Penedesfera

Dissabte passat a la meva botiga de vins de referència, el Club del Cep, es presentaven vins de l’Olivera. Teníem les joies habituals, com Eixaders, Blanc de Roure, Agaliu… però també teníem novetats.

Abans de parlar-vos de les novetats directes de la Vall del Riu Corb -subzona de Costers del Segre-, deixeu que us conti un poc sobre un dels seus vins estrella, el Missenyora. Un Macabeu, monovarietal, arrodonit amb una mica de most concentrat abans no el passin per fusta, que dóna unes notes magnífiques de raïm molt ben matisades per l’acidesa de la varietat i la untuositat de la fusta. Un Macabeu 100%, com l’Agaliu, però més golós.

Quin pecat missenyora beure un vi d’aquest celler darrera l’altre quan per separat són tots irresistibles. Missenyora, hi ha quelcom d’esclau en el nom d’aquest vi que fa salivera, quelcom entre joglaresc i lasciu.

Anem però a les novetats. Un Chardonnay de finques seleccionades i amb bóta d’allier, per diferenciar-lo de l’Eixaders. Amb ell, celebren el 25è Aniversari del celler. Notes menys explosives, més fines i elegants acompanyant una persistent acidesa. Un salt endavant. Una tirada curta de 1.500 ampolles.

I ara un salt al buit, el primer vi negre del celler. Un cupatge de gairebé tot amb un 50% de cabernet, el cabernet ve de Tarragona, la resta del raïm de Costers, El vi, un experiment sense bóta, surt per la DO catalunya, l’etiqueta a mà “estem fent proves”. De l’experiment en boca us diré que els vins negres de l’Olivera tenen molt futur per endavant i que tindran una progressió qualitativa encara més important.

Ep! I si no en teníem prou amb un salt al buit ara en vénen dos. Rasim blanc i Rasim negre. Dos vins dolços, un nom compartit.

RASIM: nom que es donava al raïm a Perpinyà el segle XIII. Unió del català raïm i del francès raisin.
 
Punts de trobada per boques humides. Estima la llengua, fes-la servir.

Raïm de Nalec, el cor de la vall, somriu el corb. 

Rasim Negre de Garnatxa i touriga, sobremadurat i amb una lleugera pansificació a l’ombra. Nas extraordinari de dolçor, resina i barnís, potser rovell, un punt metàl·lic; en boca, melós i torrats, postres i cafès, però gens licorós, potser massa lleuger, queda’t amb la copa al nas. 

Rasim Blanc de Malvasia, garnatxa blanca i xarel·lo pansificats a l’ombra. Nas menys espectacular, raïm amb tocs metàl·lics, pinya i pastisseria; el pas de boca és voluminós, espectacular, amb un punt d’acidesa d’aquells de no avorrir al personal fent-lo xalar. Xarrupa llarg i queda’t el vi a la boca. 

Pansificació a l’ombra, primera notícia, un mètode econòmicament desastrós, “premses i no surts res” ens deien, una altra prova. El tiratge curtíssim, unes 300 ampolles de cada i són de mig litre, o sigui que feu la mitja.

“Dolça besada degusta que s’acaba.”

Molta cosa i encara em deixo un cava nou amb criança, el tastarem aviat. Aviat visitarem el celler ampliat, la raó de ser de totes les renovacions, vins inclosos.
Visitarem la Vall del riu Corb i serem feliços.

Salut

Conec pocs enòlegs, segurament els puc comptar amb els dits d’una ma. D’aquests almenys tres han passat per Albet i Noya. Mai m’havia plantejat un celler com un viver d’enòlegs. Però aquí en tenim un exemple.

El mestratge ecològic del celler s’estén i millora les pràtiques en l’elaboració de vins arreu del principat i les illes. Personalment els vins ecològics no són la meva debilitat, acostumen a ser una mica més cars i en molts casos una mica menys bons. Només els defenso si m’han agradat- “…és que a més a més de bò és bio…”- .

Trobo més remarcable que arrel de l’èxit dels vins ecològics, els cellers incorporin tècniques menys intrusives i més respectuoses amb el terrer. El vins seran més agraïts i guanyaran en intensitat als nostres pal·ladars. A sottovoce els celleristes et diuen que si el fong no marxa, on no arriba el remei biodinàmic hi arriba la química. Dit d’una altre manera que gairebé ningú no es juga una collita per més principis que tingui.    

