Economia

Entrevista a Javier Marías

Amb motiu de la publicació de “Los villanos de la nación”, la Vanguardia entrevista l’escriptor Javier Marías. Extraiem alguns fragments de l’entrevista.

Javier Marías: “Los trabajadores se desloman como no lo habían hecho en los últimos 40 años” 

“La prueba de que el móvil es una herramienta de esclavización es que las empresas los ponen a sus trabajadores”

-Se ocupa bastante de describir la atmósfera de los años 80. ¿Qué hemos heredado de esa época?
-Yo la llamo la edad del recreo. El valor básico era hacerse guapo, para lo cual a veces hay que ser rico. Como el niño que quiere tener éxito con los compañeros. Se dio un proceso de infantilización de la sociedad que se ha coronado ahora. Ha ido a más la ausencia de responsabilidad por parte de todo el mundo ante cualquier cosa. La gente reclama su libertad de moverse, hacer, decir, iniciar negocios, irse a sitios peligrosos y en el momento en que les sucede algo, dicen: que el estado me lo arregle. Pero el estado somos los demás. Piden que les saquen las castañas del fuego, de modo impertinente, nadie agradece nada. [...]

-¿Por qué critica ciertos aspectos de la solidaridad?
-Critico sus trampas. Aquí debajo de mi casa hay varios señores tumbados en el suelo a los que ningún transeúnte echa una mano. Nuestros pobres son concretos, sucios y desagradables, no los tocamos porque podrían transmitirnos su desesperación pero, eso sí, efectuamos donaciones a Haití. No es muy simpático decirlo, pero me produce un efecto contraproducente ver cómo todos los famosos del mundo entero se vuelcan como un solo hombre en Haití, y empiezan a donar dinero de manera ostentosa. Tengo la sensación de que estas solidaridades son mecánicas, que hay más deseo por parte de quienes la practican de mirarse al espejo y pensar qué majo soy que verdadera voluntad de ayudar y verdadera empatía. A mí me suena a falsedad, a medalla que se pone la gente a sí misma. Uno tiene el impulso de enviar un poco de dinero a Haití, y lo haces, privadamente, pero piensas: ¿qué es esto? Uno acaba desconfiando de los propios movimientos más altruistas del espíritu por el abuso que se hace de ellos.

-El trabajo y sus efectos negativos es otro de sus temas recurrentes…
-Hablo con mis amistades de toda España, y todos están igual, tengan el trabajo que tengan o cobren mucho o poco: no paran, no tienen tiempo de nada, trabajan sin cesar y cada vez les cunde manos. Amplían sus jornadas no para ganar más sino para dar abasto al trabajo diario. Apenas tienen ocio y están permanentemente agotadas, medio enfermas o desquiciadas. Es el gran mal de nuestros días. Las personas que están hoy a sueldo se desloman como no se había visto en los últimos 40 años. Es la opresión más grande que vive la gente corriente hoy: cómo el trabajo se nos va comiendo la vida. Con la crisis ha ido a más, y existe el miedo a perder el puesto, con lo que se renuncia a derechos sociales básicos.

-Habla también de la superstición de lo legal…
-Sí, lo vemos con el asunto de Vic y la resistencia a empadronar a los sinpapeles. Responden: es que es legal. Pero es que hay cosas legales que no son legítimas. Lo legal puede ser mañana ilegal, y al revés. Un ejemplo que me ponía mi padre: si el gobierno decide que va a vender el museo del Prado a un jeque árabe, probablemente pueda ser legal, porque es de su propiedad, pero sería intolerable. Haber sido elegido también se utiliza como excusa: dicen que si les faltamos al respeto faltamos al respeto a los electores. Pues no: usted, para ser democrático, debe gobernar democráticamente cada día y, si no lo hace, usted no es democrático. No se le puede derrocar porque le han elegido, pero debería usted comportarse. Berlusconi no es un gobernante democrático, como tampoco Hugo Chávez. Ser elegido es indispensable pero no suficiente. En 1960, Franco habría ganado unas elecciones de calle. El país era sociológicamente franquista, también Cataluña.

