Les grans potències militars abandonaren la “cursa atòmica” amb el Tractat de Reducció de les Armes Estratègiques (1991). La proliferació d’armament nuclear havia fet perillar la humanitat per l’escalada bèl·lica i la psicosis d’enfrontament entre els dos blocs d’estats militaristes durant la Guerra Freda.

L’Organització de les Nacions Unides es creà el 1945 per a prevenir aquest risc de guerra global. Mentre que el Tractat de No Proliferació Nuclear (1968) limità la possessió d’armes nuclears als cinc estats guanyadors de la Segona Guerra Mundial, que són membres permanents del seu Consell de Seguretat: EUA, Regne Unit, França, Rússia i Xina. De llavors ençà, l’amenaça nuclear s’ha escampat vers nous focus de tensió bèl·lica: l’Orient Mitjà (Israel i Iran), India, Pakistan i Corea.

El procés d’enriquiment del combustible nuclear (plutoni i urani) és semblant per a l’armament i per a nodrir les centrals nuclears que produeixen energia elèctrica. Aquest fet complica l’ús d’energia nuclear, donat que és mal de destriar l’ús civil del militar. Dels residus de l’armament nuclear no hi ha cap informació pública. Però tampoc no n’hi ha dels residus del combustible de les centrals nuclears. Domingo Jiménez Beltran declarà públicament a Palma, mentre era Director de l’Agència Europea de Medi Ambient, que els havien prohibit estudiar aquesta font de contaminació i risc ambiental. El poc que sabem dels residus nuclears no inspira cap confiança: emeten radiació d’efectes letals i hereditaris durant centenars de milers d’anys, el seu emmagatzematge encareix el seu ús indefinidament, s’empren per confeccionar “bombes brutes”… A més, els accidents nuclears ens amenacen de prop, per exemple amb un incendi a la sala de turbines de Vandellós I l’any 1989, que obligà al seu tancament i desmantellament. El tractament dels residus d’aquest desmantellament es fa a França, amb un cost estimat que ja supera els 600 milions d’euros. D’ençà de la fallida de l’aventura nuclear de les empreses elèctriques, l’Estat ha assumit aquestes despeses (amb la llei 54/1997, coneguda com a “moratòria nuclear”, que creà ENRESA), que ara pagam entre tots amb l’encariment de l’energia elèctrica (amb un recàrrec del 2% a la factura) i la gestió pública del desmantellament de les centrals (que tenen una vida de només 25-30 anys) i de la gestió dels seus residus. La contribució nuclear a menys del 10% de l’energia elèctrica que consumim no justifica els milers de milions d’euros que hi inverteix l’Estat.

Per aprendre d’aquesta experiència el més assenyat seria decidir tancar les 4 centrals nuclears dels Països Catalans (dues a Ascó, una a Vandellós i una a Cofrents) i les quasi 500 que hi ha al món, per transvasar les inversions vers el desenvolupament d’energies netes. Aplicar el principi de precaució i no jugar amb el que no sabem controlar; començant per la nostra prepotència.

Macià Blázquez

Aquests darrers dies hem tengut la sort de tenir entre nosaltres, els illencs (i les illenques…. si i pus) a Roger Cremades i a la seva xicota. Varen venir per a parlar-nos del seu llibre “ Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. El medi ambient i la societat valenciana”. La veritat és que ens varen oferir molt més que això, ens varen mostrar la seva franca manera de ser i ens donaren la seva amistat. Que més es pot oferir? I a més són valencians i en aquestes circumstàncies, vull dir en parlar de medi ambient, és un valor afegit. És així perquè la persona que allà ha patit i està sofrint aquesta devastació del paisatge, dels valors urbans a escala humana i és capaç de reeixir i mantenir un somriure a la cara i parlar amb suavitat i fermesa alhora i no claudicar i posar-nos sota en atenció i sota avís…és un valor afegit. Un valor que neix de l’estimació per al paisatge i per a la biodiversitat que l’habita, per les persones que no tenen més pretensions que viure com es pot viure a un poble, sense massa però amb un poc.

El cas és que a més em varen donar l’oportunitat de presentar el llibre que ja feia uns mesos havia llegit. Com que no tenc molta experiència en parlar en públic (no som mestre, ni professor ni tan sols he passat per la universitat) vaig escriure un text per llegir. A l’hora de la veritat, però, no vaig seguir el meu propi argumentari, sinó que vaig mesclar i afegir records i experiències que jo mateix havia viscut a Calvià, on es feia la presentació del llibre. No sé si en vaig saber reeixir. En tot cas l’exposició posterior den Roger així com el debat obert que generà, ho va posar tot al seu lloc. Aquí vos ofereixo les quatre ratlles que vaig escriure on recomano la lectura d’aquest llibre, especialment als qui estimau la terra.