També cal diferenciar l’etiqueta Bio dels que són Biodinàmics. Pèrò escric un bloc i no una enciclopèdia, soc mestre però no pas d’això.

L’altre tasca important d’Albet i Noya és la recerca en la recuperació de raïms autòctons. Que mereix també un capítol a part i que ja ha donat resultats, vegeu el seu Belat.

Amb l’apunt penjo una foto d’en Josep Mª, ara enòleg a Albet i Noya i a qui vam conèixer durant la seva estada a Duart de Sió. Amb ell hem compartit sopars, dinars, ampolles i bones estones. El recordo amb la mateixa rialla de la foto- on rep un premi a Alemanya pels vins del celler-. Sempre que obro una ampolla del celler s’em dibuixa un somriure. Bons moments, bones èpoques, fortes ressaques.

Vi:La Milana, Celler Albet i Noya

DO: Penedés

Raïm: Cabernet Sauvignon, Merlot, Caladoc i Ull de Llebre 

Elaboració: fermentació de 8 dies a 25º i maceració de 18  pas per fusta de 13 mesos

Grau: 14º

Preu: 18€

Tast:lluminós, bona llàgrima;  fusta bóna i melmelada de fruits del bosc, violetes. En Pata em deia que al nas aquest vi està al límit de fusta, potser sí però en boca dóna molt més que no pas fusta; el pas de boca és extraordinari, ampli, rodó, persistent, golós, equilibrat i i potènt; és un vi de llarg recorregut en ampolla.

Glopets:ecològic o no, un gran vi de finca, potser el millor Penedés que he tastat.  És interessant la història del nom, La Milana ens remet a la dona del senyor Milà, encarregada de la finca al segle XIX, d’aquí el malnom de la Milana. L’altra història amagada és la del raïm Caladoc -un creuament de Garnatxa i Malbec- del qual a Albet i Noya en tenen 1 hectàrea i que de ben segur aporta quelcom d’imprescindible a aquest vi, tot i que jo no he sabut identificar què.
I encara ens deixem una altra història, que l’exitosa dèria ecològica del celler bé d’un encàrrec per elaborar vi pel mercat danès a començaments dels vuitanta.

Ara afegiex un raïm i un vi a la teva vida , cala-li doc o foc, incendia-la amb els ulls de la Milana, copa plena i nas clavat, olora fort, xarrupa llarg i riu com en Josep Mª.

Salut

Castell Perelada és potser el celler més gran i segurament el més conegut de l’Empordà. Segur que és el més ben distribuït, trobes vins seus a qualsevol supermercat. La gama de vins és molt àmplia i el seu ventall de qualitats també. Dels “bons” n’he tastat dos: el Gran Claustre i la Finca Malaveïna -aquest darrer  em va agradar força-. En Josep Roca diu meravelles del seu Finca Garbet, al preu que va ja el tastarem en l’altra vida o en somnis.

El fet és que posats a diversificar l’oferta Castell Perelada decideix posar un Priorat a la seva vida: la Casa Gran del Siurana. Planten vinya al 2000 i fa un parell d’anys que tenim referències del celler al mercat. Vins de gama mitja -Cruor 20€- i alta -Gran Cruor 40€-. Sort que també han pensat en els pobres de butxaca, que no d’esperit, i ens han regalat una drecera per tastar els seus vins: GR 147

Vi: GR 147, Celler Casa Gran del Siurana.

DO: Priorat

Raïm: Garnatxa 35% Carinyena 30% i Cabernet 35%

Elaboració: vi negre amb un 50% envellit 8 mesos en bóta de roure. No especifiquen quina varietat o percentatge de les varietats ha passat per fusta.

Grau: 14.5º

Preu: 8.50€. Molt correcte pel que et donen.

Tast: Té de tot bon color, lluminós i bona llàgrima; nas dolç i torrat amb notes minerals, intens; en boca és ple i reflecteix la vinificació, notes molt agradables i cremoses de raïm, cos i persistència de la criança. Tornen les notes minerals i melmelada de nabius. Directe, persistent i reeixit.

Aquest GR 147 que passa per la finca i dóna nom al vi és un sender prioratenc molt recomenable i assequible no us el perdeu, està molt ben marcat.