-Habla también de la censura que usted ha sufrido como opinador…
-No hay censura estatal ya, sino privada. De hecho, es anticonstitucional, podría haber denunciado a la empresa que lo hizo, pero nadie lo lleva a ese extremo. Fue un artículo sobre la iglesia y la religión que decidieron no publicar y entonces decidí que yo me iba de aquel medio.

-¿Es el único episodio?
-Hay varios ejemplos de censura comercial, que se quedan en el ámbito privado: una vez me dijeron que quitara el nombre de unos grandes almacenes en un artículo, porque se arriesgaban a perder la publicidad. Eso es frecuente. En Francia una revista me pidió un artículo sobre la moda y, al final hacía unas bromas diciendo que no recomendaba que salieran los modistos a saludar en los desfiles porque ante tales adefesios, la gente se asustaba, y citaba casos identificables, uno con una coleta y un abanico y me dijeron: “esto quítalo”. Conozco gente a la que le han pedido que rebaje el tono de un artículo sobre una exposición, porque en el patrocinio de la muestra participa la misma caja que paga la revista en buena medida. Es una cosa bastante común, bastante histérica y bastante intolerante.

-Cuando habla de que un escritor no puede saber si su editor le engaña en las liquidaciones, resuena su vieja rencilla con Jorge Herralde…
-Me temo que eso ha pasado muchas veces en la historia, y todavía sigue siendo así. Los autores no tenemos manera de saber los libros que vendemos, es muy difícil, a uno le informan de que se ha hecho una tirada determinada de ejemplares, se puede pedir el resguardo del impresor, pero se sabe que hay algunos impresores que ponen lo que les dice el editor porque, si no, pierden el volumen de trabajo procedente de dicho editor. Nunca hay una seguridad absoluta. Pero uno no puede ir por la vida con desconfianza, es un horror ir por la vida creyendo que te engañan. Pero llega el momento en que tienes la convicción de que es así, ves las cifras que no casan, no tienes pruebas para ir a un tribunal pero sí la certeza.

[llegir entrevista sencera]

Catalunya Central, atur, atur i més atur…

L’Anoia, amb una taxa del 13%, i el Bages i Osona, entorn de l’11%, es troben situades entre les deu primeres comarques amb el nombre més elevat de persones en atur
__________________________________________________________________________________________________

___________________________________________________________

Les Comarques Centrals van ser l’any passat les més perjudicades de Catalunya per la destrucció d’ocupació, amb una taxa absoluta d’atur del 13%, segons l’informe [...]

Bolsa y datos macroeconómicos


L’esquerra a la deriva: cap on anem?


No hi ha pitjor enemic pel progressisme que l’esquerra nostàlgica. L’esquerra que defensa fins a les últimes conseqüències els drets socials adquirits. Sense raonaments, sense la necessitat d’argumentar la conveniència o no de mantenir certes mesures. La resposta unànime i immediata davant qualsevol intent de reforma és que els drets no es toquen: perquè no.



Des del cristianisme primitiu, la Revolució Francesa, passant pels intents revolucionaris de caràcter marxista fins a l’actuació dels partits i sindicats de base obrera en un sistema democràtic. Tots aquests moviments compartien una característica: repensar el present per construir el futur.


Però des de fa unes dècades, bona part de l’esquerra dominant s’ha convertit en una antítesi del que havia estat i, sobretot, del que hauria de ser. S’aferra al passat, sense entendre el present tot tapant-se els ulls davant el futur.

S’ha convertit en un moviment conservador, reaci al canvi, incapaç de pensar en alternatives perquè quan busca el paradís mira cap enrera.



El lliure acomiadament, el sistema de pensions, les pre-jubilacions, els subsidis públics a les empreses amb problemes, les deslocalitzacions, els problemes de la pagesia, els trienis, la introducció d’estímuls intel·ligents (positius i negatius) per incentivar al treballador, la realitat global del mercat i el que això implica, etc.



Tots aquests són temes en què els sindicats tenen unes respostes clares, contundents, i massa sovint errònies. S’han convertit en un lobby que defensa els drets adquirits d’un grup cada vegada més petit de gent i això fa que cada vegada més gent els vegi com uns extraterrestres que parlen de realitats alienes.



