure del turisme i suportar algunes de les servituds que comporta ja en parlariem, perquè, de fa anys, no és precisament aquest un assumpte que generi postures unànims, ans al contrari. La indústria del turisme segueix essent la Santa Bàrbara dels nostres trons, el coixí dels mals moments, potser perquè, en un món més inestable que mai, representa la inversió més segura a la qual pot recórrer Sitges. Aquella que monopolitza indirectament o directa, el major percentatge de dividends de la nostra economia, malgrat que, des de fa vint anys, s’hagi maldat per a complementar aquesta hegemonia amb la incorporació d’altres models, sense aconseguir-ho plenament. El polígon de les Pruelles va néixer amb una clara vocació industrial i ha acabat per convertir-se en una zona comercial. El centre de disseny d’Audi, inaugurat a principis dels noranta enmig de l’antiga solitud de Can Pei, no ha respost a l’esperança, expressada en el seu dia, que fos la punta de llança d’una nova estratègia centrada en les empreses més sostenibles i de valor afegit. I així seguiriem….

Després d’haver-se venut el territori fins el moll de l’ós, ara a Sitges li toca vendre amb més èmfasi que mai els seus encants. Retrobar i/o prioritzar el paper de la indústria turística com a motor de l’economia local. Allò que, en el fons, forma part d’una tradició pionera a Catalunya i a l’estat. Vendre l’escenari i les propostes que aconsegueixin captivar i fidelitzar a visitants i turístes cívics i, si pot ser, amb possibilitats de fer despesa. Com fer-ho? Diuen els entesos que fomentant la marca Sitges, tot vinculant-la a una oferta variada d’activitats i serveis de qualitat, que siguin difosos amb eficàcia. Una obvietat si volen. Començo pel final. Sitges no ha sabut trobar el mode de publicitar la seva imatge. I no em refereixo a campanyes concretes, sinó a la globalitat del producte, que podria oferir un aspecte més atractiu i llaminer des del punt de vista gràfic o virtual, tenint en compte l’enorme competència existent. No s’ha trobat tampoc, ni se fins a quin punt fa falta a aquestes alçades, un eslògan publicitari vinculat al nostre nom que superi el record del celebèrrim, i un pèl carrinclonet des de la perspectiva actual, Platja d’Or. Tant és així, que, dels 90 ençà, la vila ha tingut tres marques comercials: Això és vida, Joia de la Mediterrània i L’art de viure. Excessius canvis si, de debò, es vol establir una associació de valors perenne en el temps.

La majoria coincideix que en infraestructures i equipaments hotelers anem ben servits. S’ha millorat. El problema rau, i fa anys que s’arrossega, en trobar mà d’obra professionalitzada que permeti donar un servei a l’alçada de les pretensions que es manifesten sobre el paper. Paradoxa sitgetana, que ens permet formular una tercera pregunta: Qui vol treballar a l’hostaleria, i quin preu vol pagar l’hostaleria per un treballador qualificat? El gremi pot explicar, millor que ningú, l’èxode de molts cambrers cap el món de la construcció, i la posterior tornada al redòs, quan no a l’atur, ara que la construcció ha fet fallida. Deixant de banda aquest parèntesi cojuntural -pocs podien competir amb els sous que oferia el totxo aleshores- el cert és que, amb raó o sense, la professió no s’ha pogut acabar de treure del damunt l’etiqueta de sacrificada i mal pagada. Qui sap si aquesta és la causa que ha estat al darrera de la progressiva pèrdua de negocis familiars, de l’opinió d’alguns reconeguts veterans que creuen que costa enormement trobar personal amb cara i ulls, o de l’evidència que els restauradors locals constaten, quan es lamenten que el percentatge d’alumnes sitgetans als mòduls d’hostaleria de l’IES Benaprès és irrisori… Difícil panorama per un poble que genera una activitat constant, i que, segons els entesos, n’ha de generar més si vol mantenir el seu poder d’atracció i, en conseqüència, una facturació suficient per a sostenir les càrregues d’un municipi que s’ha fet molt gran i que genera un munt d’obligacions que cal satisfer des de les institucions públiques. S’aposta per esdeveniments que no comportin excessius problemes en la convivència quotidiana, i més si es té en compte que el centre del casc urbà viu una pressió constant d’actes i celebracions de tota mena, que ha acabat per a crear una especial sensibilitat davant les possibles molèsties generades pels mateixos. És un dels precs que acostuma a exterioritzar el comerç, que viu una metamorfosi complicada, a cavall d’iniciatives que han aconseguit dinamitzar-lo, o, com a mínim, despertar-lo amb la intenció que Sitges també sigui vista com una destinació comercial. Malgrat tot, sóm lluny encara de poder percebre, des de fora, una estructura funcional equiparable a la del gremi d’hostaleria, qui sap si per l’atomització del sector, o per la inestabilitat en la qual viuen moltes botigues, o per la poca empatia que poden demostrar vers la causa comuna els nous propietaris que han desembarcat a Sitges sense massa ganes d’arrelar-hi.

Arribats a aquest punt, amb la crisi ben afermada, els lloguers a la baixa, molts pisos buits, establiments tancats i d’altres als quals la competència ha obligat a fer horaris impossibles de creure fa uns anys, vet aquí la quarta pregunta: Sitges ha viscut de la renda del seu èxit? Escolto, cada cop més sovint, i així n’ha deixat constància aquesta pàgina, veus que consideren que la vila ha de replantejar l’oferta d’oci nocturn, per adaptar-la a les noves demandes. De la mateixa manera, s’observa amb preocupació la deriva que han pres algunes nits estiuenques de l’Atlàntida, ben allunyades, segons em diuen, de l’esperit inicial del local. És un debat difícil, perquè implica ficar el nas dins del que ha estat, sens dubte, un dels punts de referència pel que fa a la nostra projecció internacional. Des del carrer Primer de Maig, per exemple, es vol tornar a impulsar sense embuts la denominació carrer del pecat/calle del pecado, tan popular arreu com denostada aquí pels sitgetans de soca-rel… Serà que apelar al tòpic és jugar sobre segur? Des de l’Ajuntament es veu una sortida en l’àmbit de la cultura i la creativitat. És un bon camí, sempre i quan allò que vingui valgui la pena. Val la pena la reforma dels museus, valdrà molt la pena el projecte de Pere Stämpfli i, si fos pel cronista, arribaria a tots els acords possibles amb la propietat per a que el museu de Bacardí s’instal.lés a l’edifici de telègrafs… I no ens deixem la reforma de la biblioteca, perquè qualsevol intervenció sobre el patrimoni poden donar per segur que mai no és en debades.