Quan Santiago Rusiñol arribà a Sitges l’any 1893 adquirí dues petites cases de pescadors conegudes com Can Falua i Can Sensa, situades al carrer de Fonollar, per tal de construir-hi la seva vivenda taller, la que es coneixeria com el Cau Ferrat. Any més tard, i davant de l’increment de la seva col•lecció artística, i amb la voluntat de crear una biblioteca que aglutinés tota la seva producció i col•lecció literària, va intentar adquirir la casa veïna, propietat del sitgetà conegut popularment Panxo Xicarrons, el qual l’any 1894 va fer de model per al seu veí, un interessant quadre que es troba al mateix Cau Ferrat. Tot i les gestions realitzades, finalment Rusiñol no va aconseguir el seu objectiu.
La informació sobre l’interès de Rusiñol per aquesta casa l’explicà J. Soler i Forment al setmanari Mirador del 29 de setembre de 1934 quan escriu: “Potser se’ns dirà que el “Cau Ferrat”és un museu i no una biblioteca, però els que ens honoràrem amb l’amistat del pintor-poeta sabem que el seu projecte, per poques facilitats que hi hagués concedit el propietari de Maricel i abans el sitgetà anomenat Panxo Xicarrons, era instal•lar la seva biblioteca particular en un local llindant amb el “Cau””.
La casa a la que fan referència era un edifici de plata baixa i pis que seguia la tendència estètica típica de les cases sitgetanes construïdes durant el segle XIX. La façana llisa i blanca estava presidida per una gran porta amb arcada de mig punt, una finestra que donava al popular quarto de reixa, i dues petites obertures al pis superior. La façana posterior donava directament sobre el mar.
A l’interès de Rusiñol per adquirir la casa xicarrons, s’hi va afegir un nou protagonista. Amb l’arribada de Charles Deering a Sitges l’any 1909, i amb consegüent construcció del seu Palau Maricel, la necessitat d’ampliar aquest conjunt d’edificis va fer que el 3 de setembre de l’any 1915, Utrillo comprés al seu nom, però per encàrrec i amb els diners de Charles Deering, l’edifici de can Xicarrons.
Tot i que la transacció va ser durant el mes de setembre, el 7 de gener de 1915, Miquel Utrillo ja va presentar un projecte per a aixecar un pis i modificar la façana de la seva casa del nº3 del carrer de Fonollar. L’aprovació no es va fer esperar, i el mateix dia 7, l’Ajuntament donà els permisos per a realitzar aquestes obres.
Per a la nova façana, dibuix que es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges, Utrillo trià un disseny que sembla voler unificar la nova decoració de la casa Xicarrons amb la façana eclèctica del Cau Ferrat, realitzada l’any 1893 per l’arquitecte Francesc Rogent.
Utrillo va incorporar una sèrie de finestrals medievals que tenien una forta similitud amb les que Rusiñol col•locà a casa seva, procedents de l’antic castell de Sitges. Per a les seves obertures de can xicarrons Miquel Utrillo adquirí finestres antigues de procedència diversa. Però com a continuació natural del conjunt del Maricel, Utrillo aprofità l’ increment d’un pis per a construir una teulada contínua que relacionava directament amb la del Maricel de Mar.
En un primer moment, i fins a la finalització de les obres del Palau Maricel de Terra, aquesta serviria de casa d’hivern per a Charles Deering. Entre les obres realitzades, Utrillo amplià en un pis la petita vivenda, conservant i ampliant les sortides de la façana posterior en una terrassa i dues galeries, una de tancada a la planta baixa, i una amb arcs i columnes al primer pis que recorda la de les escultures del Maricel de Terra, espais de gran bellesa que permetien gaudir de les impressionants vistes sobre el Mediterrani.
Amb la voluntat d’aconseguir una vivenda més acollidora i fàcil d’escalfar durant les temporades fredes, Utrillo va fer construir a la planta baixa una gran llar de foc, que no només serví com a cuina, sino que gràcies als bancs que hi col•locà al voltant, era el lloc preferit per a realitzar-hi llargues tertúlies, trobades que també tenien lloc a la cuina del Cau Ferrat.
La llar de foc, així com diverses parets de la casa Xicarrons, estaven decorades amb interessants paraments de ceràmica.
Quan Deering, mogut pels malentesos amb Utrillo va decidir deixar Sitges i emportar-se tota la col•lecció d’art que allà guardava, va vendre l’edifici de Can Xicarrons, per un preu simbòlic de 10.000 pessetes, al seu gran amic el pintor Ramon Casas.
En el document notarial del 14 de setembre de 1921 podem llegir:
“Don Carlos Deering Barbour, que vende y transfiere perpetuamente a Don Ramon Casas Carbó una casa denominada “Can Xicarrons”, compuesta de planta baja y un piso alto y ahora dos pisos con azotea o terrado detrás y señalándose con el numero tres, antes veinte y tres en la calle de Fonollar de esta villa de Sitges, mide una superficie aproximada de dos mil novecientos veinticinco palmos, equivalentes a ciento diez metros treinta y un milímetros cuadrados y linda por su espalda o sur con las rocas del mar, por la izquierda entrando o Este, con la casa de Don Santiago Rusiñol, conocida vulgarmente por el Cau Ferrat, y por la derecha o Oeste con un edificio que es hoy propiedad del Señor Deering, y antes fue Capilla de San Juan”.
Així doncs, l’any 1921 la casa Xicarrons passà a ser propietat de Ramon Casas. Tot i que aquest va passar algunes temporades a Sitges, la seva presència al poble no era molt habitual. Quan Casas morí el 29 de febrer de 1932, al no tenir fills, les diverses propietats del pintor van ser heretades pels seus nebots.