La costa de Calvià no és un dels territoris que més m’atregui a l’hora de triar una excursió o una anada a la platja. Com així he d’anar a martiritzar-me més encara estenent la vista sobre aquells camps d’ametllers que s’estenien fins a l’arena de la platja de Magalluf però que avui les veig xapats per una autopista i per una munió d’edificis lletjos, renouosos i contaminants anomenats hotels i apartaments? Precisament el llibre den Roger m’ha fet reflexionar sobre la necessitat de no exiliar de la nostra memòria, de la nostra presència, aquests maltractats indrets. Ben al contrari: N’hem de parlar.

És probable que jo sigui un expert en agressions al paisatge mediterrani, però no amb més coneixements que aquells de València o de Mallorca, que han participat fa anys o ho fan actualment, en accions en defensa del seu territori. En el meu cas personal i concret, he comprovat les dificultats que la mateixa administració posa als seus propis agents de vigilància mediambiental en la seva tasca de denuncia i en especial a les que fa a urbanisme. El darrer i poderós boom immobiliari ha anat acompanyat per un enorme iceberg d’il·legalitats i corrupcions polítiques i administratives que només ha mostrat la seva punta en el cas d’Andratx. Aquesta frenètica activitat constructora-destructora dels darrers deu anys ha fet molt de mal a la nostra terra i per això, benvinguda aquesta crisi si ha de significar un tentol.

Jo no conec a casa nostra, llevat de certs estudis i informes del GOB i qualque article acadèmic o periodístic, cap llibre que de manera planera i entenedora , intenti resumir i explicar el que s’ha esdevingut i ha significat per el nostre paisatge aquesta política macrourbanistica. Perquè jo no en tenc cap dubte: el macrourbanisme i les agressions al paisatge mediterrani en relació al territori que ocupa, s’han esdevingut també aquí amb tota la seva irracionalitat. I pens que no cal posar-ne exemples, n’hi ha molts i em referesc a les quatre illes.

L’any 1976, quants d’anys fa? Més de trenta, al pròleg de la primera edició del llibre d’Antoni Bonner, Les plantes de les Balears, aquest savi botànic, lul·lista i que va ser president del GOB, escrivia: “Però si, en el sentit que conèixer millor és estimar més, i estimar més és voler conservar, aquest llibret pogués fer qualque cosa, per petita que fos, per frenar la destrucció massiva del paisatge balear que tots hem presenciat en els darrers quinze anys, llavors em donaria per enterament satisfet”. Estic segur que és aquesta, sobretot, l’aspiració del llibre den Roger Cremades. Des d’un altra àmbit d’observació i anàlisi, fins i tot geogràfic, però d’un dels nostres països: al cap i a la fi parla de paisatge mediterrani, de ciutat mediterrània, d’agricultura i biodiversitat mediterrània.

En perill d’extinció i sobretot, fixau-vos-hi, en Bonner parla d’una “destrucció massiva del paisatge balear” o valencià en el llibre den Roger, que s’ha esdevingut en els darrers cinquanta anys, no més.

Tot plegat, i semblaria que acab, porta al Roger a una conclusió simple: “totes les problemàtiques descrites que afecten el paisatge tenen un origen comú: el creixement accelerat de l’impacte de l’activitat humana. La destrucció del patrimoni paisatgístic a causa de l’activitat humana es manifesta arreu de l’entorn mediterrani, i és el final comú dels processos explicats al llarg del llibre.”

Les coincidències entre el que s’ha esdevingut en matèria paisatgística al País Valencià i a les Illes Balears són molt semblants. Sobretot pel que fa a la manca d’educació paisatgística i ambiental. Això es concreta en la poca sensibilitat a l’hora de “balearitzar” els paisatges costaners més bells de la Mediterrània així com expressió d’un elevat menyspreu envers del paisatge agrícola i els seus creadors. En Klaus Koning, naturalista alemany que solia passar les vacances a Mondragó, record que s’escandalitzava de les grans extensions de terres de cultiu que se’n cimentaven arreu de Mallorca. I en Roger Cremades, en allò que coneix tant bé, el paisatge de l’horta, de les marjals, ens parla d’allò que hem presenciat gairebé sense adonar-nos: de quina manera l’aparició d’un nou model d’organització territorial que propicia els processos macrourbanístics, es caracteritza pels insostenibles consums d’un dels sòls agrícoles més fèrtils del planeta. Un procés que compara, al meu entendre molt encertadament com un procés de metàstasi territorial. Com si la destrucció a causa de l’activitat humana i vist així també baix d’un punt de vista biològic, s’esdevingués com una malaltia on nosaltres en som els agents patògens.

