Desdes la Regidoria de Joventut hem contractat a l’Escola el Sol per impartir l’assignatura optativa anomenada “Participació i ciutadania” per tal de potenciar l’eix de Participació del Pla Local de Joventut amb l’objectiu de despertar interès pels afers públics i de vincular-hi els joves. Aquesta assignatura s’ha ofert a tots els instituts del municipi i [...]
El Track ja té finalistes! El passat 17 de febrer, va finalitzar el període d’inscripcions per participar al Track 2010, amb una participació de 128 grups d’arreu de Catalunya. D’aquests, 26 són del Baix Penedès i tots ells, excepte dos, optaven també al Premi Millor Grup del Baix Penedès.
Finalistes del Track
El jurat del Track. Concurs [...]
Indis folls, organitza per primera vegada a Igualada el proper dia 25 d’ Abril, la cursa “la gran follada d’Igualada”. Es una cursa per parelles (lligats per la cintura), i com podreu veure a l’entrevista que fa el nostre company Toni Mangut a en Jaume Gabriel, un dels organitzadors, promet ser molt divertida. Esperem que [...]
Aquest proper diumenge, dia 21, hi haurà jornada bitllaire. Per aquesta raó un total de 12 equips, que formen amb La Llacuna el grup B de 2ona divisió de la lliga de Barcelona, es desplaçaran fins a la nostra vila.
Les partides començaran a 2/4 d’11 del matí al camp de futbol.
Hi haurà, a més a [...]
Tot això de les eleccions 2.0 o el que sigui, de que cada candidat tingui una pàgina web, un compte al facebook i al twitter, etc., està molt bé i ha de ser així perquè deu ser del tot inevitable. Ara: trobo exagerat que algú pretengui fer creure que les eleccions a la presidència del FC Barcelona es guanyaran a Internet com també trobo del tot inexacte pretendre que Barak Obama va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units per l’ús que va fer dels nous mitjans de comunicació social. Tot això són històries que queden molt bé i que als qui s’hi dediquen els va de perles. Internet és una eina molt potent i un canal de comunicació i d’accés a les generacions més joves i més qualificades potentíssim que no es pot deixar de banda. No tinc cap dubte que qualsevol candidat en unes eleccions, o qualsevol institució, govern, associació, etc., l’ha d’usar i aprofitar per a comunicar i fer-se conèixer. Per tant, fan molt ben fet els precandidats a les eleccions a la Junta Directiva del FC Barcelona a esmerçar-hi esforços i mitjans. Les noves tecnologies, les tecnologies de la comunicació, sempre han jugat un paper destacat en qualsevol elecció i és veritat que hi ha hagut candidats pioners o que n’han sabut treure un rendiment positiu abans que ningú, fos la ràdio o, més clarament, la televisió. Fóra de boig dir el contrari. Ara: de la mateixa manera que dic tot això, també afirmo amb total rotunditat que el més important de tot, el que decantarà el vot cap a un o altre candidat serà el missatge, les propostes que faci cada candidatura i la credibilitat i la confiança que sigui capaç de generar. Els mitjans de comunicació només són això, mitjans, canals per arribar, en aquest cas, als socis. Tot plegat m’ha motivat a escriure-ho la patinada que, per a mi, ha comès l’actual vicepresident i principal candidat continuista Alfons Godall quan en el seu facebook ha comentat que a ell li agradava la Fórmula 1 d’abans, fins a Schumacher, perquè a ell no li agraden “els pilotets madridistes ni periquitos”, en referència a Fernando Alonso i Jaume Alguersuari. És clar, aquest l’ha respost en una carta oberta dient-li que amb aquestes declaracions no li fa cap favor ni al FC Barcelona ni a Catalunya ni a ell mateix. Al marge dels perjudicis o beneficis que la polèmica li pugui comportar a Godall, i de l’opinió que cadascú en pugui tenir, el que vull dir és que el més important és sempre què es diu i com i que amb la proliferació de tants canals tots d’una immediatesa trepidant els precandidats d’avui i els candidats de demà s’obliguen a un ritme de declaracions tan exagerat que les probabilitats que corren de ficar constantment la pota són enormes. Les noves tecnologies són una eina fenomenal, però també són un risc evident, especialment si a través d’ells diuen el primer que els passa pel cap.
