Política

Escarni al Sàhara

No hi ha cap mena de justificació perquè la policia del Marroc carregui a diari contra ciutadans sahrauís que demanen pacíficament la celebració del referèndum que l’ONU els va prometre fa vint anys. No es pot admetre que ciutadans estrangers siguin colpejats salvatgement al fer d’escut humà dels sahrauís.
És un escarni que Marroc digui que es van manifestar il•legalment, provocant una baralla amb la població civil marroquina i que la policia va acompanyar a l’hospital als ferits. És un escarni que el govern espanyol doni oficialment per bones aquestes explicacions, segons ha dit el secretari d’Estat d’Exteriors. Els agredits, de Canàries –per tant ciutadans espanyols–, van identificar a la comissaria de l’Aaiun alguns dels policies que els van agredir.
Quin estat tenim, que no defensa la integritat i dignitat dels seus ciutadans?
La impunitat amb què fins ara ha actuat la policia del Marroc contra tothom qui s’ha acostat a l’Aaiun, s’ha acabat. Tot just fa una setmana, el dia 23, cinc activistes sahrauís tornaven de la universitat d’estiu a Algèria. Com és habitual, la policia els esperava per carregar contra ells i va fer-ho amb especial violència. Un grup de quatre ciutadans catalans i aragonesos que van intentar protegir-los també van resultar contusionats. Entre ells la barcelonina Isabel Terraza i la seva parella, el mexicà resident a Barcelona, Antonio Velázquez, que han decidit quedar-se a l’Aaiun per explicar al món el drama dels sahrauís.
Un grup de catorze ciutadans de Canàries es va desplaçar a l’Aaiun per fer costat a l’Antonio i la Isabel i van ser arrestats per la policia del Marroc. La Carmen Roger va resultar greument contusionada a la cara, com han mostrat les imatges a la premsa i televisió.
Tots aquests ciutadans espanyols han estat insultats, amenaçats de tortura i violació. Han estat retinguts en cases de sahrauís envoltades de marroquins aïradament provocatius, de policia uniformada i de paisà.
Ningú els ha donat empara, ni l’ambaixada espanyola ni els cascos blaus de l’ONU desplegats al Sàhara amb el nom de MINURSO (Missió de NNUU per al Referèndum del Sàhara Occidental). El mandat dels cascos blaus es limita exclusivament al referèndum i es neguen a protegir els represaliats o acceptar denúncies.
El Marroc ha d’aturar la repressió al Sàhara ocupat. El govern espanyol ha de donar cobertura diplomàtica als seus ciutadans que es troben a l’Aaiun, ha d’exigir la protecció i respecte per a aquestes persones.
Els països aliats del Marroc han d’exigir-li respecte als drets humans. Espanya, França i els Estats Units han d’implicar-se en el problema no resolt del Sàhara.
Espanya, com a potència colonial que va abandonar el territori el 1976 continua essent-ne responsable tot i haver acceptat l’ocupació il•legal per part del Marroc. Les bones relacions comercials i diplomàtiques amb Marroc, fins i tot en el terreny de la cooperació, no han de ser impediment per ajudar a resoldre la greu situació del poble sahrauí.
França, antiga potència colonial del Marroc i actual aliada de la monarquia feudal alauita, ha d’aixecar el veto que anualment imposa a NNUU sobre el mandat dels cascos blaus perquè no puguin intervenir en temes de drets humans. Cada any es presenta aquesta sol•licitud i reiteradament França la veta a NNUU.
La Unió Europea ha de denunciar el conveni de pesca signat amb Marroc que autoritza la pesca en aigües territorials del Sàhara. L’ONU té reconegut el Sàhara com a territori pendent de descolonitzar i per això el manté dins la Quarta Comissió de NNUU. L’espoli econòmic dels territoris colonitzats és igualment il•legal, de manera que s’hauria de suspendre tota activitat econòmica estrangera al Sàhara que no vagi en benefici de la població autòctona.
Marroc és un país molt important per a nosaltres els europeus, des del punt de vista econòmic, pel control de la immigració i per la col•laboració antiterrorista. Per aquestes raons, Marroc ja es beneficia d’un estatus privilegiat davant la Unió Europea. Ara ha de demostrar que els avenços cap a la democratització del règim li permeten garantir el respecte als drets humans dels ciutadans que administra. Començant pels drets dels sahrauís, cosa que no compleix.
Esquerra no comparteix el posicionament del govern espanyol i denúncia l’actuació del Marroc en aquest tema. He enviat una carta de protesta al cònsol del Marroc a Barcelona, que trobareu adjunta. L’eurodiputat Oriol Junqueras ha presentat una pregunta al Consell de la Unió Europea en base a l’Acord Euromediterrani entre la UE i Marroc, en el que ambdues parts es comprometen a respectar els principis democràtics i els drets humans.
No volem que més fotos com la de la Carmen ensenyin a Europa el gran escarni que es viu al Sàhara.

