Literatura

“El món de l’ignorant”. Canal Taronja

Demà dimarts 17 d’agost, a un quart de nou del vespre (20.15 h.) i a través del Canal Taronja Anoia, s’emetrà l’entrevista que en el seu dia em va fer el Quique Santano, dins el seu programa “EL MÖN DE L’IGNORANT”.

Es tracta d’un original programa televisiu en què els diversos convidats al sofà hem de resituar en el món a l’entrevistador, que ha estat fora de joc durant molts anys. D’aquesta manera tenim l’oportunitat d’explicar-nos i de parlar del nostre món particular a través d’una sèrie de converses disteses.

EL Món de l’Ignorant, que fan realitat tant l’anoienc Quique Santano com la catalanoportenya Cecília Segado, es va estrenar en el Canal fa una setmana amb  l’entrevista al psicòleg i sexòleg  Eric Junyent.

I aquesta setmana arriba el meu torn. Sobretot el moment de recuperar les imatges d’una experiència realment singular. Durant la conversa m’ho vaig passar d’allò més pipa. Se’m va concedir l’impagable honor de parlar sobre els ets i els uts de compartir la passió per la paraula escrita i sobre l’engany acceptat que suposa la literatura, i de retruc vam parlar de la vida com si el Quique i jo, que som cunyats d’amistats conjuntes bellíssimes, acabéssim de néixer dos minuts abans (els necessaris per vestir-nos i només en el seu cas, pentinar-se…). De debò que vam passar una estona molt divertida… Mireu el programa i ja em direu…

A més, a part de demà dimarts 17 i fins l’altra setmana, el programa s’anirà reemetent a través del Canal Taronja Anoia de la TDT.

M’encantaria que ho féssiu un cop d’ull…

Asereje -(opera singers version)

hasta sembla “bo”, oi ?

Vèncer el silenci: 6 anys!

El 15 d’agost de 2004, sense saber massa que era el que estava fent, vaig penjar el primer apunt d’aquest bloc. Feia uns dies que acabava de descobrir això que ara en diem blocs (o blogs) i que llavors també se’n deia Diaris Interactius Personals, i vaig començar a fer provatures sense pensar que la cosa arribaria fins avui que, aviat és dit!, fa sis anys que m’hi vaig llençar.

L’experiència dels blocs ha estat molt rica per raons diverses. D’entrada i sense saber massa com, van començar a aparèixer lectors i lectores que fins i tot s’atrevien a deixar missatges i comentaris als meus apunts. Entenent que tot allò que fins aquell moment havia escrit gairebé mai no havia sortit de casa, trobar persones a les quals no coneixia de res que s’interessaven pels meus textos resultava molt encoratjador.

Així doncs, escriure en el bloc va ser una manera de sortir al carrer i de conèixer persones que d’altra manera mai no hauria conegut, però també va ser la manera de donar aire a les paraules, és a dir, de deixar d’escriure en la clandestinitat domèstica per començar a escriure amb la voluntat indubtable de fer-ho no només per un mateix, sinó també pensant en els altres.

Aquest canvi, saber que les meves paraules podien ser llegides per qualsevol persona, m’ha fet aprendre a triar quines coses vull dir d’aquelles que  no cal  que siguin dites i a valorar, també, si allò que en un moment determinat a mi em sembla tant important, només ho és per a mi o també pot interessar a algú altre. I no vull dir que hagi deixat d’escriure per a mi -és evident que sóc el meu primer lector-, però si que m’he adonat que la pulcritud necessària a l’hora de penjar un apunt al bloc, m’ha ensenyat a ser més primmirat per tal de no deixar anar en aquestes pàgines virtuals aquelles febleses del caràcter que no aportarien res de profit a qui ho llegeixi i de les quals me’n penediria en tornar-les a llegir.

Escriure és una manera de llegir-se, per això penso que escriure en el bloc també ensenya a llegir-se amb la distància que imposa la lletra d’imprempta i amb la fredor de pensar que allò que llegeixes pertany a algú altre. És per això que em sembla que el bloc m’ha permès -i si no és així, m’hauré equivocat del tot- desbroçar el meu discurs de sentimentalismes massa covats, no de sentiments ni d’idees.