Salut

Vi:Pedradura 2004, Celler Can Camps Olivella ( Massís del Garraf)

Raïm: Marselan 100%

Grau:13.5º

Preu: 10€

Primer el raïm:

Marselan:  aquesta varietat és un creuament (híbrid) entre cabernet sauvignon i garnatxa creada pel INRA francès l’any 1961. Tot i que no està molt estesa, es cultiva molt a la zona francesa del Languedoc-Roussillon. Els raïms són de mida mitjana, allargats i de color negre violaci. Presenta un vigor moderat i una producció mitjana. És adequada per a la formació en espatllera i s’adapta bé tant a climes secs com humits. Molt robusta i resistent als àcars, al oïdi i a la botrytis. Els vins són perfumats i rics en tanins; presenten aromes de cacau, fruites madures, grosella i gerdó.   

Un cop presentada la varietat parlem del vi. Viníssim és un  punt de trobada per paladars curiosos i valents, si la butxaca ens ho permet. La meva història amb el Pedradura és una d’aquelles d’encís i decepció. Quan vaig descobrir el vi: una presentació elegant i impecable, un  monovarietal d’un raïm poc conegut, elaborat al Massís del Garraf pels de Can Ràfols dels Caus mitjantçant un projecte paral·lel vaig veure que aquest era un vi dels meus.

 Tasto la collita del 2003 i acabo dient-li en Pou al Club del Cep que aquell vi no estava en condicions òptimes. He hagut d’esperar que sortís la collita del 2004, per tastar-lo de nou. L’espera ha pagat la pena, aquesta volta hi he trobat molt més suc. Suc del bo.

És un vi especial. Color a part, del tot normal. La resta és sorprenent. Heu de pensar en una tarda en plena canícula estival. Pal planteu-vos enmig d’una pineda, tanqueu el ulls i concentreu-vos en aquella olor de pinassa seca, resina i pols. Això més algunes notes dolces del raïm és el que han  resumit en aquest vi. En boca presenta un atac molt mineral i salí -estem parlant d’un vi del Garraf, un semi-desert de roca blanca i matolls-; tornen les notes de pi, barrejades amb herbes aromàtiques, potser orenga, i sabors més dolços i propis de la  garnatxa. Final persistent i agradable.

Una vinificació poc corrent, no pas per la maceració- 31 dies- o el pas per fusta 11 mesos, sinó pel llarg afinament en ampolla: 30 mesos. Un 2004 que tot just acaba de sortir al mercat. 

Un vi que t’espera, una pedra amb la que val la pena ensopegar més d’una vegada. Sigues valent, fes-te la dura, trepitja el Garraf, cerca aquest Pedradura 2004, emplena la copa, tanca els ulls és ple estiu, olora fort, mastega la pineda, xarrupa llarg i deleix-te.

Salut

Segurament una de les bones notícies pels aficionats al vi català d’enguany ha estat la creació del portal Vadeví. Un magnífic aparador del qual avui me n’aprofito per comentar unes declaracions d’en LLuís Llach sobre el Priorat i per penjar la foto del poeta en plan country.

D’en Llach sempre m’ha agradat més l’activista que el músic. Dels seus recitals el que recordo millor són els seus brillants i irònics comentaris entre cançó i cançó, poesia a part. Les seves declaracions són sempre punyents i lúcides a parts iguals.

Al bloc sovint comento que m’interessen les històries que hi ha amagades darrera dels vins. Per això trobo brutal el detall que, anys després, marcarà l’inici de l’aventura d’en Llach al Priorat: “el 1972 quan vaig fer el primer recital a l’Olympia de París, em van presentar el sommelier que havia guanyant el concurs internacional d’aquell any. Quan li vaig dir que la família de la meva mare era originària del Priorat, es va posar solemne i em va dir que al Priorat es feia el millor most d’Europa i segurament, del món”

I continua: “anys després vaig recordar aquella frase quan vam veure que el Priorat estava descapitalitzat i que només pagant un preu molt alt pel raïm podríem injectar nou capital i que els prioratins poguessin invertir i participar de l’èxit de la comarca”.

El temps ha confirmat que l’aposta ha tingut èxit socioeconòmic per la comarca i enològic perquè s’han confirmat les paraules d’aquell sommelier amb escreix. El prestigi de la DO és objectiu, evident i contrastat.

