Actualitat

El Carnestoltes arribarà a la platja Sant Sebastià en una única funció….

“En una única funció”. Aquest missatge pot ser, segons Javier Roig de la colla La Gauche Divine , una bona pista per a descobrir l’entorn que acompanyarà a sa majestat Carnestoltes durant el Carnaval d’enguany.
Escolteu-lo
Comparteix a Facebook

La colla Maracuyà a punt per presentar la reina

Amb Mar Solà i Isis Alarcón, de la colla Maracuyá conversem sobre els preparatius de la presentació de la reina del Carnaval.
Escolteu-ho
Comparteix a Facebook

Nacho Rubí i el carnaval del Prado

Amb el president de la comissió de Carnaval del Prado, conversem sobre la festa d’enguany.
Escolteu-lo
Comparteix a Facebook

Del que són capaços els xinos

Vídeo recomanat avui a Rac 1. Impressionant.

Quan jugàvem al pati de l’escola

El futbol és l’esport més popular de tots per moltes raons. En podríem fer una llista llarguíssima. Ara, si n’hagués de dir una de sola, una que les sintetitzés totes o gairebé, diria que el futbol és tan popular perquè és un esport comprensible per a tothom. Si em fixo en el tennis de taula, per exemple, perquè és l’esport que potser conec més bé, malgrat haver-me’n allunyat des de fa quinze anys o més, ho veig clar: el tennis de taula és un esport incomprensible per a qualsevol espectador que no l’hagi jugat seriosament o l’hagi viscut molt de prop. Vull dir que el futbol és un esport molt transparent en què les habilitats tècniques dels jugadors es fan molt evidents. Des de ben petit és clar qui és el més bo de la colla. Al pati de l’escola o al carrer amb els veïns que com jo estàvem enderiats amb la pilota, a l’hora de triar els dos equips, els més bons sempre eren els primers escollits; ningú no s’equivocava mai i els rivals sortien molt equilibrats. Després, durant el partit, especialment si es torçava o el rival collava massa, es tractava de donar la bimba als qui en sabien més perquè trobessin solucions per a poder capejar el temporal i acabar guanyant. És clar que el futbol que jugàvem de petits al pati de l’escola o als descampats que hi havia al costat de casa, disputats amb una intensitat i una passió tan sincera com nostàlgica, no tenen res a veure amb el futbol professional. Però s’hi assemblen, una mica almenys. I, en tot cas, s’hi assemblen força més que no pas els vint-i-u que es fan als salons recreatius o als càmpings amb el tennis de taula. En un partit de futbol hi ha molts aspectes tècnics i tàctics que només els més savis són capaços d’observar; no hi fa res, perquè el que és essencial és apreciat per tots els aficionats, o gairebé. En tot plegat hi vaig pensar veient el partit del FC Barcelona contra el Getafe, concretament hi vaig pensar observant com Xavi, Iniesta i Messi es van fer càrrec de la situació compromesa de l’equip i com els seus companys els buscaven constantment perquè resolguessin tots els problemes que sorgien. I se’m va ocórrer que si els equips s’haguessin triat com ho fèiem al pati del col•legi, segur que els tres junts no haguessin anat a parar al mateix cantó.

‘Snowmageddon’: la tempesta perfecta

Des de divendres al matí, i fins ben entrada la tarda de dissabte, la neu no va deixar de caure sobre la ciutat de Washington i els estats de Virgínia i Maryland. La tempesta de vent i neu, que els enginyosos internautes ja anomenen com ‘snowmageddon’ o ‘snowpocalypse’, ha colapsat la regió i especialment la ciutat de Washington.

Gairebé 60 cm de neu en 24 hores. El transport públic ha estat suspès, els dos aeroports de Washington (Dulles i Reagan) tancats, més de 200.000 persones sense electricitat (especialment a l’estat de Virgínia), botigues i carreteres tancades, arbres caiguts pel pes de la neu acumulada i guerres de neu programades via Facebook a diverses localitzacions de la ciutat (com la plaça de Dupont Circle, una de les més emblemàtiques de Washington) són el resultat de la tempesta perfecta. Tot i els maldecaps, l’ambient era de festa. Veurem si la ciutat pot arrencar, encara que sigui a mig gas.

Dissabte al matí, tot i el vent i la neu que queia, la gent no s’ha volgut quedar a casa i ha sortit al carrer, simplement a passejar. Molts netejaven amb la pala de neu el seu trosset de vorera i hi tiraven sal, d’altres lliscaven amb els seus esquís carrer avall i alguns anaven a buscar queviures pel partit de la Superbowl de diumenge.