A banda de tot això, de l’experiència del bloc n’han sortit moltes coses: amistats virtuals i desvirtualitzades, lectors que no sospitava que podria tenir, l’exercici de l’escriptura, un munt de textos que han anat a parar als meus llibres de poesia, un bloc paral·lel, la participació en un parell d’antologies, una bona colla de blocs amics o la participació en una bona colla d’activitats. Però també n’he tret una altra cosa per a mi molt important, el bloc m’ha permès vèncer el silenci i deixar de ser invisible.

Per tot plegat en dono les gràcies, a l’invent dels blocs i sobretot a totes aquelles persones que durant aquests sis anys, ja sigui puntualment o de manera regular, han passat per aquest bloc i han llegit els meus apunts.  A totes, salut i força!

Borrós

Caminava de tort. Havia begut tant que ja no sabia res, era totalment vulnerable. Si li haguéssin dit que eren les sis de la tarda s’ho hauria cregut sense contrastar-ho. D’un cantó a l’altre, i mira que era ampla la plaça. Cada certa estona queia a terra i s’aixecava després d’uns llargs esforços. Es deuria haver fet mal i tot en alguna de les patacades. Trobava un pedrís i s’hi entrebancava. Se li creuaven les cames i de cap a terra. Quan estava d’empeus continuava cantant una cançó, tota l’estona la mateixa, i anava fent glops a l’ampolla mig buida que portava.
Jo el vaig veure venir des de lluny. El resseguia amb la mirada, amb la mira telescòpica. D’un cantó a l’altre. No podia apuntar-lo bé de tant que es movia. De tant beure estava fins i tot borrós. Quan el tenia a tir, queia. Tornem a començar. S’aixecava, l’enquadrava, i tornava a moure’s. Com més a prop el tenia més em costava d’apuntar-lo amb encert, perquè el veia pitjor. Com més a prop, més borrós. I em queia l’arma, no podia sostenir-la del tot bé. I em vaig entrebancar, però eh, al cap d’un moment ja estava dret. Ja no sabia on tenia l’arma, però el vaig apuntar. Però estava tant a prop que se’m va tirar a sobre i em va agafar i llavors ja no hi era. I ja quasi no em quedava vi a l’ampolla.

enamorar-se


enamorar-se

L’amor és una sombra present.

T’enamores i t’enganxes…

A una altra persona
un altre cos,
unes altres formes de vida,
costums, tradicions, creences, mites.

T’enganxes a voler complaure,
a demanar i exigir sinceritat,
a adaptar-te a unes maneres!

I tens por…
por de perdre,
por de tornar-te a equivocar,
por de tornar a començar.

Estimar…
és dur i no te moneda de canvi.
O estimes, o oblides.

No hi ha terme mig.
No hi ha frontera.

Estimar.
Els 5 sentits sucumbeixen
a l’influencia de l’amor.

14-8-2010

Sigueu una mica primitius!

Un agost mes, al jaciment prehistòric de l’Abric Romaní de Capellades, propi del Paleolític Mitjà, hi ha moviment.

Amb la coordinació de l’arqueòleg Eudald Carbonell, s’ha iniciat una nova campanya d’excavacions per part d’estudiants i arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

I un any més teniu l’oportunitat d’anar-los a veure i a comprovar les seves recerques lliurement.

La visita lliure la podeu fer fins al 26 d’agost de 17.00 a 19.00 h i si la preferiu guiada en ocasions pel mateix Eudald i també pel Raül Bartrolí (arqueòleg capelladí) els dies laborables és d’11.00 a 13.00 h i els caps de setmana i festius, d’11.00 a 15.00 h.

Veniu a Capellades, completeu, si voleu l’excursió amb una visita al Museu Molí Paperer (durant el mes d’agost obert només de 10.00 a 14.00 h.) i amb un banyet a la fresquíssima Piscina Blava (oberta cada dia d’11.00 a 19.00 h) i ja veureu com viureu un dia rodó.

Si voleu més informació sobre l’Abric Romaní i el Museu Molí Paperer , continueu llegint…

Gravitació

Unes paraules escrites a l’aire. És el que pensarien abans. No hi ha suport i ningú no les llegeix. Serveixen per a justificar impossibles, per a creuar les línies marcades a terra. Graviten entre les diferents forces que les envolten, ara atretes per cossos petits i propers, ara per grans esferes llunyanes. Són recorreguts de bengala: una vegada van cremar els ulls d’aquells qui les van mirar. Van fer mal. Les van intentar prohibir, cremar, però no les van trobar. Havien canviat de lloc.
Com que es moren alhora que néixen, la seva presència és efímera, irreal, com invisible. Quan les van veure va ser en el precís fragment de temps que van esclatar, no més. Per això és impossible trobar-les. El seu paratge previ i posterior a la petita espurna que van provocar és fora d’aqui, en un lloc de difícil comprensió.
Avui, però, extranyament han tornat. En plena retrospecció se le ha vist aparèixer de nou. Deien demà.