En definitiva, jo crec que s’ha de deixar de pensar en el mercat i tot el que l’envolta com a enemic. El mercat pot ser el pitjor amo, però també pot ésser el millor instrument per promoure l’eficiència, el benestar i el desenvolupament.



I ja per acabar, que l’esquerra estigui en crisi, no vol dir que estigui condemnada a morir, ni que s’hagin esvaït les diferències entre dreta i esquerra ni altres ocurrències semblants. El que significa i demana a crits és una reformulació programàtica profunda que defugi dels tòpics i de posicions ideològiques inamovibles. Analitzar la realitat, detectar els principals problemes i començar a fer camí. Un camí que ens porti a un món més agradable on viure.

Conferència Europea de Responsabilitat Social Empresarial a Palma

Palma acollirà els propers dies 25 i 26 març 2010 la Conferència Europea de Responsabilitat Social Empresarial (RSE). L’objectiu d’aquesta trobada és examinar els resultats del procés de diàleg per a l’adopció de polítiques públiques reals de foment de l’RSE.

La capacitat de l’auditori, per a 300 persones, ha deixat moltes persones i organitzacions interessades al carrer, però es preveu que hi assisteixin 54 representants dels 27 països membres de la Unió Europeu, quatre membres de la Comissió Europea d’RSE i representants de les 17 comunitats autònomes.

La Direcció General de Responsabilitat Social Corporativa té l’encàrrec d’impulsar la Conferència, promoguda conjuntament amb la Comissió Europea, el Govern d’Espanya i el Govern de les Illes Balears:

Conferencia europea RSE

Esborrany del Programa (en castellà):








Pèrdua de credibilitat de la versió oficial

He mirat un moment el programa Matins, que dirigeix Josep Cuní a TV3, i estaven parlant de nou sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan, els cinc bombers morts, la comissió parlamentària, etc.

Vicenç Villatoro ha fet una anàlisi de fons que compartim plenament i que lliga amb reflexions que hem fet sovint en aquest bloc. Ha exposat un problema que ha descrit com la pèrdua de credibilitat de la versió oficial. En altres països, quan el ministre de torn dóna la versió oficial, tothom se’l creu, i això no treu que no es puguin fer després les investigacions o comissions que corresponguin, però sempre a partir de la credibilitat que la informació aportada per vies oficials respon certament a allò que des de les instàncies de govern es considera objectivament que és la veritat.

Malauradament, i d’una manera creixent, ens hem acostumat a no creure’ns el que se’ns diu. La versió oficial ja no gaudeix de credibilitat i sona a una declaració política més, és a dir, a una informació on preval l’interès polític, on s’avaluen les conseqüències segons l’interès partidista, i on el contingut es pot veure seriosament afectat per aquest interès no públic o general.

I si algú va creure que aquesta era una tendència espanyola i de dretes, en referència a Aznar i l’armament de destrucció massiva d’Iraq, o a les declaracions oficials del ministre Acebes en referència a l’atemptat de Madrid, cada cop més hem après a conviure amb el tarannà mentider del president espanyol socialista (vegeu: La presidència de la UE pateix de manca de confiança), i també a Catalunya amb el cas paradigmàtic de què parlem aquests dies sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan.

Un altre dels presents al programa televisiu, Burniol, esmenta que això va lligat a l’intent de segrestar la informació per part dels poders públics.

En altres ocasions hem manifestat que la gestió de la legitimitat de les institucions públiques és tan o més important que la gestió de la reputació de les empreses privades. Una empresa sense reputació posa en risc la seva capacitat de guanyar diners i continuar existint. Un sector públic amb la legitimitat tocada perd efectivitat de les seves polítiques públiques i genera una desafecció que pot minar el suport als valors democràtics. Aquesta és, doncs, una responsabilitat de primer ordre i que pertoca a totes els organismes i càrrecs públics, des del regidor d’un petit ajuntament al president d’un país.