Segurament, com ha dit l’alcalde de la ciutat de Washington, Adrian Fenty, aquesta serà la nevada més gran de les nostres vides. I els washingtonians han sortit a disfrutar-la. I els que no ho som també.

Veure les fotografies

40 anys

Sembla ahir i acabes de fer 40 anys. Quasi una vida. De fet, 40 anys són una vida. I en el teu cas, a més, el regal d’una vida extraordinària que ningú no va pronosticar en el moment de néixer. Els presagis van ser foscos. La ciència també s’equivoca a vegades no tant en la diagnosi com en els camins i els trajectes. Síndrome de Down, subnormal, subdotat, deficient psíquic, minusvàlid, paraules també imperfectes, i tanmateix, aquell primer diagnòstic potser va ser la causa de la lluita per fer de tu una persona, una persona, fins allà on fos possible.

Quantes vivències, quanta joia, quanta il·lusió, quants somnis, quantes llàgrimes, quants silencis, quants esforços, quanta constància, quantes nits i quants dies, quanta ajuda, quantes mans donant-te la mà sempre, quanta gent al teu costat, quants amics, quantes persones t’has anat guanyant amb el temps, quanta tendresa, quants petons, quantes carícies, quantes mirades, quantes pregàries, quantes angoixes, quants interrogants, quantes respostes han calgut per fer d’aquell petit príncep que eres des del néixer, una persona, i una persona profundament estimada per tantíssima gent.

40 anys aquests dies. I tu no mires enrere perquè potser no pots, o qui sap, perquè tal vegada, les teves limitacions no ho aconsellen. Vas venir al món, limitat. No series com els altres. I no ho ets ni ho seràs. Tu també ho saps des de fa temps, quan t’adonares que era difícil seguir-los a l’escola i a la vida també. Però, mil mans et donaren la mà, mil somriures acompanyaren el teu somriure, mil gestos fraterns i diversos t’ajudaren sempre i t’ajuden encara cada hora de tots els dies.

Potser és el moment per donar-ne les gràcies. Ben mirat, ho fas cada dia i cada hora a la teva manera. Des de la teva capacitat, aquesta il·limitada, de voler ser útil, d’interessar-te per les coses, de col.laborar en entitats ciutadanes que t’obren les portes i t’accepten com un més de la colla, d’estimar les persones.
Febrer és un mes fred, de ple hivern amb dies de pluja, amb cels grisos. I amb nits per escriure postals que potser no s’han d’escriure.

Però, saps?, 40 anys d’infinita tendresa, de tendresa infinita, bé mereixen un llarg, infinit, petó.

Sopa independentista

Tinc la sensació que part de la classe política catalana obvia – o directament menysprea- l’importantissim avenç que ha dut a terme l’independentisme. Alguns voldrien que els seus falsos miratges encaixessin amb la realitat. Argumenten, des de la seva talaia impol·luta, que aquest moviment independentista és tan sols el resultat d’un període febril que es [...]

PLATAFORMA NO AL POUM

Durante la tarde de este pasado lunes nos hemos reunido nuevamente las AAVV, representantes de diversos sectores afectados por el POUM y particulares afectados. Antes de explicar nada, quiero hacer una puntualización. Me comentaban que están siguiend…

