Penedesfera

Lévi-Strauss deixà clar que per a comprendre qualsevol cultura humana cal entendre-la com a possibilitat de transitar entre les dues grans veritats de l’ésser humà: la vida i la mort. L’ésser humà és el que es mou entre aquests dos pols. Allò que brolla de la dialèctica entre l’amor i la mort.
Aquesta lluita és una constant en la civilització humana. Descobrir la mort és el que impulsa l’ésser humà a fer-se tot el seguit de preguntes sobre la vida i sobre la realitat. L’amor és allò que l’impulsa a actuar i que el posa enfront de la realitat, dels altres i de si mateix. Ambdós l’impel•leixen a conèixer a prendre decisions i a fer-se responsable.
La mort i l’amor ens impulsen a viure la vida amb la màxima plenitud possible.
Aquests dos pols també són ben presents en les reflexions d’Eugeni d’Ors i de Francesc Pujols, les dues cares de la filosofia no acadèmica de la Catalunya del segle XX. En les dues ànimes bessones de la cultura catalana.
D’Ors i Pujols són la cara i la creu d’una manera de comprendre el món en què la reconciliació de la mort i de l’amor són crucials. Pujols ho diu ben clar quan exposa: “El naixement, l’amor i la mort ens posen en contacte directe amb tot el que ens envolta […]. La vida és una tragèdia en tres actes. [Per això cal] mantenir fresca i sempre renovada la idea i la imatge de les seves relacions. Bon punt hom neix, comença de morir [...]. La Hiparxiologia, estudiant el desenvolupament orgànic dels éssers, cada vegada més elevats en els graons de l’escala [de la vida], i estudiant les relacions mútues dels organismes d’un graó amb els dels altres, en relació amb la funció activa i reactiva de la llei biològica, estudia, igualment, la manera com un esperit pot passar d’un graó a l’altre; començant pel vegetal i acabant essent àngel”. D’Ors ho deixa ben clar en l’acte simbòlic final de la seva vida: en al voluntat arbitrària d’ésser enterrat a la tomba “A Matilde” del cementiri de Vilafranca per aconseguir redimir-se i reconciliar l’amor i la mort.
Ambdós pensadors porten a la pràctica allò que magníficament es dramatitza a l’òpera Tristan und Isolde de Wagner: en la qual el concepte del “Liebestod” (o de la fusió romàntica entre l’amor i la mort) adquireix un grau de màxima expressió, sobretot si tenim en compte que just al final de l’òpera (quan els dos enamorats moren) per, com d’Ors, reconciliar l’angoixa vital, Isolda canta una de les àries més importants de la música occidental en què diu: “En el cabal ondulant, / en l’eco sonor, / en el Tot que s’agita / en l’hàlit del món / ofegar-se / submergir-se / sense consciència… / delit suprem”.
Va ser Nietzsche qui va defensar que les arrels dionisíaques de la música alemanya comencen en Bach i culminen en Wagner. I aquesta arrel dionisíaca es caracteritza per una triple dissolució dels límits del jo. Primer, en l’èxtasi estètic de la música; segon, en el trencament dels límits del jo accedint al seu subconscient i, tercer, en la dissolució de la separació entre la naturalesa i la cultura a través del retorn del jo a la natura/matèria. Amb aquesta triple dissolució del jo (la persona) supera la seva individualitat mitjançant la comunió amb l’altre i amb la natura a través de l’amor. Tristan und Isolda respon a la perfecció i a aquest esquema. En el Liebestod final de l’òpera, just abans que els dos amants morin. D’aquesta manera es resol el dilema entre l’amor i la mort: els oposats es retroben. I és aquest mateix acte de retrobament i de reconciliació, o si ho prefereixen de redempció, el que va guiar la voluntat de d’Ors quan aquest decideix ésser enterrat a Vilafranca. Tot l’esforç apol•lini d’arbitrarietat i el dolor de l’existència (l’àngel i l’angoixa, en paraules de d’Ors) es resol en un acte dionisíac d’amor. La llum d’Apol•ló es resol en la foscor de la nit de Dionís. I és que com escriu Salvador Espriu a La pell de Brau: “Pels esglaons / dels nostres mots / el cel es torna / a poc a poc / presó baixada, / closa foscor, / i som de sobte / basarda de por. / Per l’alta escala / de les paraules, / la llum pujàvem, / alliberada: / entén el dia / la nit de l’aigua”.