En conclusió, creiem que l’enfortiment d’un sentit ètic a la política i sobretot als governs és cabdal i forma part essencial de la seva responsabilitat envers la societat. Fa unes setmanes escrivíem una reflexió de desideràtum en aquest sentit: País, ètica i lideratge, on entre altres coses hi dèiem: 

El meu desig per al 2010 –i els anys a venir- és que Catalunya i Barcelona pugui tornar a ser un país i una ciutat amb esperit de lideratge, amb voluntat de jugar a primera, amb caràcter innovador. Però a més, voldríem que aquest repte fos possible amb la incorporació d’un criteri fonamental en la manera d’actuar i en la definició dels reptes: sentit de la responsabilitat social i visió sostenible.

Nota: Per a les persones i institucions del sector públic, posem a la seva disposició aquest canal específic on podran trobar informació i reflexions del seu interès sobre Responsabilitat Social: CANAL SECTOR PÚBLIC
Vegeu alguns de les darreres reflexions sobre RSA:

 

Associació de Pessebristes de Vilafranca

L’Associació de Pessebristes de Vilafranca és blocaire protagonista de la Penedesfera dins d’una nova entrega de la col.laboració amb Ràdio Vilafranca, al programa magazine del matí Plaça Penedès.

Penedesfera

Suport a TV Sense Fronteres

Amb aquest apunt en el bloc ens sumem al Dia Internacional de la Llengua Materna, que se celebra cada 21 de febrer

41 diaris i dues associacions de premsa fan avui un editorial conjunt a favor de la iniciativa legislativa popular, que ja ha aconseguit 400.000 signatures


Responsabilitat Global se suma a aquest repte publicant l’editorial, després d’haver tractat aquest repte anteriorment: Campanya per una Televisió sense Fronteres

41 diaris i amb les entitats Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) i Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), publiquen avui un editorial comú amb què dona suport a la iniciativa legislativa popular (ILP) Televisió Sense Fronteres.

Amb aquesta acció, les capçaleres que prenen part en aquesta acció conjunta volen mostrar el seu suport inequívoc a una iniciativa que, des de l’estiu de l’any passat, tira endavant gràcies a l’empenta de l’entitat Acció Cultural del País Valencià (ACPV), de les entitats que li donen suport en aquesta iniciativa i de totes les persones que hi han signat a favor i que ajuden a incrementar la quantitat de signatures recollides.

La ILP TV Sense Fronteres té com a objectiu dur al Congrés de Diputats el debat sobre la presència de les emissions de Televisió de Catalunya al País Valencià, com a estendard, tot i que la ILP, que compta amb el suport dels expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall, té un abast superior.

El text de la iniciativa legislativa proposa als diputats un text legal que ha estat mesurat i contrastat, que pugna per l’abolició de les fronteres i que, conseqüentment, promou la lliure circulació de les cultures en tots els territoris que els són propis.

La materialització de la ILP –la recollida de signatures– manté un bon ritme: l’entitat promotora va fer saber la setmana passada que ja compta amb 400.000 de les 500.000 signatures que es necessiten per generar el debat parlamentari del text que es proposa.

La ILP disposa ara dels mesos de març, abril i maig per a la recollida de les 100.000 signatures que falten, cosa que fa pensar els organitzadors que la iniciativa serà exitosa.

EDITORIAL CONJUNT:

Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana

El passat 2 de febrer el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) Televisió Sense Fronteres amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s’afirmava que “es tracta d’una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d’adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d’emissió i distribució de continguts comunicatius que s’estan produint al conjunt de l’Estat espanyol” i que l’acord es prenia “valorant la conveniència que l’Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d’intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital”.

L’argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s’afegeix al cada vegada més unànime consens entorn d’aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l’adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica molt més que una sèrie d’adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d’aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans majors d’edat. I és en aquest punt que s’ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens afecta al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s’ha anomenat “un marc nacional de comunicació”.

Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans, entre ells l’AVUI i El Punt, hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l’altura del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja està en el seu tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.

Catalunya Voluntària impulsa un manual sobre la Cultura de Pau i el diàleg intercultural a l’euromediterrània

Reuneix organitzacions d’Europa i de la franja mediterrània
El manual serà una “caixa d’eines” que ajudarà a resoldre conflictes, combatre els estereotips i reforçar la cooperació

Crear un manual amb eines pràctiques que conscienciï a la població en la Cultura de Pau. Aquest és l’objectiu del projecte Peace Bag for EuroMed Youth, que en la seva primera fase reunirà a Catalunya a joves provinents de 14 països d’Europa i el sud de la Mediterrània per consensuar una visió comuna de la pau i l’entesa intercultural.