(a la foto Carmen Roger, de Canàries, agredida a l’Aaiun)

70.000 i 15

Perplexos i sorpresos, com sempre. El clip de La petita rambla del Poble Sec ja ha superat les 70.000 reproduccions al Youtube. Tanmateix, aquesta mateixa cançó ja ha arribat al lloc numero 15 de la llista d’èxits de Ràdio Flaixbac. Si vols veure el videoclip, pots fer-ho a través d’aquest enllaç. Moltíssimes gràcies!

Aquesta setmana, concerts a Vilanova i la Geltrú (Garraf, divendres 3 de setembre, a les 23.00 hores a la Plaça de l’Assumpció) i Santa Margarida de Montbui (Anoia, dissabte 4 de setembre, a les 22.00 hores a la Plaça Major).

La verdadera historia (o no) del Club Bilderberg.

Tot i que es tracta d’un llibre del 2005, el fet que la edició de 2010 es celebrés a Sitges, em va animar a intentar conèixer en més profunditat aquest club cada vegada menys secret. Segurament vaig errar en la … Continue reading

Carta oberta als i les independentistes

L’independentisme viu moments efervescents. Sens dubte, comencem a recollir els fruits de molts anys de feina, feina que hem fet entre tots, des del carrer i des de les institucions. El debat sobre la Independència està damunt la taula, se’n parla d’una manera normalitzada en els mitjans de comunicació, en el Parlament, en les converses familiars. Les enquestes detecten moviments significatius en l’actitud de la societat catalana davant de la hipòtesi independentista. Progressem adequadament, i darrerament a bon ritme. M’agradaria aprofitar el moment per compartir una sèrie de reflexions sobre el moment històric que vivim com a país, i també sobre el moment que viu l’independentisme.

Voldria en primer lloc posar en valor el paper d’Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s’ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l’independentisme.
Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l’alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d’un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític. El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l’Espanya plural i del projecte autonomistafederalista.
Com era d’esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l’Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional.
L’autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s’obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.

En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables:

l’Estatut del 30 de setembre, la Llei d’Educació, la Llei d’Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries
, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l’assumpció del dret a decidir com a eix polític. Avui, set anys després de la irrupció d’Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d’haver assolit una victòria estratègica tan clara. Els intel·lectuals orgànics de CiU
que sentenciaven que l’eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.

Una de les bones notícies del creixement social de l’independentisme és la seva extensió transversal entre gent d’ideologies molt diverses. Hi ha partidaris de la Independència que són d’esquerres, n’hi ha de liberals, de conservadors, de democristians… Hi ha partidaris de la Independència entre els votants de tots els partits catalanistes de tradició democràtica, amb percentatges significatius. La idea de la Independència ha impregnat transversalment la societat catalana.

Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l’independentisme els darrers vint anys
. Però a mesura que l’independentisme ha anat creixent i s’ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s’han sentit representats per l’ideari i per l’acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.

Esquerra és un partit republicà i d’esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l’essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom. Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l’independentisme en l’espai sociopolític que va del centre cap a l’esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l’independentisme en l’espai sociopolític que va del centre cap a la dreta. Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l’esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.

Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d’una candidatura única de l’independentisme.

Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics. En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d’aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les
Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat,
presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l’independentisme durant els darrers vint anys. I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a "sumar-se" (sic) a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d’acord entre ells i que no sabem si d’aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l’efecte que la militància i l’electorat d’Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d’aquestes crides.

Estic completament d’acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant.
Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l’expectativa d’una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent. Per desgràcia, l’endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.

Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l’independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.

La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l’autonomisme i les obligui a moure’s en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d’un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d’ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.

Personalment m’he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d’aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís. Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya). És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric. És per això que en la campanya electoral que ara s’acosta demanaré, inequívocament des de l’esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a correcuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.