“Can Xicarrons” passà a mans de Maria Catalina Nieto Casas, casada amb Antoni Rocamora y Vidal-Sala, marqués de Villamizar, i amb dos fills petits. La nova família es va sentir molt a gust amb la seva nova casa d’estiueig, i des del primer moment van ser habituals dels estius sitgetans. A la Vanguardia del 17 de juliol de 1935, a la nota “Vida de Sociedad. Veraneo en Catalunya. La temporada de Sitges”, entre els primers estiuejants que arriba al poble aquell anys, i que són habituals en els diversos actes de la burgesia barcelonina, com el Te al Terramar Palace. Fou durant aquest anys quan la cas Xicarrons deixa el nom popular per passar a ser coneguda com la Casa Rocamora.
Quan l’any 1964 mor el senyor Rocamora, ja viudo de la neboda del pintor Casas, la seva filla Maria Àngels, passa a ser la propietària de la casa Rocamora.
Pel que fa al Maricel de Mar, el conjunt va ser venut a un particular que tenia la intenció de convertir-lo en un hotel. Pel tal d’impedir aquest nou ús, l’Ajuntament de Sitges va proposar que tota aquella zona fos declarada d’Interès Artístic Provincial. També fou en aquest moment quan la Diputació s’interessà per l’adquisició del conjunt.
També fou en aquest moment quan el Dr. Pérez Rosales es va posar en contacte amb el tinent d’alcalde de Sitges, el senyor Butí, el qual parlà amb l’alcalde del moment, el Sr. Marinez Sardà, el qual va posar en contacte la Diputació i el Dr. Pérez Rosales per intentar unir els dos objectius.
Sabedor de la intenció de la Diputació de recuperar els set plafons que Sert havia pintat per a Deering per decorar la capella de l’antic hospital, i que havien estat retirats durant la marxa de Deering, Pérez Rosales no va dubtar en comprar-los i incorporar-los a la seva col.lecció, a la vegada que els retornava al seu espai original.
Durant el mes d’abril de l’any 1968 la Diputació de Barcelona va comprar Maricel de Mar per 10.000.000 de pessetes, amb l’objectiu d’instal•lar la col•lecció d’art del Dr. Pérez Rosales. Fou en aquest moment quan es va realitzar l’ampliació de l’edifici per tal de construir un apartament al pis superior, vivenda del Dr. Pérez Rosales, i altres actuacions visibles a la façana de mar.
L’acte d’inauguració va tenir lloc el dia 30 de juny de 1970 amb un acte al que hi van assistir els actuals reis d’Espanya, en aquell moment encara prínceps.
L’any 1971, el que en aquell moment es coneixia com “Agrupació de museus en el Rcó de la Calma”, conjunt declarat d’Interès Provincial, la Diputació de Barcelona va decidir adquirir la casa coneguda com Can Xicarrons, propietat de Maria Àngels Rocamora Nieto. Aquest edifici, estratègicament situat entre els dos museus, tenia com a fi convertir-se en el museu Ramon Casas. El pressupost de compra i reforma era de sis milions de pessetes. Es va pactar que aquest quantitat es faria efectiva en diversos anys per tal de no ser una gran càrrega per al pressupost de la Diputació (La Vanguardia, 27 de febrer de 1971).
Però aquest objectiu no va arribar mai. L’any 1977 en una entrevista que La Vanguardia fa al Doctor Pérez Rosales, aquest declara que ja que la seva col•lecció ha anat incrementant durant els darrers 8 anys, la Diputació havia comprat la casa Xicarrons per a ampliar l’àmbit museístic situant allà la col•lecció d’armes del segle XV i la panòplia d’armes blanques de filipines.
Tot i que durant uns anys can Rocamora es va anar conservant, i fins i tot a les seves sales s’hi van realitzar diversos actes com per exemple la signatura del conveni de cooperació cultural i científica entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la diputació provincial, que va tenir lloc al saló principal de la casa el 14 de febrer de 1983, poc a poc la deixadesa es va anar fent patent. Darrerament l’edifici era utilitzat com a magatzem de trastos, així com a taller de restauració. El pèssim estat de conservació i la falta de respecte vers aquesta casa, ha fet que els paraments ceràmics que cobreixen la major part de la planta baixa hagin sofert un deteriorament tal, que molts hagin decidit que la millor opció de futur per a la Casa Rocamora, no sigui una restauració integralment, sinó que per tapar els fets evident, s’ha aprovat un projecte que permet la desaparició total de l’interior de la casa.
La casa Rocamora, situada al Carrer de Fonollar 6, és un edifici que forma part del catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sitges, inclòs dins de la fitxa número 103 referent al conjunt de Maricel de Mar, i amb el nivell I de protecció, el màxim que existeix. Quan es parla del l’actuació permesa per llei en aquest edifici destaca el manteniment estricte de l’exterior i l’interior, un punt que no es compleix en la nova reforma arquitectònica que està prevista en breu.
Amb aquesta petita història de l’edifici el que es demostra és que Can Xicarrons/Casa Rocamora té una gran importància arquitectònica, històrica i cultural per Sitges, i que no podem permetre la seva desaparició, ans al contrari, hauríem de valorar-la i si no és possible dur a terme el primer projecte museístic com era la Casa Ramon Casas, com a mínim col•locar-hi la pinacoteca sitgetana, una col•lecció que trobaria en aquest edifici el millor marc possible.
Loading ...
Ajuntament del Vendrell