Durant 8 dies -entre el 25 de febrer i el 4 de març- les 18 organitzacions que participen en el projecte impulsat per Catalunya Voluntària i la Fundació Anna Lindh treballaran per dissenyar una ‘bossa de pau’: un manual que aporti una major comprensió intercultural, ajudi en la resolució de conflictes i conscienciï sobre la Cultura de Pau en el treball amb joves.

El projecte, l’únic a Espanya que ha rebut el suport de la Fundació Anna Lindh aquest 2010 com a projecte de llarga durada, busca també combatre els estereotips i reforçar la cooperació a través d’iniciatives conjuntes entre la franja de països euromediterranis.

La trobada es desenvoluparà entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú i és la primera de les tres fases en que consta el projecte. En aquesta primera etapa, els joves treballaran en la pau, la interculturalitat, la resolució de conflictes i la construcció del diàleg en el marc del treball juvenil. Les conclusions sorgides de la trobada serviran com a esbós per a la publicació d’un manual, en la tercera fase, que serà distribuït en institucions i organismes públics i privats d’aquests països com a guia per aplicar en el treball amb joves.

En la segona fase, a desenvolupar entre març i juny, els participants aplicaran en els seus respectius països les propostes sorgides de la primera fase i implementaran aquestes experiències en l’àmbit local dels països participants.

La consolidació del projecte es donarà en la tercera fase, del 10 al 16 de juliol al Caire, on es posaran en comú les experiències que donaran pas a la redacció final del manual del Peace Bag for EuroMed Youth.

“Els joves són crucials en el procés de pau ja que són els principals actors de la societat del futur. L’enfortiment de la pau i la interculturalitat a través del Peace Bag és una manera d’establir una plataforma a llarg termini de cooperació dinàmica entre ells” assenyala Meghann Aurea Villanueva, directora del projecte Peace Bag for EuroMed Youth.

Els joves líders que participaran en el curs provenen de països com Algèria, Egipte, Jordània, Líban, Palestina, Tunísia, Turquia, Israel, Bulgària, Grècia, Itàlia, Països Baixos, Polònia i Romania. Després de la seva col·laboració en el Peace Bag, els participants passaran a participar en el fòrum d’Anna Lindh que s’organitza a Barcelona entre els dies
4 i 7 de març.

Peace Bag for EuroMed Youth s’emmarca dins del programa Clam per la Pau de la Fundació Catalunya Voluntària.

La Fundació Catalunya Voluntària té com a principal objectiu la promoció del voluntariat juvenil i la mobilitat dels joves, així com la internacionalització del treball de les entitats catalanes i la creació d’espais d’educació no formal.

Actes públics:
Presentacions del Peace Bag for EuroMed Youth
Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú
Av. Víctor Balaguer s/n. 08800 Vilanova i la Geltrú
Diumenge 28 de febrer a les 11h
Parlament de Catalunya
Dimarts 2 de març a les 13h

Més informació:
93 412 4493 o 616343752
comunicacio@catalunyavoluntaria.cat
catalunyavoluntaria@catalunyavoluntaria.cat

Veure participants: PeaceBag for Euromed Youth

Nota: Josep Maria Canyelles és patró de la Fundació Catalunya Voluntària

PeaceBag for Euromed Youth

El PeaceBag for Euromed Youth, l’ambiciós projecte que lidera la Fundació Catalunya Voluntària, celebrarà els actes de la seva primera fase amb una trobada a Vilanova i la Geltrú, que es celebrarà del 25 de febrer al 4 de març i que reunirà als representants de les 17 organitzacions de diferents àmbits que formen part del projecte i a algunes organitzacions catalanes com a convidades especials.

L’objectiu d’aquesta primera trobada és posar en comú l’experiència de cada entitat participant en els seus àmbits, establir les metodologies i pràctiques a aplicar per actuar d’acord amb la filosofia de la Cultura de Pau en cada terreny i tornar als països d’origen amb directrius clares a aplicar en totes les activitats que desenvolupin en els propers mesos.