L’HOME DE LES GARRAPINYADES

En el paisatge urbà hi sobresurten un seguit d’elements que de tant veure’ls es converteixen en quelcom familiar. Per a que això esdevingui una realitat és menester que la seva implantació en un lloc determinat sovintegi amb una certa assiduïtat. Quan Sitges era un poblet i nosaltres uns vailets, ens havíem habituat a un conjunt d’impactes socials i paisatgístics, els quals van acabar formant part del nostre entorn més proper.
Com ho van ser el “pitos” de les fàbriques de sabates i tot seguit la massiva sortida de treballadors que emplenaven els principals carrers. Ens havíem acostumat també a veure a un guàrdia municipal permanentment situat davant de la farmàcia del Cap de la Vila i a la nit la parella de serenos, de tal manera que si algú tenia una urgència sabia que apropar-se fins a aquest centre neuràlgic, trobaria a una autoritat de l’ordre. Fins i tot el carro de les escombraries amb el seu peculiar comandament, era una altra de les normalitats establertes. Les peixateres amb els coves de peix en una “carretilla” i venent la mercaderia a domicili. Quan puntejava la nit, coincidien la sortida de les monges vetlladores del seu convent amb el pas dels serenos que anaven presentar-se a l’Ajuntament per a començar la ronda. Els veïns que sortien a seure a la fresca de la vesprada. Com les tertúlies que els homes plantejaven, repartits en grupets, en les cantonades del Cap de la Vila. Lloc on un altre element tradicional, cada any pels voltants de la festivitat de Tots Sants, es desplegava en aquest biaix on havia estat també l’ataconador que tots coneixíem per el Conco, allà si disposava la castanyera, de la qual en tenia cura en Ramonet, el qual amb el seu interessant bigoti , restava enfeinat però sense immutar.
La resta de dies, de bon matí, prevalia la primmirada tasca de les mestresses de casa escombrant i regant el seu tros de carrer. Una mica abans, quasi només despuntar el dia, més que veure’s s’escoltava el soroll que provocaven els carros que enfilaven el carrer en direcció a la plaça. Algun xeric d’en Jaumet de ca l’Estellà. I el menys sorollós de tots, i potser el que anava més lleuger, per això se’l distingia dels altres, era el burret de la Quimeta de Puigmoltó . Desprès de l’escombrada començava la desfilada de lleteres per anar a buscar la llet i el pa. A mig matí passaven els carters amb aquells peculiars trajes de color gris,gorra de plat amb l’escut oficial, platejat, enganxat per sobre la visera, a joc amb tots els botons que lluïen el mateix matisat del color de la plata i el relleu del susdit escut. Complementava l’indumentària, una enorme cartera de pell penjada entre l’esquena i un costat del cos que els feia anar mig ajupits.
Si decantàvem cap a baix a mar, ens trobàvem amb les barques varades a la platja de la Fragata, on hi tenia lloc el trafegar que era menester tant a l’arribada com a la sortida. Entre tot plegat, durant bastants anys, ens vam acostumar a veure una de les barques de llum, la d’en Cañameres, reculada un bon tros de la sorra i ocupant un espai del primitiu Passeig. La seva perllongada permanència va acabar formant part de la normalitat del paisatge.
Als peus del monument al Greco, ja en les primícies de la irrupció del turisme, al paisatge habitual s’hi van afegir uns tendals que oferien ombra a les taules d’aquell restaurant que portava per nom el del insigne pintor. En el tronc d’una palmera d’enfront el carrer Sant Pau hi tenia l’estudi ambulant un aquarel·lista, el qual si no recordo malament signava Bayó. Ben poques vegades un taller d’artista disposa de la lluminositat i el marc tan adient per pintar i un aparador tan peculiar com la soca d’una palmera que la recordo protegida, em suposo contra el vent, per una voluminosa “farfatalla” que s’acoblava als elements sobreposats al indret però que ens eren d’allò més familiar, amb l’afegit que un artista aprofitava per exposar la seva obra a tot el voltant d’aquella cotilla protectora sense temor a fer malbé la seva delicada interioritat.
Però l’artista que ha batut records de permanència i el d’haver pintat més vegades l’entorn, ha estat en Manel Ferrer. La seva presència, la companyia de la seva muller i, indiscutiblement, la seva obra, han format part d’aquest Passeig de baix a mar, del tros del costat de la Sirena. Des d’on ha dominat tots els estils, aquarel·la, pintura a l’oli i dibuix al carbó, quan es tractava de fer un retrat.
I ara que parlo de retratar, els retratistes professionals i els aficionats si han alternat i sempre buscant el millor enquadrament de la Punta, han sabut aprofitar aquest bonic marc. Si més no el sitgetà que durant els festius, més ha cercat la instantània per a convertir-la en una foto artística, de concurs, o per immortalitzar un moment feliç de la vida familiar, ha estat en Pepet Tutusaus. Qui, mogut per la seva gran afició per la fotografia, anava i venia per entre la zona enjardinada del Passeig, retratant els moments més significatius, emotius, de la gent de Sitges. Les seves fotografies han deixat una eloqüent penyora, la del testimoniatge gràfic d’un temps, acoblat a la vida de les persones que volien retenir l’imatge, d’un instant, per sempre més.
Quan l’estiueig de la gent de la colònia ensenyorejava el mateix Passeig, en el paisatge predominava la presència d’aquelles noies que servien a les cases dels senyors, els seus uniformes emmidonats els acompanyava la seqüència repetitiva d’elles mateixes empenyen aquells voluminosos cotxets de criatura.
Per aquesta època hi confluïen, també, els peculiars carretons dels “mantecaueros”que sota la direcció del popular “xe”, endolciren i refrescaren el desig de molts vilatans. Fins i tot algun d’ells, com el Sr. Paredes, empleat del de la “xorraeta”, la dedicació li va valdre el mot de “Laito” per allò que cridaven, anunciant el producte: “helaito”.
A partir d’aquí altres carretons es van sumar al paisatge, com el de l’Andrés Abellan que junt amb la seva muller, feien a la vista de tothom i per encàrrec aquella mena de coto-fluix ensucrat que et deixava tots els llavis enganxosos i es menjava com un bolado.
Aquesta setmana ens ha deixat en Francesc Bedmar, l’home que segons m’han explicat fa uns 50 anys que s’ha dedicat a coure ametlles garapinyades en aquest espai de baix a mar. Al costat de la seva muller, l’Araceli Junco, han fet la delícia de petits i grans. Tant temps remenant la cassola, deixant que l’aire s’impregni d’aquesta oloreta tan peculiar, ja formava part també dels olors característics de la Vila. La seva presència ha vigoritzat les essències sitgetanes que, en aquesta ocasió, flairegen a sucre cremat, a olor de coco i a poma ensucrada, recoberta d’una jocosa vermelló. En Paco i la seva dona formaven part d’aquest bocí de Sitges, que apareix i desapareix a voluntat del temps i dels dies de festa. Però ells no han fallat mai, els dos han tirat del mateix carretó i, d’una manera o altra, tots els hem agraït la seva perseverança, la seva peculiar manera d’endolcir la vida. Quina satisfacció marxar amb un currículum tan ensucrat, quan al món s’hi barregen tantes agrors i salabrors.
J. Y. M.