A la mitjanit del 19 de març (sant Josep) la Documenta obrirà les seves portes per compartir la nit plegats. La llibreria vol celebrar amb els seus lectors els 35 anys de la seva fundació quan l’hivern cedirà el protagonisme a la primavera. La nit és un bon moment per a la lectura, els telèfons callen i atrapats per les pàgines d’un bon llibre la foscor ens acompanya fins a la matinada .
La Documenta és una espècie en vies d’extinció, la de les llibreries de capçalera, amb llibreters que saben del què parlen, que aconsellen sobre lectures i no sobre novetats, que amb el temps coneixen els seus lectors i saben allò que els pot interessar. Els llibreters que tenen cura d’un ric fons perquè l’allau editorial no sepulti els clàssics, que descobreixen aquells autors que passen desapercebuts a les pàgines literàries dels diaris, tenen cura dels aparadors, i aconsegueixen que la llibreria sigui una extensió de la sala d’estar.
La Documenta compleix 35 anys en una zona en transformació. Dels carrers que l’envolten desapareixen els bars de carajillo, les botigues de passamaneria, les de teixits, els colmados…, i totes aquelles que donen vida a un barri.
Aquesta vegada hi vaig assistir, era ordinari però molt normalet, no hi havia masses coses de vital transcendència, però si que vaig copsar les actituds del personal i per això vull fer unes reflexió sobre alguns punts que es van tractar, sobre tot de l’informe de la Sala Polivalent i també en el torn de [...]
Pol Sánchez, és el director de lEscola de música Moderna dIgualada Àkords. En la seva trajectòria ha pogut conèixer a molts músics que com ell estan guanyant-se la vida en aquesta professió, sense renunciar a poder seguir tocant i fer bolos, entre producció i producció.
La primera raó per la qual es formen grans caravanes a les carreteres és l’afluència de més cotxes dels que poden absorbir, no hi ha dubte. Una altra és la presència d’algun entrebanc que fa alentir la marxa o aturar-la del tot, com un semàfor, una cruïlla, un accident, etc., i no cal que sigui en el mateix sentit de la marxa, en aquest cas seria el que en diuen l’efecte badoc. Hi ha un obstacle que passa una mica desapercebut però que també és causa d’embussos fenomenals: els dos carrils que tot d’una es converteixen en un de sol. No tinc cap dubte que el qui s’ho va empescar té arguments molt sòlids que en defensen la conveniència, especialment en trams de pujada i transitats per camions, però en general són un parany nefast i un perill considerable. D’entrada, perquè el conductor que circula per la dreta, pel carril lent, en principi, té un cediu al pas al qual no fa mai cas, i, després, perquè com que tothom té la tendència d’anar per l’esquerra, pel camí dels més ràpids, i el de la dreta queda ben buit, sempre hi ha l’espavilat que mira d’avançar per allí saltant-se uns quants articles del codi de circulació. Esclar, quan arriba al capdamunt, en el cediu al pas que hi ha ben pintat a terra, o bé frena o bé fa frenar de cop al de l’esquerra, que té preferència, i es produeix una aturada en cadena que, en funció del volum de trànsit, pot durar unes quantes hores i allargassar-se uns quants quilòmetres. És un fenomen que a vegades costa d’entendre però que es veu que està del tot demostrat i que, en tot cas, tot sovint hem de patir. Si en moment de gran trànsit tothom anés pel mateix carril, a una velocitat constant, i no hi hagués cap espavilat que pretengués avançar un parell o tres de cotxes per a acabar guanyant cinc minuts, algun dels embussos que es produeixen no passarien. Espavilar-se, segons el significat del verb, consistiria precisament en obrar de la manera més intel•ligent i enginyosa per a no quedar-se atrapats a la carretera i no pas fer el viu. L’exemple dels dos carrils és només un exemple, esclar i, en sóc conscient, una mica agafat pels pèls. De tota manera, em sembla que serveix per a il•lustrar el que vull dir.
El dia que alliberen Alicia Gámez, a les comarques gironines hi ha un munt de gent a les fosques. Penso en el malson de milers de persones sense llum –i sense aigua ni calefacció- i en el calvari de la cooperant, vivint al desert durant tres mesos retinguda i amenaçada per uns sonats. Hi podem pensar però és impossible fer-se’n càrrec.
Les nostres autoritats són el nexe de les dues notícies. Els que van córrer a fer-se la foto amb la cooperant no havien estat bons per anar a veure els directius de les elèctriques, agafar-los per la ouera i començar a caragolar.
