Penedesfera

Crònica local

Eco de Sitges, 20 de Febrer

Carnaval (II de II)

Amb la gola i l’espatlla exterminades i en procés de recuperació, vet aquí l’habitual crònica atrafegada, poc reposada i menys exhaustiva del dimecres de cendra. Cop d’efecte inicial, per a que vegin fins a quin punt és cert que hi ha veïns als quals el Carnaval se’ls indigesta. Transcric literalment una petició de Facebook: “El dia que jo sigui president també de Carnaval, tot això s’acabarà en sec. A veure si tens c…. de començar la Crònica local amb aquesta frase, anònima és clar”. Així ho faig, en el benentés que tot quedarà dins la conya carnavalera, i que l’anònim es desvetllarà de debò el dia que arribi a la presidència, si hi arriba, i si servidor continua escrivint quan l’interlocutor hi arribi, es clar.

Dijous, 11 de Febrer. 19 hores.

Gela a la platja Sant Sebastià, i a tot arreu. Sarna con gusto no pica diu l’aforisme popular, la qual cosa no impedeix valorar l’esforç de la Gauche Divine i de Maracuyá d’enfrontar-se –com tants d’altres- al rigor d’una exigent meteorologia. Varem viure un arribo amb poques sorpreses pels seguidors d’un grup en essència fidel a l’espectacle coreogràfic per davant del teatral, i que, en conseqüència, jugà a la carta que li surt millor a l’escenari i a peu de carrer, abans de ficar-se en terrenys inexplorats i compromesos. Ricard Vicente ha estat un bon Carnestoltes, de veu vibrant, bona dicció, indiscutible presència i perpetu somriure. Pot afegir-se a la llista de qualitats el fet d’haver obrat des de la convicció que el personatge pot expressar-se en públic sense necessitat de caure en expressions grolleres o ofensives. Difícil repte aquest de punxar sense perdre les formes, o de proposar-se jugar amb el doble sentit, en el marc d’un context on, sovint, el broc gros i la simplicitat del missatge acostuma a imposar-se a la recerca del feedback fàcil. A l’altre plat de la balança, s’hi podria ficar una extensió excessiva del predicot –que no del testament, esplèndit en el timing i en el contingut- i una certa sensació de dejà vu, malgrat l’innegable impacte estètic, en la temàtica i la disfressa de la comitiva de l’emperador Si Si, que, per altra banda, es complementà a la perfecció amb el disseny de vestuari de la reina. De la mateixa manera, les noies de Maracuyá han seguit un criteri ja prou definit, i que s’ha demostrat eficaç a l’hora d’acompanyar Silvana.

Dissabte, 13 de Febrer. Matí

Us he mirat Santa Tecla, i us he vist recreada per l’hereu d’una nissaga il.lustre, que lluïa un esponerós braç de gitano, mentre mantenia el tipus sobre un tabernacle-llit portat per transvestides pubilles i acompanyat de pendonistes igualment transvestides per mor del Carnaval transgressor i satíric. No foren els primers en arribar a la meta, però, sens dubte, a ningú no va deixar indiferent la proposta que, contextualitzada, el cronista creu que cal desdramatitzar, i assumir amb una rialla, per l’enginy demostrat per part dels qui han participat en ella. Per cert, deurien veure l’exitosa carrera de llits els dos suposats membres d’ETA que, abans d’ésser capturats a Molló, varen passar el cap de setmana a casa nostra, segons publicà El Periódico el passat dijous? De ser certa la informació, acabaré convençut que, de vegades, ens visita el millor de cada casa….

Diumenge, 14 de Febrer. Nit

Sitges, vila assetjada. L’helicòpter dels mossos ens transporta, sense voler, a la imatge típica i tòpica de Jungla de cristal. La presència del sorollós artefacte, a més de complementar els diferents dispositius de vigilància i seguretat, ha de servir, em confirmen, per a desmuntar si cal, i d’una vegada per totes, la xifra dels 300.000 visitants, que, des de fa una colla d’anys, ha servit de reclam turístic o de motiu recurrent de valoracions equívocament exitoses. Amb helicòpter o sense, amb tota probabilitat arribarem a la mateixa conclusió: Enguany no hi ha hagut les multituds d’anys anteriors, ni Diumenge ni dimarts. La nit és molt freda, i el tradicional corrent d’aire de la cruïlla de carrers no hi ajuda. Fins on la meva memòria pot recordar, la rúa de la disbauxa no havia travessat mai, mal que hagi estat per poc, el llindar de les quatre hores. Tot és començar. Els qui vulguin consolar-se, o defensar-ho, sempre podran argumentar que la durada mitjana dels plens municipals encara supera a la de les desfilades carnavaleres, i potser no fa de tant bon empassar… En qualsevol cas, l’endemà hom podia escoltar, sense forçar massa la conversa, l’habitual cantarella que questiona la necessitat d’aturar-se al cap de la vila, i les consequències que te el pasito pel conjunt de l’espectacle que surt al carrer, si l’agafem en la seva globalitat. Això seria llarg d’explicar. Amb tot, als qui manifesten que el menú se’ls fa insuportable, aquesta secció només pot dir-los, per enèsima vegada, que no cal que s’estranyin, perquè són prou coneixedors del pa que s’hi dóna. La nova estratègia que han trobat algunes colles per a escapolir-se del compte enrere dels tres minuts, no ha estat altra que incorporar la música en directe…. Sigui com sigui, tothom té el mateix dret sobre el paper. Si oblidem el paper i ens deixem endur pels criteris de valor, entre les 50 carrosses de la comitiva hi ha grups que depassen els tres minuts i que mereixen butlla per la gran qualitat de les seves propostes, mentre potser seria bo que d’altres se’ls estalviessin. Res de nou, repeteixo, sobre un assumpte que només acabarà quan la majoria així ho vulgui.

Dimarts, 16. Nit

Avui si que es veurà això? A mi no m’ho diguis, que jo només enfoco per amor a l’art, contesto. Em fico on no em demanen. S’equivoquen els que dilapiden sense compassió a la televisió, com també s’han equivocat els qui, des de les posicions de responsabilitat que siguin, n’han inflat la seva projecció pública, a base d’eslògans i declaracions emfàtiques, amanides amb un puntet de pretensió exagerada, que ara han servit per a fonamentar moltes de les comprensibles crítiques als problemes tècnics de la rúa de la Disbauxa. Llista ràpida de coses que recordaré. El sensacional cavall de Troia de la colla Matxambrats. Les fantasies de Carnavalia i d’Un, dos, tres i…. que depassen qualsevol adjectiu. Hi afegeixo, en el segon cas, el so contundent i la presència impactant d’Itutu Ache. Els enginyosos i divertits sants patrons de No K-lia i les noies de Sabor. Amb la paròdia del casament, la colla Panxampla’s ha agafat, per mèrits propis, el testimoni que en el seu dia capitalitzà Llanto’s, a través de moments memorables recordats per tothom. Per la resta, en la línia dels darrers anys.

Dimecres, 17. Vespre

Retrobo el fil apuntat abans. Una metàfora sobre els paranys que amaga el mal exercici del poder inicià el testament del Carnestoltes que acabà com començà: pessigant sense sagnar, perquè l’ànima humana que hi havia sota la disfressa és així: per a tots els públics. I li ha funcionat.