Avui odio la televisió

CARTA PUBLICADA PER “EL PERIODICO”, 15 D’AGOST DE 2010.

Altres vegades he deixat anar que la televisió resulta molt educativa perquè t’ensenya que no l’has d’engegar. I també he comentat amb més d’una persona que és una llàstima que a les poques vegades en què els membres d’una família coincideixen al voltant d’una taula per dinar o sopar, sigui un convidat electrònic el que els robi l’atenció i la paraula.

Però avui encara tinc un motiu més. He sortit a la terrassa de casa, he mirat les cases de la muntanyeta del davant i al 90 % de les llars s’intuïa una televisió encesa i uns quants sofàs plens de persones rebent el mateix discurs monopolitzador, centralista i unitari, d’una TV3 que no mira gaire més enllà del que passa a la gran Barcelona o d’unes cadenes televisives espanyoles que no hi ha manera que entenguin la nostra singularitat nacional.

He observat les cases i m’ha entristit pensar que totes les persones atrapades a la teranyina de les cadenes de televisió, s’estaven perdent la meravellosa fresca del carrer d’una estel·lada nit d’agost…

Us regalo un conte sobre la història del meu poble…

Enguany, i des de l’ajuntament de Capellades, m’han convidat a fer un escrit per ser publicat en el programa de la Festa Major 2010. No és un programa qualsevol. Ni tampoc un simple catàleg dels actes previstos.

Des de mitjans del segle passat esdevé una recopilació prou exhaustiva de l’actualitat del vora centenar d’entitats culturals, esportives, educatives i de lleure que fan la seva al meu poble. També hi ha el programa d’actes i, tradicionalment també es poden trobar reproduccions d’obres d’art dels artistes locals i d’obres escrites (sobretot poemes) i narracions de caràcter històric. Si li sumem la sempre obligada publicitat de tots els comerços de la vila, el resultat, més que un programa, es converteix en tot un llibre que molts convilatans meus, acostumen a col·leccionar des d’abans de la maleïda guerra.

L’escrit que hi publico en l’edició d’enguany parteix d’una base narrativa i s’endinsa en diversos episodis de la nostra història local. Com que fa dies que el programa ja s’ha repartit per les cases i encara està a disposició a l’ajuntament i a la Piscina Blava, entre altres llocs, us el reprodueixo a continuació com a regal d’estiu per la vostra fidelitat al blog. L’acompanya la fotografia històrica que reprodueixo aquí al costat i que tindrà un paper destacat en el pregó de la Festa Major 2010 que faré dissabte 14 a les set de la tarda a la plaça Verdaguer de Capellades. Veniu si voleu! M’agradaria…

“TEMPUS FUGIT”

Al capdavall del carrer del Fossar, a tocar de la Ronda de Capelló, pare i fill es van perdre en el laberint d’atraccions. Feien temps per a l’espectacle infantil de la plaça Verdaguer i van voler aprofitar-lo de manera entretinguda. El pare se’l coneixia bé aquell terreny. De les vegades que, un cop eixuts els horts i abans que s’hi instal•lés primer el mercat setmanal i després l’institut, l’escola bressol i el quarter de la guàrdia civil, hi havia deixat la pell dels genolls després de disputar una pilota de futbol entre amics. Quins dissabtes aquells!, va pensar. De matinar un dia que podien dormir, de calçar curt i, amb la fresca a les cuixes, de jugar-se gairebé la vida per fer passar la pilota entre dos rocs de grans dimensions. “Gol!”… “No , que ha anat molt alta!”… “Casumdena, això de no tenir porteria és una murga!… Era a finals dels 70.

