Un dia de primavera vaig rebre l’encàrrec de l’Ajuntament de Capellades de fer un escrit per al programa de la Festa Major de Capellades d’enguany, i ja em vaig alegrar. Diuen que ningú no és profeta a la seva terra i el cert és que fins a aquest any no m’ho havien demanat mai. El vaig fer a consciència, el vaig entregar en el termini establert i vaig creuar els dits perquè agradés.
Quan encara no havia sortit publicat vaig rebre un correu electrònic de l’Anna Maria Sánchez, amiga, exalumna i alcaldessa actual del meu poble en què em feia una proposta d’aquelles que, una vegada rebuda, t’obliguen a posar-te de perfil. Em va demanar, en nom de la comissió de la Festa Major 2010, que fes el pregó. I, tot i que això sí que eren paraules majors -com la Festa!- m’ho vaig rumiar un parell de dies i no li vaig dir que no. Perquè m’estimo aquest tros de terra catalana que m’ha vist estirar braços i cames!
No obstant això sabia que em posava en un embolic dels grossos. Perquè jo no constitueixo cap entitat capelladina nombrosa com les que han realitzat el pregó en ocasions anteriors. Perquè el meu més directe antecessor havia estat l’insigne i famós arqueòleg Eudald Carbonell i perquè convertir-se de manera tan alegre en el punt de mira de centenars de persones no sempre acaba bé.
Però ja m’havia compromès, i aprofitant els dies frescos viscuts al Pirineu amb la Magda i el nostre fill Bernat, vaig posar fil a l’agulla… pluges d’idees, trucades, recerca, compromisos, nervis, dubtes, reescriptures de textos, retocs, retalls, pressions de persones que em deien que sobretot no m’allargués, cafès al Bar Aloy amb el Xavi Cassanyes -un dels meus millors amics-, temors per si plourà a bots i a barrals just a l’hora assignada. I el dia es va anar acostant i vaig començar a mobilitzar persones.
Finalment el dia 14 a la set de la tarda, la plaça es va omplir de gom a gom. Gent dreta, gent asseguda… tots expectants de com se’n sortiria el Pinyol i… vaig iniciar el pregó entonant expressament pèssimament (no en sé més!) una cançó de Lluís Llach i a partir d’aquesta intromissió lamentable en el terreny musical i amb ajuda de l’escenografia que vaig posar a punt dalt l’escenari, vaig realitzar tot el pregó tal com tenia previst. I després, i encara avui, no he parat de cobrar en espècies per la meva participació en la Festa Gran de Capellades. No en diners sinó en felicitacions, en agraïments, en confessions d’alegria per part de persones emocionades que em van aturant pel carrer i que m’asseguren que el pregó d’enguany ha estat el millor de la Festa (això és exagerar, és clar) perquè el millor de la Festa són ells i elles i la seva sinceritat i emoció.
Si continueu llegint l’article trobareu sencer el text del pregó. Abans vull agrair a la meva mare -Laura Colom-, al Jaume Bernadet, a la Paquita Munné, a la Marisa Soler i al Ramon Illa per totes les informacions facilitades, al Josep Maria de Fotografia Roig per la seva col·laboració durant el pregó (vam repetir la mateixa foto de 1915! gràcies a ell i aviat la veureu al blog), als meus sogres Josep Bartrolí i Montserrat Ulldemolins per tots els objectes facilitats del passat -com ara quatre titelles fets pel pare de la Magda fa uns quants anys- , a l’Antoni Pons per la seva estreta col·laboració en muntar l’escenari, portar la placa de la plaça de 1915 i regalar-me una bona colla de consells, al Cels Llorens per la ràdio i el telèfon antics que em va cedir, al Museu Molí Paperer per la forma que em deixaren, a la Coral Noves Veus pel faristol cedit, a l’Anna Illa i amigues per repartir entre els presents les còpies de la foto antiga de la plaça abans del pregó, a l’Ajuntament de Capellades a través del Pep Vallès per la col·laboració mantinguda i sobretot al compositor Xavi Cassanyes per donar la millor cobertura musical a les meves paraules i la millor cobertura anímica al meu estat d’inquietud abans de saltar a l’escenari.
Gràcies a tots per les contínues mostres d’afecte rebudes a peu de carrer.
I ara sí. No és curt, però aquí teniu el text del pregó de la Festa Major de Capellades 2010.
PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE CAPELLADES 2010, per Joan Pinyol
Molt bona tarda, a tots i a totes!
Per
a mi és un autèntic honor i a la vegada un repte de l’alçada de la
façana que tinc al darrera que la comissió de la festa major m’hagi
proposat de fer el pregó. Ho dic sobretot pels que m’han precedit aquí
dalt, l’últim, de la categoria de l’arqueòleg Eudald Carbonell. Si està
per aquí i si finalment no compleixo les expectatives creades, espero
que no acabi inspirant-li una teoria negativa sobre l’evolució humana.
(Cassanyes) Música de la cançó de Llach…
“El
meu poble és tan petit que des de dalt del campanar sempre es pot
veure… quantes croquetes fregeix el meu veí!”. Sí, ja sé que el Lluís
Llach ho cantava d’una altra manera, però jo us parlaré del nostre
poble, que també té llac. I no patiu, que ja no cantaré més…
Capellades
té un terme petit, amb només 2,9 km2, segons com es miri tan poqueta
cosa que els que hi vivim, una mica més i ho fem abraçats els uns amb
els altres… Només cal veure com està aquesta plaça un dissabte a la
tarda…
Aquesta plaça sí, que és un termòmetre perfecte de la
temperatura capelladina. Escenari d’alegries –com la que vivim ara- i
també de plors, segons com repiquen les campanes d’aquí al damunt. –Ja
que hi som, gràcies avi Tonet Illa i Joan Campoy per fer possible en el
seu dia que no enderroquessin aquest vell campanar!-. Una plaça on des
de temps immemorials hi hem vingut a fer safareig en tots els sentits
possibles. (aviat, fins i tot hi llegirem al damunt). Bernat, fill ¿Has
vist, que sobre la nova biblioteca han posat la inicial del teu nom?
Quin detall, eh, digues… gràcies!, gràcies!…
Un poble habitat
des del Paleolític mitjà (sí, sí, som una mica primitius nosaltres!)…que
cada dia rep el sol des del cantó de Vallbona, des d’on ens va començar
a arribar el tren el 1892 i que encara hem d’anar a buscar en Tino
perquè tenim l’estació també al terme de Vallbona. El nostre és tan
petit que no hi cabia…
Un poble que des de sempre ha anat sobre
rodes, les dels molins paperers, que han deixat ben marcades unes
filigranes de recs d’aigua, bitllots i finestres de mirador damunt la
nostra realitat. Una herència que ens explica com a població i que hem
de saber preservar. En cada molí paperer que s’abandona i acaba caient a
trossos, se’ns en va per sempre una part singular del nostre passat.
Sigui qui sigui qui en tingui la responsabilitat, si us plau, que en
prengui bona nota, que no ens podem permetre que desapareguin tan
tristament!…
continua llegint el text del pregó!…