Visca Catalunya lliure!
Joan Puigcercós
President d’Esquerra

QUI NECESSITA DELS JOVES

Sota aquest nomenclator hom aglutina un col.lectiu, sovint amb poca experiència per entendre algunes coses i amb prou capacitat per acceptar moltes d´altres.

Sempre sento parlar dels joves amb aquestes paraules; … jo quan era jove…, creiem que els joves necessiten…

Puc afirmar que els joves volen que se´ls ofereixin recursos per desenvolupar les seves idees.

No volen anar sols, solen recórrer un camí plegats amb el ferm compromís de reconèixer les pròpies limitacions.

Suposo que alguns creureu que ja no tinc edat per sentir-me jove i és aquesta la realitat del mot jove.

Els adults creiem que el mot jove va lligat a un estatus social concret, una determinada cultura i un antagònic sentiment de societat.
Els joves arriben des de l´adolescècnia, una etapa carregada de dubtes i renúncies i es perd (la joventut) amb l´edat.

Discrepo, la joventut sí que és cert que es perd sovint barrejada en la comoditat de la vida mateixa, en l´apatia i l´immobilisme.

Una qualitat de la joventut és l´idealisme, hi ha qui creu que quan es perden els ideals es perd la joventut.

Què vol dir fer política de joventut? Aquesta és la pregunta que ningú no vol respondre.

Polítiques de joventut és voler oferir a un col.lectiu molt concret les eines que pot tenir l´administració per materialitzar les seves idees.

No oblidem que l´administració té el poder d´administrar els interessos de la societat i que aquesta societat es va gestant en la nostra joventut.

Per què volem oferir a la nostra joventut qualitat, seguretat i estabilitat, quan són precisament antònims i no sinònims el que busquen els nostres joves.

Els joves sostenen els pilars de la seva existència en paràmetres més senzills, no busquen qualitat, tenen prou amb la subsistència.

Per qué els donem seguretat, mostrant-los la cara més insegura de la nostra condició humana?

Quina estabilitat poden buscar els joves si fonamenten la seva lluita, en la recerca de les frustracions humanes?

Valors com llibertat, igualtat, els entenem amb la nostra joventut.

Crec fermament que la política de joventut s´ha de fonamentar en expressions més tangibles, oferir activitats puntuals, fomentar els grups estables donant-los suport, oferir espais per a joves, autogestionats, sempre amb la col.laboració de terceres pesones, oferint-se al servei dels joves no pel servei dels joves.

No ens limitem a donar-los suport incondicional i mantenir les activitats d´un o altre grup.

Cal replantejar-se molt bé quins objectius volem aconseguir amb els joves, per poder anar erradicant les polítiques “ tireta” que tan sols apedacen les seves inquietuts.

Cal posar en les mans dels joves, a professionals que els ajudin a, sota el seu criteri, desenvolupar les seves inquietuts o materialitzar els seus plantejaments.

Mes endavant seran ells mateixos els qui cediran la seva ajuda als nous joves que aniran arribant.

La nostra societat necessita més projectes amb i per joves.

RESUM D’ACTIVITATS CURS 2009-2010 DE LA CASETA DE L’HORT

Just quan començarà el nou curs a la Caseta de l’Hort 2010-2011, fem una mica de memòria i recordem el que va estar el curs passat amb un resum de les activitats.
Comença un nou curs
El dimarts 1 de setembre, La Caseta de l’Hort ha obert les seves portes per a comencar un nou curs. Després [...]

La cançó més lenta i bonica

Les vacances s’acaben i tu em preguntes si les hem començat algun dia. Ens plantem davant de l’ordinador i fem feina. Cantes les cançons que et van ensenyar els teus pares, i jo m’oblido de col·locar els accents en aquest teclat tan petit. Els amics de sota la muntanya creixen i es reprodueixen. Visca! I nosaltres ens fem petons mentre sona la cançó més lenta i bonica del càmping. Tot és tan efímer… Però vivim, i això ens fa més humans.

El llac de Can Codorniu els torna a interessar ben poc

A mitjans de juliol unes alertes d’alguns convilatans indiquen que al llac de Can Codorniu  han aparegut peixos morts. Preguntats per aquest tema des d’ERC, les respostes del Govern són les habituals "ja ho mirarem".
Les vacances del regidor de Medi Ambient i del tècnic retrassen les accions fins que en el Ple, a pregunta de la Dolors Montserrat l’alcalde ens parla que sembla ser que hi han hagut uns abocaments. L’informe que posteriorment ens han arribat parla d’una errada en el sistema de bombeig de les aigües fecals dels habitatges Vilarenau, que segons les informacions que teníem ja estava sense servei.