De cop, el fill li va estrebar la mà. Volia pujar a l’única atracció que s’estrenava en aquella Festa Major del 2010. “Au va, família, no ho dubteu, pugeu a la màquina del temps!”-els va deixar anar un home de bigoti espès-. El pare va pensar que, amb la crisi econòmica, els firaires ja no sabien què inventar-se per tenir clients. “Pugem-hi!”-va suplicar el fill-. I dos minuts després s’asseien a l’interior de la càpsula. “Pitjant  el botó verd podreu recular en els anys, dècada a dècada. Bé, només fins al 1900. La màquina és nova de trinca i he d’acabar de perfeccionar-la…”. El pare va agrair-li les explicacions mentre l’home del bigoti espès tancava la porta. A les fosques, va prémer el botó verd. Fill i pare van notar que el compartiment es movia cada vegada més fins que a la pantalla gegant del davant van veure un majestuós 2005. Només havien reculat cinc anys, però el fill va obrir els ulls com taronges. Desenes de gegants vinguts d’arreu entre els quals un capgròs de nom Bernat provava de recuperar una arracada per a la Dorotea entre una munió de nens. “Pare, es diu com jo!”. Quantes vivències! –va pensar el més gran-,  “tu encara no havies nascut, fill, però et ben asseguro que va ser una experiència gegantina!”. Altra vegada el botó verd i després d’una nova vibració de la càpsula va aparèixer un 1992, 29 de novembre : Festa del Centenari de l’arribada del Carrilet a Capellades. Tot el poble baixant a peu fins a l’estació i entrada triomfal d’una locomotora de les d’abans, seguida per una corrua fidel de vagons de fusta, d’aquells que grinyolen sempre. “Arribada a Capellades, pare?, però si el tren no hi ha arribat mai!”. “Al poble encara no, Bernat, però per als del poble, enguany fa 118 anys que podem fer via cap a Igualada o cap a Barcelona”. Botó verd i un encara més divertit 7 de maig de 1988 :  una gran potada per al poble. Piles d’olles, pots, potets i cassoles. Corredisses pels volts de la bassa. En joc, un concurs de TV3 en què participa l’IES Molí de la Vila d’una banda i un altre centre de secundària de Vila-seca i Salou de l’altra. Resultat? Una altra Joia Capelladina. Quan vols, Capellades, pots!. De nou botó verd i a la pantalla l’any 1972 (13, 14 i 15 d’agost) : Una taula llarga, uns homes emocionats i una cua de gent que recull un llibre gruixut. I al capdavant un historiador vingut de Barcelona. “Pare, en aquest menjar popular, només servien sopa de lletres?”, “Exacte, les de la història de Capellades del temps de la dictadura i amb els guanys van construir després la Font de la Història”. “Continuem, pare!”. Botó verd i 1964 : Un grup d’operaris amb destrals a les mans tallen els majestuosos plataners del Pont del Bisbe. El fill va sentir por, i a la por la va seguir una imatge que es difuminava lentament. Núvol de pols a la pantalla de la càpsula després del qual només va quedar dempeus una part de la tanca modernista de l’Hotel Pensió Capelló. “No entenc res, pare”, “Jo no ho he entès mai, fill.” Jardins frondosos, un edèn de pau enmig del carrer dels Serra, canyes americanes, dragons de forja a l’entrada i un banc ple de ceràmiques que representaven la trama del Quixot, la Torre Balbina reduïda a un no-res de la nit al dia i perduda per sempre…

Definicions

Quan no ens preocupa entreveure desenfocadament les cantonades de la finestra per poder veure nítidament l’horitzó.
Observem el fresc del fons, encaixat i construït rere línies distorsionades que delimiten tot allò que ens sembla superflu i desestimable de tot allò que val la pena ser.
Tot allò del límit que amb prou feines percebem doblat, que amb prou feines entenem com a nostre. Però que és tan propi com tota la resta i que és el primer que necessita ser canviat.

shasta-dam-1942.jpg
Presa de Shasta (Califòrnia) en construcció, 1942 / Library of the Congress

Terrazel, 20 anys!

Demà, 10 d’agost, farà
20 anys que es va representar el primer Terrazel.
Abans però, el Rafael Capdevila, el Ramon Moix i tota una colla de gent que es
movia al seu voltant havia estat treballant per trobar una idea que ajudés no
només a revifar la Festa
Major de Sant Llorenç d’Hortons, sinó també a aglutinar el
major nombre de persones possible a l’entorn d’un projecte comú. I se’n van
sortir amb la invenció d’un espectacle popular i alhora innovador. Popular perquè
any rere any es pot representar gràcies a l’esforç de la gent del poble de
totes les edats, i innovador perquè basant-se en  la imatgeria dels espectacles de festa major tradicionals,
posa damunt la taula els neguits i els problemes del món rural enfrontat al
creixement desmesurat de la societat industrial.