Som un país de febles i covards. Repartim les culpes del que ens passa a tort i a dret, però no fem res. Assenyalem les elèctriques amb el dit, però no som capaços d’exigir-los que compleixin les seves obligacions amb els abonats catalans, que som clients captius. Sabem que són un monopoli vergonyós que vam regalar als amics i que ha anat passant de mà en mà; sabem que pretenen crear valor per a l’accionista (quin eufemisme!) prestant un servei públic que requereix manteniment i inversions constants. Ho sabem, els renyem, però no els exigim per llei que garanteixin un subministrament de qualitat i que creïn valor per a l’accionista amb el que sobri.
Tu no hi entens! Això no funciona així. Les autoritats no surten a la palestra a dir que s’ha acabat la impunitat de les elèctriques. Les autoritats treballen amb discreció. Les relacions amb les elèctriques s’han de dur amb intel·ligència, en silenci. En silenci? En silenci és com els abonats sofrim les elèctriques… i les hemorroides. No ens respecta ningú, i la culpa és de les nostres autoritats, que no es fan respectar. Pizarro i Atienza haguessin hagut de sortir adolorits del Parlament i encara els vam donar les gràcies per haver vingut.
No ens respecta ningú i el procés que ha conduït a l’alliberament d’Alicia Gámez confirma la feblesa de les nostres autoritats, que han fet de comparses. La diplomàcia espanyola s’ha ocupat de tot. Només els han deixat sortir a la foto.
El dia que siguem independents, el món ens respectarà? Qui haurà de negociar els alliberaments i protegir els catalans que vagin pel món? Aquestes mateixes autoritats febles i covardes? O haurem de subcontractar la diplomàcia a la de la Vega o al Sarkozy, que a més de voler la foto ens passaran una factura que no podrem pagar…?
El president del Parlament, Ernest Benach, va presentar la setmana passada el seu últim llibre, #Política 2.0, en què reflexiona sobre la utilitat d’Internet i les xarxes socials per a apropoar la política a la ciutadania.
A l’Anoia 2.0 podem estar satisfets de les nostres dues diputades. Tant Teresa Estruch (PSC) com Marina Llansana (ERC) disposen de blog propi des d’on exposen les seves reflexions al conjunt dels ciutadans. Al seu torn, els ciutadans podem interpel·lar-les mitjançant els comentaris. Un punt que com a coeditor d’anoiadiari·cat em fa especial il·lusió és que les seves fitxes al web del Parlament enllacen cap a nosaltres quan informen de quina és la seva identitat 2.0 (Teresa Estruch i Marina Llansana).
Llansana, a més a més, és una activa usuària del Twitter, que Benach (ERC), José Antonio Donaire (PSC) i Carles Puigdemont (CiU) consideren que serà clau per a canviar les formes de fer política (De Parlament a ‘Piulament’ de Catalunya, article que vaig publicar a directe!cat).
La tasca digital d’Estruch i Llansana se suma a l’excel·lent experiència a la xarxa que ja desenvolupaven tant l’Ajuntament de Copons (citat com a exemple a #Política 2.0) com l’Alta Anoia, sobretot gràcies a Ricard Espelt i Jordi Bertran. D’altres polítics, empreses i institucions també s’han obert un compte a Twitter durant aquests últims mesos (tots ells referenciats a l’AnoiaTwitter) i l’Anoiasfera ja enllaça cap a gairebé un centenar de blogs.
Sembla, doncs, que la política anoienca va deixant de ser el desert 2.0 que explicàvem ara fa mig any (per bé que el mític blog de Jordi Aymamí amb només un apunt del 2007 continua actiu), però no em consta que cap alcalde segueixi l’exemple d’Estruch i Llansana, ja sigui twittejant, ja sigui actualitzant un blog.
Si l’Anoia vol jugar un paper més o menys digne a la nova Catalunya 2.0, és hora que els nostres dirigents més propers es treguin la son de les orelles!
Pol Sánchez, és el director de lEscola de música Moderna dIgualada Àkords. En la seva trajectòria ha pogut conèixer a molts músics que com ell estan guanyant-se la vida en aquesta professió, sense renunciar a poder seguir tocant i fer bolos, entre producció i producció.
Tria el títol de l'himne de la Penedesfera, creat i interpretat pels Buhos a la Vil.la Casals
Total Voters: 104
Loading ...
Apunts publicats al setmanari de l'Alt Penedès, l'Anoia, el Baix Llobregat Nord, el Baix Penedès i el Garraf
Ajuntament del Vendrell
