Enguany, i des de l’ajuntament de Capellades, m’han convidat a fer un escrit per ser publicat en el programa de la Festa Major 2010. No és un programa qualsevol. Ni tampoc un simple catàleg dels actes previstos.
Des de mitjans del segle passat esdevé una recopilació prou exhaustiva de l’actualitat del vora centenar d’entitats culturals, esportives, educatives i de lleure que fan la seva al meu poble. També hi ha el programa d’actes i, tradicionalment també es poden trobar reproduccions d’obres d’art dels artistes locals i d’obres escrites (sobretot poemes) i narracions de caràcter històric. Si li sumem la sempre obligada publicitat de tots els comerços de la vila, el resultat, més que un programa, es converteix en tot un llibre que molts convilatans meus, acostumen a col·leccionar des d’abans de la maleïda guerra.
L’escrit que hi publico en l’edició d’enguany parteix d’una base narrativa i s’endinsa en diversos episodis de la nostra història local. Com que fa dies que el programa ja s’ha repartit per les cases i encara està a disposició a l’ajuntament i a la Piscina Blava, entre altres llocs, us el reprodueixo a continuació com a regal d’estiu per la vostra fidelitat al blog. L’acompanya la fotografia històrica que reprodueixo aquí al costat i que tindrà un paper destacat en el pregó de la Festa Major 2010 que faré dissabte 14 a les set de la tarda a la plaça Verdaguer de Capellades. Veniu si voleu! M’agradaria…
“TEMPUS FUGIT”
Al capdavall del carrer del Fossar, a tocar de la Ronda de Capelló, pare i fill es van perdre en el laberint d’atraccions. Feien temps per a l’espectacle infantil de la plaça Verdaguer i van voler aprofitar-lo de manera entretinguda. El pare se’l coneixia bé aquell terreny. De les vegades que, un cop eixuts els horts i abans que s’hi instal•lés primer el mercat setmanal i després l’institut, l’escola bressol i el quarter de la guàrdia civil, hi havia deixat la pell dels genolls després de disputar una pilota de futbol entre amics. Quins dissabtes aquells!, va pensar. De matinar un dia que podien dormir, de calçar curt i, amb la fresca a les cuixes, de jugar-se gairebé la vida per fer passar la pilota entre dos rocs de grans dimensions. “Gol!”… “No , que ha anat molt alta!”… “Casumdena, això de no tenir porteria és una murga!… Era a finals dels 70.
De cop, el fill li va estrebar la mà. Volia pujar a l’única atracció que s’estrenava en aquella Festa Major del 2010. “Au va, família, no ho dubteu, pugeu a la màquina del temps!”-els va deixar anar un home de bigoti espès-. El pare va pensar que, amb la crisi econòmica, els firaires ja no sabien què inventar-se per tenir clients. “Pugem-hi!”-va suplicar el fill-. I dos minuts després s’asseien a l’interior de la càpsula. “Pitjant el botó verd podreu recular en els anys, dècada a dècada. Bé, només fins al 1900. La màquina és nova de trinca i he d’acabar de perfeccionar-la…”. El pare va agrair-li les explicacions mentre l’home del bigoti espès tancava la porta. A les fosques, va prémer el botó verd. Fill i pare van notar que el compartiment es movia cada vegada més fins que a la pantalla gegant del davant van veure un majestuós 2005. Només havien reculat cinc anys, però el fill va obrir els ulls com taronges. Desenes de gegants vinguts d’arreu entre els quals un capgròs de nom Bernat provava de recuperar una arracada per a la Dorotea entre una munió de nens. “Pare, es diu com jo!”. Quantes vivències! –va pensar el més gran-, “tu encara no havies nascut, fill, però et ben asseguro que va ser una experiència gegantina!”. Altra vegada el botó verd i després d’una nova vibració de la càpsula va aparèixer un 1992, 29 de novembre : Festa del Centenari de l’arribada del Carrilet a Capellades. Tot el poble baixant a peu fins a l’estació i entrada triomfal d’una locomotora de les d’abans, seguida per una corrua fidel de vagons de fusta, d’aquells que grinyolen sempre. “Arribada a Capellades, pare?, però si el tren no hi ha arribat mai!”. “Al poble encara no, Bernat, però per als del poble, enguany fa 118 anys que podem fer via cap a Igualada o cap a Barcelona”. Botó verd i un encara més divertit 7 de maig de 1988 : una gran potada per al poble. Piles d’olles, pots, potets i cassoles. Corredisses pels volts de la bassa. En joc, un concurs de TV3 en què participa l’IES Molí de la Vila d’una banda i un altre centre de secundària de Vila-seca i Salou de l’altra. Resultat? Una altra Joia Capelladina. Quan vols, Capellades, pots!. De nou botó verd i a la pantalla l’any 1972 (13, 14 i 15 d’agost) : Una taula llarga, uns homes emocionats i una cua de gent que recull un llibre gruixut. I al capdavant un historiador vingut de Barcelona. “Pare, en aquest menjar popular, només servien sopa de lletres?”, “Exacte, les de la història de Capellades del temps de la dictadura i amb els guanys van construir després la Font de la Història”. “Continuem, pare!”. Botó verd i 1964 : Un grup d’operaris amb destrals a les mans tallen els majestuosos plataners del Pont del Bisbe. El fill va sentir por, i a la por la va seguir una imatge que es difuminava lentament. Núvol de pols a la pantalla de la càpsula després del qual només va quedar dempeus una part de la tanca modernista de l’Hotel Pensió Capelló. “No entenc res, pare”, “Jo no ho he entès mai, fill.” Jardins frondosos, un edèn de pau enmig del carrer dels Serra, canyes americanes, dragons de forja a l’entrada i un banc ple de ceràmiques que representaven la trama del Quixot, la Torre Balbina reduïda a un no-res de la nit al dia i perduda per sempre…
.JPG)