“Qualsevol que arribava i feia un bon vi, el posava a trenta euros”. Aquest és el preu que nosaltres hem pagat. Perquè els 30 € han esdevingut 40, 50 o 60. I després ens acusen a nosaltres, bevedors fidels, de donar l’esquena al producte de casa -Jordi Alcover,  a la interessant Guia de vins Catalans 2008-2009 de l’Incavi-.  De totes les DO catalanes, el Priorat és la que en conec menys vins. Els de menys de 15 € pel que et donen són cars i justets i de menys de 10 € no n’hi cap. Davant les paraules d’en Llach em trec el barret, malgrat que els seus vins també són cars i només n’he tastat de la gama baixa que prefereixo no recordar.

  “Estem subjectes a les lleis de mercat, que no tenen perquè ser justes, així que caurà gent que no ho mereix, però també molts que sí s’ho han buscat”.

El mercat mana. Enguany, l’Álvaro Palacios de l’Ermita i les Terrasses ha tret un nou vi: Camins del Priorat. Es veu que té un estoc de Terrasses a 24 € que no te l’acabes. La presentació del vi és impecable, el producte és un èxit de vendes i l’opinió dels meus celleristes de confiança coincideix amb la meva: correcte i punt, tirant a justet. A 13 € la fitxa al Montsant, la Terra Alta, Costers del Segre, Mallorca, Penedés, Castelló… et poses les botes. 

“Darrere el vi del Priorat hi ha una aventura social i humana extraordinària. Ha estat una comarca que fins fa quinze anys estava en la misèria i que de cop i volta ha ressorgit amb una activitat que entronca amb la tradició”.

M’agradaria estendre aquestes paraules d’en Llach a la resta del territori on elaboren vi. Segur que les ampolles vessen d’aventures socials i humanes extraordinàries que fan ressorgir la terra i entronquen amb la tradició, emplenant les copes de futur.

Salut i Bon Any Nou!

* no puc acomiadar-me sense dir-vos que jo també he pecat. M’encanta ser un pecador. Potser el millor vi que he begut enguany ha estat un Ferrer Bobet 2006, evidentment del Priorat. Era un regal, gràcies Cala i Elsa i René i Roger i Gilbert.

Els vins de Nadal d’enguany han estat un petit resum del bloc, amanit amb uns quants regals del meu llunyà aniversari. Els resultats han estat dispars. Quan obres una ampolla sovint tens sorpreses i quan n’obres mès d’una tres quarts del mateix.

Els vins negres entre Nadal i Sant Esteve han estat quatre, dos han guanyat i dos han quedat més enrere. Potser arribaren en un moment de l’apat que ja no estàvem per gaires orgues o potser els hem pres abans d’hora i els mancava arrodoniment en ampolla.

El vici de les presses, la golafreria de la set, les ganes eternes de passar-ho bé.

Vam tastar un Coca i Fito 2006 del Montsant, amb un cupatge de sirà, garnatxa, samsó i ull de llebre, que li mancava allò que li sobra al seu germà petit, el Jaspi: golositat. Estructurat, tànic i potent, però mancat de màgia.

L’altre vi que d’entrada no va tenir el seu millor moment va ser un Cérvoles2005, ull de llebre de Costers del Segre, un vi amb trajectòria i que havíem tastat altres vegades. Aquesta anyada ve més fresc i menys licorós, però menys rodó, la sensació és que li manca un punt de maduració. El cul d’ampolla que vam deixar l’he acabat al cap d’un parell de dies, i havia millorat. Sense contradir del tot el que havíem trobat d’entrada.

Allò que dèiem del moment de l’apat. De fet això d’anar obrint ampolles i tastant-les és una competició molt injusta. Cap vi no ha de ser comparat, el que mereix és ser valorat per les seves pròpies qualitats.

A la banda dels campions de Nadal, tenim un altre Costers un Geol 2006, un festival de fruita macerada i fusta ben integrada, contundent i espés com una bona escudella, estructurat i ric en matisos confitats i sabors terciaris.

El darrer vi que us vull comentar ens té el cor i l’ànima robats de fa temps, un AN Negra 2005, calllet 100%, quan l’olores ja te’l menges, és tant ric aromàticament que cada alenada és com un glop, als vins hi ha sabors retronasals i amb aquest han inventat els sabors nasals, olors xarrupades. No és conya, nas i boca plens de pell de taronja, te i regalèssia, perisitència a 30€ l’ampolla. Bevent vins com aquest entens de que serveix una taula de triatge, només amb el millor raïm pots obtenir tanta concentració. La suavitat del callet i el taní madur fan que els 14 graus s’et fonguin a la boca. Ens l’hauríem de beure de genolls. disculpeu-me l’eufòria però de vins com aquest en bec molt  pocs, són cars.  Però era Nadal.