Les preguntes en aquest sentit ja no han arribat a ser contestades. I tampoc sabem els efectes reals que ha tingut el vessament. Una altra vegada el Llac de Can Codorniu, que fa vuit, l’actual regidor de Medi Ambient va usar partidistament i demagògia, ha tornat amb prou ironia aquella bruta maniobra partidista. Ara, tranquils, no sentirem res d’allò de "el Llac de Can Codorniu ha morts", ni veurem una entitat ambiental de la vila clamar el cel per suposat desastre ambiental. Ningú parlarà de buidar tot el llac i buidar tots els llots suposadament contaminats (l’entorn AMI així ho reclamava insistentment el 2002). Tots calles, han callat i calleran. Ja ho feren quan fa un parell d’anys un treball de camp sobre la fauna i la flora del llac, ens indicava que tots ells indicadors mostren una millora en l’estat del llac i la diversitat dels seus entorns.

Cap de setmana immillorable

Els darrers dies de la setmana han sigut intensos. Hem descobert nous paisatges del Pirineu Català i hem conegut Gerri de la Sal, el Bar el Salí Nou i dos artesans que mesclen la passió per la música amb la dels formatges i els braçalets de pell.

Pel túnel del Cadí vam arribar al Berguedà, on a Casserres hi celebraven la Festa Major. Va ser a la Plaça de l’Ajuntament, on vam compartir les cançons amb les 500 persones que s’hi van acostar. Pell de gallina.

Gràcies!

Retorn blocaire

Acaba el mes d’agost i arriba el moment de reincorporar-se a la feina (tot i aquesta sensació estranya de tornar a la feina en plena festa major).  Un moment que molta gent aprofita (igual que succeeix amb el canvi d’any natural) per pensar projectes de cara als propers mesos. En aquest sentit, m’he proposat recuperar

Què és l’observatori de preus agroalimentaris de Catalunya?

L’Observatori Agroalimentari de Preus de Catalunya és un òrgan tècnic, consultiu i assessor del DAR, que se centra en els àmbits de la informació, l’estudi, la consulta i l’assessorament en matèria de preus dels aliments. El seu objectiu és aportar la màxima transparència informativa sobre la formació dels preus agraris al llarg de totes les [...]

Posem estelades i banderes als balcons!

Bona Festa Major!!!!

Comença la Festa Major, gaudim-la!!! El pregó d’avui del Jordi ha estat una intel·ligent alenada d’aire fresc.

The Karate Kid.

Mai no m’han agradat això de les arts marcials, de fet dec ser dels pocs de la meva generació que no deuria veure la primera entrega de Karate Kid, i per tant tampoc la segona, ni la tercera, ni la … Continue reading

Divendres dia 10 a les 7 de la tarda, el Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet i Biosca inaugurarà la Fira de la Verema de Cubelles

Nascut a Manresa (Bages) el 8 de març de 1951.

És enginyer industrial per l’Escola d’Enginyers Superiors de Terrassa i llicenciat en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha estat professor (1976-1982) i director (1976-1980) de l’Escola de Formació Professional de Sallent, professor (1982-1995) i membre de l’equip directiu (1983-1987) de l’Institut Lacetània de Manresa i professor de la Universitat Catalana d’Estiu del 1989 al 1994.

En la seva trajectòria política ha estat membre de la direcció del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) entre el 1973 i el 1980 i, posteriorment, de Nacionalistes d’Esquerra i de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (1980-1989). També ha estat fundador de diversos moviments polítics.

Afiliat a ERC des de 1989 on ha ocupat diversos càrrecs executius. Ha format part de la Comissió Mixta de Transferències Estat­Generalitat entre 1993 i 1995, diputat d’ERC al Parlament de Catalunya des de 1995 i portaveu del grup en aquesta cambra entre 1999 i 2004.

El 16 d’octubre de 2004 va ser nomenat conseller de Comerç, Turisme i Consum i actualment forma part de l’actual govern com a conseller d’Innovació, Universitats i Empresa.

És autor de diversos llibres, entre els quals destaca l’últim que ha publicat: ‘Emancipar Catalunya’.

Tancar
Enviar E-mail