Jo no puc més que a tothora comparar del que parla el llibre den Roger amb el que ara mateix s’esdevé a Mallorca. Diu en Roger “L’aparició i el creixement de la ciutat difusa tenen un efecte molt fort en l’augment de la mobilitat. Com més es potencie l’ús del cotxe en una comarca, més congestió, manca d’espai d’aparcament, soroll i contaminació hi haurà a les zones urbanes. Aquesta realitat fa que la ciutadania preferisca habitar a les zones allunyades de les urbs, amb la conseqüent laxitud territorial que això implica. Aquesta dispersió anirà acompanyada d’una disminució de l’eficiència del transport públic. És així com es desencadena l’augment de desplaçaments i la motorització del paisatge…” No fa gaire el GOB ha interposat un recurs contra l’aprovació definitiva del Pla de Carreteres de Mallorca, un dels arguments que defensava aquest recurs és que no es pot dur a terme un Pla Sectorial de Carreteres, sense abans haver pensat un model d’organització territorial i aprovat en un Pla Territorial. No només per mor d’una imperativa planificació jeràrquica, sinó perquè no hi cap expert en mobilitat del món, que no defensi que abans de pensar un model de mobilitat s’ha de plantejar quin territori volem. M’allargaria tot sol, a parlar sobre aquesta problemàtica, de la renuncia d’un autoanomenat govern de progrés a pensar un model territorial sostenible, de la incidència d’aquesta renúncia en la nostra qualitat de vida, en la pervivència del món agrícola, en la biodiversitat amenaçada, en la degradació del paisatge, en el renou… de la desmobilització de la gent per fer-hi front…

Després d’una diagnosi general en el començament del llibre del Roger, marcada per la definició pràctica, territorial, del que realment significa el macrourbanisme, en Roger es passeja un per un pels principals àmbits agredits, maltractats, assassinats. Hom podria pensar que la redacció den Roger en parlar de les zones humides, de la línia de la costa, als espais forestals, als àmbits marins.. que coneix i estima, s’esdevindria una trista relació de greuges al paisatge, al cor del naturalista i a la gent que estima la seva terra, i si bé també és així, no debades els ecocidis de les marjals, els incendis recurrents, la desaparició de dunes, les pedreres són realitats doloroses, males de curar… de les seves paraules jo veig que hi neix que, com deia en Bonner, el coneixement ens pot portar a estimar més i a voler protegir i conservar més. El llibre s’afegeix així al moviment en defensa dels drets de la natura que generen totes les mostres d’amor per la terra, en aquest cas als d’aquest àmbit mediterrani nostre. Perquè ja vos ho dic jo, i no he caminat mai al seu costat, aquest llibre està escrit a peu. S’ha escrit potejant el territori, observant, analitzant un indret en el mateix lloc, mirant amb atenció des d’una closca de caragol a un paisatge d’amplitud mediterrània. Crec, com m’ha passat sovint a mi, que al Roger també se li han humit els ulls d’emoció o d’indignació enfront de la realitat que observa. Tot plegat a la vista d’allò que ha conegut com era antany, o com podrien ser de fer-se les coses d’una altra manera. Aquest llibre també deu ser per ell, i això és important, una alenada, una gratificació a sí mateix que l’estudi i l’estimació del paisatge li atorga.

Dins aquesta realitat agressiva contra el paisatge que cal mirar de front, en Roger diu que hi ha solucions que cal portar aviat a la pràctica, com en la “creació d’un marc legal que garantisca la protecció d’espais agrícoles per damunt de la norma municipal”, d’una intervenció de caràcter multidisciplinari, d’una nova cultura de la concepció urbana, un nou paradigma urbà basat en l’estalvi de recursos, tant energètics com hídrics i de sòl ocupat, això es fonamenta en la millora de l’organització dins els espais urbans i en l’augment de la diversitat d’activitats econòmiques compatibles amb la ciutat així com la regeneració d’espais degradats dins dels nuclis urbans.”

Penso en el Cabanyal i m’alegra comprovar que en Roger, com molts de valencians, no es rendeixen en els pitjors escenaris, però… podrem desenterrar les hortes, els espais agrícoles de davall el ciment, com el de son Bordoi al Molinar, sense anar més enfora si es porta a terme el seu pla urbanístic?

Joan Vicenç Lillo i Colomar
1 de febrer de 2010.