I vosaltres quins vins heu begut per Nadal?

Salut i bones festes

Fa dos diumenges vam votar, ahir vam emplenar la bóta. Enguany la collita ha estat bona. N’hem tingut de força dolentes, quan el raïm estava en mal estat i, sovint, els ocells havien fet més feina que nosaltres, no n’havien deixat. Al país sovint li passa el mateix, és incapaç de veremar en condicions i també hi uns ”pàjaros” que l’esquilmen.

La verema d’aquest any ha estat bona. La climatologia ens ha ajudat però també la feina l’hem feta bé i quan calia. A la Consulta d’Arenys els companys de la cooperativa eren a tot arreu. Han fet bona feina: bé, quan i on calia.

Degut a la dedicació i l’amor que hi hem posat, aquest any tenim prou vi i de prou qualitat per envellir-lo en fusta. La bóta és de roure, nova de trinca, perfumada, de fusta llisa i porosa, el ferro l’envolta, els claus que la reforcen llueixen. Aquest cap de setmana hi hem posat vi. És plena d’il·lusió.

Els vots del referèndum són el resultat de molts esforços i també són conseqüència d’un acte d’amor, de molts actes d’amor, moltes il·lusions. Són molts litres de bon vi, preparat per envellir, esperant el seu moment; trobaran la seva bóta i esperaran el millor moment per ser tastats. Si comparem el camí de la independència amb l’elaboració d’un vi. Podríem dir que ara els vots estant macerant i fent la primera fermentació. El llevat natural ja el tenen posat, acabaran la fermentació i envellirant  tant temps com calgui. Però un dia brollaran amb força de les ampolles i vessaran les copes i les urnes. Potser els de la Cooperativa de la Serp no ho veurem, ja ho veuran els nostres fills, però sabem que unes llàgrimes del primer vi flor eren nostres. El futur és dels que vindran, la vida és present i hi ha dies que paga la pena viure’ls. 

Ara ja tenim la bóta i els vots, fa un parell d’anys totes dues coses només eren un somni. I ara que som una mica grans tindrem paciència. Hem après que amb el vi cal molt d’esforç i fer les actuacions adequades amb la vinya i amb els vots. Diumenge toca arrencar els ceps morts -que n’hi ha, com a tot arreu-, deixar que la terra descansi i, passat Nadal, replantar-los i la poda. Després toca cavar els ceps, esbrollar, despampolar, embotellar, llevar taps i beure vi. Aquest és el procés i el farem tants cops com calgui. De votacions també en farem tantes com calgui i els de la Cooperativa de la Serp també hi serem, perquè en tenim molta de set. 

La bóta ja és plena. Ja hem votat. L’any que ve comprarem una altra bóta, l’hem d’emplenar de vi i vots. Els teus vots que són els nostres.

Salut

Gargollassa Raïm negre de gra gros, rodó i de dolç, de pell forta, cultivat a Mallorca, poc productiu, que dóna vins de 14 a 16 graus. Diccionari del vi i del beure de Joan Maria Romaní Olivé

 Tot tafanejant pel Vadevivaig espetecar amb la notícia de la presentació de vins de Plai i Llevant que va tenir a l’Espai Mallorca, entre d’altres coses parlava de la presentació d’un vi elaborat a Can Majoralamb la varietat  Gargollassa. I a mí les varietats recuperades i les novetats em fan anar de bòlit. Al web del celler no vaig trobar res sobre el nou vi però em van fer un regal: les imatges d’una vetllada estiuenca, una nit sembla que tan rodona com la lluna plena sota la qual va tenir lloc i, a la que tot i no ser-hi m’hi he trobat, hi he vist als meus amics i sobretot hi he vist reflectida una manera de ser i de passejar-te per la vida amb la que combrego totalment. És un possible resum de  moltes nits dels estius que he viscut. Les converses i  les copes, la pols i les rialles, la música i els cossos es barregen amb la música i esdevenen aquella pel·lícula que t’agrada viure. Una Festa Blanca.
 
 Sobre la Gargollassa de Can Majoral ja hi tornarem un altre dia, ara toca somiar nits d’estiu Vermades en Lluna Plena, plenes de vida.

Clica i xala.

http://www.youtube.com/watch?v=QkIpqc3OqMg&feature=player_embedded

Salut i que la festa us acompanyi.