El PeaceBag consisteix en una reunió d’organitzacions de la zona euromediterrània que treballen en diferents àmbits com els d’educació, desenvolupament, sostenibilitat o voluntariat, que consensuaran procediments per aplicar a les seves activitats els principis de la Cultura de Pau. Una vegada obtingut aquest acord, aplicaran les directrius consensuades per veure quina és l’experiència sobre el terreny. Els resultats es posaran en comú a finals d’any a El Caire. Tenint en compte les propostes i després d’haver-les aplicat, comparat i consensuat, s’elaborarà un manual que es difondrà a nivell euromediterrani entre totes les entitats que treballin en aquests àmbits per tal que coneguin com aplicar els principis i la filosofia de la Cultura de Pau.

Through the PEACE BAG FOR EUROMED toolkit and the interactive network website, this vision, and the program itself, can readily be shared to the rest of the world.PARTPApartPEACE BAG FOR EUROMED YOUTH
25 febrer-4 març 2010
Vilanova i la Geltrú i Barcelona, Catalunya
PARTICIPANTS
Mediterrània Sud
  1. Algeria - ASSOCIATION ETOILE CULTURELLE D’AKBOU Algèria – Ass. culturelle ETOILE D’Akbou
  2. Algeria - JEUNESSE du RCD (Rassemblement Pour la Culture et la Democratie) Algèria - Jeunesse du RCD (Rassemblement pour la Culture et la Démocratie)
  3. Egypt - DNB - Development NO Borders Egipte - DNB – Desenvolupament sense Fronteres
  4. Jordan - JYIF - JORDAN Youth Innovation Forum Jordània - JYIF - JORDANIA Forum d’Innovació de la Joventut
  5. Jordan - Nationwide Academic Cultural Center Jordània - Nacional Académico del Centro Cultural
  6. Lebanon - Development Sans Frontieres Líban – Desenvolupament sense fronteres
  7. Palestine - Relief International-Schools Online Organization Palestina – Holy Land Trust
  8. Tunisia - AJMEC - Association des jeunes mediterannees pour les echanges culturels Tunísia- AJMEC - mediterannees Association des Jeunes pour les échanges culturels
  9. Turkey - MADUT Turquía – Ass. Madut
EU Countries Unió Europea
  1. Bulgaria - United Nations Association of Bulgaria Bulgària – Ass. Pro Nacions Unides de Bulgària
  2. Greece - HAI - Hellenic Association of Informatics (Reg. Court of Athens) Grècia - HAI – Ass. Helènica d’ Informática
  3. Italy - CESIE - Centro Studi ed Iniziative Europeo Itàlia - CESIE - Centro Studi ed Iniziative Europeo
  4. Italy - Associazione Culturale Il Monastero Itàlia - Associazione Culturale Il Monastero
  5. The Netherlands - UNOY - United Network of Young Peacebuilders Països Baixos - UNOY - United Network of Young Peacebuilders
  6. The Netherlands - Culture Clash4U Països Baixos - Cultura Clash4U
  7. Poland - The Polish Robert Schuman Foundation Polònia – Fundació Robert Schuman
  8. Romania - AREAS - The Regional Association for Adult Education Suceava Romania - AREAS - Ass d’Educació d’Adults (Suceava)
  9. Catalonia - Catalunya Voluntària Foundation Catalunya - Fundació Catalunya Voluntària (FCV), organitzador, soci de la Fundació Anna Lindh, membre de IAVE

Veure nota de premsa: Catalunya Voluntària impulsa un manual sobre la Cultura de Pau i el diàleg intercultural a l’euromediterrània

Nota: Josep Maria Canyelles és patró de la Fundació Catalunya Voluntària

Reportatge sobre desigualtat salarial home-dona / Reportaje sobre desigualdad salarial hombre-mujer

[ca] Us recomanem un reportatge sobre desigualtat salarial entre homes i dones que publica El País. La bretxa salarial entre homes i dones creix a mesura que augmenta la qualificació dels llocs de treball i l’Estat espanyol firma pitjors índexs que la mitjana de la UE

