Penedesfera

LLUMS a… el 4 de 8 dels Moixinganguers d’Igualada.
No era fàcil, però quinze anys de treball, d’il·lusió i de constància mereixien un premi com aquest. Fer, justament, en el primer intent oficial i en el dia gran de la Festa Major d’Igualada, el 4 de 8, el ‘carro gros’, mena de ‘doctorat’ en el món casteller. Com s’ha escrit en un diari del país ‘l’èxit és el resultat d’una evolució creixent, constant i continuada’. Els crits exultants de la colla ‘som de vuit!’, guanyats a pols.

LLUMS a… les més de 500 persones que van fer possible la cercavila popular.
Té el seu mèrit reunir tanta gent en una cercavila vistosa, alegre i variada com la del dissabte a la tarda de la Festa Major d’Igualada. Més de 500 persones participant-hi amb visible entusiasme i contagiant el sentit de festa. El públic els va premiar amb aplaudiments al llarg de tot el recorregut.

LLUMS a… les mesures de neteja viària durant la Festa Major.
El dispositiu de neteja darrere les cercaviles i correfocs va ser efectiu, ràpid i eficient. Un encert. Sovint aquests detalls queden en la penombra tot i formar part també de la bona marxa i de l’èxit d’una festa.

LLUMS a… Armand Mollà i Bernat Seuba, campions del món.
Armand Mollà en la categoria júnior i Bernat Seuba en la de mínime, s’han proclamat a Itàlia campions del món de Bike Trial 2010. Els anoiencs han confirmat una trajectòria plena d’èxits. Unes condicions naturals, probablement, per aquest esport, moltíssima il·lusió i sobretot entrenament, molt d’entrenament i constància per arribar a campions del món.

OMBRES a… la senyalització de la nova Ronda Sud.
La primera indicació venint de Barcelona diu: Igualada Sud i Vilanova del Camí. A Igualada Sud, efectivament s’hi arriba després de creuar tot el barri de Sant Maure. I ja dins del nou tram, el primer rètol assenyala: Vilanova del Camí (amb la icona de centre ciutat), polígon Pla de Rigat i polígon Riera de Castellolí. Al segon rètol, ja fora de la carretera nova, només s’hi llegeix polígon Pla de Rigat i polígon Riera de Castelloli. La referència a Vilanova del Camí és tapada, mentre s’espera l’obra del nou vial que porti a Vilanova. Una bona senyalització és l’assignatura pendent del país, fins i tot en les noves vies.

OMBRES a…l’absència del gran cavall a la cercavila.
Causà estranyesa l’absència del gran cavall en la cercavila popular. Es tracta d’un element costosíssim i espectacular que, justament, és en la festa Major d’Igualada on té una més plena justificació la seva presència. On és el gran cavall?, preguntaven alguns menuts.

La Sherry, vídua, troba feina a Beijing i decideix traslladar-s’hi amb el seu fill de 12 anys. El jove Dre, de 12 anys, arriba a una ciutat en la qual no coneix a ningú i on fins i tot “Bob Esponja” parla en xinès, a la televisió… I per acabar-ho d’adobar, ja troba conflictes amb altres nens només trepitjar el parc comunitari, després de conèixer una jove violinista, la Mei Jing.

La història manté molts punts en comú amb l’original, tot i que també s’actualitza. L’alumne ja no fa “dar cera, pulir cera” (tot i que el mestre sí ho fa), ni es cacen mosques amb bastonets. Però sí es repeteix el rol del jove inadaptat que troba un pare que no té en un home que mai hagués sospitat que és un mestre de les arts marcials. De Daniel-san a ShalDre, del senyor Miyagui del mític Pat Morita al senyor Han d’un altre mite del cinema, Jackie Chan, aquest nou “Karate Kid” manté també el millor i el més tòpic de la sèrie original.

Per cert: la pel•lícula es diu “The Karate Kid”, però realment ShalDre aprèn del seu mestre kung-fu. La segona part, que ja s’està rodant, tampoc es dirà “The Kung-Fu Kid 2”. També la protagonitzarà Jaden Smith i tindrà també com a productor principal el seu pare, Will Smith. Ara Jaden deixarà de ser el fill de Will per ser una jove promesa. Si li va tan bé com a la seva predecessora, Hillary Swank, tenim Smiths per dies, als cinemes.

Va passar tot just fa tres setmanes, però sembla que succeís en una altra vida. Dels budells d’un armari de la biblioteca de casa en vam extreure una llibreta marronosa, d’espiral, de l’any 1975, on el pare de les meves filles narrava, amb tot luxe de detalls i amb un particular estil, el periple que la seva família estava recorrent per diferents països d’Europa, en un moment en què no era habitual fer sortides més enllà d’Andorra. Vam passar una bona estona amb les anècdotes allà comentades i vam riure força amb el relat, especialment perquè les nenes van tenir l’oportunitat de conèixer el seu progenitor quan tot just tenia tretze anyets.

En un dels paràgrafs, esmentava que a París havien buscat una oficina per enviar un telegrama als avis d’Igualada per indicar-los que tot anava bé, sense problemes. Tant la meva filla gran com la petita van aixecar la vista del grogós paper per preguntar què era un telegrama. La veritat és que jo no n’he tramès mai cap, però com vaig poder els vaig comentar que era una notificació que, per via ràpida, permetia obtenir notícies d’una punta de món a l’altre, amb només unes hores de diferència. La seva mirada va ser de perplexitat absoluta. Elles formen part de la generació que amb un cop de clic, i des de qualsevol lloc, poden connectar amb els seus amics, ja estiguin trepitjant els Parcs Nacionals de Costa Rica com de rebaixes al londinenc Regent Street.

Sense anar molt lluny, aquests últims dies, molt a prop de les muntanyes del foc del Timanfaya, i gràcies a un petit portàtil familiar i al Wi-Fi de l’hotel, no han parat de comunicar-se amb els seus col·legues, de veure fotos —també són la generació que ho retrata tot (i fins aquí puc arribar)— i d’enviar-se missatges en clau, tan indesxifrables com els comunicats que a la Segona Guerra Mundial empraven els aliats per decidir el desembarcament de Normandia.

En trenta anys el món s’ha encongit, i avui són minoria els que es belluguen amb una petita llibreta a la bossa per anotar les diferents situacions viscudes. En tot cas, cada vegada hi ha més persones que van amunt i avall amb els seus moderns ordinadors, i que, a peu de piscina, no tenen cap problema en bellugar-se pel ciberespai, fent tota mena de tasques.

Tanmateix, com passava en aquell llunyà 1975, i com també quedava constatat en les fulles grogoses del quadern marronós del pare de les meves filles, el que no varia, ja siguis al camp base de l’Everest o sota el mar de Tasmània, és que molt a prop, segur, hi ha un altre igualadí o igualadina a punt de saludar-te.