De la primera
empenta en van néixer tallers de música, de construcció de capgrossos i
gegants, de dança, de vestuari o de pirotècnia que durant tot l’any reuneixen
els més de cent participants directes en l’espectacle i pels quals van passant
no només els adults, sinó sobretot els nens i nenes que han crescut amb el Terrazel com a acte central i significatiu
de les seves festes majors.

El Terrazel comença amb el ball dels
gegants de Sant Llorenç, la
Mare Terra i el Sol, i tot seguit s’hi afegeixen els follets
i la colla de capgrossos, que en lloc de representar personatges són al·legories
dels paisatges del poble. Però aviat s’interromp la dansa perquè entren en
escena els Llefres capitanejats pel Llengot, un drac ple de xemeneies, i ho
contaminen tot de brutícia i fum. Per lluitar contra aquesta situació de
desfeta del territori i defensar la
Terra arribaran els Llambrants, al capdavant dels quals hi ha
un personatge mític, l’Unicorn. Després d’una espectacular lluita de foc entre aquests
dos peculiars exèrcits, es produeix el triomf de la Natura.

Abans de la lluita i com a ambaixador irresponsable de les forces del mal, es
produeix la intervenció del Buscarrons, personatge cínic que convida tothom a
fer calés al preu que sigui i sense tenir en compte ni l’entorn ni els altres. El
Buscarrons, que se’n fot del mort i de qui el vetlla, aprofita el seu discurs
per fer una repassada agra i crua de tot el que ha passat des de la seva
intervenció de l’any passat i és per això que els seus comentaris carregats de
sarcasme poden anar a caure no només sobre el govern, sinó també sobre
qualsevol dels presents -alcalde inclòs- a la representació.

Encara que ja fa un
munt d’anys que no hi visc a Sant Llorenç, encara m’hi sento lligat al Terrazel. Primer perquè en un primer
moment vaig participar en la creació d’alguns dels textos de l’espectacle, i
segon perquè tota una colla d’anys em va tocar posar les paraules i la veu al
Buscarrons, un personatge alhora odiat i estimat de l’espectacle que em
permetia estalviar-me durant unes bones estones això que en diem la correcció
política i deixar anar pel broc gros i amb total impunitat tot allò que en l’àmbit
de la cosa pública m’havia fet emprenyar durant l’any.

No sé què ens dirà demà el Buscarrons, però estic segur que una altra vegada
serà un exercici de memòria prou higiènic del fer i desfer del darrer any, que
no em negareu que ha donat prou temes perquè aquest personatge cínic i sorneguer
vagi ben carregat de metralla.

Vint anys després del primer Terrazel, aquesta festa de carrer amb
bestiari, gegants i capgrossos originals, amb música i amb foc, ja s’ha consolidat com l’acte més emblemàtic i representatiu de la Festa Major de Sant Llorenç d’Hortons. Per això i perquè hi és convidat tothom, us hi esperem demà 10 d’agost a les 11 del vespre a
la confluència dels carrers Diputació i Major. Serà una vegada més, una nit plena
de festa i de màgia.

No em penso perdre el pregó!

De la Festa Major de Capellades, que tindrà lloc del divendres 13 fins al dilluns 16 d’agost. Per poc que pugui hi seré i m’encantaria que tu també vinguessis. Seria tot un honor per mi, pel meu poble d’origen i per una Festa Major amb moltíssims anys d’experiència i de vivències al darrera.