[es] Les recomendamos un reportaje sobre desigualdad salarial entre hombres y mujeres que publica El País. La brecha salarial entre hombres y mujeres crece a medida que aumenta la cualificación de los empleos y España firma peores índices que la media de la UE

[...] Hay que distinguir discriminación de desigualdad salarial. La discriminación se produce cuando la mujer cobra menos por el hecho de serlo en un trabajo igual o de igual valor. Está prohibida por ley (tanto en el artículo 28 del Estatuto de los Trabajadores como en el 14 de la Constitución) y puede lucharse contra ella en los tribunales. La desigualdad salarial es un problema más complejo porque tiene causas diversas y muchas veces, un disfraz sutil. Hay desigualdad por una mayor temporalidad en los contratos femeninos (la tasa es del 25% frente al 17% en el empleo masculino); porque los complementos salariales benefician más a los hombres; porque sus trabajos, por lo general, están más valorados; porque ellas no llegan a según qué puestos. Más del 80% de los contratos a tiempo parcial son de mujeres y la economía sumergida les afecta también más a ellas (en tareas de limpieza, servicio doméstico, comercio al por menor…). [llegir sencer / leer entero]

L’estrès laboral preocupa a França

Us recomanem l’article L’estrès en el treball: 10 propostes i les llistes desaparegudes, publicat a Novethic:

L’informe “El benestar i l’eficàcia en el treball” va ser fet públic dimecres 17 de febrer. Desenvolupat pels “professionals” Henri Lachmann (Schneider Electric), Christian Larose (CGT) i Muriel Pénicaud (HRD Danone), fa deu suggeriments per reduir l’estrès a les empreses, algunes molt innovadores. El Govern també ha publicat un rànquing de 1.500 empreses d’acord als seus compromisos de reduir l’estrès.

A França, les consultes dels riscos psicosocials en 2007 es va convertir en la principal causa de malaltia professional per a la consulta. Segons el Ministeri de Treball, les malalties professionals estan en constant augment: 43.000 casos van ser reportats el 2007, 45.000 el 2008. L’estrès en el treball, ha costat entre 2 i 3 milions d’euros el 2007, segons un estudi. Les causes són ben conegudes: la reorganització, reestructuració, la por a l’atur i la incertesa sobre el futur, l’acceleració i l’augment de les exigències dels clients, i també el mal ús de les noves tecnologies, que canibalitzen les relacions humanes, i l’aparició de noves formes de taylorisme induïdes pels resultats financers com l’únic criteri en la conducta.

EL GOVERN VA RETIRAR LES LLISTES “TARONJA” I “VERMELLA”. A penes 24 hores després de l’enviament de la presentació, el govern va retirar la seva pàgina web les llistes taronja i vermella, a petició de les empreses mal classificades. Després de la primera classificació, moltes empreses classificades com a vermell o taronja han expressar al Ministeri de Treball de la seva intenció d’iniciar o prosseguir els esforços en la lluita contra l’estrès, va escriure el ministeri en un missatge a la pàgina web per justificar la retirada.

[llegir traducció automàtica] [llegir original francès]

Informació Ministeri

Nota: Respecte a la Catalunya Nord, a l’informe no hi consta cap empresa, però sí per al conjunt del Llenguadoc-Rosselló. En concret, són solament dues empreses, una de les quals és de fet una associació, que reproduïm tot seguit:

2 entreprises concernées pour la région Languedoc-Roussillon :

A favor de les llengües nacionals, per la igualtat lingüística

Amb aquest apunt en el bloc ens sumem al Dia Internacional de la Llengua Materna, que se celebra cada 21 de febrer

Reproduïm aquesta nota de premsa alhora que us convidem a conèixer les més de 500 disposicions que encara imposen legalment el castellà a casa nostra, deixant el català en una situació de discriminació, i els catalans com a ciutadans de segona pel senzill fet de tenir una llengua i no una altra.

Els sindicats de treballadores i treballadors de l’ensenyament de Catalunya (USTEC-STEs (IAC), de les Illes Balears (STEI-I), del País Valencià (STEPV-IV), de Galiza (STEG) i d’Euskal Herria (STEE-EILAS) es manifesten a favor de continuar la tasca de normalització lingüística iniciada des del final de la dictadura per modificar una situació d’injusta discriminació de les seues respectives llengües.