( Article publicat a l’Eco de Sitges el 6 de febrer 2010 )

A la conquesta del cercle polar àrtic

Diverses circumstàncies conjuminades m’han apropat aquests darrers temps a la realitat del poble finès, dels més septentrionals d’Europa. Espo, Kouvola o Rovaniemi ja …

Facebook, Twitter i d’altres xarxes socials (I) - 2a part

a href=’http://www.adeg.cat’ title=’Associació d’Empresaris de l’Alt Penedès – Baix Penedès – Garraf (ADEG)’ target=”_blank” title=”Associació d’Empresaris de l’Alt Penedès – Baix Penedès – Garraf (ADEG)”>Associació d’Empresaris de l’Alt Penedès – Baix Penedès – Garraf (ADEG)

Col.laborant amb l’Associació d’Empresaris de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf (ADEG) avui he impartit, a la seva seu de Vilanova i la Geltrú, la segona sessió del seminari ‘FACEBOOK, TWITTER I D’ALTRES XARXES SOCIALS’. En aquesta segona part, hem entrat directament a la pràctica del Facebook, especialment les pàgines corporatives.

FUTBOL ANOIENC NOMÉS EL VISTA ALEGRE VA SUMAR

DERROTA  SEVERA DEL CF IGUALADA AL CAMP DE LA GRAMENET B
Pel resultat de 5-0 va perdre el CF. Igualada en el seu desplaçament al camp de la Gramenet B. El partit dels homes de José Luis Ruiz no va ser bo i al minut 30 van encaixar el primer gol. A la represa del segon [...]

SIGNAT EL CONTRACTE ENTRE L’AJUNTAMENT D’ÒDENA I L’EMPRESA EURONA PER A LA PRESTACIÓ DE SERVEI D’INTERNET AL MUNICIPI ODENENC

El passat dimecres 27 de gener es va fer la signatura del contracte entre l’Ajuntament d’Òdena i l’empresa Eurona. Hi van ser l’alcalde d’Òdena Francisco Guisado i el regidor de Telecomunicacions Jaume Xaus juntament amb els representants de l’empresa Eurona, el director general Jaume Sanpera i l’enginyer Cap de Projectes Daniel Busquets.
Fins ara hi ha [...]

Temps de Descompte

Arran de la publicació del seu darrer llibre sobre tecnificació futbolística, conversem amb Alex Sans, qui ens ofereix una interessant visió sobre el futbol.
Escolteu-lo
La resta de la informació esportiva del cap de setmana la podeu escoltar aquí
Comparteix a Facebook

Tancar
Enviar E-mail