A continuació trobaràs tots els actes previstos. Però ho repeteixo. No penso perdre’m el pregó que tindrà lloc dissabte 14, a les 7 de la tarda a la plaça Verdaguer, de Missa, Major o com vulguis anomenar-la…

Udola un gos, un gos infinit… (Hiroshima i Nagasaki, 1945)

“[...]No piso la materia; en
su pedriza
piso al mayor dolor, tiempo deshecho.
Tiempo divino que llegó a ser tiempo
poco a poco, mañana tras su aurora,
mediodía camino de su véspero,
estío que se junta con otoño,
primaveras sumadas al invierno.
Años que nada saben de sus números,
llegándose, marchándose sin prisa,
sol que sale, sol puesto,
artificio diario, lenta rueda
que va subiendo al hombre hasta su cielo.
Piso añicos de tiempo.
Camino sobre anhelos hechos trizas,
sobre los días lentos
que le costó al cincel llegar al ángel;
sobre ardorosas noches,
con el ardor ardidas del desvelo
que en la alta madrugada da, por fin,
con el contorno exacto de su empeño…
Hollando voy las horas jubilares:
triunfo, toque final, remate, término
cuando ya, por constancia o por milagro,
obra se acaba que empezó proyecto.
Lo que era suma en un instante es polvo.
¡Qué derroche de siglos, un momento!
No se derrumban piedras, no, ni imágenes;
lo que se viene abajo es esa hueste
de tercos defensores de sus sueños.
Tropa que dio batalla a las milicias
mudas, sin rostro, de la nada; ejército
que matando a un olvido cada día
conquistó lentamente los milenios.
Se abre por fin la tumba a que escaparon;
les llega aquí la muerte de que huyeron.
Ya encontré mi cadáver, el que lloro.
Cadáver de los muertos que vivían
salvados de sus cuerpos pasajeros.
Un gran silencio en el vacío oscuro,
un gran polvo de obras, triste incienso,
canto inaudito, funeral sin nadie.
Yo sólo le recuerdo, al impalpable,
al NO dicho a la muerte, sostenido
contra tiempo y marea: ése es el muerto.
Soy la sombra que busca en la escombrera.
Con sus siete dolores cada una
mil soledades vienen a mi encuentro.
Hay un crucificado que agoniza
en desolado Gólgota de escombros,
de su cruz separado, cara al cielo.
Como no tiene cruz parece un hombre.
Pero aúlla un perro, un infinito perro
—inmenso aullar nocturno ¿desde dónde?—,
voz clamante entre ruinas por su Dueño.”

[Del poema 'Cero' de Pedro Salinas, després dels bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d'agost de 1945.]

Més Pilota de set, ara en format digital

Dels meus fins ara onze llibres publicats, el recull de contes Pilota de set (Proa, 2008) continua liderant el meu rànquing particular d’alegries.

Pel gran nombre de vendes d’ençà que es va publicar (és a punt d’esgotar-se la primera edició), per les persones que m’ha permès de conèixer en totes les presentacions que he fet i en els clubs de lectura en què he participat, per les bones crítiques rebudes des de totes bandes com a llibre amè, divertit, entretingut i molt adequat per ser llegit a l’estiu, i ara també pel nou format que té, el digital com a ebook, que farà possible que arribi a més persones tot utilitzant les noves tecnologies.

Si hi esteu interessats, entreu al web de Proa Edicions : http://www.proa.cat/www/proa/ca, cliqueu damunt la icona Els nostres ebooks i una vegada allí cerqueu el llibre. O si preferiu una drecera més directa copieu el següent accés i us hi portarà de cap : http://www.ebook62.cat/llibre_pilota-de-set_9814.html

Pel preu de 10 euros podreu descarregar el format digital d’un llibre que allí es promociona com a set històries « dinàmiques i vibrants, de rabiosa actualitat »…

La Institució de les Lletres Catalanes busca Maragalls!

Entre les iniciatives per commemorar l’Any Maragall (2010-2011), n’hi ha una que, si més no, crida l’atenció.

Tal com fa públic des de la seva web la ILC demana a tothom que se sumi a engrossir la col·lecció de “llocs maragallians”. Entreu aquí  http://www.joanmaragall.cat/ca/llocs-maragallians i ho trobareu.

Si a la vostra població, hi ha un monument, placa o altra senyalització
relacionada amb el poeta, o bé coneixeu un carrer, una plaça o un centre que
porti el seu nom, només heu de fer-ho saber a la ILC a través del formulari que trobareu en aquell web. I aleshores podreu enviar la imatge i
participareu directament en la iniciativa.

Si cliqueu aquí http://www.joanmaragall.cat/ca/llocs-maragallians/galeria-d-39-imatges trobareu la galeria d’imatges que s’han rebut fins al moment, entre les quals hi ha la que els vaig enviar des de Capellades.

Però hi falta la vostra!

Tancar
Enviar E-mail