Remarquem que aquesta normalització no sols ha de remuntar segles d’arraconament, desprestigi i prohibició, sinó també la mateixa situació jurídica actual, clarament desigualitària: mentre que de l’oficialitat del castellà es deriva un deure constitucional de conèixer-lo que s’aplica a tota la ciutadania, de l’oficialitat de les nostres llengües no se n’ha deduït un deure similar, amb una evident discriminació jurídica i amb un greu desavantatge per a la generalització del seu coneixement i ús.

La igualtat de tracte per a la cultura que és expressió de la llengua que la sustenta i, per tant, per als pobles que la representen, junt als altres pobles i cultures de l’Estat, d’Europa i del món, és un dret humà, lingüístic i polític inqüestionable que s’ha de garantir amb la tasca empresa per la normalització.

Els respectius processos de recuperació lingüística encetats han d’adreçar-se, com a finalitat última, a restablir els usos normals i històrics que han tingut la llengua catalana, basca i gallega al si de les seues societats fins que, per raó de la força, es va imposat el castellà com a única llengua oficial de l’Estat.

És, per tant, indefugible que, més enllà dels drets lingüístics individuals preservats per les lleis, les persones que parlen català, basc o gallec puguen exercir el seu dret a expressar-se i ser atesos en la seua pròpia llengua en tots i cadascun dels espais públics dels territoris on aquestes són pròpies. Si no s’assegura un coneixement general del gallec, basc o català (des de les administracions públiques i el seu personal fins als mitjans de comunicació estatals i en tots els àmbits de la vida pública), és impossible que la ciutadania gallegoparlant, catalanoparlant o euskalduns puguen viure en el seu idioma als territoris on és llengua pròpia, tal com sí que ho poden fer els castellanoparlants, no sols on el castellà és llengua pròpia, sinó arreu de l’Estat espanyol.

Aquest ple exercici no causa cap perjudici al castellà, llengua que té un espai propi plenament normalitzat i compta amb més de 400 milions de parlants, a més del suport dels estats dels quals és llengua oficial, amb la corresponent extensió d’usos a les instàncies polítiques internacionals.

Enfront, doncs, del monolingüisme espanyol que exalcen alguns grups de pressió o de les actuacions que alguns governs porten endavant contra el català, gallec o basc, els sindicats sotasignats donen un especial suport als programes educatius que tenen com a finalitat que l’alumnat assolesca una bona competència comunicativa en la llengua pròpia dels seus països i els prepare per a un món multilingüe, independentment de quina siga la llengua familiar, perquè aqueixes són les funcions de l’escola: assegurar la competència lingüística, contribuir a la desaparició de les desigualtats i educar en el respecte cap les llengües pròpies.

Per aconseguir aquest objectiu cal desenvolupar les planificacions lingüístiques que s’han revelat arreu del món, en societats plurilingües, com les més adients, i que passen, necessariament, per la utilització vehicular de la llengua pròpia, la qual cosa no sols no va contra la llibertat lingüística de ningú, sinó que garanteix precisament aquesta llibertat lingüística a partir del seu coneixement, de la seua valoració i del seu ús social.

Els sindicats sotasignats es comprometen a estretar i a aprofondir el seu treball conjunt tant en els seus territoris, com en el l’Estat Espanyol i a Europa, per aconseguir la normalització del català, gallec i basc. En eixe sentit, impulsaran la seua participació en les xarxes i plataformes de suport a les llengües nacionals, es dotaran de espais d’intevenció conjunta i es reuniran amb una periodicitat anual per intercanviar informació i acordar estratègies comunes encaminades a aconseguir els seus objectius.

València, febrer de 2010

Temps i United States of Europe

Un té la sensació, al conviure amb americans, que fins i tot li treuen profit al temps. Una simple sèrie televisiva s’interromp cada cinc minuts - sense molinet - per descarregar la conseqüent dosi de publicitat; així mateix en qualsevol bar o res…

¿Qué están haciendo los insiders en bolsa?