Penedesfera

En el paisatge urbà hi sobresurten un seguit d’elements que de tant veure’ls es converteixen en quelcom familiar. Per a que això esdevingui una realitat és menester que la seva implantació en un lloc determinat sovintegi amb una certa assiduïtat. Quan Sitges era un poblet i nosaltres uns vailets, ens havíem habituat a un conjunt d’impactes socials i paisatgístics, els quals van acabar formant part del nostre entorn més proper.
Com ho van ser el “pitos” de les fàbriques de sabates i tot seguit la massiva sortida de treballadors que emplenaven els principals carrers. Ens havíem acostumat també a veure a un guàrdia municipal permanentment situat davant de la farmàcia del Cap de la Vila i a la nit la parella de serenos, de tal manera que si algú tenia una urgència sabia que apropar-se fins a aquest centre neuràlgic, trobaria a una autoritat de l’ordre. Fins i tot el carro de les escombraries amb el seu peculiar comandament, era una altra de les normalitats establertes. Les peixateres amb els coves de peix en una “carretilla” i venent la mercaderia a domicili. Quan puntejava la nit, coincidien la sortida de les monges vetlladores del seu convent amb el pas dels serenos que anaven presentar-se a l’Ajuntament per a començar la ronda. Els veïns que sortien a seure a la fresca de la vesprada. Com les tertúlies que els homes plantejaven, repartits en grupets, en les cantonades del Cap de la Vila. Lloc on un altre element tradicional, cada any pels voltants de la festivitat de Tots Sants, es desplegava en aquest biaix on havia estat també l’ataconador que tots coneixíem per el Conco, allà si disposava la castanyera, de la qual en tenia cura en Ramonet, el qual amb el seu interessant bigoti , restava enfeinat però sense immutar.
La resta de dies, de bon matí, prevalia la primmirada tasca de les mestresses de casa escombrant i regant el seu tros de carrer. Una mica abans, quasi només despuntar el dia, més que veure’s s’escoltava el soroll que provocaven els carros que enfilaven el carrer en direcció a la plaça. Algun xeric d’en Jaumet de ca l’Estellà. I el menys sorollós de tots, i potser el que anava més lleuger, per això se’l distingia dels altres, era el burret de la Quimeta de Puigmoltó . Desprès de l’escombrada començava la desfilada de lleteres per anar a buscar la llet i el pa. A mig matí passaven els carters amb aquells peculiars trajes de color gris,gorra de plat amb l’escut oficial, platejat, enganxat per sobre la visera, a joc amb tots els botons que lluïen el mateix matisat del color de la plata i el relleu del susdit escut. Complementava l’indumentària, una enorme cartera de pell penjada entre l’esquena i un costat del cos que els feia anar mig ajupits.
Si decantàvem cap a baix a mar, ens trobàvem amb les barques varades a la platja de la Fragata, on hi tenia lloc el trafegar que era menester tant a l’arribada com a la sortida. Entre tot plegat, durant bastants anys, ens vam acostumar a veure una de les barques de llum, la d’en Cañameres, reculada un bon tros de la sorra i ocupant un espai del primitiu Passeig. La seva perllongada permanència va acabar formant part de la normalitat del paisatge.
Als peus del monument al Greco, ja en les primícies de la irrupció del turisme, al paisatge habitual s’hi van afegir uns tendals que oferien ombra a les taules d’aquell restaurant que portava per nom el del insigne pintor. En el tronc d’una palmera d’enfront el carrer Sant Pau hi tenia l’estudi ambulant un aquarel·lista, el qual si no recordo malament signava Bayó. Ben poques vegades un taller d’artista disposa de la lluminositat i el marc tan adient per pintar i un aparador tan peculiar com la soca d’una palmera que la recordo protegida, em suposo contra el vent, per una voluminosa “farfatalla” que s’acoblava als elements sobreposats al indret però que ens eren d’allò més familiar, amb l’afegit que un artista aprofitava per exposar la seva obra a tot el voltant d’aquella cotilla protectora sense temor a fer malbé la seva delicada interioritat.
Però l’artista que ha batut records de permanència i el d’haver pintat més vegades l’entorn, ha estat en Manel Ferrer. La seva presència, la companyia de la seva muller i, indiscutiblement, la seva obra, han format part d’aquest Passeig de baix a mar, del tros del costat de la Sirena. Des d’on ha dominat tots els estils, aquarel·la, pintura a l’oli i dibuix al carbó, quan es tractava de fer un retrat.
I ara que parlo de retratar, els retratistes professionals i els aficionats si han alternat i sempre buscant el millor enquadrament de la Punta, han sabut aprofitar aquest bonic marc. Si més no el sitgetà que durant els festius, més ha cercat la instantània per a convertir-la en una foto artística, de concurs, o per immortalitzar un moment feliç de la vida familiar, ha estat en Pepet Tutusaus. Qui, mogut per la seva gran afició per la fotografia, anava i venia per entre la zona enjardinada del Passeig, retratant els moments més significatius, emotius, de la gent de Sitges. Les seves fotografies han deixat una eloqüent penyora, la del testimoniatge gràfic d’un temps, acoblat a la vida de les persones que volien retenir l’imatge, d’un instant, per sempre més.
Quan l’estiueig de la gent de la colònia ensenyorejava el mateix Passeig, en el paisatge predominava la presència d’aquelles noies que servien a les cases dels senyors, els seus uniformes emmidonats els acompanyava la seqüència repetitiva d’elles mateixes empenyen aquells voluminosos cotxets de criatura.
Per aquesta època hi confluïen, també, els peculiars carretons dels “mantecaueros”que sota la direcció del popular “xe”, endolciren i refrescaren el desig de molts vilatans. Fins i tot algun d’ells, com el Sr. Paredes, empleat del de la “xorraeta”, la dedicació li va valdre el mot de “Laito” per allò que cridaven, anunciant el producte: “helaito”.
A partir d’aquí altres carretons es van sumar al paisatge, com el de l’Andrés Abellan que junt amb la seva muller, feien a la vista de tothom i per encàrrec aquella mena de coto-fluix ensucrat que et deixava tots els llavis enganxosos i es menjava com un bolado.
Aquesta setmana ens ha deixat en Francesc Bedmar, l’home que segons m’han explicat fa uns 50 anys que s’ha dedicat a coure ametlles garapinyades en aquest espai de baix a mar. Al costat de la seva muller, l’Araceli Junco, han fet la delícia de petits i grans. Tant temps remenant la cassola, deixant que l’aire s’impregni d’aquesta oloreta tan peculiar, ja formava part també dels olors característics de la Vila. La seva presència ha vigoritzat les essències sitgetanes que, en aquesta ocasió, flairegen a sucre cremat, a olor de coco i a poma ensucrada, recoberta d’una jocosa vermelló. En Paco i la seva dona formaven part d’aquest bocí de Sitges, que apareix i desapareix a voluntat del temps i dels dies de festa. Però ells no han fallat mai, els dos han tirat del mateix carretó i, d’una manera o altra, tots els hem agraït la seva perseverança, la seva peculiar manera d’endolcir la vida. Quina satisfacció marxar amb un currículum tan ensucrat, quan al món s’hi barregen tantes agrors i salabrors.
J. Y. M.